IN FERNEM LAND

UN LLIBRE NECESSARI: ÁNGELES GULÍN de Santiago Vela


L’amic Santi Vela m’ha fet arribar el nou llibre que ha escrit. Després del dedicat a Raimundo Torres (2013) ara ha tornat a fer justícia perquè si en la primera incursió biogràfica ens va parlar d’un excel·lent baríton massa oblidat, ara ho fa parlant d’una de les veus de soprano més importants del segle passat, la soprano gallega Ángeles Gulín, que a banda de ser una soprano admirada al Liceu entre molts altres teatres, va ser una amiga personal, el que ofereix al relat una emotivitat que difícilment trobaríem en un biògraf només a la recerca d’una cronologia exhaustiva.

És clar que el llibre editat per Témenos ofereix la cronologia completa de la soprano, una tasca sempre àrdua que en les seves 29 pàgines mai reflectiran la dificultat i el treball de recerca en els arxius dels teatres on la soprano va actuar, des d’aquell  sorprenent debut el 1 de desembre de 1959 a Montevideo, cantant la reina de la nit de Die Zauberflöte, fins el 9 de maig de 1993 en l’homenatge a Pedro Lavirgen  al Teatro Monumental de Madrid, que es va tancar prematurament una carrera.

El llibre es configura en els següents capítols:

  • Breu biografia
  • Colaboraciones, on persones vinculades a la vida personal i professional de la soprano ens regalen un anecdotari de vivències magnífic: Juan Humberto Desiderio, Eduardo Giraldoni, Graciela Lassner, Marta Gebelin, Carlos Caballé, Jaume Tribó, Joan Matabiosch, Josep Carreras, Pedro Lavirgen, Julián Molina, Francisco Ortiz, Adriana Lazzarini, Raquel Pierotti, Bonaldo Giaiotti, Enric Serra, Jesús López Cobos, Nello Santi, Emilio Sagi, Francisco Alonso Resalt, Carlos Prieto, Maribel Outeiriño i l’anònim MPM, tots ells comentaris carregats d’emoció.
  • Opinios sobre Ángeles Gulín extretes de la premsa exposades de manera cronològica que configuren l’evolució de la carrera.
  • Repertori líric
  • Teatres i auditores
  • Cronologia
  • Discografia oficial
  • Album de fotografies
  • Un CD amb gravacions no oficials:
  1. I due Foscari Àmsterdam 1968
  2. Der Fliegende Holländer (en italià) Catania 1970
  3. Aida Liceu 1970
  4. La Gioconda Liceu 1971
  5. Cavalleria rusticana Un ballo in Maschera Londres 1971
  6. La vida breve Cleveland 1972
  7. La donna del lago Bologna 1974
  8. Cavalleria rusticana Madrid 1979
  9. Nabucco Oviedo 1979
  10. Macbeth Liceu 1979

En Santi Vela ha fet un llibre necessari i l’ha fet de manera amena, quasi col·loquial i farcit d’emocions i vivències, d’anècdotes tan poc conegudes com saber que Freni i Gulín van fer un “cameo” interpretant a dues minyones a un Don Pasquale al Coliseo Albia de Bilbao Teatro Campoamor de Oviedo o que Gulín i Antonio Blancas van assistir com a públic a una representació del Liceu, però asseguts al galliner, on tants liceistes admiradors de la veu i la soprano, per veure una Doña Francisquita cantada per l’amic de la soprano Pedro Lavirgen (1972), dues precioses anècdotes entre moltes altres que atorguen al relat d’una vessant molt humana i entranyable que  carregat, com no podia ser d’altre manera,.de noms i xifres són un agradable bàlsam.

Hi ha aportacions de documents de gran interès i sobretot  hi ha l’estima de qui va compartir amb la soprano i la seva família moments, no només musicalment intensos.

Ángeles Gulín no només va ser una gran veu, potser la veu més gran que hagi donat mai la lírica a Espanya, va ser una cantant i un artista amb una gran personalitat vocal i dramàtica, quelcom que es troba a faltar tant a l’actualitat amb veus i cantants segurament molt més curosos, però també segurament molt menys implicats.

El llibre s’hauria d’haver presentat al Gran Teatre del Liceu, no debades la soprano hi va cantar en les temporades 1970/71 (2), 1971/72 (1), 1978/79 (1), 1979/89 (1), 1980/81 (3) i 1982/1983 (1), però la direcció del teatre no ha cedit el saló dels miralls i està previst que en breu la presentació tingui lloc a una cèntrica llibreria barcelonina. Deia ma mare que el món de desagraïts n’és ple i aquesta manca de sensibilitat cap a una artista que possiblement cap dels dirigents del teatre actual sàpiguen qui va ser, en sigui la prova més fefaent.  Els recomano que es comprin el llibre i purguiiin la vergonya en silenci

Per comprar el llibre:

http://www.temenosedicions.com/ca/libro/angeles-gulin_54818/ 

Ángeles Gulín. Autor Santiago Vela Témenos Edicions En llengua castellana. 183 pàgines + CD  1ª edició abril 2017 preu 18 €

Un comentari

    • Sí, calia, perquè ja veuràs si et compres el llibre, que quan escoltes el CD penses que veus i emparaments dramàtics com el seu no n’hi ha avui en dia. Potser trobaràs cantants més acurades en l’afinació i certs atacs, és clar, però sense la implicació i l’emoció que hi posava ella. Ah! i veu com la seva en surt una cada segle 😉

      M'agrada

  1. Retroenllaç: Noticias de septiembre 2017 | Beckmesser

  2. SANTI

    Jo la recordo bé dels primers anys d’anar al Liceu.
    La darrera vegada que la vaig veure a la Luisa Miller, no va estar gens bé, ja estava molt malalta.
    La filla l’ha seguit i crec que amb més encert tot i que la veu no sigui de la mateixa importància.
    Tant una com l’altra són cantants de gran personalitat, potser per això discutides i amb fervents seguidors

    M'agrada

    • Aquella Luisa va ser penosa, tothom sabia que estava malalta, però tot i així recordo que el diumenge a la tarda quan ella va sortir al primer acte havien acordat aplaudir-la intentant imitar allò que tan agrada als teatres americans. Només veure-la sortir vaig cridar Bravo Ángeles! i un del darrere em va dir “CALLA BURRO!”. Trist

      M'agrada

  3. Josep Garcia Devant

    Molt bona iniciativa, enhorabona y gràcies al escriptor. La Gulin molt estimada al Liceu no es mereix el lleig que li ha fet el teatre no cedint el saló dels miralls. Ja no tenen ni vergonya.

    M'agrada

  4. OLYMPIA

    Hi ha molta gent amant de l’òpera que només parla meravelles de la Gulín. Com m’hauria agradat poder-la veure!. No hi vaig ser a temps. És cert que el Liceu hauria de ser el primer en retre un sentit homenatge a tan gran soprano que, segons una senyora que jo coneixia, era difícil de millorar.

    M'agrada

  5. Vicent

    Ingratitud? Vols dir que simplement no saben on són i que desconeixen la significació i trascendència del lloc que gestionen i de tot el que s’ha cogut al llarg de generacions i generacions? En qualsevol cas, l’afirmació bíblica de que “Ningú és profeta a casa seva” esdevé malauradament versemblant massa sovint. Gràcies a en Santi pel seu treball i a tú per donar-lo a conèixer.

    M'agrada

  6. colbran

    Yo comencé a conocer a Angeles Gulín a través de sus zarzuelas grabadas: “Los gavilanes” (está inmensa!), “La del soto del Parral”, la divertida comedia musical “Me llaman la presumida” y “La leyenda del beso” (ésta grabada posteriormente a su debut en el Liceu). Posteriormente cuando ya la ví en vivo en la “Aïda” liceísta consegí su “Oberto, Conte di San Bonifacio” comercial grabado para la firma Fonit-Cetra. A partir de ese debut no me perdí ninguna de sus actuaciones. Extraordinaria en su primera “Gioconda” al lado de Carlo Bergonzi (me gustó más ella que él) hasta llegar al declive por su ingrata enfermedad.

    TVE emitió una serie de biografías de cantantes líricos españoles y una le fue dedicada. Más tarde la conseguí en un VHS de pésima calidad, aún siendo original. También fui grabando las sucesivas emisiones de TVE en las que ella aparecía, entre ellas la ópera “El poeta” de Federico Moreno Torroba que estrenó en Madrid junto a Plácido Domingo. Y recuerdo una retransmisión radiofónica de un magnífico “Turandot”, también desde Madrid y con el propio Domingo. Fue espectacular, pero no la pude grabar porque tenía el grabador estropeado.

    La voz de Angeles Gulín era preciosa de color y sorprendente de volumen que en según qué notas no llegaba a controlar del todo. Pero ya puedo decir que las tres voces más voluminosas de soprano que he escuchado en toda mi vida corresponden a Gulín, Birgit Nilsson y Ghena Dimitrova. En la actualidad -que yo conozca- sólo Anna Netrebko dispone de un volumen muy destacado y una calidad envidiable pero no me satisface tanto (su “Anna Bolena” del Met aparte) como Gulín en su primera “Gioconda” en el Liceu, Nilsson en su maravilloso concierto en el Palau y Dimitrova en las tres actuaciones increíbles de la temporada 1883/84 (“Nabucco”, “Attila” y “Requiem”, todo Verdi).

    La voz de Gulín creaba adicción y su persona desprendía una humanidad algo frágil con apariencia de lo contrario que te hacía quererla. Las grabaciones no proporcionan -ni por asomo- la calidad de su inmensa voz. Recuerdo que en una entrevista que le hicieron en TV (tengo la grabación, pero Dios sabe dónde), Gulín manifestó que su rol preferido era “Lucia di Lammermoor” que cantó en su tesitura original de soprano dramática y dejó a sus compañeros de entrevista con una expresión de incredulidad, incluído el locutor que creo que era Jesús Hermida.

    Tengo unas ganas enormes de leer esta biografía y escuchar el disco que la acompaña y que me proporcionará, estoy seguro, enormes satisfacciones. Enhorabuena, Santi!

    M'agrada

  7. Fer

    Espectacular la veu d´aquesta senyora la recordo molt bé aquell gran Nabucco amb Bonaldo Giaiotti al Liceu en la temporada 80-81, va ser molt criticada amb el seu espectacular volum de veu i en alguns aguts però a on troba una veu dramàtica ara d´aquesta categoria? també va cantar Norma a la mateixa temporada, com diu molt bé Coltran amb comparar-la amb Nilsson i Dimitrova o Slvia Sass afegiria jo.Es una llàstima que per una malaltia greu de ronyó, acabés una prometedora carrera internacional com va passar amb Enedina Lloris i que el Liceu no se´n recordi d´ella, dubto que la Sra. Scheppelmann sàpiga qui és.

    M'agrada

    • colbran

      Adoraba a Sylvia Sass, pero como no pude verla nunca en vivo no puedo dar fe de su volumen vocal. Era y aún debe serlo una mujer bellísima que pertenece al grupo de grandes sopranos que aparecieron como epígonos de Maria Callas, como Elena Suliotis y Lucia Aliberti, pero Sass fue sin duda la mejor y ha dejado un legado importantísimo de grabaciones de óbras completas y recitales, principalmente inspirada en “El castillo de Barba Azul” del gran Bela Bartok, dirigida por Solti. Tuvo la suerte de ser tutelada al principio de su carrera por su compatriota húngaro el citado y superlativo maestro Sir Georg Solti que también la incluyó en un espléndido “Don Giovanni”.

      Al trío de superdotadas por mí vistas debiera haber citado a la descomunal Gertrude Grob-Prandl que también tuve la suerte de poder ver en vivo.

      M'agrada

      • Leonor

        Ya hubiera querido oírlas yo. A Gulín la conozco por zarzuela (a mi padre le encantaba) y sí la he visto, aunque jamás en vivo, desafortunadamente para mí.
        Espero encontrar tiempo…Que no tengo.
        ¡Saludos infernems (manque sean rápidos), como siempre!

        Liked by 1 person

    • No sé, suposo que saben qui és, la Scheppelmann segur, però no deuen creure que sigui quelcom prioritari per al “target” del públic que volen atraure, El passat i el seu públic nostàlgic només aportem crítiques i problemes, en canvi el nou públic no es fa preguntes, no compara, no és crític, només consumeix, molt més fàcil i a primer cop d’ull, rendible. Òbviament s’equivoquen.

      M'agrada

  8. duran

    Segons el teu comentari, sobre aquesta gran soprano i respecte al Gran Teatre del Liceo, per presentar aquest llibre, dedueixo que el Liceo “” segueixen fen be les coses””. Non coment.

    M'agrada

  9. Fer

    Sí me he dejado muchas en el tintero sopranos dramáticas, desde Zinka Milanov, Astrid Varnay, Kirsten Flastag, Chista Ludwig ” grandes diosas en mi olimpo de voces” y otras mas actuales que también me gustan mucho: Hildegard Behrens, Gwyneth Jones, Eva Marton, Waltraud Meier, Karita Mattila etc. y claro incluiría en mi pequeño olimpo de diosas tambíen a la gran soprano austríaca Gertrude Grob-Prand,, menos Milanov, Varnay, Flastag y Grob-Prand las demás las he visto ha todas, pero mi preferida de siempre es Birgit Nilsson, he tenido la suerte de verla con Jon Vickers ( otro de los grandes tenores dramáticos y del cual casi no se habla) y los dos en el Palau de la Música y en el Liceu, lástima que Vickers cantó un deshonroso Sanson con Fiorenza Cossoto en el Liceu

    M'agrada

  10. Retroenllaç: Noticias de octubre de 2017 | Beckmesser

    • El llibre servirà per informar als que no l’hagin sentit mai d’algunes coses que expliquen la importància vocal de la Gulín mare, és clar que aquella empenta dramàtica a les gravacions queda coixa.
      La feina feta per Santi era absolutament necessària, ara qui vulgui saber qui era Ángeles Gulín ja té per on començar.

      Liked by 1 person

Deixa un comentari