Maria Callas (Amelia) Un ballo in maschera Teatro alla Scala

Eugène Scribe va escriure Gustave III ou Le bal masqué per al compositor Daniel Auber (1833) El tema va interessar a Saverio Mercadante,que va utilitzar el llibret de Scribe amb una traducció i adaptació de Salvatore Cammarano per estrenar  al Teatro Regio de Torí el 2 de febrer de 1843, l’òpera Il Reggente.

Verdi després de molt temps de recerca d’un nou llibret i donar-li voltes a aquell Rei Lear tan desitjat i mai abordat, va trobar en el drama de Scribe la inspiració per a la seva nova òpera, una òpera que al costat de la imprescindible trama amorosa conté intrigues polítiques, amistat, ambició, traïció, gelosia i fins i tot bruixeria, en un embolic romàntic quasi incomprensible però que tan li agradaven i que el va inspirar en molts moments vorejant la genialitat, ja que “Un ballo in maschera” , al costat de banalitats difícils de pair, conté moments gloriosos, alhora que va suposar en la lenta progressió estilística que va experimentar l’opus verdià el trencament definitiu de l’estructura clàssica de recitatiu, ària i cabaletta, per començar a jugar en un discurs molt més unitari on tot i conservar els números tancats, les escenes es succeeixen amb una juxtaposició discursiva més desenvolupada i on a partir d’una orquestració més elaborada, Verdi s’aproparà sense trair la seva italianitat estilísticament conservadora, a les formes més desenvolupades de la gran òpera meyeerberiana i fins i tot amb l’inici de la revolució wagneriana de la que aparentment tant es volia allunyar, però escoltant certs moments de l’òpera, com el diabòlic preludi de l’escena de Ulrica  o el descomunal “Teco Io sto” s’intueixen amb certa facilitat.

El tema aviat va ser reprovat per la censura que no podia acceptar l’assassinat d’un Rei en escena i del Gustavo III es va passar a “La vendetta in domino” que protagonitzava el Duc de Pomerania, però un atemptat a Napoleo III va motivar un nou pronunciament de la implacable censura napolitana va fer variar l’acció a la Florència medieval amb el títol de Adelia degli Adimari. Però la problemàtica relació amb Nàpols va fer que l’estrena no arribés a bon port i el teatre va reposar Simon Boccanegra, mentre que Verdi va intentar que l’original Gustavo III s’estrenés a Roma, però va accedir a canviar Suècia per Boston del segle XVIII i transformant els personatges originals a: Riccardo, Conte di Warwick, en lloc del Rei Gustau, el seu amic Renato en lloc de Anckarstrom i  la seva esposa Amelia, que conserva el nom. La revisió del llibret a càrrec Antonio Somma es va enllestir a inicis de 1859 i es va programar l’estrena romana per el 17 de febrer al Teatro Apollo.

Hi ha en aquest nou treball una influència de l’òpera francesa, que combina la lleugeresa del patge Oscar, amb la densitat obscura d’Ulrica i la intensitat de els trames amoroses i polítiques, també hi ha una utilització d’uns leitmotiv que identifiquen els personatges (Amelia, els conspiradors, el tema amorós….) Hi ha en l’estructura musical un desenvolupament molt interessant dels recitatius i del declamat melòdic, del tractament del fraseig dramàtic que tant ajudarà a definir psicològicament a cadascun dels personatges i les situacions escèniques que protagonitzen. En aquest sentit el preludi inicial del segon acte i el recitatiu d’Amelia abans de l’ària són extraordinaris, com també ho serà el recitatiu de Renato com a contesta a la pregària d’Amelia i la posterior ària, la intensa i famosa “Eri tu”. I també hi ha una dificultat tècnica en el tractament vocal que posarà en dificultat a tots els 5 cantants principals, amb lluïment garantit si disposen d’una veu i una tècnica de solidesa contrastada.

El ballo és una òpera de tenor, el que no vol dir que els altres rols no siguin importants,però és el rol Riccardo, inicialment el rei Gustau de Suècia, assignat a un tenor el que canta més i alhora mostra una gamma molt àmplia de matisos expressius i dramàtics en les 10 intervencions entre les parts solistes, el gran duo i els passatges concertants: La rivedrà nell’estasi, Della città all’occaso, Di’ tu se fedele,  È scherzo od è follia,  Teco io sto, Tu qui? – Per salvarti da lor ,  Forse la soglia attinse …Ma se m’è forza perderti i tot el final Ah! perché qui! fuggite… T’amo, sì, t’amo, e in lagrime i Dunque vedermi vuoi.

És el personatge positiu, generós, heroic, elegant i aristocràtic que representa l’honestedat, l’amistat que en el primer acte desborda una jovenívola simpatia que s’anirà transformant de manera més interior i malengiosa, arran de l’encontre amb les prediccions d’Ulrica i el posterior encontre amb Amelia.i la traïció no buscada a l’amic i espòs de la seva estimada Amelia. Curiosament Verdi no ens va regalar cap dels duos de tenor i baríton que caracteritzen als amics verdians a la immediata Forza i posterior Don Carlos. La dificultat del rol rau en aquest personalitat canviant de la lleugeresa quasi irresponsable a la magnànima mostra de perdó del sublim i emotiu final.

Riccardo és un rol per a un tenor líric amb capacitat vocal que garanteixi els amples arcs melòdics situats en la zona del passatge i que en la famosa frase que dona pas a l’escena del ball “Si rivederti Amelia” ha de fer una genial demostració del slancio vocal, és a dir el salt al buit d’una frase no conclusiva que donarà pas al canvi d’escena sense solució de continuïtat i que com podreu apreciar en el en el fragment musical que us poso més endavant ocasiona, si el cantant sap dotar-la de l’emoció deguda, d’un impacte teatral admirable.

Amelia és un personatge fort i com a tal necessita d’una soprano líric spinto o millor encara, dramàtica capaç d’oferir la força vocal al tercet i posterior quartet. Estem davant d’una personalitat decidida però sacrificada que no caurà enduta per la passió als designis del cor. Es mantindrà fidel al marit renunciant al seu veritable amor, tot i que ella serà la ma innocent que acabarà escollint l’assassí del seu estimat, que no serà altra que el seu propi marit.  les dues grans àries són quasi contradictòries, per tant la soprano haurà de dotar de tota la força dramàtica en l’ària inicial del segon acte, mentre que en la pregaria del tercer ha d’utilitzar uns recursos expressius molt més eteris i de recolliment, és un lament colpidor.

Amelia necessita d’un registre amplíssim que la porta no tan sols al Do natural  ja que ha de picar el Re a “Odi tu come fremono cupi”, mentre que per altra part necessita d’un sonor registre greu que s’imposi  a la densa orquestració dels moments concertants.

Renato és el típic exponent de la vocalitat baritonal verdiana. La seva personalitat canvia tan bon punt els conspiradors, com aprenents de Jago, fan que deixi de banda l’amistat de Riccardo, per planejar el seu assassinat. Vocalment és necessita un baríton ple. Si bé la tessitura no és excessivament aguda ha de fer front al Fa i sovintejar la zona entre el Do i el Re # que per a un baríton sempre són difícils de gestionar si a més a més ha de dotar l’emissió de mitges veus i un cant dolç confrontat amb altres moments enèrgics i de forta càrrega dramàtica.

Per a Ulrica no hi ha dubtes, es necessita una contralt, si bé en la immensa majoria d’ocasions i davant l’escassetat de veritables contralts escoltem a mezzosopranos, en el millor dels casos dramàtiques, que sàpiguen atorgar al personatge de la sinistre i cavernosa vocalitat que ha de sobrepassar el gruix orquestral d’una escena vocalment impactant i teatralment de difícil credibilitat.

Oscar, el personatge del patge a imatge i semblança del Urbain de Les Huguenots de Meyerbeer, té dues intervencions solistes i passatges concertants on Verdi li atorga el privilegi de la distinció aguda, tot i si intervé Amelia, a qui manté en la zona greu. El personatge destinat a una soprano lírica ha esdevingut un plat suculent per a les sopranos lleugereses, que atorguen al personatge de la jovialitat juganera imprescindible i contrastada amb els altres rols femenins. És el contrast necessari i l’equilibri harmònic en els números concertants que intervé.

Els altres rols són molt més secundaris, si bé tant Tom com Samuel, destinats a baixos, han de participar en les escenes efectistes del segon i tercer actes.

Molt més anecdòtics resulten Silvano, el jutge i el criat d’Amelia, baríton i dos tenors.

El cor no té cap moment en solitari, però té presència en els tres actes.

En la selecció de vídeos triats m’he hagut de cenyir a cantants disponibles en els fragments específics.

Abans de mencionar quines veus són les que més m’agraden per aquesta òpera, definida com el paradigma de la vocalitat verdiana malgrat que ho manca un baix solista, voldria anomenar als directorsmusicals que més m’ha agradat en aquesta òpera.

Impossible obviar a Arturo Toscanini que malgrat no comptar per a mi amb un cast vocal suggestiu, ofereix una direcció apassionant. També sóc molt fan de Claudio Abbabo tot i que la versió discogràfica oficial és molt fluixa per culpa de les veus, mentre que les gravacions teatrals són excel·lents. També Muti ens va deixar una gravació esplèndida, si bé no és l’òpera verdiana més reeixida. Georg Solti ens ha deixat la gravació moderna més apassionant i amb un cast quasi perfecte. No puc oblidar a Gavazzeni, Levine o Pappano.

Si jo hagués de triar els meus Riccardo predilectes triaria a Carreras, Bergonzi i Tucker, després Pavarotti, com sempre més pla malgrat tenir una veu portentosa i Beniamino Gigli

Com a Amelia no hi ha dubte en Leontyne Price, Maria Callas i Anita Cerquetti. També m’agrada Maria Caniglia, Zinka Milanov i Montserrat Caballé.

Els meus Renato més estimats són Piero Cappuccilli, Robert Merrill, Cornell MacNeil, Renato Bruson, Leonard Warren o Ettore Bastianini, si bé aquest darrer li passa una mica com a Pavarotti. Sé que els cantants més pretèrits no agraden gaire però escoltar a Carlo Galeffi cantant “Eri tu” és molt convenient.

Les Ulrica més impactants són Ebe Stignani, Fedora Barbieri i Elena Obraztsova

Mentre que per a Oscar, un personatge que no estimo massa per la seva habitual crispació, escolliria de totes les escoltades la versió de Damrau perquè la veu té unes sonoritats més amples i interessants que la típica lleugera crispadora. Però és clar cal tenir en compte a Reri Grist, Rita Streich o Roberta Peters.

SINOPSI ARGUMENTAL

Lloc de l’acció: Boston, (Massachusetts).

Temps de l’acció: finals del segle XVIII.

Acte I

Quadre I

El comte de Warwick, Riccardo, obra la seva audiència matutina a la que assisteixen diversos súbdits, entre ells alguns enemics del comte que planegen el seu assassinat. El patge Oscar li proporciona la llista de convidats al ball de màscares. La llista inclou Amèlia, esposa del seu secretari Renato, de la qual el comte està enamorat en secret. Renato posa en guàrdia el comte davant els rumors de conspiració. El comte es troba alleujat de què Renato no sospiti els seus sentiments vers la seva esposa, i no fa massa cas de les advertències. Un jutge sol·licita l’exili d’Ulrica, una bruixa, però el patge Oscar la defensa. El comte, divertit proposa d’anar a visitar-la

Quadre 2

A la gruta de Ulrica. La bruixa està envoltada d’una gran gentada que demana els consells més diversos. El comte i els seus cortesans han assistit d’incògnit. Un mariner demana saber quina recompensa rebrà pels llargs anys de servei al comte. Riccardo li introdueix a la butxaca uns diners i una carta de recomanació. Una dama noble demana consell per oblidar un amor prohibit. Es tracta d’Amelia, que també ha assistit d’incògnit. Ulrica li recomana unes herbes que haurà de recollir ella mateixa per la nit prop del patíbul. Amelia decideix anar per les herbes, i Riccardo sospitant que ell mateix pot ser l’amor prohibit, decideix seguir-la. Riccardo, disfressat de pescador, li demana a Ulrica pel seu futur. Ella profetitza que serà assassinat per la primera persona a estrènyer-li la mà, que resulta ser Renato. Tots desconfien de la veracitat de la profecia, tot i que Ulrica intenta convèncer a tothom de la seva infal·libilitat.

Acte II

Amelia busca les herbes màgiques. Apareix Riccardo, que li confessa el seu amor. Ella no sap ben bé què fer, perquè també estima el seu espòs. Arriba Renato i adverteix a Riccardo del perill que corre a causa de la conspiració. Riccardo ha d’anar-se’n i deixa la dona emmascarada en companyia de Renato, demanant-li que la porti a la ciutat sense preguntar-li el seu nom. Apareixen llavors els conspiradors, que ataquen Renato confonent-lo amb el comte. Amèlia, en intentar protegir-lo, desvetlla la seva identitat. Els conspiradors es burlen del marit enganyat, i ell, furiós de gelosia cita aquests per a l’endemà.

Acte III

Quadre I

Renato decideix venjar l’ofensa assassinat Riccardo en lloc de la seva esposa, aquesta demana veure al seu fill. Arriben Tom i Samuel, i es decideix que serà Renato qui matarà el comte. En una conversa entre Oscar i Amelia aquest li dóna la invitació per al ball de màscares. Amelia sospita que el ball pot ser una trampa mortal per a Riccardo.

Quadre II

Gabinet del comte. Riccardo, que es deu tant a l’amistat amb Renato i a l’amor a Amelia, decideix enviar a tots dos a Anglaterra per tal d’evitar temptacions. Rep una carta anònima (que li envia Amelia) que el posa en guàrdia de nou front a un intent d’assassinat, però el compte no en fa cas.

Quadre III

El ball de màscares. Els conspiradors disfressats dissimulen entre el públic assistent. Renato obté d’Oscar amb amenaces quina disfressa porta el comte. Amelia intenta que el comte abandoni el ball. Finalment el comte és assassinat per Renato. El comte, moribund, perdona els conspiradors i revela que Amelia mai no ha estat infidel al seu espòs.

FRAGMENTS ESCOLLITS

Atto I

• 1 Preludio

• 2 Introduzione
  • Coro Posa in pace, a’ bei sogni ristora (Uffiziali, Gentiluomini, Samuel, Tom, Aderenti) Scena I
• 3 Scena e Sortita di Riccardo
  • Scena S’avanza il conte (Oscar, Riccardo) Scena II
  • Sortita di Riccardo La rivedrà nell’estasi (Riccardo, Uffiziali, Gentiluomini, Samuel, Tom, Aderenti) Scena II

• 4 Scena e Cantabile di Renato
  • Scena Il cenno mio di là con essi attendi (Riccardo, Oscar, Renato) Scena II-III

• Cantabile Alla vita che t’arride (Renato) Scena III

• 5 Scena e Ballata di Oscar
  • Scena Il primo Giudice. – S’avanzi. (Oscar, Riccardo, Giudice) Scena IV
  • Ballata Volta la terrea fronte alle stelle (Oscar, Riccardo) Scena IV
• 6 Seguito e Stretta dell’Introduzione
  • Stretta dell’Introduzione Sia condannata (Giudice, Oscar, Riccardo, Samuel, Tom, Aderenti, Uffiziali, Gentiluomini) Scena V

• 7 Invocazione
  • Scena Zitti… l’incanto non dèssi turbare (Popolani) Scena VI
  • Invocazione Re dell’abisso, affrettati (Ulrica) Scena VI
  • Scena Arrivo il primo! (Riccardo, Popolane, Ulrica, Coro) Scena VII

• 8 Scena e Terzetto
  • Scena Che v’agita così? (Ulrica, Amelia, Riccardo) Scena IX
  • Terzetto Della città all’occaso (Ulrica, Amelia, Riccardo) Scena IX

• 9 Scena e Canzone di Riccardo
  • Scena Su, profetessa, monta il treppiè (Coro, Oscar, Riccardo) Scena X
  • Canzone Di’ tu se fedele (Riccardo, Coro) Scena X

• 10 Scena e Quintetto
  • Scena Chi voi siate, l’audace parola (Ulrica, Riccardo, Samuel, Oscar, Coro) Scena X
  • Quintetto È scherzo od è follia (Riccardo, Ulrica, Samuel, Tom, Oscar, Coro) Scena X

• 11 Scena e Inno. Finale I
  • Scena Finisci ‘l vaticinio (Riccardo, Ulrica, Samuel, Tom, Renato, Coro) Scena X-XI-XII
  • Inno O figlio d’Inghilterra (Coro, Oscar, Riccardo, Ulrica, Renato, Samuel, Tom, Aderenti) Scena XII

Atto II

• 12 Preludio, Scena e Aria di Amelia
  • Preludio
  • Scena Ecco l’orrido campo (Amelia) Scena I
  • Aria Ma dall’arido stelo divulsa (Amelia) Scena I

• 13 Scena e Duetto di Amelia e Riccardo
  • Scena Teco io sto. – Gran Dio! (Riccardo, Amelia) Scena II
  • Duetto Non sai tu che se l’anima mia (Riccardo, Amelia) Scena II
  • Tempo di mezzo M’ami, m’ami!… (Riccardo) Scena II
  • Cabaletta Oh, qual soave brivido (Riccardo, Amelia) Scena II

14 Scena e Terzetto

• Scena Ahimè! S’appressa alcun! (Amelia, Riccardo, Renato) Scena II
• Terzetto Tu qui? – Per salvarti da lor (Riccardo, Renato, Amelia) Scena III
• Tempo di mezzo Amico, gelosa t’affido una cura (Riccardo, Renato) Scena III
• Cabaletta Odi tu come fremono cupi (Amelia, Renato, Riccardo) Scena III

• 15 Finale II
  • Scena Seguitemi. – Mio Dio! (Renato, Amelia) Scena IV-V
  • Coro Avventiamoci su lui (Coro, Samuel, Tom, Renato, Amelia) Scena V
  • Quartetto Ve’, se di notte qui colla sposa (Samuel, Tom, Renato, Amelia, Coro) Scena V

Atto III

• 16 Scena di Amelia e Renato. Preghiera di Amelia
  • Scena A tal colpa è nulla il pianto (Renato, Amelia) Scena I
  • Aria Morrò, ma prima in grazia (Amelia) Scena I

• 17 Scena e Aria di Renato
  • Scena Alzati; là tuo figlio (Renato) Scena I
  • Aria Eri tu che macchiavi quell’anima (Renato) Scena I

• 18 Scena e Terzetto. Quartetto. Quintetto
  • Scena Siam soli. Udite (Renato, Tom, Samuel) Scena II
  • Terzetto Dunque l’onta di tutti sol una (Renato, Tom, Samuel) Scena II

• 19 Scena e Quartetto
  • Scena E chi vien?… (Renato, Amelia) Scena II-III
  • Quartetto Qual tristezza m’assale, qual pena! (Amelia, Renato, Samuel, Tom) Scena III

• 20 Scena e Quintetto
  • Scena Il messaggio entri (Renato, Oscar, Amelia, Samuel, Tom) Scena III-IV
  • Quintetto Di che fulgor, che musiche (Oscar, Amelia, Renato, Samuel, Tom) Scena IV

• 21 Romanza di Riccardo
  • Scena Forse la soglia attinse (Riccardo) Scena V
  • Romanza Ma se m’è forza perderti (Riccardo) Scena V

• 22 Festa da ballo e Coro
  • Festa da ballo Ah! dessa è là… (Riccardo, Oscar) Scena V-VI
  • Coro Fervono amori e danze (Coro) Scena VII
• 23 Scena e Canzone di Oscar
  • Scena Altro de’ nostri è questo (Samuel, Renato, Tom, Oscar) Scena VIII
  • Canzone Saper vorreste (Oscar) Scena VIII

Impossible deixar passar un moment especialment inspirat que Josep Carreras cantava com ningú

A Parma 1972

• 24 Finale ultimo
  • Seguito della festa da ballo Fervono amori e danze (Coro) Scena VIII
  • Scena So che tu sai distinguere gli amici suoi (Renato, Oscar) Scena VIII
• Scena Ah! perché qui! fuggite… (Amelia, Riccardo) Scena VIII
• Duettino T’amo, sì, t’amo, e in lagrime (Amelia, Riccardo) Scena VIII
• Scena Dunque vedermi vuoi (Amelia, Riccardo, Renato, Oscar, Coro) Scena VIII

DISCOGRAFIA I VIDEOGRAFIA (en vermell les versions que més m’agraden)

LA VERSIÓ DEL LICEU 2017/2018

L’última vegada que es va representar Un ballo in maschera al Liceu va ser en la temporada 2000/2001 i encara que el cast no va ser gaire lluit (com el d’aquest any) va causar tal commoció que encara aixeca airades discussions, el motiu els waters amb que Calixto Bieito encetava la polèmica producció i que va aixecar protestes i cridòries que es van incrementar amb la violació d’un noi per part d’uns militars en el terrible preludi abans de “Ecco l’orrdo campo” o la tortura amb la qual Renato sotmetia a Oscar a banyera mentre aquella s’encaparrava en cantar feliç i contenta a “Di che fulgor, che musiche”. Sí, d’acord un anacronisme o una escena mal resolta en un muntatge globlalment potent i esplèndid, i per a mi una de les produccions més excitants del director burgalés.

No hagués estat gens malament reposar una producció com tantes altres destruïda, després de tants anys per veure quina reacció tindria ara en aquests moments de convulsió. >Veure els militars franquistes a dalt de l’escenari hagués estat un estímul, per`po la direcció actual del Liceu ha apostat per una producció plana amb un vestuari vistós d’un dissenyador de prestigi com a reclam, una banalitat com una altra, perquè l’aposta a Un ballo in maschera hauria de ser sempre les veus.

Res a dir del director musical, ja que sempre m’interessa el que ens pugui dir Renato Palumbo, un director fort, amb caràcter i personalitat, que coneix Verdi i que mai deixa indiferent a ningú. No és un batutero i això ja és molt.

Però en l’apartat vocal i a banda del Riccardo de Piotr Beczala, el Renato de Carlos Álvarez, l’Ulrica de Dolora Zajick i segurament l’Oscar de Elena Sancho, no ofereix prou garanties, sobre el paper, de punts de notable interès. Poca cosa per a una òpera on les 5 veus principals han de ser extraordinàries i d’entrada no tenim una Amelia prou engrescadora.

Direcció musical: Renato Palumbo
Direcció d’escena: Vincent Boussard
Escenografia: Vincent Lemaire
Vestuari: Christian Lacroix
Il·luminació: Guido Levi
Coproducció: Theatre du Capitole (Tolosa) i Staatstheater Nürnberg (Nuremberg)

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
Direcció del cor: Conxita Garcia
VEUS – COR INFANTIL AMICS DE LA UNIÓ
Direcció del cor infantil: Josep Vila i Jover
Assistent a la direcció musical: Ricardo Estrada
Assistents musicals: Véronique Werklé, Vanessa García, Josep Buforn i Jaume Tribó