IN FERNEM LAND

MET 2017/2108: NORMA (RADVANOVSKY-DiDONATO-CALLEJA-ROSE;McVICAR-RIZZI)


Sondra Radvanovsky (Norma) i Joyce DiDonato (Adalgisa)_Met2017

Coincidint amb la primera representació d’Un ballo in maschera al Liceu, dissabte va tenir lloc la primera transmissió cinematogràfica de la temporada 2017/2018 del Metropolitan Opera House de Nova York, amb una nova producció de Norma de Vincenzo Bellini, amb un cast encapçalat per Sondra Radvanovsky, Joyce DiDonato i Joseph Calleja sota la direcció musical de Carlo Rizzi i l’escènica de David McVicar.

Possiblement l’ocasió demanava un director més refinat, més detallista, capaç de dotar a la meravellosa orquestra del MET d’un so més flotant, nocturn i misteriós, sense cap necessitat de que les parts més corpòries i intenses sobrepassessin el llindar admissible de l’elegància i la delicadesa belcantista. Quina necessitat hi havia de transformar l’escena guerrera del segon acte en un terrabastall sonor? Confondre el tercet del final del primer acte en el de Il Trovatore, és si més no desaprofitar l’ocasió de treballar amb una orquestra dúctil que s’aplega a les exigències dels directors més dotats. Carlo Rizzi va anar per feina i tenint les càmeres al davant, penso que fins i tot  va exagerar la gestualitat amb l’intent d’imprimir autoritat i personalitat a una direcció rutinària, a moments sorollosa, a estones molt lenta i sense cap mena de dubte salvada per una orquestra magnífica i un cor excesivament contundent.

El febrer de 2015 Sondra Radvanovsky va triomfar al Liceu cantant Norma, però en a  mi no em va convèncer. Més de dos anys després i havent polit alguns excesos, la seva Norma, caracteritzada per un esplendor vocal sense discussió pel que fa a registre (una autèntica veu per a Norma), amb detalls tècnics bellíssims (pianos i pianíssims de gran efecte), però sense controlar les essències belcantistes en els moments florits, escales, coloratures imprecises o trinats inexistents. La veu es poderosa però l’estil és verdià, sense l’expressió al servei de la partitura i per tant amb efectes plans en l’expressió. La seva Norma impressiona però no emociona. A banda que en la famosa sortida no va respectar les acotacions pe runa manca de fiato no habitual i amb un ·”Ah bello a me ritorna” gasiu i poc determinant, en el colpidor final es va limitar a dir sense gaire incisió “In mia man al fin tu sei” i sobretot un poc transcendent “Deh! non volerli vittime”, ben llegit però sense colpir. Òbviament la seva Norma és vocalment més adient que el despropòsit de Yoncheva o l’asèpsia d’Agresta, per no parlar de Devia, si bé a aquesta encara ha de néixer qui li pugui ensenyar alguna cosa nova sobre belcanto.

L’Adalgisa de Joyce DiDonato és l’altra cara de Radvanovsky. la seva total implicació dramàtica s’imposa a una veu de recursos més limitats, amb blancors en el color de la zona aguda, sempre procliu a la fixació i les tibantors,i que fa que intel·ligentment ella prudentment eviti quan es tracta dels aguts no escrits i imposats per la tradició. La mezzo americana sap commoure amb un fraseig molt intencionat i fa tota una creació del seu arioso “Sgombra è la sacra selva”, a banda que exhibeix un estil pulcre i estilísticament sense màcula en els duos, on posa en evidència la distància que separa a Radvanovsky del belcanto ben cantat.

Pollione va ser Joseph Calleja, el tenor maltès que té un bon estil belcantistaa a la manera pavarotiana, no hauria de voler demostrar que la seva veu és més heroica del que realment és, perquè això el perjudica en l’emissió, especialment en el pas de la veu, on va tenir algun que altre ensurt. M’ho va semblar en a mi o ha controlat una mica l’emissió caprina?.

Matthew Rose va ser un baritonal Oroveso, és a dir, un error de cast, ja que el pare de Norma ha de mostrar una rotunda autoritat vocal que en el cas del suposat baix anglès,  no es va donar.

Magnífica la Clotilde de Michelle Bradley, una veu preciosa i amb presència i correcte el Flavio de Michelle Bradley.

David McVicar no s’ha complicat la vida i lluny de els propostes radicals que van caracteritzar les seves produccions de fa uns anys, s’ha acomodat com tants altres “enfants terribles de l’escena” a pressupostos generosos sense posar en risc la comoditat de les platees. I efectivament aquesta Norma d’escenografia grandiloqüent (omplir l’escenari del MET amb tres cantants i mig és  molt complicat), estètica tribal i la foscor congènita en una òpera nocturna, no aporta res de nou.

Em va sobtar veure a Norma cantant casta diva com si fos Ulrica fent els seus beuratges i em va semblar excessiva la suposada pira on han de morir rostits Norma i Pollione, més aviat semblava un incendi forestal, però a banda d’una caracterització poc amable i per tant adient, del maltractador Pollione

NORMA
Vincenzo Bellini

Norma……………….Sondra Radvanovsky
Pollione…………….Joseph Calleja
Adalgisa…………….Joyce DiDonato
Oroveso……………..Matthew Rose
Clotilde…………….Michelle Bradley
Flavio………………Adam Diegel
nens……………….Christopher Reynolds /John Reynolds

Director musical……………Carlo Rizzi

Direcció d’escena…………..David McVicar
Escenografia…………Robert Jones
Disseny de vestuari……..Moritz Junge
Disseny de llums……Paule Constable
Moviment escènic……..Leah Constabler

Metropolitan Opera House, Nova York, 7 d’octubre de 2013

Cal dir que ahir a la sala 10 del cinema Yelmo Icària, que no estava plena com altres vegades, el so va ser molt millor que en les temporades anteriors, amb un stereo ben definit, amb més amplitud i profunditat, i sense aquell molest esbufec que xuclava el so de la sala quan es produïa un silenci, en aquest sentit cal felicitar, no sé si al MET o als tècnics de so de la sala, ara bé també vull expressar la meva enèrgica protesta, ara sí als nous responsables dels Yelmo. que van tallar l’emissió tot just començava el tradicional cerimonial de les salutacions per posar-nos un anunci d’una reconeguda beguda refrescant. Intolerable!

 

Un comentari

    • Joaquim

      No lo sé si pasará a la historia Willy, teóricamente pasan cosas a la historia que no para mi no merecen ninguna atención particular, pero seguramente te podría citar unas cuantas Norma mejor que esta, sin duda, y muchas más peores, sin duda también.

      M'agrada

      Respon

  2. Retroenllaç: Noticias de octubre de 2017 | Beckmesser

  3. jaumeM

    Bona ressenya, com sempre.
    Pensava que amb el so millorat podria pensar a tornar ales retransmissions, però lo del anunci quan es feien les salutacions m’ha refredat una mica.
    Gracies.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      El so millorat no et puc dir si és una constatació, veurem en les properes transmissions, com també haurem d’esperar a veure si la norma dels nous responsables dels Icaria és deixar-nos sense la tanda d’aplaudiments final.

      M'agrada

      Respon
  7. JordiP

    A mi, de la Norma de Radvanovsky al Liceu, en recordo especialment emocionant el “Deh! non volerli vittime” on, tal i com deia en Joaquim, potser no va ser belcantista, pero va emocionar. Ara, si aqui no hi ha aquella implicacio, doncs poca cosa i deu quedar.

    Gracies Joaquim per la resenya.

    J.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Són representacions ben diferents, et diria que quasi radicalment diferents, perquè DiDonato i Calleja res tenen a veure amb Kunde i Gubanova, i per tant el resultat de tot plegat al MET és molt menys verista i més belcantista en el seu conjunt, malgrat que Radvanovsky no s’aplega bé a la tècnica vocal necessària per cantar Norma i això s’evidenciava al Liceu i també ara al MET

      M'agrada

      Respon
  8. colbran

    En esta “Norma” destaca sobre todos Joyce DiDonato que convierte su Adalgisa en el eje de la ópera, haciéndola aparecer McVicar ya en la entrada de la sacerdotisa despechada, interviniendo en todas las escenas en que aparece la protagonista, aparte de su arioso y consiguiente dúo con Pollione. Hay que destacar que el director de escena ha conseguido que Joseph Calleja se mueva bien escena y deje de ser monolítico. Otra buena noticia es que se han abierto algunos cortes y así hemos podido disfrutar de la hermosa y contundente voz de Michelle Bradley que canta divinamente y bien podría hacerse cargo del rol de Norma. No sería el primer caso de que una Clotilde pasa a ser Norma; así sucedió con Joan Sutherland que fue la Clotilde de la Norma de Maria Callas en el año 1952 en el Covent Garden y posteriormente se convirtió en una Norma aplaudida por muchos.

    Sondra Radvanovsky tiene casi todas las notas que requiere el rol de la protagonista -le faltan graves- con unos pianos, pianísimos y reguladores muy bien controlados y canta bien, pero sólo canta, no llegar a comunicar todos los cambios emocionales de la protagonista y su “Son miei figli!” e “In mia man” son casi igual que su “Casta Diva” y su “Ah, bello a me ritorna” no tiene la fuerza que requiere el texto. Me aburrió bastante. Es decir, en mi opinión canta Norma pero nunca será una auténtica Norma para el recuerdo. Le falta calidez y carácter.

    Calleja ha disminuído el vibrato caprino pero su voz no es la que corresponde a Pollione. Y el Oroveso del barítono -que no bajo- Matthew Rose es un verdadero timo.

    La orquesta maravillosa y el sonido de la sala 10 de los Yelmo extraordinario y auténticamente estereofónico. La dirección de Rizzi super-lenta. Una obra de aproximadamente 160′ de música llegó a durar 190′, intermedio aparte. La ópera comenzó entre las 20 horas y las 20:10 y termino a las 23:15, sin aplausos y con anuncios de refrescos como compensación…

    Enhorabuena Joyce DiDonato!

    M'agrada

    Respon
  10. dandini

    Doncs coincideixo bastant.
    Carlo Rizzi es va dedicar a fer “teatro del malo” per ocultar una direcció que no passa de mediocre.
    David MacVicar ha deixat de ser aquell director arriscat de fa 10 anys per convertir-se un artista predilecte de l’ala més conservadora del Met.
    Sondra Radvanovsky malgrat una primera escena amb la presència d’una tos força emprenyadora va aconseguir una funció rodona i va lluïr la seva veu spinto i carnosa amb aguts estratosfèrics ,greus amples i pianíssims maravellosos.
    Extraordinària per intel·ligència musical i interpretativa i pel fraseig l’Adalgisa de Joyce Di Donato.Al davant d’una creació artística d’aquest nivell l’absència del Do esdevé anecdòtica.La seva personalitat i la seva idea del cant líric cada cop es més equiparable a la de Victoria de los Angeles.
    Joseph Calleja va aconseguir un darrer acte magnífic marcant a la perfecció el pas de la prepotència al prec.
    En conjunt una gran versió malgrat el director.
    L’acurada versió belcantista de Mariella Devia no té cap interès desde el punt de vista dramàtic ni vocal.
    Posats a prescindir d’una versió de gran teatre jo escolliria abans la versió de “càmara” de Cecilia Bartoli.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari