Lucia di Lammermoor, producció de Stefano Poda per a l’Opéra de Lausanne. Fotogrfaia –
Alan Humerose

Avui us porto una Lucia di Lammermoor que s’ha representat a Lausanne i que no us puc comentar com voldria per manca de temps en un dies atapeïts.

Compte perquè la proposta té punts d’interès tot i no ser reeixida.

La soprano holandesa Lenneke Ruiten em va sorprendre molt positivament a Fiordiligi en el Festival d’Aix de l’any 2016. Ara com a Lucia no m’ha agradat tant. Sembla com si el personatge fos més potent que la seva capacitat de triomfar. Canta una Lucia amb masses prudències, sobretot a la gran escena de la bogeria. La veu no és bella però  ella l’embelleix amb molta cura en el fraseig de precisió expressiva i la puresa d’unes coloratures cristallines tot i l’excessiva prevenció en les notes conclusives, no sempre definitives d’afinació. És una Lucia de curta volada, interessant però ni molt menys definitiva.

També és interessant constatar les millores del tenor canari Airam Hernández amb un timbre pur, jovenívol i potser massa líric pel rol, ja que a l’escena final ja no pot ni amb la seva ànima, però que demostra adequació i  elegància en el fraseig, en un rol on tots els grans han deixat petjada i en el que ell demana dir-hi la seva, tot i que potser encara no estigui del tot preparat. Té gust però manca una mica més de control en el color de l’emissió i afermar la solidesa del registre i el seu legato. Les mitges veus, potser excessives. traeixen una mica el discurs, però té una manera de dir que capta l’atenció del públic segons la vella escola, que no deixa de ser tan sorprenent com fascinant. Més que prometedor però encara per fer.

Enrico és el baríton català Àngel Òdena, tot una garantia de solidesa i generositat vocal, malgrat que denota uns signes d’esgotament que o bé no aconsellen que Donizetti ja no és el més adequat a la seva veu o que l’activitat excessiva demana períodes de descans més perllongats.

Patrick Bolleire és un sòlid Raimundo.

Lopez Cobos s’adorm i fa adormir, passa per un moment caòtic amb el cor a l’escena final que no acaba en catàstrofe perquè Santa Cecilia apareix per allà. Decebedora direcció que jo crec que perjudica molt a les veus i que res té a veure ni amb Donizetti ni amb el belcanto. Un sorprenent desastre.

Cor discretíssim i orquestra sense relleu.

Segurament els assidus a les temporades de Sabadell recordaran el nom de Stefano Poda, el director teatral italià que va causar sensació en un Don Giovanni i va farcir l’escenari de la Faràndula de quilòmetres de tela a una Anna Bolena que semblava pagada per un empresari del tèxtil quan la capital vallesana encarta tenia industria tèxtil. Ara ha deixat els teixits i s’ha passat a les bastides metàl·liques i a una ambientació post futurista que es tan farragosa com superficial. Ell és el responsable de la no direcció i d’aquest Matrix belcantista tan vistós, fosc i pretensiós, com buit, feixuc i

Gaetano Donizetti
LUCIA DI LAMMERMOOR
Libretto: Salvatore Cammarano

Lenneke Ruiten (Lucia)
Airam Hernández (Edgardo)
Àngel Òdena (Enrico)
Patrick Bolleire (Raimondo)
Tristan Blanchet (Arturo)
Cristina Segura (Alisa)
Pier-Yves Têtu (Normanno)

Orchestre de Lausanne
Choeur de l’Opéra de Lausanne
Director del cor: Jacques Blanc
Director musical: Jesús López Cobos

Director d’escena: Stefano Poda
Escenografia i vestuari: Stefano Poda
Disseny de llums: Stefano Poda
Regie: Yan Proefrock

Nova producció de l’Opéra de Lausanne

Opéra de Lausanne, 6 de juny de 2017

Podeu passar olímpicament de la proposta, segurament avui hi ha més coses interessants que la Lucia que ha esdevingut protagonista aquí. En qualsevol cas estic segur que algú picarà.