IN FERNEM LAND

DON CARLOS A PARÍS: Kaufmann-Tézier-Adbrazakov-Yoncheva-Garanca;Warlikowski-Jordan)


© Agathe Poupeney / OnP

No tota la culpa del meu desencís és de Krzysztof Warlikowski i la seva desafortunada producció per aquest Don Carlos inaugural de l’Opéra national de Paris (ONP), si bé és cert que amb una producció més intel·ligent i dramàticament potent, les mancances vocals dels magnífics cantants escollits per l’ocasió i fins i tot la poc inspirada direcció de Philippe Jordan, haguessin passat més desapercebudes.

L’original francès del més conegut Don Carlo, en 5 actes és una meravella, si bé la versió italiana té alguns encerts que la milloren encara que sigui perdent algunes escenes cabdals per entendre algunes situacions que en la versió italiana no s’expliquen i s’han d’intuir.

El Don Carlos inaugural de l’ONP ha prescindit del ballet, un pecat mortal, tenint com té la casa una companyia de dansa formidable, però no em vull ni imaginar que hagués fet Warlikowski amb els 20 minuts de música pompier de “La Pérégrina”. Si Peter Konwitschny en una producció molt més intel·ligent i de gran força dramàtica (Liceu 2007) es va inventar aquella pantomima del pollastre cremat i les pizzes, el director polonès ens hagués pogut fer qualsevol bajanada, però és imperdonable que a París no es faci sencera. També és imperdonable que Philippe Jordan hagi estat incapaç d’imposar-se com a director musical exigint que l’obra es fes sencera, però Jordan hagués hagut de corregir altres coses d’exclusiva responsabilitat que tampoc ha atès com calia.

Verdi sabent que a Paris tenia a la seva disposició la millor orquestra operística  del moment va escriure una orquestració molt més refinada, voluptuosa i rica de colors i matisos, que en totes les seves altres òperes per a teatres italians. L’excel·lent orquestra de l’ONP, de sonoritat luxosa i qualitat superlativa era un al·licient indiscutible per aquest gran triomf desitjat, però Philippe Jordan, tan estimat a la casa (quelcom normal per altra banda), no ha encertat gens a fer que l’obra tingués una coherència dramàtica, amb temps molt rígids, intensitats sui generis i sobretot amb volums excessius que en més d’una ocasió han tapat a solistes i fins i tot al cor en els moments que aquest cantaven prodigiosament amb un xiuxiueig admirable. Jordan alterna moments inspirats amb altres irritants i no és fins a partir del tercer acte que sembla que comenci a agafar una certa homogeneïtat, no del tot reeixida, però no tan dispersa. Penso en la versió francesa que Pappano va dirigir al Châtelet i me n’adono de l’oportunitat perduda de Jordan.

El Cor de l’ONP és admirable, per la qualitat del conjunt, per la capacitat expressiva, pel control de dinàmiques i intensitats, l’equilibri, la projecció, capaç de cantar ja sigui en un pianíssim sempre audible però quasi irreal, a oferir una intensitat aclaparadora en l’auto de fe sense que en cap moment el so distorsioni, aclapari o el que és pitjor, cridi. Imponent prestació en tots els nombrosos números on ha de intervenir, però és clar, especialment en la grandiosa escena final del tercer acte on ni la intensitat desmesurada de Jordan ha pogut eclipsar-los. La direcció de José Luis Basso hereva de la gran tradició italiana del seu mestre Gandolfi, no és aliena a aquesta qualitat adquirida ara Paris arribat d’un Liceu on l’enyorarem sempre i que el va deixar escapar de manera imperdonable. És clar que l’oferta era temptadora i els mitjans al seu abast són incomparables. Bravo mestre

El cast reunit per l’ocasió era de luxe, d’aquells que un teatre de primera utilitza per les estrenes de temporada i els 5 principals rols eren noms de gran relleu, llàstima que amb això no n’hi hagi prou per fer un Don Carlos.

Si bé és cert que l’òpera francesa i aquesta ho és, està pensada per a una altra manera de cantar i frasejar, l’exigència vocal i la tessitura és la mateixa en les dues versions. Podríem parlar d’adequació estilística, però en aquest cas parlo d’adequació vocal, i en aquest sentit només Ludovic Tézier, Sonya Yoncheva i també Jonas Kaufmann són veus idònies per els rols que cantaven, que no vol dir que fossin els millors, bé en el cas del baríton francès si, però les altres no ho eren malgrat està al davant de cantants excepcionals com Elīna Garanča o Ildar Abdrazakov.

Jonas Kaufmann ençà la perllongada aturada per motius vocals, no ha tornat a ser el mateix. Es reserva molt més i alterna moments extraordinaris amb altres anodins o inquietament absents. Ho fa per reposar d’un rol molt més llarg i exigent que lluït? És possible, però hi ha moments que es necessita no amagar el cap sota l’ala utilitzant falsets i mitges veus, ja que si abans eren un efecte bellíssim ara han resultat ser l’excusa perfecte per no arriscar i garantir una representació sense entrebancs. En altres moments i veient els volums del mestre Jordan no s’esforça gaire en voler traspassar un mur quasi infranquejable, i de tant en tant et deixa admirat amb una frase ample, densa i de timbre seductor. Motiu per el qual t’obliga a fer-te la pregunta “Per què no cantes sempre així?. No puc dir que m’hagi desagradat el seu Don Carlos, però m’ha deixat molt fred en els dos primers actes (fluix a Fontainebleau i guadianesc, a Sant Yuste, Jardins del monestir i als de la Reina) Davant la catedral s’ha fet notar amb alguna que altra prudent emissió però a partir del quart acte i sobretot en el duo final ha estat esplèndid. No és el que hom espera del que tothom diu que és el millor tenor del moment.

Ildar Abdrazakov és un baix cantant esplèndid que canta els rols rossinians i belcantistes de manera superlativa, però el Philippe II és molt més que “Elle ne m’aime pas” que és l’únic que va cantar de manera superlativa, perquè en totes les altres intervencions i en té moltes i importants, li manca registre greu i intensitat. A l’escena de la rebel·lió davant la catedral li va faltar l’autoritat vocal d’un rei temut i temible, i no cal dir que en el tètric i impressionant duo amb l’Inquisidor va resultar fallit per l’absència d’un veritable baix i també d’un baix profund (en parlaré tot seguit). No es pot dir que ho fes malament, perquè malament no ho va fer ningú, tots són cantants de primera i per alguna cosa ho estan considerats, però de ser un bon cantant a tenir la veu adequada per un determinat rol i pot anar un abisme, i aquest és el cas. El baix rus encara no pot fer aquest rol i menys en un teatre immens com La Bastille. Una cosa és escoltar-lo al Teatre Rossini de Pesaro i l’altre a una sala quasi inhumana com aquesta.

Ludovic Tézier per a mi va ser el millor de la nit. No cal dir que va ser el que millor va dir l’idioma francès, això estava garantit, però és que també va ser el que adequant-se més a l’estil de la Grand Opéra no va deixar mai de cantar Verdi, amb un estil i un fraseig curosos i elegantíssims, i sobretot fent una demostració de legato prodigiós que no recordava des del millors Rodrigo de Cappuccilli. La manera de lligar les frases i de donar expressió al que canta és admirable. L’escena de la mort ha estat l’únic que m’ha emocionat de veritat i per primera i única vegada he cridat Bravo (final del quart acte!).

Dmitry Belosselskiy és un baix, no profund, i ja està, no cal dir res més. Està bé però no és suficient per impressionar en el gran duo. No té els greus temibles, aleshores Per què fa l’Inquisidor?

Sonya Yoncheva té una veu esplèndida, maca de color i generosa de volum. El registre és suficient per cantar Élisabeth de Valois, una lírica amb cos suficient per arribar per dalt i per baix, alhora que mostra cos amb un centre ple. Tot això ho té. També té alguna manca d’afinació, sobretot en alguns atacs a l’agut, però sobretot el que li manca és empatia. El seu cant és distant i en a mi em sembla que mai crea complicitats amb el públic. Va cantar-ho tot correctament, amb més implicació cap al quart i cinquè acte que en els tres primers. Millor a “Toi qui sus le néant” que a una insulsa “Oh ma chère compagne” i també millor en el darrer duo amb Don Carlos que en el bucòlic del primer acte i en l’intens del segon. Millor del que em pensava però gèlida globalment.

La princesse Eboli d’Elīna Garanča és tota una altra cosa. Ella si que sap crear empatia amb el públic. És generosa i espectacular en el centre i agut, però clarament insuficient en els greus i hi ha moments que Verdi li exigeix una rotunditat que ella no té, ni en l’estil afrancesat de la versió original. Pensar que arribi a cantar aquest rol en italià en aquests moments, em semblaria temerari. Tot i així després del seu intens però insuficient  “O don fatal” La Bastille ha esclatat en una ovació de gala i és que hi posa moltes ganes i allà on ella és poderosa ho dóna tot. Cant elegant, coloratures netes a “Au palais des fées” però manca del foc suficient i sobretot poc audible en el tercet amb Don Carlos i Rodrigue. Molt bé en general però no la millor, elegant, amb molta classe i distinció, però no desbanca a cap de les Eboli històriques i no sé si ho arribarà a fer mai.

El Thibault de la gegantina Eve-Maud Hubeaux passa sense destacar, com la veu del cel de Silga Tīruma. Molt bé els sis diputats flamencs i correctes Krzysztof Baczyk (el monjo), el comte de Lerme de Julien Dran, i l’herald de Hyun-Jong Roh. Res grinyolava

Que el director d’escena protestat fins a la sacietat el dia de la primera torni a sortir a la segona, són ganes de buscar les pessigolles al personal.

La producció és fallida perquè intentant descontextualitzar-la no aconsegueix crear res alternatiu amb cara i ulls. L’espai escènic és lleig, l’estètica visual també ho és, el vestuari un nyap que no s’acaba de concretar si estem a una España post dictatorial amb el regnat de pare de l’actual Rei, on en uns anys 50’s o 60’s on l’Estat Espanyol teníem una altra mena de dictador. Si Krzysztof Warlikowski volia trencar amb els esquemes establerts perquè s’encaparra en cada nova escena en anunciar-nos la localització original si el que veiem no és ni un claustre, ni un monestir, ni una plaça?

Repeteix coses molt més ben dites per Konwitschny i ens maltracta visualment i de forma arbitrària amb una pantalla que cobreix l’escena i que ens mostra l’espai com un documental filmat i amb la cinta cremada, com donant a entendre que són coses del passat. Ni s’entén la intenció ni s’accepta el resultat, que és molest i reiteratiu.

La fredor de l’escena, la poca empatia entre els personatges, la distància brechtiana entre l’escenari i la sala no ajuden gens als cantants. Deu ser molt difícil entrar en els personatges quan aquests són tan poc carnals com Warlikowski els dibuixa. La mateixa amistat entre Don Carlos i Rodrigue és gèlida i només hi ha algun detall en el Philippe II que denoten unes febleses íntimes que en mig d’una escenografia gèlida com un iglú queden desvirtuades o senzillament intuídes.

Potser hi ha un gran treball en aquesta producció, hi ha personatges que entren i surten que no se sap qui són, però potser ni està previst que ho haguem de saber. El que arriba i res, pràcticament són la mateixa cosa. L’ONP bé mereixia una producció que ajudés al triomf final. El triomf s’ha produït, més del que es mereixia la totalitat del cast, però quan el director polonès ha tornat a sortir a veure si el públic de la segona li treien el mal gust de boca de la premier del dia 10, l’allau de protestes, entre elles la meva, ha estat escandalosa.

Una ocasió perduda, amb moments molt notables i altres oblidables. Per suposat que no és el millor Don Carlo, ni Don Carlos que he vist.

Giuseppe VerdiIldar Abdrazakov
DON CARLOS
Òpera en 5 actes, llibret de Joseph Méry i Camille du Locle

Philippe II: Ildar Abdrazakov
Don Carlos: Jonas Kaufmann
Rodrigue: Ludovic Tézier
Le grand inquisiteur: Dmitry Belosselskiy
Élisabeth de Valois: Sonya Yoncheva
La princesse Eboli: Elīna Garanča
Thibault: Eve-Maud Hubeaux
Députés flamands: Tiago Matos, Michal Partyka, Mikhail Timoshenko, Tomasz Kumiega, Andrei Filonczyk, Daniel Giulianini
Une voix d’en haut: Silga Tīruma
Le comte de Lerme: Julien Dran
Un héraut royal: Hyun-Jong Roh
Le moine: Krzysztof Baczyk

Choeurs et Orquestre de l’Opéra National de Paris
Director del cor: José Luis Basso
Director musical: Philippe Jordan

Director d’escena: Krzysztof Warlikowski
Escenografia: Małgorzata Szczęśniak
Disseny de llums: Felice Ross
Video: Denis Guéguin
Coreografia: Claude Bardouil
Dramaturgia: Christian Longchamp

ONP La Batille, 13 d’octubre de 2017

Un comentari

  1. Monica Menconi

    Cómo me gusta tu estilo de crítica desmenuzada en detalle! Es como si lo estuviera viendo. Había yo leído ya 4 reseñas y sos el primero en no ubicar a la Garanca como líder del quinteto….por algo será. Cuando anunciaron este elenco mi primer pensamiento fue tal cual lo mencionas: aquel Don Carlos en Le Chatelet, qué quintento aquel! Cierto que Kaufmann no es el mismo, cierto. Cierto que Yoncheva muchas veces es distante, no conecta. Ildar es muy joven para el rol no? Me refiero a que su voz debe madurar aún. Tezier es un deleite siempre. Me fastidian notablemente estas puestas que como decimos aquí “no son ni chicha ni limonada”….ubicadas mas alla de lo que hoy llaman la postverdad……Mil gracias por compartir tan pronto tu siempre “quisquillosa” mirada.

    M'agrada

    Respon

  2. Retroenllaç: Noticias de octubre 2017 | Beckmesser

  3. Marta Bach

    Gràcies per quest extens i rigurós comentari. Jo aniré a veure´l al cinema el proper dijous..veient l´excel.lent cast i sobretot per Kaufmann i Garanca que són un gran i seductor reclam per mi (i suposo que per molt d´altres).
    Mentres espero començar la temporada al Liceu, escalfo motors amb el cinema, si bé no és el mateix que el directe almenys podem gaudir d´uns cantants que costaria molt veure al nostre teatre tots junst a la vegada. Es nota que a l´ONP tenen molts mitjans per fer una inauguració “comme il faut”, malgrat pel que tu expliques amb una direccio d´escena pessima.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Al cinema com sempre, serà una altra cosa perquè les veus arriben sempre bé i fins i tot els greus inexistents poden prendre presència.
      Els cantannts són bons, però els rols en més d’un cas, els sobrepassen.

      M'agrada

      Respon
  5. operapassionblog

    Merci, Joachim de ce compte-rendu – qui confirme toutes les craintes et réticences que j’avais pour le chef (qui est un symphoniste et seulement un symphoniste), pour le metteur en scène (c’est une erreur de le choisir pour cette oeuvre) et pour les chanteurs – assemblage hétéroclite de ‘grandes’ voix inadaptées à cette oeuvre dans ce lieu, le seul vraiment bon est Tézier ( comme par hasard le seul français) et il est incompréhensible d’aller chercher Kaufmann alors qu’Alagna n’a jamais chanté Don Carlo/s à Bastille . Si l’ONP veut monter un Don Carlos complet en français il faut prendre des chanteurs francais et ne pas vouloir à tout prix faire l’événement. Bien d’accord aussi sur le fait que supprimer le ballet est une hérésie. Je verrai pour ma part la deuxième distribution

    M'agrada

    Respon
    • Alex

      Je ne suis pas totalment d, accord
      JK a chanté beaucoup en français ( Faust, D. José, Werther ), de méme que Garanca ( Carmen, Favorite, etc..), Adbrazakov ( Mephisto, Damnation , etc.. ),
      Le problème comme dit Joaquim, ce sont les Voix, trop lyriques ou sans le sang et la passion que Verdi demande, par example aussi la dirección irreguliére de Ph. Jordan, plus esthétisiste que profonde et passioné à ce que demande la dramturgie de Verdi ( ríen à voice à la direction de Pappano au Chatelet 1999 )

      Liked by 1 person

      Respon
    • Joaquim

      Malheureusement, Alagna ne peut plus offrir un Don Carlos à la hauteur de ce merveilleux dirigé par Pappano al Châtelet.
      L’ONP n’a pas été à la hauteur, et son public n’a pas entendu un rôle idéal pour la voix d’Alagna. Maintenant il était trop tard

      M'agrada

      Respon
  6. jaumeM

    Si algú encara tenia dubtes de la imparcialitat dels judicis crítics del BLOG, que rellegeixi l’apunt dedicat al recital de I Abdrazakov a Pesaro, ¡ja ens agradaria que la justícia espanyola mostrés un 10%, al menys, d’aquesta imparcialitat!
    Em satisfà molt l’èxit de L Basso a Paris i que L Tezier faci tant be el Rodrigo, me vaig atrevir a fer-li un bravo (vaig ser l’únic) després del “Felice ancor io so”, a un Don Carlo ja fa un temps a un teatre no massa lluny de Barcelona.
    En quant a J Kaufmann, després d’un entusiasme motivat per el mestratge del Blog (Lindoro a Nina la pazza per amore, Wether, Lohengrin)) m’he anat refredant fins arribar al Don Carlo de Salzburg2013. Ho sento, però ara no m’agrada, que hi farem, tampoc m’agrada el caviar, i això no es dolent, si mes no per la butxaca.
    Gracies per l’anàlisi tan ben argumentat com sempre.

    M'agrada

    Respon
  7. Alexis

    Gracies Joaquim per la teva excel·lent crònica. Com ja intuïa, per altres cròniques que havia llegit abans, malgrat les expectatives sembla que aquest no és el Don Carlos “de les nostres vides”. Dijous no podré anar al cinema per feina, em sap greu, pero despres de llegir-te, una mica menys.

    Liked by 1 person

    Respon
  8. jordifosal

    Em fas enveja.
    Encara que la representació no fos com esperaves ho expliques tan bé i tan detallat que ja em trobava allà.
    M’hagués agradat molt ser-hi. Jo no vaig veure el Don Carlos del Liceu i és una assignatura pendent.

    M'agrada

    Respon
  12. Alex

    Ante todo Joaquim ( extensivo para el amigo Fede ), un placer habernos podido saludar in situ otra vez en Bastille y haber comentado entre descanso y descanso, el desarrollo de este DON CARLOS que prometía tanto y no ha llegado a la brillantez prevista, por casi todo lo que has dicho y coincido contigo
    Todavía desde Paris ( regreso mañana ), musicalmente y por la dirección que imprimió, mejor aquel Don CARLOS del Chatelet ( también teatro mas pequeño que Bastille ) que el de anoche, donde Pappano sì imprimió la tensión orquestal necesaria y entonces, con un Alagna memorable
    Estando de acuerdo contigo en casi todo lo que has comentado, solo decir un poco en descargo de los cantantes que en esa vacua y poco entendible producción de Warlikowski, que tuvieron que cantar en bastantes momentos bastante alejados del borde del escenario e incluso todo el cuarto acto, además de alejados incluso dentro de la supuesta habitación de Philippe II, con lo cual además el gran duo de los bajos resultó hasta decepcionante

    En resumen, un Quiero y un Puedo ( Opera de París, por el dinero invertido en este Don Carlos ) y como resultado bueno pero sin la brillantez esperada porque algunas voces no han resultado con la suficiencia debida,tal como has comentado
    Parece que Opera de Paris no sé si próxima temporada o dentro de dos, tiene previsto la versión italiana completa y de 5 actos del DON CARLO., esperando que para entonces y ya siendo el Verdi italiano, se busque otro director más acorde y menos sumiso quizás a alguna de las estrellas solistas
    Un abrazo

    Liked by 1 person

    Respon
  15. Eduardo

    Impresionante tu post, ya lo han dicho otros amigos del IFL, pero lo que abunda no daña mil gracias!!!!
    No quiero hacer ningún comentario acerca de los cantantes, solo del director; me sorprende que Philippe Jordan, cometa tantos errores de concepción y sobre todo del ajuste acústico de una sala que conoce muy bien. De hecho creo que su padre hubiese sido su crítico más implacable. El recuerdo del Don Carlo del Chatelet, me viene a memoria como una noche gloria. Pero quiero expresar, que noches de aperturas de la temporada la OPN, muchas han sido un rotundo fracaso debido a una puesta en escena, en el año 1999, una Piqué Dame, con un cast de ensueño, el señor Lev Dodin, reunió el mayor abucheo del público, estropeo la función que vocalmente fue perfecta, quizás alguien lo recuerde. Esto confirma lo que Joaquim dice, los desajustes de voces, dirección y puesta en escena son capaces de estropear la mejor función operística.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Yo creo que el problema no es la sala, es el estilo, no sabe acompañar el fraseo verdiano, no tiene cintura, es rígido y le falta teatralidad. Cualquier parecido con Pappano es pura coincidencia. Lo digo porqué el director inglés precisamente se caracteriza por ese amplio fraseo que Verdi requiere.

      M'agrada

      Respon
  16. OLYMPIA

    Gràcies, Joaquim per una crònica tan detallada. Com molts dels teus “infernems” jo també m’he trobat a Bastille veient i escoltat una òpera tan descomunal en el millor dels sentits. A veure si la pesco al cinema o a Arte.

    M'agrada

    Respon
  17. Ordet

    Doncs jo dijous vaig veure un altre Verdi parisenc, Les vepres a la ROH i em va encantar, també la posada en escena. Jo amb el Warlikowski no puc i tenia les espectatives sota mínims. Com no esperava res dell, lo poc que he vist pels videos i fotografies mha sembla millor que el que mesperava. El 28 ho podré comprovar in situ. Per cert, els Amics de l’Opera de Sabadell també fan Don Carlo… Crec que llavors gaudirem més de l’escena. Quants diners es despilfarren en tonteries escéniques!

    M'agrada

    Respon
  18. colbran

    Una decepción enorme de una ópera que me entusiasma cada vez más, especialmente la versión original francesa en la que todo queda perfectamente explicado. Una función no conseguida en la que sólo brillaron -y cómo!- el magnífico coro -tan bien dirigido- con la primera intervención – que casi siempre se omite- erróneamente tapada por la estruendosa sonoridad de la orquesta a cargo de Philippe Jordan que no consiguió “cubrir” lo mejor de la noche y que fue la coral del Acto de Fe. Quedé asombrado y entusiasmado. A continuación, en cuanto a calidad, la despedida de Posa de su querido amigo Carlos, con un Laurent Tèzier en estado de gracia. Sin embargo el famoso duo del segundo acto -en esta versión- de Carlos y Posa había sido desangelado, por culpa -otra vez- del maestro Jordan, sin emoción, sin calor; en lugar de amigos que se quieren parecían conocidos por razones de Estado. Y el tercer momento que me agradó -con reparos- fue la intervención de Abdrazakov en “Elle ne m’aime pas”, pero no consiguió un resultado redondo por las razones que ya ha expuesto Joaquim.

    En cuanto a Elina Garanca, vestida y peinada como Kim Bassinger en “L.A. Confidential”, no consiguió convencerme ni emocionar. Su voz es muy generosa pero carece de los graves que Eboli demanda (y pretende cantar Dalila!). Los “caramelos” de la ópera, están en los dos ultimos actos e incluso una dirección no adecuada sale adelante con piezas musicales de tanta categoría y visceralidad. Y en este caso se contaba además con una orquesta asombrosa.

    Sorpresa positiva para mí de Sonja Yoncheva, con un volumen notable, una voz muy bella de centro hacia arriba y carente de una buena modulación del centro hacia el grave, sonando algo abierta. Pequeñas “caladas” no consiguieron desmerecer su aportación global. Y Kaufmann? Pues, al igual que Jaume M, cada vez me interesa menos, se autocomplace con un exceso de pianísimos y medias voces que para mí desmerecen su aportación, pero que hacen las delicias de todos sus “die hards”.

    Y qué decir de la puesta en escena y dirección actoral? En cuanto a lo primero que es absurda y por lo que respecta a lo segundo que está todo muy estudiado, pero que no me agrada. Es curioso que todos los personajes principales, con la excepción de Felipe II y el Gran Inquisidor (nada convincente), en un momento u otro están en una “jaula/prisión” en el lado izquierdo del espléndido escenario de la Bastille. Qué pretende el “niño prodigio” polaco? Pues yo creo que patentizar una obviedad y es que todos son “presos” de sus sentimientos, y las presiones que sufren por parte de los poderes fácticos (el Rey y el Gran Inquisidor) los cuales no entran en esa jaula porque son ellos los que la han creado.

    Resultado final: la hecatombe de bravos para los elementos artísticos y abucheos a la escena y dirección de ésta por parte de Warlikowsky que salió al escenario sólo, sin la compañía que le habían asignado y es que en la actualidad un abucheo es un triunfo…En todas partes cuecen habas…

    Liked by 1 person

    Respon
  19. Jose Ramón

    Querido Joaquim: Muchas gracias por tu magnífico comentario. Me alegra saludarte como nuevo “seguidor” oficial, aunque tu bien sabes que te llevo siguiendo bastante tiempo. Un abrazo y mucho ánimo

    M'agrada

    Respon
  21. willywilly

    Gracias Joaquín por tu detallada reseña que nos hace sentir como si hubieramos estado ahí. Lamentable que la estrella de Kaufmann se vaya extinguiendo y que Yoncheva no transmita más calor a sus personajes. Que pena que Garanca no logre ser la Eboli perfecta, un rol que han marcado las grandes Verrett y Bumbry entre otras, bien por Tezier y Abdrazakov tiene todavía camino por recorrer

    M'agrada

    Respon
  22. albertodossi

    Un plaer haver-te saludat a Paris el passat divendres. Llàstima que no vam tenir gaire temps per comentar la jugada i de no poder saludar al Fede.

    Permeteu-me una petita i personal introducció (demano disculpes per endavant, si sembla massa particular).

    Don Carlo és una de les meves òperes favorites. I el personatge del tenor Don Carlo, també. Vaig tenir el privilegi de conèixer l’òpera dalt de l’escenari del Liceu, l’any 1981. El paper de Don Carlo el feia el Jaume Aragall. Jo començava la meva etapa de figurant al Liceu i en aquelles representacions feia de diputat flamenc! Es veu que hi havia restriccions pressupostàries i dels 6 diputats flamencs, 3 eren cantants i la resta figurants. (Per cert, una de les funcions va ser gravada per TVE, però mai vaig aconseguir veure-la. Algú en sap alguna cosa?)

    I després, l’any 1982 van venir les dues tandes del Don Carlo, en les que també vaig fer de figurant , amb uns cantants excepcionals i en plenitud. A més de Carreras i Caballé, vam poder escoltar alternant-se, Obratzsova, Lima, Pons Sardinero, Nucci, Estes, Salminnen, Talvela i altres.

    Com no quedar meravellat amb aquesta òpera?

    Em va costar molt trobar entrades per aquest divendres 13 d’octubre (a més d’una sèrie de comunicacions creuades amb el departament d’atenció al client de l’Òpera de Paris), però finalment ho vaig aconseguir: una de les meves òperes preferides amb un repartiment de luxe, amb la possibilitat de sentir per primer cop en directe a Kauffman en un paper operístic!

    Pensava que l’elenc devia tenir les mateixes sensacions que aquell històric elenc que va deixar la gravació amb l’EMI ( l’any 1979 crec) amb Karajan…..

    Però……….però, no.

    Tant el Joaquím com el Fede ho han explicat perfectament….la qual cosa em consola.
    Vam assistir a una bona representació del Don Carlo (vocalment, molt millor que totes aquelles que s’han vist amb posterioritat a l’any 1982 al Liceu), però no va ser una representació històrica.

    I jo crec que, a més del tema de l’orquestra (a mi no em va fer vibrar amb l’auto de fe), el principal problema va ser la posada en escena. Buida, descoordinada, desmanegada, absurda……podia ser un magatzem abandonat a on s’ajunten uns cantants per fer un assaig. (No sé si ja s’ha fet però algun dia hauriem de parlar dels muntatges i del seu cost; crec recordar que un cop al Liceu van dir que llogar cada producció costava 300.000 € i el cost de les noves produccions encara més).

    El cor sensacional. Que bé que sona en una sala tan gran com la Bastille!
    Tezier, per mi, el millor dels cantants. Ho ha explicat perfectament el Joaquím: ens vam emocionar amb l’escena de la mort.
    Kaufman, molt bé, però abusant dels pianos i messa voce, i amb canvi de color en els diferents registres.
    Yoncheva, una agradable sorpresa. Veu ben colocada i rodona i ben projectada. S’haurà de seguir.
    Garanca, vitorejada com als camps de futbol, és una molt bona cantant, però sense tant marketing al darrera no sé si s’emportaria aquestes ovacions.
    Adbrazakov va estar excel.lent a “Elle ne m’aime pas”, però en la resta de l’obra es va mostrar a un nivell inferior.
    El Gran Inquisidor no em va aterrar, ni en presència ni en veu ni en greus. Mala senyal (ni recordo com es diu!)

    Ara, si em posen aquest cast al Liceu penso que vaig tots els dies, eh?

    Un tema que sí s’ha parlat és el preu de les localitats a París, amb aquest elenc, comparat amb el de les localitats del Liceu amb altres repartiments…..les comparacions són odioses!

    Liked by 2 people

    Respon
    • Joaquim

      Gràcies Albert i perdona el retard en la resposta.
      No he estat gaire bé des de l’anada a parís, precisament i se m’ha acumulat la feina.
      va ser una representació decebedora, però al costat del que veiem al Liceu, una representació de gran nivell a un teatre de gran nivell.
      Xerrar a l’entreacte va ser un goig.

      M'agrada

      Respon
  23. alex

    Lo del final que dice Albertdossi es muy importante, sobre la carestía y ” casi atraco ” de los precios localidades del Liceu ( y extensivo a algún otro teatro de por aquí como el Real o Bilbao – pero éste gestionado por la ABAO -): mi esposa y yo en ese DON CARLOS del pasado día 13, Fila 29 de platea y centro ( con visibilidad, comodidad y acústica perfectas), creo 105€ la localidad ( en el Liceu y con repartos vulgares , pagas como mínimo 135€ y en el CHENIER anunciado con JK, supongo que se disparará como mínimo a los 180). Tomadura de pelo, ya que te cobrarán lo mismo si finalmente , Kauffman no viniera
    En cualquier teatro de nivel ( con la excepción quizás de Scala, Salzburg, ROH y a veces el MET), sea París, Zurich, Viena y sobre todo los alemanes ( Munich , Dresde y Berlín ), mejores y más baratas localidades que por aquí
    ( Recuerdo que en Munich, pasado julio y en 2º piso casi centra, pagué 62€ por una butaca para LA JUIVE, con Alagna, etc…)

    Liked by 1 person

    Respon
    • Joaquim

      Ya se está empezando a evidenciar que la dirección del Liceu hizo un planteamiento no del todo correcto de como hacer la recuperación económica del teatro, pensando que lo llenarçia aun haciendo mediocridad. La mediocridad nunca vende, pero a precio de lujo mucho menos. El resultado es evidente, tenemos un teatro a medio vender en la mayoría de representaciones como hacía tiempo que no se veía.
      Ahora justificaran el déficit por culpa de la inestabilidad política.

      M'agrada

      Respon
  24. albertodossi

    Apreciado Alex, pues estábamos bien cerca! Yo estaba en la fila 32.Lástima de no podernos conocer!
    Lamento informarte que la tarifa para ver a Jonas Kaufmann en el Liceo va a ser la más cara de la historia del teatro (si no me corrigen los más viejos del lugar): la platea central al módico precio de……279 €!!!

    En fin……un día podemos hablar del coste de los montajes , como propone Alex….

    M'agrada

    Respon
  25. Leonor

    Malditas evaluaciones iniciales, me han impedido verlo, aunque sea por los cines. Me ilusionaba bastante.
    A priori, un gran elenco ante una ópera compleja verdiana.
    Muchas gracias, Joaquim, por la crónica. Parece como si la hubiera visto por tus palabras y lo hubiera sentido, es muy vívida tu descripción ¡Gracias!
    ¡Un saludo, infernems!

    M'agrada

    Respon
  26. Niklaus Vogel

    Moltíssimes gràcies Joaquim un cop més per l’oportunitat. No vaig poder anara a Paris com ja et vaig comentar i al cinema finalment tampoco vaig tenir temps, així que ha estat la manera de gaudir-ho igualment. Per cert la producció és absolutament horrenda. Sembla mentida…amb les veus i la música sí que he disfrutat i, a més a més, amb la versió francesa, que m’encanta! Merci!

    M'agrada

    Respon
  27. Ordet

    Bé ja he vist “in situ” aquest “Don Carlos” en la seva última funció del primer cast.
    Començaré pel que mha agradat menys. I ha estat la direcció de Jordan. Aquest home em desconcerta (ja em va passar amb el Lohengrin). Aconsegueix moments d’autèntica màgia sonora al costat d’altres vulgars i sorollosos. En el primer acte se li va anar la mà amb els decibels (i a lAuto de fe, també).
    Curiosament, la tan temuda producció escènica a mi no em va molestar. Tenia molta por del que podia fer Warlikowski. Però afortunadament es va decidir per explicar la història sense incloure gaires paranoies seves. Si que era una escenografia força buida, però em van agradar les referències cinematogràfiques. I l’Eboli al gimnàs la vaig trobar seductora. Resumint, decorats que ni molestaven ni apassionaven.
    Dels cantants, la que em va agradar més va ser Garanca. Yoncheva també força, però com tu dius amb alguns moments dafinació dubtable. Jo només conec el Kaufmann postparada. Aquí el vaig trobar amb una mica més de volum que al Lohengrin, amb els seus pianissims meravellosos, però sense arribarme a emocionar en cap moment. Adbrazakov molt sentit en la seva gran ària i molt discret tota la resta.
    Vaig tenir la sort de trobar entrades per veure el Falstaff del dia següent, amb un repartiment menys lluminós però amb un director que va fer que tot funcionés a la perfecció: Fabio Luisi. Estic arribant a la conclusió que la peça més important en una òpera és tenir un bon director d’orquestra.
    Salutacions parisenques!

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Si el Don Carlo l’hagués dirigit Luisi haguéssim gaudit una mica més, però l’escena i els cantants poc adequats haguessin estat els mateixos. Per a mi una gran decepció.
      Gràcies per deixar les teves valuoses impressions.

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari