Margherita de Jacopo Foroni, producció de Michael Sturm del Festival de Wexford 2017

Avui una autèntica raresa la Margherita de Jacopo Foroni.

El compositor i director italià Jacopo Foroni va néixer a la província de Verona el 28 de juliol de 1824. El seu pare Domenico Foroni també va ser compositor i director d’orquestra  i la seva germana Antonietta Foroni-Conti.va ser una reconeguda soprano en el repertori de Rossini, Donizzetti, Verdi i fons i tot Wagner, casada amb el tenor espanyol José María Villena i Camer.  

Jacopo Foroni va estudiar a Milà amb el compositor Alberto Mazzucato i va començar la seva carrera a Bèlgica , França i els Països Baixos. L’any 1849 es va traslladar a Suècia on va morir a causa del còlera l’any 1858 quan només tenia 33 anys. 

Va escriure les òperes Margherita (1848), estrenada a Milà amb gran èxit, Cristina, regina de Svezia (1849), Gladiatori (1852) i Advokathen Panthelin (1858).

El Festival irlandès de Wexford, especialista en recuperar títols poc freqüents, rars i interessants, ha recuperat la primera òpera de Foroni, una obra que va desaparèixer dels escenaris poc després de la seva celebrada estrena i que conté prou incentius per ser representada i així deixar reposar altres títols belcantistes adotzenats.

Estem davant d’una obra que segueix els esquemes del teatre musical italià de la meitat del XIX., amb les influències del melodrama rossinià i el tractament vocal de Bellini i Donizetti, però que com va fer Verdi i els seus contemporanis va anar desenvolupant un llenguatge musical/orquestral més estratègic, allunyant-se del simple acompanyament, tot i que el virtuosisme vocal segueix sent el centre de l’atenció.

La trama es distribueix en dos actes i té lloc en un poble de muntanya.

La trama explica la història de Margherita, una noia bonica i rica, orfebre enamorada del soldat Ernesto, però que alhora esta assetjada amb propostes de matrimoni per l’influent Roberto. Ernesto és arrestat falsament acusat d’haver atacat el comte Rodolfo, coronel del regiment d’Ernesto. Mentre es consumeix a la presó, l’intrigant Roberto es compromet a alliberar a Ernesto si Margherita es casa amb ell. Per salvar el seu amant, ella accepta. El comte Rodolfo apareix i proclama la innocència de l’heroi i, en ser  alliberat Ernesto creu que Margherita l’ha traït, pero com és d’esperar en un melodrama qualificat de semiserio cal preveure un final feliç i efectivament Rodolfo reconeix  finalment que l’home que el va atacar va ser Roberto i per tant l’amor s’acaba imposant.

Una trama senzilla que conté una música melòdica no sempre igualment inspirada però molt agradable d’escoltar que farà les delícies dels belcantistes en particular, per les clares influències de la tradició operística italiana, amb les veus com a principal reclam.

En aquest sentit l’equip de cantants que ha reunit el Festival de Wexford és prou digne, però per aquesta òpera caldria que es representés amb un cast de primera per poder gaudir encara més de les potencialitats que amb un cast digne però discret no se’n treu tot el profit

Ara bé per conèixer l’òpera desconeguda i apreciar el bo que hi ha a la partitura, funciona prou bé..

La mezzosoprano Alessandra Volpe interpreta la protagonista. És un rol molt lluït al que ella atorga molta més dignitat que genialitat o enlluernadora i al seu costat hi un rol per a soprano, el de la germana de Margherita, Giustina, a càrrec de Giuliana Gianfaldoni. Ambdues són el més lluït del cast, que repeteixo que és més que digne, i ambdues es llueixen especialment en els duos que tenen en el segon acte. Volpe es troba més còmode en el registre central i greu, mentre que els aguts perden l’atractiu color de la resta de la veu i també precisió. Gianfaldoni té una veu molt incisiva que si no controla del tot pot ser fins i tot irritant. Quan canta a la zona central amb comoditat llueix molt millor.

El rol de Ernesto, el tenor, és molt més encarcarat i el tenor nord-americà Andrew Stenson no li treu tot el partit amb una veu que en teatres importants no passaria de cantar les parts secundàries. Amaga el cap sota l’ala amb aguts afalsetats.

El cast masculí és menys interessant, però destaca Yuriy Yurchuk, el baix ucraïnès amb una veu prou atractiva. El dolent Roberto el canta el baríton Filippo Fontana fent honor al rol, també cantant. mentre que el rol més còmic de Ser Matteo va a càrrec de Matteo D’Apolito un baix cantant no especialment notable però que coneix l’estil.

Timothy Myers no sé si era el director més idoni per treure tota la gràcia a la partitura, l’orquestra i el cor sonen esplèndids,

Donem-li l’oportunitat que es mereix.

Jacopo Foroni
MARGHERITA
Melodramma semiserio en 2 actes amb llibret de Giorgio Giachetti