Jo creia que el grau màxim d’estupidesa operística del 2017 havia estat la Tosca que Calixto Bieito va dirigir a Oslo i que va protagonitzar un apunt a IFL
Però no, encara havia d’arribar aquesta Bohème que l’òpera de París ha encarregat a Claus Guth i que suposa la més gran estupidesa que he vist fins ara en la meva vida operística ençà que l’any 1975 em vaig apropar per primera vegada al Liceu.
Hi ha més d’un gran responsable d’aquesta “schifezza”, ja que no només és el senyor Guth, també cal tocar el crostó a qui va decidir encarregar-li una nova producció de La Bohème de Puccini. No crec que hi hagi ningú que estimi l’òpera que pensi que el director alemany pot oferir una proposta interessant d’una òpera on tot està tan pautat, mesurat i equilibrat en el llibret i la partitura i on qualsevol re-lectura és molt més que probable que caigui en un sac buit de continguts que no aporti res positiu.
Claus Guth ha ofert propostes molt interessants d’òperes que ofereixen moltes possibles lectures i interpretacions, òperes simbòliques, carregades de missatges soterrats o explícits, òperes situades en espais metafísics de simbologies polièdriques que demanen a crits interpretacions diferents a aquelles mil vegades vistes i pensades per el compositor i llibretista, que suposin una proposta creativa estimulant que aporti a l’obra original de nous estímuls per a un públic massa acostumat a allò mil vegades vist. Però que pot oferir de nou a La Bohème? Què necessita La Bohème per arribar a un nou públic?
Bàsicament La Bohème ha d’emocionar i Puccini ho posa molt fàcil i jo que crec que tant és que l’acció es situí en una mansarda parisenca de finals del segle XIX, com en un loft d’artistes de qualsevol barri d’una gran ciutat en un ambient contemporani, de fet el famós musical Rent és l’adaptació perfecta de La Bohème a una contemporaneïtat creïble i per això la música no té res a veure amb la pucciniana . Tanmateix allò que importa és que els personatges siguin reals i que els puguem identificar ja sigui amb el “hipster” que ens topem a l’escala o la costurera imaginada per Puccini i els seus llibretistes. Cal que allò que veiem a l’escenari sigui real i que les situacions del XIX puguin ser traspassades al XXI amb credibilitat, respectant l’immens talent i instint teatral que caracteritzava al compositor de Lucca i als seus soferts i genials llibretistes Giacosa i Illica i que tan b´ñe varen saber conjuntar amb text i música.
No sé que li va passar pel cap a Guth quan va acceptar la proposta, suposo que de Stéphane Lissner, per produir una nova Bohème per a La Bastille. El cas és que si un va errar el tret encarregant a alemany una òpera en la que ja era previsible que no aportaria res, l’altre ho va empitjorar en creure que amb La Bohème es poden fer experiments absurds. buits, estèrils, pedants i insultants a la intel·ligència del públic i a la butxaca dels francesos que paguen el que no deu estar escrit per veure una producció com aquesta.
Què l’òpera amb experiments maldestres com aquest se’n va a norris no és cap secret i que els teatres, cantants i directors musicals ho acceptin, els fa còmplices d’aquesta absurda i malaltissa decadència que significa aquesta presa de pèl, que per sort ha motivat airadíssimes protestes en totes les representacions fetes fins ara, que és el que sembla que busquin tan Lissner com Guth.
Situar La Bohème en una nau especial amb problemes tècnics, quin sentit té? Què aporta? Que una part de l’acció sigui imaginada (Mimi tota l’escena al Momus) en la ment de Rodolfo és un recurs tan fàcil com decebedor d’un home incapaç de donar sentit a una dramatùrgia que només pot ser ideada sota els efectes perniciosos de substàncies tòxiques.
PROU!
No hi ha cap escena lògica, però és que no hi ha cap escena emotiva, ni cap sentiment que reflecteixi sobre l’escenari allò que la música i el cant s’encaparren en demostrar-nos. I per si no fos cas que algú fins i tot arribés a fer una extracció del que veu per intentar que el calfred que sempre ha de provocar el “dammi il braccio o mia piccina”, Guth s’encarrega de transformar la màgica partitura en una gèlida situació escènica d’absurda comprensió, amb Mimi i Rodolfo radicalment allunyats de l’emoció, els sentiments i l’amor. Tot és una burla, tot és una manca de respecte i de consideració absolutament intolerable que hauria d’obligar a Lissner i Guth de pagar la despesa d’aquest producció de la seves butxaques.
Tinc moltes ganes de ser groller parlant d’aquesta absoluta merda (perdoneu) i només em reté el respecte que us tinc.
Segurament en la voluntat “d’épater le bourgeois” i passar a la història, Lissner va decidir que Dudamel havia de ser el director musical del desgavell. No crec que aporti gaire, a banda que l’Orquestra i el Cor de l’Opéra national de Paris són d’una qualitat extraordinària i qualsevol director els fa brillar, l’aportació del veneçolà no m’ha semblat a l’alçada del seu nom. Si em diguessin que estava dirigida per “Perico de los Palotes” (expressió molt de la Puig) no hi hagués hagut cap diferència especialment notable amb la seva.
Vocalment és una Bohème normaleta, dels nostres temps, sense cap Freni, Pavarotti, Carreras, Cotrubas, Scotto, Tebaldi, Zeani, Aragall…, que en començar a cantar haguessin fet possible que ens oblidéssim del que veiem sobre l’escenari, en el cas hipotètic que aquestes lluminàries haguessin acceptat fer la patètica provocació de Guth.
Yoncheva va decidir agafar un plat volador i deixar pas a Nicole Car, una Mimi correcta però que que no aconsegueix emocionar llastrada per la llosa escènica amb la que Guth l’encotilla. Vocalment es mou entre la correcció i la justesa vocal en la zona més aguda, mentre que Aida Garifullina és una Musetta vistosa, tant escènicament com vocalment, sempre dins de la vocalitat de líric lleugera en que s’acostuma a associar el rol.
Atalla Ayan és un Rodolfo que en un altra producció lluiria més, perquè el tenor brasiler és de sang calenta i posa una passió agraïda que topa frontalment amb l’estupidesa escènica. No és un dels grans però s’agraeix que intenti posar passió. La veu queda sovint tapada per l’orquestra però el fraseig passional absolutament imprescindible el salva.
El baríton polonès Artur Ruciński canta un bon Marcello d’acció escènica absolutament incomprensible. L’acompanyen amb correcció el Schaunard d’Alessio Arduini i el Colline de Roberto Tagliavini.
No busqueu a Benoit perquè Guth se’l carrega sense contemplacions en una solució penosa. Com que no podia justificar un cobrador del lloguer el congela i la seva part la fa cantar als astronautes/bohemis.
Giacomo Puccini
LA BOHÈME
Mimì : Nicole Car
Musetta : Aida Garifullina
Rodolfo : Atalla Ayan
Marcello : Artur Ruciński
Schaunard : Alessio Arduini
Colline : Roberto Tagliavini
Alcindoro : Marc Labonnette
Parpignol : Antonel Boldan
Sergente dei doganari : Florent Mbia
Un doganiere : Jian-Hong Zhao
Un venditore ambulante : Fernando Velasquez
Orchestre de l’Opéra national de Paris
Chœurs de l’Opéra national de Paris
Maîtrise des Hauts-de-Seine
Chœur d’enfants de l’Opéra national de Paris
Chef des Chœurs José Luis Basso
Chef d’orchestre: Gustavo Dudamel
Metteur en scène: Claus Guth
Chorégraphe Teresa Rotemberg
Lumière Fabrice Kebour
Décors Étienne Pluss
Vidéo Arian Andiel
Dramaturgie Yvonne Gebauer
La Bastille, París desembre 2017
El públic parisenc respon iradament contra Guth, tot i que com que el streeaming no era el de la primera, no va sortir a saludar, però Guth en uns interminables preludis silenciosos on intenta explicar allò inexplicable, motiva que el públic s’esplaií sense nocturnitat i traïdoria, amb absoluta legitimitat
IN FERNEM LAND 
Totalment d’acord. Jo vaig marxar a la mitja part. Em vaig sentir insultada. Cap emoció. Si volen, que s’inventin una òpera per fer aquests invents, però que no ens malmetin els nostres clàssics. Hi ha límits!
M'agradaM'agrada
Límits ja fa temps que no n’hi ha, però el públic té dret a fer una carregada monumental funció rere funció per demostrar que no ens ho empesem tot senzillament perquè ve signat per un director de prestigi.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Per primera vegada, no estic gaire d’acord amb tu. A mi la Bohème és una òpera que m’encanta i m’emociona. Però estoc cansat de barris llatins de cartró pedra i de Mimís yonkis, per posar dos exemples extrems. Em venia molt de gust veure una Boheme totalment diferent. Valoro molt la bellesa plàstica de l’escenografia i aquesta la tenia (m’agrada 2001, també ho he de dir). Crec que explica la història, malgrat tot sigui una imaginació deguda a la gana i la manca d’oxigen. Els personatges eren el que Puccini diu. Ara tots són astronautes torturats pels records. Obviament tot està forçat al límit. No sé, hem vist altres coses que també forçaven les històries al límit. A mi La damnació de Faust/Hawkings em va molestar molt més que aquesta Boheme. Ah, i la Rusalka de Herheim encara més. Encara m’estoc preguntant quin sentit tenia convertir una ondina virginal i una mica somiatruites en una prostituta de carrer… No sé, crec que coses pitjors hem vist i veurem. Aquesta Boheme té el mèrit de trencar totalment amb allò vist fins ara. Resumint, no m’apasiona però tampoc ha estat una experiència taaaan desagradable.
Salutacions!
M'agradaLiked by 1 person
T’entenc, encara que no he vist aquesta Boheme i no la veuré, jo he vist tant poca opera que encara prefereixo produccions que no s’allunyin massa del original,
M'agradaM'agrada
Les prostitutes del carrer també poden ser virginals (mentalment, és clar) i somiatruites, la de Herheim ho era com també ho és la Fran Kubelik de l’Apartament de Billy Wilder.
Com a somni l’històrica no s’aguanta, sobretot perquè quan se suposa que el imaginari i el real coincideixen és un despropòsit teatrak majúscul, sempre sota el meu punt de vista, òbviament.
M'agradaM'agrada
Espero que por lo menos no vayamos a encontrarnos con tamaña porqueria en el Liceu! 😥😥😥
M'agradaM'agrada
Aquí no cabe la nave espacial en el escenario, pero igual hacen una adaptación 😦
M'agradaM'agrada
La posada en escena és una aberració. D’acord amb tu, Joaquim, en tot.
M'agradaM'agrada
Què trist!. oi Rosa?
M'agradaM'agrada
Completament d’acord. Una “merda” (perdoneu) per no dir alguns cosa mes grollera. Que deixin els invents “psicoanalista” per altres produccions que ho permeten.
M'agradaM'agrada
ES que ni com a invent psicoanalista funciona.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2017 | Beckmesser
A mi em va semblar extraordinàriament ben resolta. Genial Guth, atent com pocs a la partitura i al llibret. Difícil sí, emotiva, sorprenent, captivadora, també.
M'agradaM'agrada
L’enhorabona! atent a la partitura i al llibret? Caram quan la partitura descriu l’espurneig de les gotes que Rodolfo li llença a la cara de Mimi per recuperar-la del desmai, o quan l’orquestra descriu com “s’abassa la fiamma”, o quan Rodolfo agafa la gelida mannina per primer cop, entre milers i milers de cites que et podria dir, on ho has vist en aquesta producció?
M'agradaM'agrada
Certament la musica de la Boheme es bellissima i la historia es d’aquelles d’emocionar fins al moll de l’os. Fer- hi segons que ho engega tot en orris. Pero vivim en un mon on sembla que provocar per provocar funciona, aixi que: “pour epater le bourgeois!” I embolica que fa fort.
M'agradaM'agrada
i corre-cuita a contractar arreu al Sr Guth perquè provoca escàndols.
M'agradaM'agrada
Sóc dels pocs o molts als que els ha agradat. Reconec que si no es té al cap la Boheme original no s’enten res. Estic cansada de posades en escena carrinclones, i aquesta no ho és, certament. Trobo que s’expressen les mateixes emocions i encara que el libreto està una mica “estirat” no es traeix la idea original: la fugacitat de la juventud i la certesa de la mort.
Repeteixo, no serveix com a primera Boheme, però com els astronautes, he pogut recordar la Boheme que tots tenim al cap i emocionar-me igualment.
Els referents cinematografics a mi em funcionen. Les revisions de clàssics sempre s´han et i es faran. I seran polèmiques.
Per acceptar-les trobo bàsic dos elements:
-Una qualitat musical suficient
-Respecte al que volia expressar l’obra original.
En la meva modesta opinió,en aquest cas, la revisió resulta encetada i interessant.
M'agradaLiked by 1 person
Doncs ja m’ho estàs explicant perquè si no s’entén res com es pot respectar el llibret original?
En a mi la indignació i els cantants que tampoc són res de l’altre dijous i en Dudamenl que em sembla que no té gaire clar què és la Bohème, no m’han ajudat gens a emocionar-me ni en el moment per a mi més colpidor de “Una terribile tose….”
M'agradaM'agrada
Per cert, ja que vivim a l’època del domini dels escenaris per part dels directors d’escena crec que els teatres haurien d’exigir que aquests sortissin a saludar en TOTES les representacions. Gran culpa o mèrit d’allò que veiem a l’escenari la tenen ells. No sé, és com si un director d’orquestra només sortís a saludar a la primera representació. Així el públic podria donar via lliure a la seva opinió i els directors d’escena es pensarien dues vegades allò que fan…
M'agradaM'agrada
I els obligues a quedar-se en totes les representacions? Què t’has begut l’enteniment? N’hi ha molts que l’òpera els deu avorrir molt i marxen tan bon punt han cobrat, després de la primera.
M'agradaM'agrada
el morbo me ha podido…en principio no pensaba verla…lo he hecho a correcuita….el desproposito es mayusculo, no entiendo como alguien pueda valorar positivamente esta produccion….no hay por donde cogerla, hasta visualmente es grotesca e incluso cutre
M'agradaM'agrada
Visualmente si fuera la versión operística de 2001, me gustaría
M'agradaM'agrada
Amigos, el fin de la ópera como espectáculo lírico cada vez está más próximo. Será otra cosa, más parecida al circo, con la posibilidad de utilizar música y canto pregrabados y con “actuaciones” virtuales de Callas/Di Stefano o Tebaldi/del Monaco, por poner dos ejemplos. Estos “fabulosos” directores de escena odian el género y lo están matando. Qué es lo que verdaderamente les agrada?
M'agradaM'agrada
Exasperar al públic, jo que fins i tot deuen tenir orgasmes quan els protesten
M'agradaM'agrada
a mi me parecio tambien un desproposito … ya desde el inicio.. todo absurdo y sin sentido, menos mal que en el preambulo el presentador y el propio direkctor ya nos avisaba ..si no, te da un pasmo al abrirse el telon … lo de benoit, cantado por los bohemios, intolerable, y asi todo …. veo que a algunos comentaristas les ha gustado . pues la verdad, el tercer acto, al abrise el telon, ,fue abucheado pro parte del publico, con razon . pero .. escenograficamente y esteticamente o teatralmente era resulton, hasta con la nieve del libreto … era impactante como tal, ( como el pobre mimo, que no pintaba nada, pero lo hacia bien, y tambien fue abucheado un poco al saludar, sin tener el ninguna culpa, claro .. ) puedo entender que gusta a alguien en plan escenico… pero es que se cargaba la boheme ,,todo por epatar el espectador .. lo senti mucho . pero es que en paris, ya hemos visto varias operas con montajes modernisimos, como una aida tambien sorprendente, con unas señoras con unos mochos limpiando el escenario en medio de la opera etc etc .. hororoso . el roh es mas tradicional y respetuoso. la bastille, se pasan de ultramodernos … qeu hi farem …..
M'agradaM'agrada
Que refleje la nieve del libreto pero se pase por el forro todo lo demás, aún parece más burla.
Una escenografía espectacular y que vale un pastón no se justifica para nada. Los contribuyentes que pagan semejante despilfarro deberían pegar el grito en el cielo.
M'agradaM'agrada
Vaig anar al cinema i no la vaig acabar.
És molt més que una merda, és una cagada injustificable.
Els que esteu cansats de La Bohème teniu molt repertori per descobrir, justificar una Bohème imaginada en el cervell poc oxigenat d’un astronauta és esperpèntic.
M'agradaM'agrada
“una Bohème imaginada en el cervell poc oxigenat d’un astronauta és esperpèntic” M’encanta
M'agradaM'agrada
No vaig al cinema a veure òpera, si arribo anar-hi crec què hagués sortit ràpidament abans no m’agafés un infart. La Boheme és la meva preferida, juntament amb Parsifal.
M'agradaM'agrada
Doncs vas fer bé.
M'agradaM'agrada
Els directors d,escena ja no saben que fer i destrocen operas. El Placido Domingo no fa gaire ja els i va fer una critica en aquesta linea. Tenen que ajudar a entendre una opera no a complicarla.
Atalla Ayan guanyador fa pocs anys del Viñas. Vaig parlar amb ell en un dels intermedis. Molt simpatic. Estic content que les coses li vagin be. Es demostra que el Viñas es un concurs per el llançament de futurs grans cantants
M'agradaM'agrada
Deixem’ho millor amb llançament de cantants, perquè grans, el que és diu grans, en prou feines n’hi ha.
Gràcies per comentar Xavier
M'agradaM'agrada
A mi em fa gràcia que ningú critiqui les adaptacions futuristes d’algunes òperes de Wagner (diria que he vist algun Tristany on els personatges anaven vestits d’algo semblant a astronautes) i en canvi La Bohème o La Traviata siguin intocables en aquest aspecte. Si acceptem que Tristany i Isolda, per posar un exemple recent, puguin viure a dins d’una closca de 5 tones i no a l’edat mitjana, perquè no poden viure Rodolfo i Mimí a la Lluna. I ja dic, a mi aquesta posada en escena no m’apassiona però tampoc m’indigna, la veritat…
M'agradaM'agrada
És senzill de contestar, La Bohème és verisme i vol retratar la vida real i Wagner es tot simbolisme, tret d’Els mestres cantaires de Nurenberg.
M'agradaM'agrada
Tu quina temporalitat veies en el Tristan de Ollé? Cap, perquè res era ni tan sols real.
A Tristan un Isolde els embolcalls són irrellevants, la màgia i bellesa d el’obra rau en altres aspectes que res tenen a veure ni en l’època, ni el lloc, és música i paraula atemporals, que ens parlen de coses no tangibles.
La Bohème és tot un altre món, aquest sí, real, que reflecteix la vida, els sentiments, les il·lusions i les precarietats, d’uns personatges mont concrets i condicionats per la seva situació personal. El text i la música descriuen perfectament les situacions dramàtiques amb molta cura. Res del que Guth planteja té res a veure amb el text, la descripció musical de les escenes i ni tan sols amb els personatges.
M'agradaM'agrada
La música wagnerians no ens presenta uns personatges podríem dir reals són mítics, per això és pot representar de diferents maneres. Però: Tosca, Manon, etz. però sobretot Mimi, Rodolfo, Marcelo …són persones de carn i ossos i per això Puccini ens ho transmet amb la seva passional musica. Tota modernitat escènica fóra de lloc no cal.
M'agradaM'agrada
Més que res, és que Guth no acaba d’explicar res, ni nou ni per suposat res a veure amb l’original.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord que el simbolisme s’adiu més a Wagner. Però fins que no va arribar Wieland ningú s’ho havia plantejat i les posades en escena eren hiperealistes. Per molt verista que sigui la Bohème, aquest realisme ja comença a ser-nos llunyà. No crec que ningú es trobi pel carrer una Mimí com la de Puccini o almenys jo no n’he vist mai cap. Potser al París de finals segle XIX hi havien noies així, però ja no. En tot cas, trobo molt interessant el debat que ha obert Guth amb aquesta posada en escena. On estan els límits del que es pot fer amb una òpera? Jo no els tinc tan clars…
Salutacions!
M'agradaM'agrada
“No crec que ningú es trobi pel carrer una Mimí com la de Puccini…”. Exacte! És pràcticament impossible. És per això que actualitzar-la deixa de tenir sentit. Segons el meu parer, només és creible situant l’obra en el seu context, en la seva època. En efecte, aquest debat dóna molt de joc i em temo que ens costarà arribar a un acord. De tanta adaptació i canvi d’època i estil enyoro que alguna vegada algun regista s’animi a explicar-nos la història tal com la va concebre el compositor. Ei! em conformo que sigui de tant en tant…En efecte, aquest debat dóna molt de joc i em temo que ens costarà arribar a un acord. De tanta adaptació i canvi d’època i estil enyoro que alguna vegada algun regista s’animi a explicar-nos la història tal com la va concebre el compositor. Ei! em conformo que sigui de tant en tant…
M'agradaM'agrada
Doncs com que la Mimi és bàsicament de Puccini, respectem-la i respectem-lo, perquè Guth crea uns personatges diferents, de fet és que ni crea els personatges perquè entenc que Mimi ni es fruit de la realitat
M'agradaM'agrada
No he vitst la producció i, per tant, no puc opinar. Miraré de recuperar-la ni que sigui per tenir una certa idea de l’invent. Però imagino que estaré molt a prop del que ha dit en Joaquim.
En altres ocasions he manifestat el rebuig que em produeix etiquetar gustos i situarlos en determinats contextos. Hi ha hagut produccións diguem-ne clàssiques, convencionals, adaptades al text que són una meravella i també hi ha meravelles de produccions actuals, modernes en el sentit de contemporaneïtat. És qüestió de tenir bones idees i ser respectuosos amb l’obra dart que és la música i el text que l’acompanya.
Estic també molt d’acord amb Colbran que pronostica amb un pessimisme-realisme molt sincer que el fi de l’espectacle operístic tal com el coneixíem està molt a prop. Ni tan sols es pot aplaudir als solistes ja que es tracta de que tothom saludi a la vegada i tots contents. I ja no diguem de donar un ram de flors… quina “cursilada”!
Hi ha hagut algú que ha dit que estava tip o tipa de veure produccions carrinclones. En els darrers 10 – 15 anys no recordo haver-ne vist cap, si exceptuem l’Aida d’en Mestres Cabanes. Ans el contrari, és quasi impossible veure a Otello o a Fiordiligi vestits de la seva època.
En fi, conformem-nos perque el futur serà més o menys així. Confiem que, de tant en tant, alguna ment intel·ligent ens ofereixi espectacles dignes de fer-nos aixecar de la cadira abans que això s’acabi. El recent Tristany no estava gens malament…
M'agradaM'agrada
Crec que coneixen-te com et conec, no és que no t’agradarà, és que la detestaràs
M'agradaM'agrada
Una verdadera estupidez de Boheme.
Puccini , cariño, no se te ocurra levantar la cabeza para ver que gan hecho con una de tus joyas,….
Desde el hospital donde estoy pendiente de una operación, motera, causasa por la falta de limpieza de hojarasca en un día ventoso…..
Te envio a ti y a todos/as, un fuerte beso
M'agradaM'agrada
Recuperat aviat no deixis mai de fotre un zasca com cal quan una cosa no et sembli bé, et necessitem al 100%.
Ànims amic
M'agradaM'agrada
Es obvi que la Musica es inspiració del temps, llòc,ambient circunstancies etc.. del temps en que es creada, pertant jo personalment no pùc integrar personatges clàssics d’un temps a cap altre que no hagi sigut escrit sota aquest criteri, encara que la Música sigui Art, penso que ha de haver un limit étic i per a mí coherent……he vist algunes Operes traslladades en el temps o altres variacions que no m’han molestat gens perque han conservat l’esencia de l’Obra original de manera que de bon principi al escoltar el primer acord, no m’ha fet viure cap diferencia però…….fins aqui. hem arribat…..Si es que es tracte d’experimentar o de pressupost, em quedo amb “OPERA en CONCERT”
La posta en escena , ambientació i atrezzo ja la possaré jo, serà la manera de no sentir-me estafada.
M'agradaM'agrada
És un sentiment cada vegada més generalitzat
M'agradaM'agrada
Como decís casi todo, una auténtica bazofia sin sentido, tratándose de una ópera que más o menos conocen hasta los no operófilos
Me sorprende que un buen regisseur en algunas de sus óperas escenificadas como Claus Guth, se le haya ido la olla aunque posiblemente S. Lissner tenga buena parte de la culpa ( vaya forma de dilapidar una inversión millonaria!)
M'agradaM'agrada
menos mal que esto me ha pillado con unas cuantas bohemes ya vistas, de lo contrario no habría entendido nada…. que bonita es a pesar de esta puesta en escena (?), es que ni comentario, no le veo sentido, me gustaría saber si alguien ha entendido lo que grita el público entre el tercer y cuarto acto. En fin. Me ha gustado el Rodolfo. Y no me esperaba esto porque normalmente Guth me gusta (hasta el don giovanni aquel en el bosque, con todos alucinados!).
M'agradaM'agrada
un disbarat
M'agradaM'agrada