El passat 23 de desembre va tenir lloc a l’auditori de l’Accademia di Santa Cecilia de Roma un concert de la temporada simfònica de la prestigiosa orquestra italiana, sota la direcció de Antonio Pappano i amb la participació estel·lar del tenor peruà Juan Diego Flórez.

Estem doncs davant d’un concert festiu, de caire popular sota la influència de l’amabilitat que sempre envolta els concerts durant aquestes dates, que alterna les peces vocal, bàsicament operístiques, amb els fragments orquestrals habituals, és a dir obertures, música de ballet i cors operístics per donar treva al solista, que amb 5 escadusseres intervencions solistes oficials, més tres propines, aconsegueix un èxit per a mi exagerat, perquè Juan Diego Flórez comença a mostrar signes evidents d’esgotament vocal i crec que es curaran amb repòs.

Ja fa temps que la veu de Flórez  sembla que hagi arribat al seu límit, i en lloc d’engrandir-se o eixamplar-se, la veu continua sent bàsicament la mateixa que ens va embadalir ençà aquella Matilde di Shabran del 1996 a Pesaro, si bé és cert que a mida que ha anat ampliant repertori amb rols més centrals, encara que només hagin estat intents i provatures d’escassa consolidació, la veu ha anat perdent frescor i elasticitat. Els aguts ja no són fàcils i l’emissió comença a denotar alguna que altra lleugera oscil·lació. Flórez, que en sap molt, utilitza recursos tècnics per fer alguna que altra trampa, però és innegable que estem davant d’un dels grans artistes dels darrers anys i ell en condicions no dle tot òptimes és millor que qualsevol altre en el seu millor moment.

El tenor peruà s’atreveix amb obres que clarament el sobrepassen, com el Roberto Devereux o I Lombardi, per no parlar del Hoffmann, però l’ambient festiu, distès i diria que poc exigent del públic romà propicia tres propines, dus acompanyades pel propi Flórez a la guitarra, que denoten que les concessions a la galeria són fonamentals per acabar en apoteosi un concert que mereixeria per a ser més justs un “succès d’estime” i passa que t’he vist. Escoltar el seu “Avete torto!…. Firenze è come un albero fiorito” i adonar-se que alguna cosa grinyola és tota una.

Potser molts creureu que sóc massa exigent o dur, però sempre he pensat que als més grans, i Flòrez ho és, no els podem fer abaixar el llistó, ja que ells precisament són els que ens han acostumat al millor del millor i malgrat aquesta classe i distinció que el caracteritza, malgrat a demostració tècnica i el desplegament de recursos que exhibeix, Flórez està per sota del que ell ens ha acostumat a donar, i tot un concert per 5 àries i tres propines d’exigència relativa, em semblen poc per a un artista que ens ha acostumat a tant, però s’entén que no doni més perquè quan no estàvem acostumats a conèixer els seus límits, ara o almenys en aquest concert, m’ha semblat que en totes les obres, ja  fos per dalt o per baix, la veu de Flórez estava traspassant aquests límits

El mestre Pappano el dirigeix amb aquella cura que només els grans directors operístics saben donar als cantants quan aquests necessiten ser ajudats.

Bravo per  atots dos i per l’excel·lent orquestra romana.

• Wolfgang Amadeus Mozart, Le nozze di Figaro, K. 492
  • Overture
• Gaetano Donizetti, L’Elisir d’amore
  • II: “Una furtiva lagrima”
• Gioachino Rossini, La Cenerentola
  • Overture (Sinfonia)
• Gioachino Rossini, Guillaume Tell
  • Choeur Dansé: “Hyménée ta journée”
• Gaetano Donizetti, Roberto Devereux
  • “Ed ancor la tremenda porta… Come uno spirito angelico… Bagnato il sen di lagrime”
• Jacques Offenbach, Orpheus in the Underworld
  • Overture
• Jacques Offenbach, The Tales of Hoffmann
  • “Va pour Kleinzach!”
  • “Barcarolle”
• Giacomo Puccini, Gianni Schicchi
  • “Avete torto!…. Firenze è come un albero fiorito”
• Giacomo Puccini, Suor Angelica
  • Intermezzo
• Giuseppe Verdi, Nabucco
  • III, 4: “Va’, pensiero”
• Giuseppe Verdi, I Lombardi Alla Prima Crociata
  • “La mia letizia infondere”
• Sergio Bruni, Quanno sponta la luna a Marechiaro
• Caetano Veloso, Cucurrucucú paloma
• Agustin Lara, Granada