A Mario Gas, més que al propi Donizetti, cal agrair-li que sigui quin sigui el cast de qualsevol representació amb la seva producció, acabi sent un esclat, una festa, un goig, un èxit absolut i això és el que va succeir ahir per la tarda al Gran Teatre del Liceu, en la reposició de la vella i bella producció de l’Elisir d’amore,estrenada al Teatre Grec l’estiu de 1983.
Gas sap, com a bon o boníssim home de teatre que és, que està bé el que bé acaba i s’inventa un parell de moments de collita pròpia molt engrescador, l’inici del segon acte amb una festa sobre l’escenari, amb tots els intèrprets, el director d’orquestra i ell mateix a dalt de l’escenari, celebrant el sopar que hauria de ser el de noces de Adina i Belcore, mentre s’escolta la “spagnola” per Beniamino Gigli, predisposant a escoltar un segon acte pletòric, tenint en compta que en aquest segon acte hi ha sobretot dos moments molt esperats: la famosa “Furtiva lagrima” de Nemorino i el “Prende per me, sei libero” d’Adina, a banda d’altres moments lluïts, però aquests dos especialment esperats. Dons bé, una vegada ha acabat la representació i mentre es reben els aplaudiments Dulcamara torna a entrar per la platea cantant amb simpàtica fatxenderia, com correspon al rol, el “Ei corregge ogni difetto” que tanca l’òpera, acompanyat per les palmes d’un públic enfervorit que acaba esclatant amb una ovació immensa. Moment de teatre gloriós que amaga totes les carències que hi hagin pogut haver ¡i que ahir van ser diverses i notòries. Qui ho diria amb aquella cara de satisfacció del públic que omplia de gom a gom el Liceu en sortir cap a les Rambles?
Comencem per la sorollosa, poc refinada i a estones desencaixada direcció musical del mestre Ramón Tebar, que més valdria que frenés una mica l’entusiasme i no tapès als cantants que tenen veus limitades i que van desaparèixer en mig de la discreta orquestra donizettiana. No m’ha agradat gens la seva direcció i encara que és més que probable que en les properes representacions millori, jo ja no ho comprovaré. El cor va tenir una tarda feliç en una producció que fa a ulls clucs, amb una bona conjunció i projecció, mentre que l’orquestra va mostrar un so vulgar amb la meritori acompanyament del fagot en el moment més esperat per la immensa majoria del públic.
El cast és discret en la globalitat perquè hi ha una manca general de personalitat vocal. Hi ha manca de personalitat vocal en la immensa majoria dels cantants d’avui en dia. Tothom o quasi, canta normalment bé, però no hi ha cap presència vocal, ni la personalitat que atorga a un cantant la categoria que el distingeix d’un altre.
El Nemorino del tenor txec Pavol Breslik és anodí fins que no arriba la més que correcta “Furtiva”, la resta és correcte, a estones poc audible perqupè l’orquestra el massacra i perquè ell està limitat per una veu que és menys agraciada que el seu acurat estil elegant gràcies a un passat mozartià que ha deixat petjada (va fer un magnífic Tamino en una magnífica Zauberflöte al Liceu fa uns quants anys), però el Nemorino ha d’omplir l’escena, i no necessàriament amb la hiperactivitat que lluïa l’inoblidable Villazón en aquell gloriós debut liceista, no cal allò, però si cal que patim , riem i ens enamorem de Nemorino, cal que quan canta “Adina credemi” ens recorri per l’espinada una sensació de melangia i pena colpidora, cal també que faci el ximplet i cal sentir per a ell una especial i entranyable simpatia, però amb Breslik això no em passa perquè tot i ser curós, elegant i belcantista, no te personalitat vocal per arrabassar i estimar-lo. Enyorant al primer Nemorino de Villazón, però jo més a Carreras, enyorant a Camarena, no n’hi ha dubte, o qui sap si a Flórez que no l’ha fet al Liceu.
Jessica Pratt que va debutar al Liceu amb una Desdemona rossiniana del tot poc apropiada per a la seva vocalitat de líric lleugera, va ser de llarg el millor de la representació. És una soprano belcantista amb una classe extraordinària, i un estil admirable. No és una gran actriu i la seva actuació escènica no és gaire espontània en una producció que ha de desbordar frescor i espontaneïtat, però vocalment la seva Adina és espectacular, sobretot en el segon acte i òbviament a “Prendi per me, sei libero” i la corresponent cabaletta, on deixa anar una pirotècnia vocal fins aleshores bastant frenada, i on fa gala d’escales molt ben executades, picats i tota mena d’ornaments de producció pròpia, en la majoria de casos molt apropiats, d’un fraseig elegant i en definitiva d’un estil belcantista veritablement admirable. Brava!, ara bé, jo li demanaria que en el primer acte s’impliqués una mica més, és clar que potser això li hauríem de demanar explicacions al mestre Tebar, responsable de la poca cura amb els cantants i el seu perfecte equilibri amb les intensitats del fossar.
Només correcte vocalment, simpàtic escènicament i triomfador gràcies a Gas, el Dulcamara de Roberto de Candia. El cantant italià no és ben bé un basso buffo, la veu és més de baríton que una altra cosa, però té l’estil ben aprés i diu amb simpatia un rol que necessita també d’una personalitat vocal que ell no té, queda poc imperatiu i el rol de xarlatà de fira, ho és molt. La seva cavatina “Udite, udite, o rustici” hauria de ser un tro profund i autoritari quan entra feliçment pel passadís central de la platea, trencant la quarta paret (recurs que no m’agrada gaire però que en aquest cas queda la mar de bé), però De Candia té una projecció vocal correcte però un registre massa clar o massa poc definit. És un Dulcamara correcte. però sense aquella personalitat vocal desitjada i tan anhelada en aquesta representació.
Deceopció total amb el Belcore totalment insuficient de Paolo Bordogna. El cantant italià de veu absolutament indefinida no hauria de cantar aquest rool paradigmàtric del baríton belcantista. Té moltes taules escèniques però la veu és per a rols menors còmics, com acostuma a fer a Pesaro i en els teatres italians, però el Belcore és un rol per a un baríton de veritat, amb veu plena, bonica i seductora, una emissió uniforme i sí, també una bis còmica, que és l’única cosa que va mostrar ahir Bordogna. Malament!
Magnífica és poc per qualificar la Giannetta de Mercedes Gancedo, amb la veu més ben projectada de tot el cast. Una veu plena, bonica, rodona. Estava clar que estem davant d’una veu a tenir molt en compte, però ahir em va quedar clar que és una cantant que ens donarà moltes nits de glòria. Llàstima que el rol sigui tan poca cosa, sobretot quan la cantant que l’interpreta és tan bona.
No és un gran Elisir, no, però la percepció en sortir del teatre és que has passat una estona magnífica i aquest mèrit repeteixo que es deu sobretot a Mario Gas que sap fer d’una obreta, una festa teatral, és a dir, la producció juga absolutament a favor de l’obra i a banda de la discutible idea de fer que l’exercit feixista italià amb Belcore al capdavant siguin simpàtics, recurs que em treu de polleguera perquè el feixisme mai pot mostrar una cara amable, mai, penso que la transposició d’època s’hagués pogut fer a l’Itàlia molt més amable dels anys 50 i estic segur que l’èxit seria el mateix.
Jo no repetiré, però Pratt que torni cada any, Gancedo que faci coses més importants i a Breslik que li donin rols més apropiats i si pot ser que no el dirigeixi Tebar.
Aquesta setmana (dijous) tornarem a parlar de Donizetti perquè aniré dimecres a veure la primera funció de les dues previstes del Poliuto en versió de concert.
Off topic:
Com haureu comprovat per aquesta òpera no hi ha hagut apunt preparatori, no ha estat un oblit in tampoc tria, això si que se’m va passar, tot i que no havia previst fer la Furtiva, que com m’ha dit algú a can Twitter, era segur que guanyava en Kaufmann, encara que no l’hagués posat, això ja ho dic jo.
IN FERNEM LAND 
Gràcies Joaquim. Hi vaig diumenge 28 i espero, tal com dius, passar-m’ho bé. Serà la primera vegada que vegi aquesta obra.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de enero de 2018 | Beckmesser
Conmigo que no cuenten. Mi saturación de elixires ya está colmada. Me entusiasma la producción de Mario Gas -desde 1983 la he visto ya muchas veces-, pero, como en mi opinión esta obra no merece la fama que tiene y su música sólo contiene tres números de interés para mí y una orquestación pedestre, me quedaré en casa tan a gusto. Me pierdo Jessica Pratt, pero confío en que vuelva al Liceu con una auténtica ópera.
Celebro que el público lo pasara bien, esto es lo que cuenta, ya que las entradas sus buenos euros cuestan.
M'agradaM'agrada
Què poc que us agrada a tots dos! Per part meva, aniré (quan em toqui) a passar una bona estona. Abraçada!
M'agradaM'agrada
Doncs jo també, com Colbran. Ja tinc els bons records de les anteriors i de moment no me falta mes.
Gracies per tan ben detallat anàlisi. Estarem pendents de M Gancedo.
M'agradaM'agrada
Això és com NO anar a veure un Barça-Apañó de Copa del Rey (espanyol) perquè ja n´has vist un de millor en el que hem (els barcelonistes) golejat. Molt nivell !!
M'agradaM'agrada
Esperava el teu apunt per aquest Elixir…sincerament després d´haver vist aquesta maquíssima producció del Gas pels que ja has anomenat i jo hi afegiria la “divina” Gheorghiu (que em sembla que només em va cantar dues) no em motivaven gaire els cantants per aquesta vegada. Suposo que és com tu dius, encara que les veus no siguin de primera línea (a excepció de les veus femenines que destaques) la producció és tant simpática (i jo hi afegiria la música del genial Donizetti), que sempre surts amb un bon regust de boca i surts content del teatre…i sense que ningú es mori.
Bé, no se si m´animaré per tornar-la a veure-la perque de moment tinc moltes més ganes de descobrir el proper Poliuto…que de moment l´he descobert pel youtube amb una produccio Callas/Corelli.
M'agradaM'agrada
Gheorghiu que se trajo vestimenta propia y no la de la producción, cantó 1 sola función en el 2004 ( la “famosa” de los gallos de Filianoti) y canceló la segunda prevista ( sustituida por M. Bayo )
M'agradaLiked by 1 person
Tens raó, jo vais assitir a la primera i recordo els galls del pobre tenor i ja no estava segura si ella va arrivar a cantar la segona…es una pena perque personalment m´agrada molt com a cantant però la perden les seves sortides de to i maneres de divina.
M'agradaM'agrada
Esperemos que la orquestación mejore para el próximo 16 , día de mi turno y en función a lo que escuche , repetiré ( me interesa mucho la Pratt, para mi gusto una de las 3/4 mejores jóvenes sopranos belcantistas de la actualidad, junto a Yende, Garifullina y Nadine Sierra)
Me soprende lo de Tébar , director orquestal del que tengo buena impresión por saber – normalmente – respirar con los cantantes ( parece según Joaquim que ayer estuvo estruendoso ) y no me sorprende lo de la planicie de Breslik, tenor inducido al belcanto italiano por su paisana y mentora Edita Gruberova , habitual de la ópera de Munich ( donde ha cantado Gennaro, Devereux,etc..), cuando es más bien una voz blanquecina y sobre todo mozartiano
A ver que pasa pues con este ELISIR a partir de la próxima semana
M'agradaM'agrada
Crec recordar que qui feia de Nemorino amb la Georgiu l’any 2004 era la seva parella, el Roberto Alagna. Se li va trencar la veu i va rebre la queixa sorollosa de molts espectadors exigents.
Ella es va negar a cantar la segona funció si no era amb l’Alagna.
Finalment, van ser substiruïts tots dos.
M'agradaM'agrada
Filianoti, no Alagna . Alagna nunca cantó Nemorino en el Liceo
M'agradaM'agrada
Aquesta història que explica és totalment errònia.
Va ser Filianoti que va gallejar de manera ostentadora i ella va marxar per capricis de diva.
M'agradaM'agrada
Bien que la cosa tenga algo bueno! Me equivoqué en decirte que me toca el miercoles (naturalmente) ya que es noche de esperado Poliuto: iré el domingo, así el tono de fiesta de pueblo será completo, y espero pasarlo muy bien!
M'agradaM'agrada
Gràcies😀
M'agradaM'agrada
Molt d’acord amb les teves impressions. Producció salvable gràcies a l’escenografia de Mario Gas i a un nivell simplement correcte dels cantants. A banda d’això, a mi també em va semblar remarcable la veu de Mercedes Gancedo. Va ser el primer i gaire bé únic moment d’emoció estrictament musical. Llàstima que el seu paper fos tant curt. Respecte els “simpàtics feixistes” que, d’una forma totalment gratuïta, incorpora Gas a la seva producció, coincideixo amb tu. Se´ls podria estalviar, Quan vaig veure desfilar l’alegre falange mussoliniana pel passadís central del Liceu, em van entrar ganes de marxar. Considerant tot el que ha passat (i encara passa) al nostre país, banalitzar el feixisme no sembla el més apropiat. No entenc aquesta manca de sensibilitat. O potser és que a molta gent tot l’és igual.
M'agradaM'agrada
Ai! El meu abonament tenia funcio per al dia 7 i la vaig retornar pensant que l’he vist un parell de cops i que els cantants no m’entusiasmaven i que el dia despres de reis no em va gens be per logistica familiar. I mira que es la primera ocasio que ens brindava el 2018 per a trobar-nos.
Ara, que ens en presenta una altra aquest dimecres, que tambe vaig al Poliuto, a veure si ens trobem. Passare pel quart pis a veure si trobo algu que faci cara de Joaquim!
M'agradaM'agrada
Joaquim ahir vaig estar al Liceu i coincideixo amb quasi tot.
La producció em va agradar molt. Entenc el que dieu del feixisme però no cal buscar-hi tres peus al gat! Quedava divertit.
Molt bé Mercedes Gancedo en el seu paper de Giannetta tant per veu com per posada en escena. Les veus de Memorino i d’Andina més que discretes i sobretot al principi. Literalment no se’ls sentia especialment quan al mateix temps cantava el cor quedaven totalment apantallats i que consti que estava a les primeres files de platea.
Menys mal que a mesura que avançava la representació la cosa anava millorant.
M'agradaM'agrada
No hi vaig fins al darrer dia, espero que millori
M'agradaM'agrada
Esa producción la he visto en video con Gheorghiu y con Cantarero. No es de mi agrado. Me encanta Jessica Pratt, excelente bel cantista y muy simpática.
M'agradaM'agrada
El meu Nemorino és en Roberto Alagna. La prducció de Gas és simpàtica però no la repetiria. De totes formes sempre mantindré que, malgrat el que diuen els experts, és una òpera deliciosa que convida als no iniciats a iniciar-se.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: News – Mercedes Gancedo
Me encanta Jessica Pratt
M'agradaM'agrada
Vaig començar l’any el dia 7 amb aquest Elisir i estic molt d’acord amb les observacions d’en Joaquim.
El resum seria que vaig passar una bona estona (era el meu primer Elisir en directe) i la resta de públic també va sortir amb cara de satisfacció.
No és res de l’altre món, és cert, però el moment final després del primer “curtain call” amb Dulcamara passejant-se pel pati de butaques acompanyat de les “palmes” del públic (es notaven les ganes de Marxa Radetzky típiques d’aquesta època) va ser un bon colofó final.
De tot plegat em quedo amb Jessica Prat que, com bé s’ha explicat, al 2n acte va decidir lluir-se. Grata sorpresa!
Salut i Bon Any per tothom!
M'agradaM'agrada
Ayer escuché parte de la función por Catalunya Musica y noté que Breslik ´que estuvo más implicado, llegó justito a …la furtiva lagrima… con voz cansada y muy caprina
La Pratt que arriba funciona muy bien pero en el centro tiene poco peso vocal, desafinó bastante tanto en el…prendi …como en la cabaletta posterior
Bordogna no vale gran cosa, ronco y arrastra la voz, mientras De Candia que si es un estilista como Dulcamara, tiene más voz de tenor que de barítono con graves
La orquestación me pareció anoche bastante mejorada aunque Tebar acompañó demasiado rápido la ..furtiva.., casi ahogando al tenor
M'agradaM'agrada
Vaya panorama! Suerte que me he vendido la entrada; mis oídos ya no están para soportar “elixires” y pese a ello, si el tiempo no lo remedia, me toca en el Yelmo dentro de tres sábados…Roberto de Candia es un tenor gastado que entona más que canta con pretensiones de barítono cómico roles de basso buffo: vaya, la insignificante sombra del gran Carlos Chausson, el mejor Dulcamara desde hace muchos años.
M'agradaM'agrada
Apreciado Colbran, ya me diréis en el Yelmo que tal la Adina de Yende. Me han llegado muy buenos comentarios de su Adina en el Met( es una soprano lírico ligera con buena proyección y más peso vocal que la Pratt y que me encanta)
Con lo que dices de Chausson ( memorable ELISIR, con el gran Kraus y una notable Sonia Gazharian), discrepo algo : particularmente y pese a su edad ya entonces en 1.998, disfruté más con el Dulcamara en el Victoria, del grandísimo Rolando Panerai ( en su conjunto, un muy buen ELISIR, con además Josep Bros jovencito, una muy notable Leontina Vaduva y el lujo de Lucic como Belcore )
M'agradaM'agrada
Hombre, Alex, es lógico y normal que discrepemos en ocasiones, porque de las discrepancias surgen las reflexiones. Rolando Panerai era un barítono magnífico y fue un gran Dulcamara, pero para este rol se precisa un bajo y no un barítono. Si volvemos muy atrás nos encontramos con el gran bajo-barítono Sesto Bruscantini, probablemente el mejor Fígaro que yo haya visto y oído y en 1976 fue un extraordinario Dulcamara.
M'agradaM'agrada
Bruscantini y Dara también
Lo de De Candia por muy expresivo y gracioso escenicamente, es de chiste ( malo ) frente a cuelquiera de los que hemos citados
Voz atenorada , cantando fuera de tesitura
M'agradaM'agrada
Acabem de tornar de la funció del 26, que estranyament han posat en divendres al nostre abonament (no serà l’única aquest any). Coincideixo que la Mercedes Gancedo ha estat la millor amb el seu petitíssim paper. La Pratt ha estat molt bé al “Prendi per me” i m’ha agradat molt als pianíssimos, però m’ha fet patir quan es movia fora del registre central i en algun fortíssimo d’afinació dubtosa. El Breslik, amb les seves limitacions, ha fet una més que correcta “Furtiva” i s’ha vingut amunt, aquesta vegada ajudat pel director. En general, respecte al que déieu dels primers dies, em fa la impressió que l’orquestra ha millorat bastant, tot i mantenir algunes de les deficiències que comentàveu. La producció, que ja havia vist, segueix funcionant, encara que el Nemorino actual no tingui la vis còmica del Villazón (que ja no conservava la veu l’última vegada, tot s’ha de dir).
Tot plegat, em sento com si hagués sortit de veure una “bona” peli de sèrie B: amb actors limitats i baix pressupost, però que et fa passar una bona estona. No sempre ho podem dir…
M'agradaM'agrada
Vaig anar a la funció del dia 26… per mi va ser un tràmit… la música no té cap interès i encara que la producció funcioni molt bé em vaig avorrir bastant. Per mi la música ha de tenir discurs i misteri i en aquesta obra no li trobo ni una cosa ni l’altre… Potser amb cantants “dels d’abans” seria una altra cosa però per mi no cal que la tornin a programar mentre visqui…
Tinc ganes de veure a la Mercedes Gancedo en un paper més extens… la vaig conèixer en una Jam Session de Lied que van organitzar els estudiants del master de lied de l’ESMUC amb el pianista Francisco Poyato i em va fascinar…
M'agradaM'agrada