Poliuto_Liceu_Kunde_Radvanovsky_A.Bofill
Com voleu que els liceistes de sempre, els esporàdics i els passavolants es sentin identificats, involucrats i estimulats per una institució que posava inicialment a la venda les funcions pel Poliuto d’avui dissabte a una tarifa que oscuilava entre preu d’avui dissabte entre 270€ i 13€, oferint per les xarxes socials als més matiners, entrades (sense especificar zona) a 15€?
És clar que per evitar que el teatre presenti aquesta nit la penosa visió de dimecres passat, tard i malament han decidit beneficiar als que no es van acabar d’engrescar amb la proposta quan les entrades van sortir a la venda fa 10 mesos a uns preus descàndol per a una versió de concert, a comprar les a darrere hora, donant una imatge d’anar a la deriva en tots els sentits.
No es pot fer tan malament, de manera tan poc sensible i amb menys consideració als que van comprar anticipadament. M’estan desmotivant tant amb el Liceu, que estic pensant seriosament en deixar l’abonament que tinc des de fa anys i panys. Ni el que ofereixen artísticament és rellevant, ni el tracte que rebem és considerat i els preus són com un insult, un atracament amb nocturnitat i traïdoria.
Els de màrqueting i no és una novetat és llueixen amb les campanyes de venda.
Si a tot això hi afegim que només fa dos dies el Liceu es va omplir de gom a gom per assistir a un concert de música electrònica, la conclusió és fàcil: Què lloguin la sala per fer activitats paral·leles, i que un cop a l’any facin una producció d’òpera amb en Kaufmann, la Netrebko i en Gergiev dirigint als Mariinskys i ja tenim el negoci rodó, que sembla que sigui l’únic que importa en aquest moment. Per suposat que res d’orquestres i cors interns, no, que això costa molt de mantenir i és millor, seguint els models sanitaris, externalitzar (deixeu-me ser exagerat i provocador, però l’enuig és total)
Ah! i segurament molts dels que van anar al concert de música electrònica van sortir amb una sensació d’enganyifa sense precedents, ja què la incomoditat de la sala coneguda pels soferts operòfils, no estava prevista per a tots aquells que amb les ulleres 3D no podien apreciar de manera correcte des de la majoria de llocs del teatre l’efecte que en l’auditori del Fòrum, per exemple, hagués estat espectacular.
No importa gaire això, demà tornaran a ser les “chirigotas de Cádiz”, aquelles que volen tallar el coll al president de la Generalitat o l’orquestra que porta el nom de Gleen Miller amb resultats discrets, qui ocuparà l’escenari del Liceu, o en Raphael o “La Niña los peines”, tant se val, ompliran l’aforament encara que el bon nom del teatre vagi perden prestigi en el món operístic, perquè el que realment importa és que lloguin la sala per fer calerons. Llàstima que després el desprestigi de segons quines propostes tampoc serveixi per tenir una temporada d’òpera digne, com ens deien.
La deriva, sota el meu punt de vista és total i els resultats globals, lluny de l’auto bombo que ens volen vendre, conformen el període més trist des de 1981 quan el Liceu va esdevenir una institució pública.
Aviat veurem una avioneta per sobre les platges anunciant la propera temprada o uns becaris del conservatori amb una cabra cantant pels carrers una de les àries de la propera òpera, per intentar captar a un públic sense interès, mentre els abonats van desertant davant el desgavell cultural, artístic i jo diria que econòmic perquè vendre a 15 € entrades que prèviament multiplicaven per 10 el cost, és impossible que sigui sostenible.
IN FERNEM LAND 
Res més a afegir. És una vergonya.
Vaig comprar entrades a 13€. Si ho arribo a saber, pago 2 euros més i em toca a un lloc millor.
El Liceu se’n va a norris. O milloren amb els canvis de direcció general i comencen a oferir un mínim de qualitat o ja podem plegar (perquè la producció del Viaggio a Reims, l’escenografia i el segon repartiment del Ballo, el “No t’adormis” i els cors grabats són inadmisibles per un teatre de primera. I aixo que portem poquíssim de la temporada).
Trist, perquè porto molt poc temps anant al Liceu, i fa pena veure com tot cau quan just fa res que he arribat.
M'agradaM'agrada
A mi més que enfadar-me el que el Liceu llogui la sala per espectacles que no son de nivell artístic em fa pena.
M'agradaM'agrada
Quim,
La situació és crítica, és un fet indiscutible, fins al punt q no són fàcils d’imaginar solucions ni a curt termini ni mitjà. Hi ha un altre aspecte q es podria afegir als teus comentaris: el menyspreu flagrant del Liceu pel q fa a polítiques de captació d públic jove. París i Munic, per exemple, ja s’hi han posat i amb resultats del tot positius (encara q la implicació dels diners públics hi és tb més clara).
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. Volia anar a veure isentir a aquest dos grans artístes però al veure els preus per una funció versió concert ho he deixat estar. L’he sentida per la radio i ja en tinc prou.
M'agradaM'agrada
Per cert si algú la vol tornar a sentir està disponible en Els Directes de Catalunya Música.
M'agradaM'agrada
Aquesta vergonya la vaig comentar a la meva germana abans d’ahir. La vaig dir que’l personal del teatre sortiria al carrer oferint entrades a 4×1 com al súpers. Hi ha coses per això què no poden preveure’n si els resultats no han sigut com els desitjats no es culpa del teatre doncs la soprano i el tenor, són dels únics què avui en dia poden fer-ho si volem escoltar en directe aquesta meravella d’òpera.
M'agradaLiked by 1 person
Veieu com sí que es podia dir el mateix que jo he dit jo però més curt i més ben dit?
M'agradaM'agrada
Unaa llarga i patètica agonia
M'agradaM'agrada
Pena, rabia y tristeza. Pero es la situación que han venido preparando enestos años…
M'agradaM'agrada
Absolutamente de acuerdo con todos.Me fastidian las músicas alternativas para un teatro de Opera.Son tremendos los precios,la manipulación de las puestas en escena …etc.No sé que hacer la próxima temporada….
M'agradaM'agrada
Pena, ràbia, desencís. El nostre País degradat i vexat en tots els àmbits.
M'agradaM'agrada
Avui faré un Barça, ja sabeu, allò que ens emprenya tant als culés, que fan una part molt bona i tot sembla que va molt bé, i una segona on ho llencen tot en orris i els mataries perquè sembla un altre equip i que no puguin ser els mateixos.
Minut 1: A vegades em sembla que ens passem una mica, i fem responsables a la gent del Liceu de coses que, pobrets, no en tenen pas la culpa. I ho dic també per mi, que quan es tracta de repartir m´apunto de bon grat i els hi foto ben fort. Ja sabeu que mai vaig creure en Guasch i vaig dir que, com trilero professional dels números que és, ens enganyaria amb les dades i ens amagaria una disminució del nombre real d´abonats que jo estava convençut es produiria. Però no els hi podem assenyalar com responsables de tots els mals quan no sempre tenen la culpa. I potser màrqueting no va fer la feina més reeixida de la seva vida amb el Poliuto, però la responsabilitat de l´ocupació vergonyant que oferia dimecres el Liceu no podem carregar-la tota a les seves esquenes i quedar-nos tan amples. L´oportunitat de veure Poliuto després de més de 40 anys, amb Kunde i Radvanovsky al capdavant del cast, són prou atractiu per atansar-se al teatre encara que no s´hagi publicitat bé i els preus siguin, en general, abusius. Però jo dimecres vaig anar per 12 euros, i al meu voltant estava tot buit. Entenc que un digui “no penso pagar 200 euros que és abusiu i no s´ho val”. Però si no omplim ni els seients barats per dues escadusseres funcions, el problema no és de preus. I diria que tampoc de publicitat, que només amb els visitants d´In fernem Land hi ha prou gent per omplir les cadires barates tres o quatre nits. El problema crec que va més enllà de lo maldestres que puguin ser aquesta gent. En Colbran ens parla sempre de la fi de l´òpera. Quan li sento dir, jo personalment el mataria. Coi: ara que m´he aficionat vols deixar-me sense els trenta o quaranta anys ben bons (i a tot estirar) que em queden per gaudir i aprendre del gènere? Però el bon home no s´ha tornat boig, i bona part de raó en el que diu no li falta. L´altre dia llegia els resultats d´un estudi sobre consum cultural i la crisi que hem patit. Cap gran sorpresa, i les variables una mica les conegudes de sempre: capacitat econòmica, nivell d´estudis… Però es marcava molt clarament que l´únic esdeveniment que els espectadors deixaven de fer per motius econòmics era anar al cinema. Ni al teatre, ni als museus ni als concerts era un problema de diners: hi aniria la mateixa gent encara que fos més barat. Els que no hi van no és per diners, sinó perquè no en tenen interès. I per tant l´equip del Liceu ja poden trencar-se les banyes i ser uns cracks ens tots els camps de la gestió cultural que el problema no el resoldran per molt que els hi demanem. Perquè el problema va molt més enllà d´ells i el tenim, com tantes vegades has denunciat tu mateix, en la manca de polítiques de formació i foment cultural. La nostra societat té arraconada la cultura allà on la té arraconada, i d´això no en té la culpa el Sr. Guasch (o, si més no, no tota 😆 ). La vergonya que jo vaig passar dimecres pensant “en Gregory i la Sondra això no s´ho mereixen i jo d´ells no tornava mai més a aquest lloc de paletos” no és culpa de la direcció del Liceu.
Dit això, comença la segona part i és quan sembla que hagin sortit uns altres onze amb la mateixa samarreta: els del Liceu no tenen vergonya de fer el que fan amb el fidel i sofert públic que tenen. És de dimissió immediata de tots; i si no ho fan de bon grat i motu proprio, penjar-los per allà on més mal els pugui fer fins que els Jordis surtin d´Estremera, que tan debò sigui ben aviat però sembla que va per llarg. Però que no veuen que plegarem tots? Jo aquesta tarda repeteixo per 15 euros… a platea!. I no donaré més pistes del lloc exacte perquè no vull que la persona que segui a la meva dreta o esquerra i hagi pagat 173 euros per la localitat del costat decideixi foragitar-me d´allà a cops de peu en justa i comprensible indignació. Perquè a mi no m´agrada la violència i no vull que se m´acusi d´incitació a l´odi, però jo d´ell cremava el Liceu aquesta mateixa nit i no en sortia ni un de viu. Ara: l´any vinent que m´esperin per tornar el dimecres a 12 euros… fins que no em posin les de 194 a 10 euros jo no compro res, que al Prat tenim un Mediamarkt a tocar! I no segueixo perquè jo també estic molt emprenyat i només em surt dir un munt de bajanades; i cap d´elles tan hilarant com la dels becaris del conservatori passejant amb la cabra. Què gran que ets Joaquim!
M'agradaLiked by 3 people
Sí ya sé que soy muy machacón, pero efectivamente la ´opera se acaba, en unos teatros comenzará antes -en el Liceu ya ha comenzado- y en otros tardará más, todo dependerá del grado de cultura del país, comunidad o cudad. El Liceu acabará siendo un teatro de Variedades con alguna incursión en la ópera.
M'agradaM'agrada
Tienes toda la razón,….. y si no, no haberlo convertido en público, o bien trasladarlo a Madriz, donde tendría todo tipos de subvenciones, regalos, ayudas, etc etc (es broma seria)
M'agradaM'agrada
Les entrades de les zones econòmiques del dimecres estaven totes venudes, sembla mentida que encara hagi d’explicar això, però molts dels seients buits estaven repartits per la sala. El tercer pis central estava a disposició de tothom, feia basarda veure’l tan buit, com els laterals de segon pis, amfiteatre i platea.
Que els liceistes més espavilats compren les barates i ho gaudeixen des de localitats molt més cares ni és un secret ni hauria de ser un consol i un avantatge per qui se’n beneficia, entre ells jo moltes vegades, ja que el cost econòmic que representa aquesta política de preus abusiva ho acabem pagant tots veient sempre els mateixos títols i amb repartiments de saldo.
L’equip directiu actual es responsable d’aquest desgavell, i tant que si, perquè no han fet bé la feina, no ho han venut bé i ho han venut car, amb uns altres preus i amb una bona oferta i ja de passada, més ben preparat, assajat i embolcallat amb una producció teatral digne, ja et dic jo que la resposta hagués estat tota una altra.
són ineptes per dirigir un teatre d’òpera.
M'agradaM'agrada
“L´oportunitat de veure Poliuto després de més de 40 anys, amb Kunde i Radvanovsky al capdavant del cast, són prou atractiu per atansar-se al teatre encara que no s´hagi publicitat bé i els preus siguin, en general, abusius.”
No hi estic d’acord. Jo crec que era un títol ben poc atractiu. D’entrada l’òpera en versió concert sempre és un espectacle amputat, i a mi personalment em deixa regust d’estafa (llevat que es tracti d’una visita externa que ho justifiqui per la qualitat musical, com el ja mític Macbeth de Muti amb l’orquestra de la Scala, o un Barbablava amb Fischer i els seus de Budapest que vaig poder veure a Londres). A això hi hem d’afegir que és una òpera ben poc coneguda, i la major part del públic de Barcelona no es mou per la curiositat, sinó per l’hàbit – sembla talment que el principal criteri de qualitat sigui el nombre de representacions de cada títol en la història del teatre. L’altre criteri de qualitat ben arrelat al públic del Liceu és la fama dels cantants. A priori el repartiment complia aquest criteri, però qualsevol que hagi escoltat a Kunde en els darrers anys sap que en les seves actuacions es pateix tant o més que es gaudeix.
En fi, un títol desconegut i en versió concert coincidint amb un títol infinítament més popular (Elisir), just després de festes,en plena campanya de rebaixes i amb un repartiment també de rebaixes (com és que ara Kunde ve cada temporada i en canvi no va trepitjar mai el teatre quan estava en plena forma? Igualet que aquell altre senyor que estima tantíssim el Liceu, un tal Plácido…). De debò que al Liceu són tant innocents per confiar omplir el teatre en aquestes condicions? Cada cop tinc més clar que més que incompetents són directament curts de gambals.
M'agradaM'agrada
Hombre, una ópera que se ha representado 63 veces en el Liceu -con las dos actuales 65- no es tan desconocida por el teatro barcelonés aunque sí por el público actual; pero eso debiera ser un atractivo más que repetir el dichoso “Elisir…” de siempre.
M'agradaM'agrada
Amb el Liceu es podrá dir potser en el futur allo de ” entre todos lo mataron y el solo se murió”. Per part del Liceu lo que ja
s´ha dit: preus elevats, manca d´assaigsos, cantants no adients per segons quines operas o en franca decadencia vocal. Per part del public pagar cara una localitat al inici temporada i despres la mateixa butaca surt a la venda molt mes barata i et sents estafat i sense ganes de tornar-hi encara que t´agradi l´opera. I si no ets aficionat la versió de concert no es atractiva i millor p.ex anar a veure l´Elisir d´amore. A mes a Barcelona el public que li agrada la musica ( no gaire majoritari) van o al Palau o sino al Auditori i alguns al Liceu, pero als tres llocs poca gent crec que hi vagi lo que pot limitar l ´asistencia de
public .
M'agradaM'agrada
Estoy totalmente de acuerdo contigo. Hace años que vengo diciendo que quiero dejar el abono, estoy dispuesto a hacerlo ya. No aguanto más tanta vulgaridad, menosprecio al abonado, desconocimiento del género por gran parte del público y falta de afición y ganas de aspirar a conocer títulos no habituales que es lo que siempre me atrajo desde un buen principio, cuando todo era nuevo para mí, pero con mi desmesurada afición me rodeé de grabaciones de títulos que nunca veía habitualmente y así se me hicieron familiares. Eran otros tiempos en que se hacían verdaderos sacrificios porque el interés por el género te impelía a hacerlos. En mi caso no eran econónmicos, pero en la inmensa mayoría de aficionados sí
No comprendo como ahora que existen medios gratuitos de difusión la afición por la ópera no se ha disparado, más bien al contrario, por lo tanto si la afición no crece y no asiste a los teatros en que se representa el interés mengua y a la larga se acaba. Esto ocurrió con la opereta, la zarzuela y la revista, cuyas representaciones en la actualidad son más bien testimoniales y recurriendo siempre a los mismos títulos y en ocasiones concretas o nulas.
El Liceu, repito, será un teatro “a tout faire”, desde “chirigotas”, “rock” a cientos de miles de decibelios, con lo que se deteriorará más la pésima acústica del teatro, “muestras de jamón y vinos”, “copla” y lo que sea, el caso es que lo que menos importará será la ópera. Ya tenemos ejemplos constantes desde hace unos años y por cierto con llenos totales para esos géneros y acontecimientos porque eso es lo que quiere el público mayoritario.Y para esas “representaciones” su público no repara en gastos…
Lo de los precios es un tema que has “tocado” muy bien en innumerables ocasiones y el hecho no tiene nombre, es decir sí: estafa.
M'agradaLiked by 1 person
Bravo Fede, l’has encertat
M'agradaM'agrada
Acabo de llegir l’apunt tot just esperant a que començi l’òpera i m’ha entrat una mala lluna que espero superar en quan començi. Podem discutir el llogar la sala per espectacles externs (a mi tampoc m’agrada) però la falta de respecte pels abonats es d’escandol, suposo que els fa vergonya repetir la fluixa entrada de dimecres per una qüestió d’imatge, però platees a 15 euros amb els preus que s’han pagat amb els
abonaments, és un menyspreu absolut pels abonats, perque com deia algú amb aquests preus no poden salvar els números. I espero que l’òpera no mori, doncs a mi també em queden uns quants anys per gaudir-la i descobrir tots els tresors que amaga…tot just ara que fa uns pocs anys que m’he aficionat de debò, pero es cert que la nostra societat te un problema de model i educació cultural.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de enero de 2018 | Beckmesser
Yo reitero lo de siempre : encantado con mis dos abonos de turno PE ( el màs barato ) y luego, comprar a última hora todo lo que me interese suplementariamente
La política actual del Liceo parece que estè hecha contra los abonados. Pues si es así y no rectifican, hay que luchar contra la misma
Es de los teatros de òpera enrelaciòn precio/calidad, de los más caros de Europa
M'agradaM'agrada
Més d’un cop hem comentat això. Realment, és molt lleig i decebedor aquestes ofertes d’última hora que, per molt “comprensibles” que puguin ser, perjudiquen clarament a qui haurien d’ésser la nineta dels ulls del teatre: els abonats. Però, com ja he dit altres vegades, no és un problema només de la direcció o la gerència: el problema més greu, per a mi, està en el públic (o en el no-públic: o, potser millor, en el públic potencial que només ho és quan li donen el mateix que ja ha sentit més de deu vegades). Jo diria que som minoria els aficionats que estem motivats per propostes desconegudes o poc habituals. També és normal que, quan hom comença, vulgui entrar primer en aquelles obres més representatives i conegudes, però també ho és que, quan ja les tens vistes i revistes, vulguis anar més enllà i conèixer repertoris nous. I els grans noms… només ompliran si són noms mediàtics i aquests, avui dia, són quatre: Kunde o Radvanovsky no ho han estat mai, per molta qualitat que puguin tenir. Ni en els seus millors moments, Kunde era un tenor “popular” o conegut fora dels aficionats, com no van ser-ho Chris Merritt ni ho és Matthias Goerne.
Tot plegat, el llindar d’aficionats que estan disposats a sentir “qualsevol cosa” és limitat, almenys a Barcelona, però no només al Liceu.
Deia algú, fa uns dies, que havia anat al recital d’Anne Sophie von Otter al Palau, la setmana passada: no és una cantant prou coneguda (encara que no mediàtica)? No ha demostrat que és una gran cantant? Ai… que cantava “només” lied (i alguns, preciosos, per cert, d’un desconegut músic suec, Lindblad)… Resultat? Un Palau buit que no arribava ni a la meitat de l’aforament. Els gerents del Palau no ho fan bé? Segurament, les temporades del Palau són del més variat que podem trobar, amb propostes de tot tipus i tots colors, amb programes d’allò més repetitiu i “punxat” i programes francament originals, amb estrelles rutilants i joves principiants, amb preus alts i preus baixos per a bons concerts. A banda de l’atractiu turístic, no veig que sigui una mala programació ni una mala gestió, però hi ha massa concerts que la resposta del no-públic és decebedora (no dic del públic, perquè simplement, el problema és que no hi van). L’Auditori té altres problemes, com la ubicació i els equipaments o transports propers, però amb la programació (malgrat les correccions de preus i abonaments dels últims anys) té un problema similar: han hagut de cancel·lar concerts perquè no s’han venut entrades o s’han fet amb una assistència que no deu ni compensar el sou del personal de sala. També ho deia algú, que sempre acaba essent el mateix públic, qui va a aquests diferents equipaments, o qui va a d’altres (el Teatre de Sarrià, els concerts de la Biblioteca de Catalunya o els de molts altres llocs) i que no pot amb tot. I que, potser, manca la renovació de públic.
Diu Colbran que no ho entèn, justament pels mitjans de coneixement que tenim ara. I és cert: jo, de jove, gairebé no comprava discos perquè em resultaven cars. La meva afició musical venia de la ràdio (“el segundo programa de Radio Nacional de España”, com es deia llavors l’actual Radio Clásica, o, més tard, Catalunya Música), mitjà pràcticament gratuït, i aquest estar “sotmès” a una programació forçadament variada i indiscriminada deu tenir a veure amb què m’agradi gairebé tot. (encara recordo una sèrie de programes sobre música tradicional dels senufo que era cosa fina…). Sentir una peça et feia “desitjar” una altra que no tenies a mà i esperar que la fessin o que l’enregistressin algun cop. Ni de bon tros eren temps com ara, que en un clic tens la peça més rara possible o la possibilitat d’accedir a un concert on s’ha fet allò que mai s’havia tornat a interpretar. Avui, que pots sentir gairebé una història completa de la música sense esforços, com pot ser que no creixi l’afició? Potser per això mateix: per la comoditat de sentir-les a casa amb unes condicions de so gairebé millor que a l’auditori (remeto al recent episodi de Barenboim i la tos al Palau, que deu refermar l’actitud de molts que per a sentir música, millor no anar a un lloc amb públic potencialment molest). Potser aprecien més això que l’experiència de la música en viu.
D’altra banda, ens acostumem a allò conegut i no volem arriscar i, menys encara, si el risc té un cost econòmic. Molta gent deu pensar “Si em gasto 200 euros en una òpera, millor que sigui La traviata o Carmen, que ja sé que m’agraden, que en un Poliuto que ves a saber com és”. Aquí sí que podria entrar la qüestió del preu, però no és l’única. Veiem molt buits concerts a preus assequibles amb bons intèrprets i, normalment, és perquè el programa no és una obra dels “quaranta principals clàssics”.
S’apunten qüestions d’educació i de formació prèvia… Hi pot intervenir aquí el programador? Ja es fa una programació infantil i juvenil, al Liceu, a l’Auditori, etc… I té èxit. El problema, com passa en les biblioteques públiques (un model de gestió cultural d’èxit), està en la franja d’edat d’entre els catorze i els vint-i-tants anys: el lector (que podria ser el públic que ha anat a aquests espectacles per a nens i que els ha gaudit) que semblava fidelitzat i entusiasmat “desapareix”. Per moltes propostes que es facin, els adolescents, potser perquè l’edat els porta a altres interesssos i els aporta multitud d’estímuls diferents, deixen d’anar-hi. I no és una qüestió d’oferta ni de preu: les biblioteques són gratuïtes i tenen fons adequadíssims per a aquesta edat. En la música, a més del desinterès, cal sumar el preu d’una entrada i que és, justament, en aquests anys quan es conforma definitivament el gust per qualsevol manifestació artística, consolidant o rebutjant el que s’havia començat a adquirir en la infantesa. I potser, davant tantes propostes, les clàssiques i operístiques no acaben de quallar en el jovent. Deu haver-hi molts factors i no deu ser el menor que si no entres en el corrent majoritari ja ets “raret” i això és perillós en aquesta edat. Recuperar aquest públic més tard, quan ja han madurat, és complicat i no sé si hi ha ningú que ho hagi aconseguit, llevat de llocs amb una tradició musical més consolidada. Potser és aquesta franja dels vint-i-tants la que s’hauria d’anar a buscar, persones que encara no tenen un nivell adquisitiu gran però que sí que serien el relleu generacional que garantiria el futur.
Realment, no havia pensat mai el que diu Colbran: qui hauria dit, fa anys, quan la sarsuela era un gènere viu, popular i omnipresent, que acabaria morint per manca de públic? Ha passat i, probablement, estigui passant amb l’opereta a l’Europa Central o a França per manca d’aquest relleu d’aficionats. No imaginem que pugui passar amb l’òpera però, realment, si el relleu no es dona… per què no?
M'agradaLiked by 2 people
Sí, Joaquim. Cuando hace menos de un año me encontré con la novedad de incluir a las agrupaciones carnavalescas gaditanas, no podía dar crédito a lo que leía, una inocentada en toda la regla, mucho más grave que el bulo del holograma de la Callas, y se me confirmaron los temores más tenebrosos. Ver eso en uno de los primeros teatros europeos que estrenaron a Wagner…. en fin.
M'agradaM'agrada
Lo que dije de la Callas no es un bulo es una posibilidad futura. Hace ya muchos años en un musical inglés incorporaron un holograma de Laurence Olivier que de este modo intervenía como narradoor de la obra. El musical era “TIME” y se estrenó en 1986 en el Dominion Theatre de Londres con Cliff Richard de protagonista. Han pasado casi 32 años y los avances en este sentido han sido enormes por lo que se puede llegar a hacer lo mismo con una ópera utilizando la banda sonora grabada e incorporando sus intérpretes “hologramados”. Sin ir más lejos en Mont San Benet puede presenciarse un sacerdote oficiando en holograma con un realismo que te quedas de piedra.
M'agradaM'agrada
Interessants reflexions certament, la del Fede em fa pensar i pot ser qué tingui raó. La qüestio es mes profunda del que pugui semblar ha primera vista i és polièdrica. Jo sempre he anat als concerts i a l’opera amb les localitats més barates, amb alguna excepció com el recital de la Horne al Palau per ex.i un abonament al torn H a primera fila del quart pis que vaig tenir uns tres anys, l’abonament que tinc ara era a preu de general, fins que el Sr. Guasch va decidir apujarme’l un 400% 😨, sense cap explicació. Tinc motius més que suficients per prendre la decisió que sembla la més raonable que és la de no renovar l’abonament la propera temporada. Em sabra greu, pero una cosa es la estimació i fidelitat al Liceu i l’altre es que ens prengin el pel dia si dia també. Si aquesta es l’oferta que em fan ja no m’interessa en absolut.
M'agradaM'agrada
Bona tarda a tots i totes. Això de canviar els preus a última hora no és nou, a mi ja em va passar amb les entrades de l’homenatge a Joan Pons, que les vaig comprar de primeres a preu d’or i, quan va arribar la data, uns dies abans les oferien a un 25% del preu que a mi m’havien cobrat. Quan ho vaig veure, els vaig enviar una queixa i em van trucar intentant explicar-me que eren temes de màrqueting, però no em van convèncer i, com que els vaig amenaçar de donar-me de baixa de l’abonament per aquests temes, em van enviar un xec-regal per la diferència. Però darrera d’això, el que s’amaga és un decebedor desconeixement del que ha de ser un teatre d’òpera i de com s’han de portar els comptes del mateix. Un teatre no és una fàbrica, on s’ha de buscar el benefici per sobre de tot, sinó que s’han de tenir en compte molts altres factors, especialment els abonats, que són els que el mantenen, i no intentar aconseguir un benefici per sobre de tot, ja que si es porta així, el que es fa és desvirtuar l’última finalitat del teatre: la difusió de la cultura.
No és tan problemàtic que facin un concert de música rock o unes xirigotes, com el fet de que els màxims responsables del teatre des de fa molt de temps, en realitat, no saben el que es porten entre mans.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb tu, Montse, però, -sempre hi ha un però- un teatre buit o mig buit és desolador per els artistes i per el públic. Ningú vol ser part d’un fracàs. És com aquell que mira un restaurant i pensa: està buit, deu ser molt dolent i si hi veu gent a dins ja suposa que és bo, encara més si és étnic i hi ha clients del mateix país. És l’únic motiu que puc trobar per rebaixar els preus al darrer moment. El Liceu uns anys després de la seva fundació (no dels vint anys que figura que té ara que això és un altre tema molt lamentable) ja s’hi va trobar i ho van resoldre (que no hi haguéssin seients buits a les primeres files de platea) d’una manera que en el seu moment va ser satisfactòria.
M'agradaM'agrada
Trist, molt trist.
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir a la primera representació del Poliuto. Us haig de dir que si, que es veia bastant buit, pro no vaig sentir ni una tos, ni un esternut, ni estossec ni res similar,…… pot ser aquest es el públic que ens cal: pocs pro ben educats, i, clar, amb mes poder adquisitiu.
M'agradaM'agrada