IN FERNEM LAND

MET 2017/2018: TOSCA (YONCHEVA-GRIGOLO-LUCIC;McVICAR-VILLAUME)


Sonya Yoncheva (Tosca) i Zeljco Lucic (Scarpia) Acte 2on. MET 2018 Foto KEN HOWARD, METOPERA

Aquesta “nova” producció de Tosca a la temporada del MET havia de ser un d’aquells moments operístics de l’any ja que s’havia anunciat a Netrebko i Opolais alternant-se en el rol principal i amb Jonas Kaufmann de Cavaradossi i Bryn Terfel com a imponent Scarpia..

D’aquell repartiment d’estels vocals i mediàtics no ha quedat ningú, tampoc l’anunciat Andris Nelsons que havia de dirigir l’estrena.

Cal tocar de peus a terra i Yoncheva, Grigolo i Lucic dirigits per Villaume no em semblaven abans de començar la representació un estímul suficient per una altra Tosca a la meva vida.

La magnífica orquestra del MET sempre sona bé però el francès Emmanuel Villaume no em va convèncer gens. No sé si Nelsons m’hagués agradat però Villaume em va allargar tant els temps que gran part de la tensió d’una òpera on aquesta és essencial, va caure en un preciosisme sonor que a Tosca no li escau gens.

Tinc una certa antipatia per Sonya Yoncheva, sempre sembla que estigui com enfadada i la seva tendència a la fredor comunicativa fa que la seva preciosa veu no sigui suficient per fer-me connectar en l’emoció que se suposa que ha de produir el seu cant. Segurament aquesta Tosca, la primera vegada que la canta, sigui de lluny el millor que l’he vist i on m’ha convençut sense cap mena de retret. La veu és bonica, sí, però en aquesta ocasió a més comunicava, amb una dicció perfecta i sense forçar en absolut un registre que s’adapta a la seves característiques vocals naturals. No vol ser una dramàtica, que no és, ni vol impressionar forçant el registre central o greu. això em va semblar especialment notable i juntament amb la intensa interpretació d’un segon acte on em va sorprendre de veritat, va fer que la seva Tosca m’agradés molt. El seu “Visi d’arte” no és el millor que he escoltat, però una Tosca no és una ària i en el seu conjunt la seva interpretació és molt convincent i molt més comunicativa del que enel primer acte em feia preveure.

VIttorio Grigolo no té veu de primer tenor i segurament ell sap que no pot lluitar amb els grans Cavaradossi de la història, potser per això fa gala del seu habitual histrionisme vocal i interpretatiu per fer que la seva actuació sobreeixeixi. Pel meu gust va utilitzar en excés els pianíssims, que juntament amb les lentituds del director, va fer que el seu Cavaradossi fos pel meu gust, a banda de musicalment tou, teatralment exagerat. Potser volia imitar al Kaufmann actual, però no hi ha res pitjor que imitar a algú que ha perdut nord entre falsets i pianíssims que amaguen pors incerteses vocals. Grigolo, que en els moments intensos encara conserva aquella tendència als sons vorejant el crit, hauria de buscar la seva pròpia personalitat encara que la seva veu, sempre caprina, no l’ajudi per a interpretar els rols d’heroi romàntic.

Quedar-se sense Terfel ha estat letal, perquè el cantant gal·lès té aquella personalitat que hio escombra tot i en un Scarpia això és essencial. El seu substitut, el serbi Zeljko Lucic és un Scarpia vocalment molt insuficient,  incapaç d’imposar-se en la gran prova de foc del “Te Deum” però també en un segon acte on ha d’atemorir amb les grans frases i en els recitats que té reservats aquest rol tan agraït. Ell es va limitar a una actuació teatral correcte però impotent davant la magnificència vocal que no hi ha manera que pugui treure o es pugui imposar, fins i tot a vegades l’orquestra se’l menja.

Discret sagristà de Patrick Carfizzi i millor l’Angelotti de Christian Zaremba. El Spoletta, el Sciarron, el pastor i el carceller bé, sense sorpreses.

En canvi la producció de McVicar si que m’ha sorprès, perquè si m’arriben a dir que era la de Zeffirelli m’ho hagués cregut. Calia fer una nova producció per que ja sembli vella? Bella potser ho és, però on ha anat a parar aquell McVicar que trasbalsava? El director anglès s’ha prostituït i ha deixat aquella sacsejada teatral dels primer anys i ha sucumbit als diners que li donen els muntatges clàssics i conservadors i s’ha apuntat a la grandiloqüència de la magnífica escenografia i vestuari de John Macfarlane per fer aplaudir al públic del MET quan s’aixeca el teló del segon i el tercer acte, però sense aportar res de nou a una Tosca mil vegades vista.Una decepció, majestuosa producció, però decebedora.

Giacomo Puccini
TOSCA
òpera en 3 actes, llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica

Tosca……………….Sonya Yoncheva
Cavaradossi………….Vittorio Grigolo
Scarpia……………..Zeljko Lucic
Sacristan……………Patrick Carfizzi
Spoletta…………….Brenton Ryan
Angelotti……………Christian Zaremba 
Sciarrone……………Christopher Job
Un pastor……………A. Jesse Schopflocher
Carceller……………..Richard Bernstein

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Director musical…………..Emmanuel Villaume

Direcció escènica:…………..David McVicar
Escenografia i vesturai…………….John Macfarlane
Disseny de llums:…….David Finn
Moviment escènic:…….Leah Hausman

Metropolitan Opera House, New York 27 de gener de 2018

Un comentari

  1. JordiP

    Mmmmm… amb el panorama que dibuixes crec que m’estare de passar per aquesta Tosca. Jo tinc molt present un acte segon al Covent Garden, que corre per youtube, amb Callas i Gobi, que em sembla realment magistral, aixi que aquesta del met no l’agafare amb bona disposicio.

    Per cert, veig que “en todos lados cuecen habas”. Cancel·lacions, canvis de repartiment, funcions mediocres…. Sera el signe dels temps?

    Liked by 1 person

    • colbran

      No sólo existe el acto II, yo tengo la retransmisión completa, incluso con los aplausos finales y es sensacional, lástima del Cioni que está flojito, pero Richard Bonynge lo promocionaba muy bien… Si encuentras magistral ese segundo acto -yo también- dudo que llegues a encontrar otro que lo supere. Yoncheva es fría como un témpano, pero tiene una voz hermosa de lírica pura que en mi opinión no cuadra del todo, ya que lo han cantado algunas líricas, pero las Toscas que convencen son las lírico-dramáticas o dramáticas, ya que es un personaje “bregado” con fuerza y personalidad que está de vuelta de todo, sabe lo que quiere y para ello llega a humillarse, pero nunca a sucumbir. Yoncheva, según declaró en el entreacto, quiere olvidarse de las Toscas autoritarias y egoístas (!) y presentar una juveníl y más actual, más dulce. Yo lo que creo que es que no tiene -al menos aún- la personalidad suficiente para interpretar este complejo personaje de otra manera, pero cantar canta muy bien, no obstante, aún siendo lo mejor que le he visto y escuchado hasta el presente, no me llega nunca a convencer del todo.

      Por otra parte en sus grabaciones se atreve con todo. Ha grabado un CD de Haendel que no ha gustado a nadie, graba piezas de mezzo siendo una lírica con escasos graves y para remate acaba de salir al mercado un album dedicado a Verdi en que se “arriesga” a cantar el recitativo, aria y cabaletta de la Abigaille de “Nabucco” que es tan exigente, tanto de agudos y graves, con peligrosos saltos de octava que si sigue por ese camino destrozará su voz. Quizás pretende emular a Callas y Dimitrova que siendo auténticas dramáticas de agilidad hicieron incursiones en el registro de mezzo. Pero Sonja Yoncheva no es el caso.

      Para mí fue una “Tosca” más, con bellos momentos de Yoncheva, ralentizaciones injustificadas para el Sr. Grigolo y un Scarpia aceptable como actor e inaceptable como cantante. La orquesta maravillosa como siempre y la dirección musical mortalmente lenta.

      Como curiosidad el programa de mano indicaba que Terfel cantaba en esta función e intervenía una tal Sophie Bevan en el rol de Beatríz (?). Yo estuve esperando que apareciera porque a lo mejor se trataba de una versión crítica (ja, ja, ja). El sacristán es el peor que he vistro y escuchado en toda mi vida, inclusio se atrevió a incluir “morcillas” de su cosecha y se despidió de Cavaradossi con un “Ciao”. Vivir para ver y escuchar.

      M'agrada

      • alex

        Solo puedo opinar del 2º acto que escuché por radio
        Estoy de acuerdo con Fede que Yoncheva que es una buena voz de lírica y con emisión interesante, no es TOSCA estilísticamente y yo también, quiero escuchar y ver TOSCAS lirica spintos o hasta casi dramáticas con además presencia escénica ( ya no me remito a las Callas, Tebaldi, Mancini, Rysanek, Kabaivanska, Olivero, incluso a Caballé de su buena época, sino recientemente a la Radvanosky que sí es voz más o menos para una Tosca )
        En cuanto a Lucic con esa voz ronca y poco grata, cumplió al menos estilísticamente con un Scarpia más declamado que cantado ( hoy en día, el mejor Scarpia para mi, es D. Carlos Alvarez que canta un Scarpia barone y no histriónico – para eso ya está Terfel – ). En lo poco que canta en el 2º acto, lo de Grigolo me parece de risa que este tenorino cante el Cavaradossi ( habiendo escuchado a los Corelli, Pippo, Tucker, Domingo, Carreras, etc..)
        Más que lenta y falta de carga dramática, la dirección orquestal ( que bien hubiera ido con un Chailly con la batuta!)

        M'agrada

  2. Irene

    No entiendo la manía que hay ahora a las Toscas con montajes clásicos. Estamos todos un poco hartos de nazis, partisanos, señoras vestidas de años 40 y demás trucos baratos. Tosca solo necesita un buen montaje y unos cantantes solventes. La Tosca del Met fue fantástica. Todos cantaron bien, emocionaron. Y además, dieron los papeles de forma entregada. El nivel fue muy alto en todos los sentidos, y el movimento escénico impresionante. No veo la queja, la verdad. De mediocre, nada de nada. Ojalá en España se hiciera algo así, sin tanto chapapote y tanta zarandaja moderna que hastía. Y no me olvido de una dirección orquestal muy por encima de la media.

    M'agrada

  3. jordi magriñá

    Per la radio em va semblar una Tosca de provincias, correcta pero del Met esperaba més. Potser si haguessin cantat els inicialment anunciat´s la representació hagues agafat un altre volada.

    M'agrada

  4. Juan

    Ya me llama la atención esta manía del Met de dejar debutar roles importantes a los cantantes cuando antes llegaban con el papel más que rodado. Y si no era el caso, como Fleming, ya lo tenían más que preparado para subirlo al escenario del coliseo neoyorquino. Así está el mercado señoras y señores. Yoncheva me gusta cero, Grigolo aún menos y Lucic tampoco es que me enloquezca. Villaume es un director de tantos, con alguna incursión extraordinaria, pero nada más. En mi humilde opinión, creo que Yoncheva se está metiendo en terrenos peligrosos y va a salir muy mal parada. En mi mente retumba todavía el nombre de Cristina Gallardo-Domas, por solo citar un ejemplo. En fin, cada uno sabe lo que hace con sus carreras. Yo, como aficionado no me muevo de mi casa para ir a ver esta producción con ese elenco de cantantes. Saludos a todos.

    M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias de enero de 2018 | Beckmesser

  6. Guillermo Iván Soto Aliste

    Disiento con respeto de la mayoría de los comentarios. De partida me encanta la Yoncheva. Su Vissi d’arte me parece fascinante comparable a las grandes, estoy de acuerdo que sus dotes de actríz no son muy buenos caso extraño pues en la vida real ella es muy histriónica. Tiene material para llegar a ser una grande. Grigolo sólo para Nemorino por favor, no sé porque está instalado en el Met. Lucic es como un comodín canta todo pero no deja una buena impresión y en entrevistas no dice nada. cómo se echa de menos la dirección de Levine a quién la caza de brujas lo ha barrido del Met

    M'agrada

  7. Retroenllaç: Noticias de febrero de 2018 | Beckmesser

Deixa un comentari