Matthew Polenzani (Nemorino) i Pretty Yende (Adina) a L’elisir d’amore al MET, Fotografia de Karen Almond/MET
Dos elisir en un mes supera en molt les meves expectatives operístiques, però els designis del senyor són inescrutables i ell ha volgut que coincidissin les representacions al Liceu i tot seguit la transmissió al cinema de la producció del MET, que és la que vaig veure dissabte passat i que avui comento.
La reposició de la producció escènica de Bartlett Sher en la temporada 2012/2013 no aporta res a una òpera on es fa difícil aportar-ho gaires coses, però més enllà d’una recerca estètica agradable amb algun cop d’ullet a les pintures manieristes i a un intent de fer que Dulcamara sigui més ximplet que el propi Nemorino, podríem dir que és perfectament prescindible si la valorem com una producció de fa 5 anys, ja que sembla que en tingui 40. Ara bé, s’agreix que en el tercet del segon acte entre Dulcamara, Adina i Nemorino, aquest s’adoni de la “furtiva lacrima” que li cau a l’estimada i que uns minuts més tard donarà peu al moment més esperat de l’òpera. Pot ser una nimietat, una ximpleria, però explica bé el sentit de l’ària que dóna esperances a un desesperat boig d’amor.
Molt més interesant em va semblar la direcció musical del veneçolà Domingo Hindoyan, amb un bon estil belcantista, tempos lleugers i transparència en la sonoritat de la sempre esplèndida orquestra de la casa. Una direcció que no volia ser protagonista i que deixava als cantants ser els reis de la festa, però en canvi mantenia sempre un ritme i un discurs narratiu ben equilibrat i amb desinvolta frescor saltejat amb les justes dosi de brillantor i lirisme.
El repartiment era bo i els resultats correctes, sense ser excepcionals.
Matthew Polenzani per ami va ser el millor del cast. Aquest és el seu repertori natural i lluny dels experiments amb Puccini que per a mi no li va gens ni mica, aquest Nemorino demostra una vegada més que és un dels tenors belcantistes més rellevants del moment, amb un estil depurat, una bona tècnica al servei del cant i l’expressivitat, i una imprescindible elegància en el fraseig per no caure mai en efectes lacrimògens, ni els excesos veristes. Canta amb un gust exquisit i malgrat no ser un actoràs treu el rol amb dignitat escènica i juntament amb el notable alt que li ofereixo en la vessant vocal, fa que ell s’emporti la nota més alta del cast.
Pretty Yende és una deliciosa Adina, d’estil precís i veu bonica. Fa el rol com s’ha de fer i només li manca ser una mica més atrevida en el seu cant, per dotar-lo a banda de la bellesa inherent al belcanto, d’emoció. En aquest sentit Jessica Pratt arrisca més i acaba triomfant en l’escena final. La sud-africana sap crear tot l’embolcall perfecte per endur-se’n l’èxit de la nit, però malgrat que el públic del MET li va llençar la pluja de paperets només destinada a les més grans (una mica prematura aquesta llençada en el debut de la soprano al MET, no trobeu?) crec que li va mancar en la cabaletta una explosió de pirotècnia després de demostrar-nos en el “Prendi per me sei libero” l’exquisit gust que domina el seu cant.
Decepció total amb el Dulcamara d’Ildebrando D’Arcangelo. La veu del baix-baríton italià sembla que hagi perdut esmalt, però sobretot semblava fora d’un estil que havia estat un senyal identitat de la seva carrera. No semblava còmode en l’estil amb una evident manca de convicció en el cant stacatto i sobretot gens adequat com a actor, potser en aquest sentit tota la culpa no deu ser seva i alguna cosa hauríem de recriminar al senyor Sher i la seva direcció escènica que ha fet que Dulcarmara fos una mena de ximplet allunyat d’aquell entabanador, xerraire, murri i poca vergonya que enreda a Déu i sa mare.
El baríton Davide Luciano no va començar gaire bé com a Belcore, però cal dir que en el segon acte va millorar. Fa bé el rol tòpic de militar fatxenda i segons Sher violent i mal tractador. Vocalment el seu “Come Paride vezzoso” va ser discretíssim, poc adient per aun cantant del que suposem que ha de ser un cast del MET per ala tempoarda cinematogràfica, però va anar creixent, acabant amb suficiència, molt superior a Bordogna al Liceu (és clar que no calia gaire per superar-lo).
Ashley Emerson va cantar el rol de poc lluït de Gianetta, va passar la prova però ens va deixar bocabadats com Gancedo al Liceu.
Una representació simpàtica, poc transcendent com la pròpia òpera, sense la brillantor teatral de la vella producció de Mario Gas i amb un decebedor Dulcamara, el genial rol que si no està liderat per un animal escènic, queda com ahir, en una poca soltada
Gaetano Donizetti
L’ELISIR D’AMORE
ópera en dos actes, llibret de Felice Romani
Adina……………….Pretty Yende
Nemorino…………….Matthew Polenzani
Belcore……………..Davide Luciano
Dr. Dulcamara………..Ildebrando D’Arcangelo
Giannetta……………Ashley Emerson
acompanyament dels recitatius: Jonathan C. Kelly
Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Director musical……………Domingo Hindoyan
Direcció escènica…………..Bartlett Sher
Escenografia…………Michael Yeargan
Disseny de vestuari……..Catherine Zuber
Disseny de llums…….Jennifer Tipton
Metropolitan Opera House, New York, 10 de febrer de 2018
IN FERNEM LAND 
Jo vaig veure-la al Liceu amb la producció de Mario Gas en una de les meves primeres temporades al Liceu, em va agradar, però no ha anat més enllà de recordar la furtiva lacrima. O sigui que dec estar si fa no fa com amb les noces de l’apunt d’ahir. De fet, els altres cops que l’han reposada al Liceu, no la he volgut anar a veure, he preferit canviar les entrades per alguna cosa que em semblava més estimulant. Com que aquesta versió proposada aquí no és de reclinatori, no crec que em faci més bé que la que vaig presenciar al seu dia.
M'agradaM'agrada
Ben mirat, a les mateixes produccions, més concentració en la. eu i el cant. Al darrer liceu, els repetidors, podiem tancar els ulls i només la veu…. ara, que si això també fluixeja…… llavors et dono la raó: a canviar entrades.
M'agradaM'agrada
Pot ser interessant escoltar a Polenzani al seu “repertori natural” i descobrir a Yende. Però sense un bon Dulcamara per a mi l’obra perd molt.
Gracies
M'agradaLiked by 1 person
Estoy totalmente de acuerdo contigo, sin un buen Dulcamara la obra pierde un puntal imprescindible ya que es el eje de la misma.
M'agradaM'agrada
Sólo me gustó Polenzani y a ratos la bonita voz y canto de Pretty Yende en un rol interpretado al modo tradicional, pero no como está escrito, es decir para una voz más amplia y con más graves y menos agudos. El “Prendi per me sei libero” que Angela Gheorghiu nos cantó en el Liceu hce unos años es para mí inolvidable e insuperado y así creo que se debe cantar. El resto del cast no me gustó nada -ya no digo la obra que no la soporto-, ni D’Arcangelo que cantó con una voz que no parecía la suya ni Davide Luciano con timbre indefinido entre tenor y barítono y una voz de pésima calidad.
Aparte de Polenzani, para mí lo mejor fue la dirección musical de Domingo Hindoyan, al mando de la maravillosa orquesta del Met que con el ritmo imprimido consiguió que la ópera me entretuviera y no me provocara sueño. La escena vieja vieja vieja, haciendo que la versión de Gas -que tiene 35 años- pareciera recién estrenada.
La dirección escénica muy pedreste y sin relieve. A destacar, no obstante, “la lágrima” que cita Joaquim y que da pie a que Nemorino cante “Una furtiva lacrima” que siempre parece un pegote y más propia de “La favorite” que de “L’elisir d’amore”.
M'agradaM'agrada
¿Quan va ser aquest“Prendi per me sei libero” que Angela Gheorghiu nos cantó en el Liceu hace unos años?
¿Es pot trobar a youtube?
Gracies
M'agradaM'agrada
Fue en la función única del 4 de junio de 2005. Saliendo de la función charló con varios de los asistentes, se hizo dos fotos con nosotros (fue ella la que pidió que se repitiera la foto, por si no había salido bien la primera). Estuvo encantadora, bellísima y escotadísima, tanto que al ir a cenar al Amaya, la refrigeración le produjo un resfriado que le impidió cumplir con su segunda función contratada.
Aquí está su “Prendi per mi sei libero”
M'agradaM'agrada
A mi me encanta Polenzani. El simple hecho de que cante con buen gusto es, hoy en día, lo más destacable en un cantante. Tiene otras limitaciones, pero las suple con su exquisitez. Pretty Yende no me termina de convencer. Es correcta y todo lo que quieran, pero no aporta nada. Ildebrando hace tiempo que dejó de “inventar” y se ha convertido en uno más. Es una lástima porque le recuerdo cosas estupendas, como un Leporello en esa casa con Schrott y Polenzani, que fue increíble. Peter Gelb está llevando al Met a convertirse en un teatro de ópera más, una casa que en su momento fue sinónimo de excelencia, donde para debutar un rol tenías que haberlo rodado por todo el mundo antes de pisar el escenario del teatro neoyorquino. Poderoso caballero don dinero.
M'agradaM'agrada
Yo creo que P.Yende, una de las mejores lirico ligeras actuales para mi gusto, debe escucharse en roles que no sean bufos o semibufos, para disfrutar de su canto u voz ( Elvira, Amina y hasta Lucia ).
M'agradaM'agrada
Alex, Elvira, Amina y Lucia son roles escritos para dramáticas de agilidad. Aceptemos que lo canten sopranos líricas anchas, pero por favor lírico.ligeras no, se desvirtúan los personajes.
M'agradaM'agrada
Muy interesante tu comentario Joaquín.Al parecer el tenor y la soprano han cumpido pero Dulcamara ha quedado desdibujado, quizas ya Ildebrando presenta cierta decadencia. Será interesante conocer más de este otro director venezolano
M'agradaM'agrada