MIchael Fabiano

Susanna Phillips

Sonja Yoncheva

El dissabte 24 de febrer es va transmetre als cinemes de mig món, La Bohème, una altra vegada aquest meravellós títol però excessivament sovintejat en les temporades novaiorqueses en la vistosa i històrica producció de Franco Zeffirelli.

Potser us pot semblar una heretgia però m’estimo més aquesta Bohème dirigida per Armiliato que la de Dudamel en l’estúpida producció de Guth que s’ha vist aquesta mateixa temporada a París i que ja va ser motiu d’un apunt a IFL.

Armiliato és eficaç, no genial, sap perfectament els trucs per arribar a la fibra de l’espectador i sap aprofitar l’ocasió de dirigir una gran orquestra com la del MET, per altra banda tan coneguda per a ell i extraure una eficaç i efectiva direcció, no del tot ben concertada en el complicadíssim segon acte, però d’innegable impacte emotiu en les escenes més colpidores del tercer i quart acte.

L’equip vocal està anys llum de les històriques Bohème del teatre novaiorquès.

Sonya Yoncheva té la veu per a Mimi, aquest si que és un rol per a ella, però en aquesta representació desafina en més d’una vegada i tot i que hi ha una implicació més intensa i viscuda que en altres rols que ha cantat, continua sent una soprano que m’arriba poc, Aprecio la seva veu però com a cantant em sembla exageradament distant. Ens varem fer creure que Yoncheva era extraordinària, però encara és  l’hora que hagi de trobar-li més enllà d’una correcció notable, res que la situí al costat de la Mimí de Freni, Tebaldi o Victoria de los Angeles, per posar tres exemples de Mimi si excepcionals.

Michael Fabiano pel contrari és tot entrega i passió, en el més pur estil Carreras, amb alguna de les virtuts del tenor català i tots els seus defectes. S’entrega i viu el Rodolfo amb intensitat, però les mancances en el registre agut, cada vegada més notòries i amb resultats sagnants, corroboren un declivi prematur que sembla que acabaré sent un llast de difícil superació.

La Mussetta ja coneguda de Susanna Phillips sembla que hagi perdut seguretat i consistència vocal. Sap el rol de manera quasi mecànica, però ara ja poques sopranos són capaces de fer-me commoure amb aquest rol.

El Marcello de Lucas Meachem és eficaç, queda bé integrat en un conjunt no estel·lar, però el rol tampoc necessita el millor beríton del moment, senzillament necessita ser creïble i aquuest ho és.

Discrets la resta de bohemis, Alexey Lavrov, Matthew Rose, un Colline de greus inexistents.

En els rols esporàdics crida l’atenció el nom històric de Paul Plishka, el baix que durant tantes temporades va assolir tots els rols importants de baix i que ara en aquella política tan característica del MET amb els cantants que han format part de la seva companyia, apareix com a Benoit i Alcindoro. Quan parla davant dels micròfons no hi ha dubte que encara és un baix, quan canta,, si el que fa realment se li pot dir cantar, la veu és absolutament indefinida perquè recita.

Gregory Warren (Parpignol) Jason Hendrix (sergent) i Joseph Turi com a uficial, completen amb decència un cast justet.

Giacomo Puccini
LA BOHÈME
òpera en 4 actes llibret de Luigi Illica/Giuseppe Giacosa

Mimì………………..Sonya Yoncheva
Rodolfo……………..Michael Fabiano
Musetta……………..Susanna Phillips
Marcello…………….Lucas Meachem
Schaunard……………Alexey Lavrov
Colline……………..Matthew Rose
Benoit………………Paul Plishka
Alcindoro……………Paul Plishka
Parpignol……………Gregory Warren
Sergeant…………….Jason Hendrix
Officer……………..Joseph Turi

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Director musical……………Marco Armiliato

Production…………..Franco Zeffirelli
Set designer…………Franco Zeffirelli
Costume designer……..Peter J. Hall
Lighting designer…….Gil Wechsler

Metropolitan Opera House, New York 24 de febrer de 2018