Antonello Palombi (Andrea Chénier) Liceu 2018 Fotografia Antoni Bofill
Un Andrea Chénier amb bigoti és quelcom insostenible a no ser que la producció estigui ambientada en una altra època que res tingui a veure amb la revolució francesa i estigui tan curosament ambientada com la proposta del ara tradicional David McVicar. Per tant veure entrar en escena al senyor Palombi, invitat a la festa dels Coigny amb pinta de ser un poeta de la revolució mexicana o cubana, més que no pas de la francesa, ja em va predisposar a una mena d’escepticisme negatiu que tan aviat va obrir la boca per emetre la primera frase es va confirmar fins el fatídic “viva la morte insiem” final.
Per a tots aquells i aquelles que trobaven mil i una pegues al Chénier del senyor Kaufmann (en absolut el millor Chénier que hagi vist o escoltat mai), els convidaria a escoltar el que canta el senyor Antonello Palombi per adonar-se’n del que és un cantant musical, refinat, expressiu amb limitacions vocals si voleu o fins i tot estilístiques, comparat amb un altre que no té cap mena de distinció musical, ni vocal. Sense l’irritant bigoti tampoc m’hagués agradat gens, encara que hagués tingut el físic de Franco Corelli o en Gregory Peck, que no té precisament, tampoc m’hagués agradat gens, perquè bàsicament el que vull d’un bon Chénier és emoció, sentiment, sentit del fraseig i musicalitat per saber dir “Come un bel dí di maggio” o “Ora soave, sublime ora d’amore!” d’aquella manera que només un tenor sensible, musical i intel·ligent sap fer. La tècnica deficient i la poca cura del senyor Palombi en vestir un personatge tan ric d’expressivitat, lirisme, passió i heroica abrandada revolucionaria, van fer certs els meus pronòstics inicials. En altre temps més propens a la passió operística, el tenor Palombi no hagués sortit indemne d’una representació com la d’ahir. Que una primera figura debuti al Liceu en un rol està prou bé per donar notorietat al teatre, però que un tenor de segona debuti el rol en el teatre, és un signe més de la poca autoestima que té la direcció artística del teatre. Penós.
Si aplicar la tarifa 1 en les funcions amb Kaufmann era un atracament, aplicar la tarifa 3 amb Palombi com a protagonista és una estafa.
Aquest és el nostre Liceu, el que s’enlluernarà amb tres representacions del Chénier amb Kaufmann, un Liceu aparador, de façana per uns dies enlluernadora, però que al darrere no té una estructura sòlida, ni un projecte, els esdeveniments dels darrers dies en són una demostració fefaent.
Sondra Radvanovsky va ser la grandiosa triomfadora per mèrits propis. La seva Maddalena és senzillament emocionant, i en particular la seva “Mamma moprta” és un moment de trasbals catàrtic important.
Malauradament Carlos Álvarez, després d’un espectacular inici amb un “Son sessant’anni, o vecchio, che tu servi!” d’un impacte sensacional fent preveure un tercer acte d’antologia, va patir un accident vocal, segurament seqüela d’un procés que ja li va fer cancel·lar la participació en la representació del dia 15 i que va posar en perill el tercer acte, després de que en el “Nemico della patria” s’apreciessin signes evidents de problemes vocals, de trencament de notes i fins i tot estossecs. Tot i així al final quan va sortir a saludar el públic liceista quie l’adora amb raó perquè ens ha donat moltes nits de glòria el va premiar amb una ovació d’estima molt emotiva.
Abans de començar i per megafonia ens van anunciar que l’eminent Anna Tomowa Syntow no ens “cantaria” l’entranyable Maddelon i que en el seu lloc cantaria, aquests sí, l’insigne mezzosoprano Elena Zaremba. A banda que es va presentar radiant (semblava de lluny la filla de Maddalena) i amb els braços a l’aire, per tant no semblava la vecchia Maddelon, vocalment va cantar sense cap mena de problema una part que per a ella deu ser bufar i fer ampolles. Ara si he de ser franc la Tomowa amb totes les limitacions li dóna més sentiment.
La resta del cast va ser el mateix que el dia 9 i per tant repetiré el mateix, és un equip fantàstic de grans professionals.
La direcció musical va ser tan bona com el primer dia i l’orquestra i el cor van estar millor, però si no arriba a ser per la senyora Radvanovsky, la representació de diumenge no mereixia més d’una tarifa 8
IN FERNEM LAND 
Gràcies per una crítica tan necessària. Com a novell en l’òpera, quin seria un bon chénier entre els tenors actuals? O qui ho faria millor que en kaufmann?
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig el 25 i segons programa veure Jorge de Leon, ja veurem. Radvanovdky no hi sera i veure Di Giacomo, que debuta al rol i al Liceu. Veurem que ens depara la fortuna….
M'agradaM'agrada
Després d´haver anat els dies 9 i 15 estic totalent d´acord amb tu, si bé li he pogut criticar alguns defectes al Kaufmann (totalment lògic quan pagues les entrades a preu d´or perquè canta el “Messi” dels tenors com van dir en algun mitjà de comunicació) lo de diumenge va ser una gran decepció i t´en adones quan hi ha tenor i quan no n´hi ha. Ja d´entrada no m´agrada el torn de tarda dels diumenges però a més a més vem tenir mala sort quan el nostre estimat Alvarez es va trencar en el seu moment culminant…probre em va fer patir perque vaig pensar que no podria acabar…el púplic com tu dius va saber premiar-lo malgrat el seu estat.
Punt i part amb la gran Radvanovsky. Va ser l´unic motiu per haver anat diumenge i si bé els seus duos amb el Palombi no van poder ser tant lluits per culpa d´aquest “pancho Villa” la seva “Mamma morta”, altre cop va fer enmudir inclus els estossecs més inoportuns. Ja es va veure desde el primer dia que ella s´enduria el triomf d´aquestes representacions i ara sense Kaufmann encara llueix més.
Només puc dir que el dia 15 l´ovació despres de la ” Mamma morta” va ser de les que fan història. Estava al 5º pis i el teatre semblava tremolar de la gran ovació, aquest cop va ser a ella que se li va demanar un bis, però no va passar.
Enfi sempre ens quedarà en la memòria l´Andrea Chenier amb el millor triplet actual (Kaufmann, Radvanovsky i Alvarez)!
M'agradaM'agrada
Yo vuelvo a la función de mañana dia 21 y solo espero que Carlos Alvarez esté recuperado ( caso contrario y si sigue indispuesto que cancele y espero que la Dirección Artística haya previsto un nuevo C. Gerard y no utilice a Chioldi para cantar dos días seguidos )
No espero nada del tenor Palombi al que muy bien ha definido Joaquim ( a mi JK me decepcionó parcialmente el pasado dia 12, pero claro al lado del tal Antonello, es como comparar a un líder del Tour de Francia con un gregario, dicho en términos ciclistas).
Decir que la cierta fama que ostenta Antonello Palombi, le viene de aquella famosa AIDA de alla Scala donde el tenor Alagna se cabreó y se largó de escena después del …celeste Aida… y tuvo que salir ( en tejanos y deprisa y corriendo) el cover que fue el tal Palombi para salvar la representación
M'agradaLiked by 1 person
Completament d’acord. Com diu l’Alex, les informacions d’internet sobre Palombi encara arrosseguen el nombrat debut a la Scala, i pensava que seria millor, molt millor i es va quedar a mig camí. Feliçment la Radvanovski; llàstima que l’obra no li permeti més moments de lluïment.
No vaig canviar pel Kaufmann i vist lo vist…. Enhorabona als que en vau gaudir! Amb aquest Liceu hem d’aprendre a prendre decisions més estratègiques, massa.. (manca de substituts, abús de segones i terceres figures, canvis permanents de repertori…)
M'agradaM'agrada
Siempre digo lo mismo con la actual política liceística de abonos / repartos / precios
Abono popular de los turnos PA, PB, etc….y sacar las adicionales que interesen cuando se sepa más o menos seguro quien va a cantar o si se van a producir cambios a peor de lo anunciado. Es decir, evitar en la medida de lo posible que te tomen la cabellera
M'agradaM'agrada
canvis de repartiment, perdó.
M'agradaM'agrada
Aquestes funcions d’Andrea Chenier han causat un cert estat competitiu en alguns cantants i en aquella part del públic tant afeccionada a estimar a un cantant i despreciar el del cantó.
El debut escènic de Jonas Kaufmann ,el tenor més mediàtic del moment i el preu exorbitat de les entrades han convertit la ocasió en una espècie de examen de coneixaments operístics. De ben segur que aviat surgiran comentaris que afirmaran que Jorge de León és millor Chenier que no pas Kaufmann i no m’estanyaria gens que fins i tot alguns amiguets li demanessin el bis.
Respecte al Sr.Antonello Palombi em va semblar un cantant correcta( que per cert ja havia debutat el rol) ,amb una veu important en el centre que canvia lleugerament de color quan puja cap a munt i en aquesta zona adquireix un lleuger vibrato.La seva interpretació resulta enèrgica en el registre central i una mica lacrimògena cap a munt.El volum és generós,no inmens i malauradament pels seus detractors no va fer cap errada ostensible. Segons el meu parer és un bon cantant de 2º divisió i crec que la majoria del públic ho va entendre així i així va quedar reflectit en l’acollida en les salutacions finals ( aplaudiment intens generalitzat + alguns bravos,no el meu).
Esplèndida direcció de Pinchas Steinberg que estima i coneix l’obra a la perfecció fet que li permet desenganxar els ulls de la partitura i fins i tot de tant mirar als cantants i donar fins i tot entrades…
Respecte als possibles Cheniers actuals a banda de Jonas Kaufmann,Antonello Palombi i Jorge de León
Marcelo Alvarez que no sé si encara el canta
Roberto Alagna amb una única interpretació en concert a New York 2013 no massa reixida
Yusif Eyvazov
Stefano la Colla
José Cura
Gregory Kunde
Us proposo una versió fabulosa de Chicago 1979 amb Domingo i Marton desbordant energia.
M'agradaM'agrada
Detractors “forçosos” de Palombi tampoc. Pero al veure tarifa 3 i DeLeon tarifa 6 podíem imaginar que el nivell fora millor. Crec que Joquim el deixa prou correcte quan parla de dècits en emoció, tècnica, passió…. refinament, cant lligat potser diria jo, etc… Tampoc anem a carregar-nos a la competència perquè sí. Senzillament, tarifa de 1a divisió i, com tu dius, tenor de 2a.
M'agradaM'agrada
totalmente de acuerdo con lo manifestado por el amigo Dandini respecto a la magnífica concertación de P. Steinberg ( que ya dirigió el último Chenier con el matrimonio Armiliato/Dessi, Cura, etc…)
M'agradaM'agrada
Doncs cap dels mencionats em semblen idonis per cantar el rol, tret de Kaufmann que no és precisament la veu més adequada, però si un fora de sèrie.
Si Kunde ens ha de salvar de tot anem apanyats
M'agradaM'agrada
Una veu estranya, més que res, que tan aviat sonava bé com feia unes oscil·lacions curioses i acabava malament. Segurament, com a color de veu està més a prop del Chénier ideal que Kaufmann i, per exemple, en el duet final hi arribava amunt més clarament que Kaufmann, però, realment, la línia, l’elegància, el fraseig, la intenció… tota la resta, que és la majoria, ho té en contra. Fins i tot el bigoti, que encara que sigui un assumpte menor, certament desentona. Llàstima d’Álvarez… Radvanovsky, fabulosa: és com quan la Freni omplia el teatre només obrint amb la seva presència… I Zaremba em va agradar molt: una gran diferència amb Tomowa (també hi ha bastants anys de diferència, és clar). No portava bastó: vol dir, doncs, que el bastó que duia la Tomowa-Sintow no era atrezzo, sinó que, senzillament, el necessita?
Aquestes funcions potser m’han fet descobrir una òpera que, la veritat, no he tingut mai en gaire consideració. Francament, funciona molt bé i està molt ben resolta. Amb bons intèrprets, Déu n’hi do… El que sempre me n’ha sorprès és com, al final, en dir “La nostra morte è il trionfo dell’amore” apareix per primer cop un tema melòdic extraordinari que podria, ell sol i amb poques variacions, convertir-se en un duet fabulós i que, en comptes d’ésser desenvolupat, passa a una variació sobre el que ja s’havia sentit abans i ja porta al final. Que una frase amb una volada tan prometedora es quedi allí, com una estrella fugaç que llueix només uns segons, em deixa perplex. Com si Giordano anés tan sobrat d’inspiració… Per a mi, és un dels moments més sublims de l’òpera i, ja dic, és… no res.
M'agradaM'agrada
Otra espléndida ópera de Giordano, es la Fedora
M'agradaM'agrada
El dissabte era el torn C, el meu, i sense ser amiguet de Jorge de León i molt menys un tenor què m’agrada, haig de reconèixer que ‘l rol li va més bé què a Kaufmann, però tampoc em va produí cap emoció. Els altres dos protagonistes molt bé, firmaria que vinguessin cada temporada
M'agradaM'agrada
Cap dels Cheniers que has proposat donen la talla per representar el paper, el marit de la senyora va fer el ridícul en la inauguració de la Scala, José Cura y Alagna tenen dificultats en col.locar la veu en els aguts sobretot el primer amb la gaita del Otello que ens va donar, i ens queda Kunde ……
M'agradaM'agrada
Para la función de hoy dia 21, el Liceu ya anuncia la cancelación de Carlos Alvarez por enfermedad y su sustitución por Michael Chioldi
M'agradaM'agrada
Hosti, quin rapapolvu que li has fotut al Palombi… Jo el veuré avuí…
Ja havia fet el Chénier però… Hi ha un video al youtube prou divertit on al final, quan criden a Idia Legray ell diu: “son io!”.
M'agradaM'agrada
Juaaaas!!!!! Posa el link,Rai!
M'agradaM'agrada
FAIL https://www.youtube.com/watch?v=1tSNcF2Q0Cg
M'agradaM'agrada
ja,ja,ja.ja!!!!!!!! com m´agradeu quan foteu clatellots a tort i a dret!!!! 😆
M'agradaM'agrada
Seee a duo! Emulant el Madame Bovary? C’est moi.
M'agradaM'agrada
Estem a la mitja part. Palombi t’ha fet cas i s’ha afeitat el bigoti… Sobre la distinció i el bon cantar no hi ha arribat a temps…
És esperpèntic tant si el veus com si tanques els ulls i té un sentit del ritme moooolt dubtós… També ha tingut un lapsus amb la lletra en el credo…
Tornen els dies de merda per sopar…. Sort de la Sondra perquè Álvarez no canta… 😦
M'agradaM'agrada
A la funció d’avui dia 21 al Sr. Palombi li han afaitat el bigoti però sense cap resultat positiu musicalment parlant.
M'agradaM'agrada
Després del “come un bel di di maggio” silenci sepulcral… Ha passat una bola de palla d’aquelles de l’oest, s’han sentit uns grills i un parell d’estossecs… Després, la marsellesa…
Això sí, quan ha sortit a saludar li han caigut un parell de bravos i s’ha posat contentíssim!
M'agradaLiked by 1 person
Cómo es posible “bravear” a este sujeto? Cierta parte del público no tiene ni “pajolera” idea de lo que escucha i de cómo ha de escucharlo. O se trata de la tradicional “claque” que suponemos ha vuelto al Liceu.
M'agradaM'agrada
I tant que hi ha claca! I el problema de les invitacions distribuïdes a tort i a dret es tradueix en aplaudiments entre l’ària i la cabaleta. Quan tot el tetre s’ha rascat la butxaca, cas de l’estrena, es nota en el veredicte del públic. Tampoc és problema xq s’editen els audios i la premsa ja sap què ha d’escriure però almenys surts del teatre amb la sensació que el públic sap què va a veure.
M'agradaM'agrada
Segon pis, primer fila, centre centre, diumenge, una senyora mai vista mig gravant amb mòbil i bravejant-ho tot, especialment al Palombi. Fins i tot em vaig pensar que estaven emparentats, però passió passió. Amb invitacions a deu més com ella ja tenim la claca. Recordo una senyora a platea, farà quatre o cinc anys, tenia regalades les entrades de les sessions que feia Kunde, proporcionades pel seu entorn, pequè era membre formal d’una espècie de club de fans. També ho bravejava tot.
M'agradaM'agrada
Efectivammente, anoche Palombi sin bigote pero con una presencia escénica rayando el casi ridículo
Es un tenor sin categoría para un cast principal ( sorprende que cante en teatros italianos de renombre como el S. Carlo, Fenice, incluso hasta en el Met una sustitución de Trovatore ), al que solo le salva cuando mantiene el registro central, muy pocas veces dado los cambios de color de la voz, su entubamiento en el agudo y su deficiente fraseo ( ayer, lo más correcto fue ..si fui soldato, donde al menos mantuvo la voz homogénea durante 2 minutos )
Sin embargo, estuvo más que correcto Chioldi ( sustituto del indispuesto C.Alvarez) con un buen segundo y tercer acto , pese a su deficiente dicción italiana
Sondra R. ayer, no me gustó tanto como el pasado dia 12 ( seguramente ,contagiada por las deficiencias de Palombi ) y aún siendo de largo lo mejor con una emotiva …mamma morta.., la noté con más vibrato en la emisión y con una pifia en el último duo donde se le abrió el agudo en el ….abraciami..
Para mi lo mejor de anoche, la concertación de Steinberg ( atento al foso y a los cantantes, dándoles todas las entradas y sin fijar la vista unicamente en la partitura como acostumbra a hacer J. Pons). Una de las mejores direcciones orquestales del Liceu de los últimos años
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo con lo que respecta a Chioldi. No es fácil sustituir a Álzarez…
M'agradaM'agrada
Pues, francamente, yo no encontré tan extraordinaria la dirección musical de Pinchas Steinberg. Ya lo dije en un anterior comentario, lo mejor el ballet y algún otro momento destacable, el resto bastante ruidoso y tapando a menudo a los cantantes. El domingo día 18 estuvo más equilibrado, pero de ningún modo superlativo. “Andrea Chênier” no es “Elektra” que por cierto dirigió magníficamente el maestro Josep Pons, no así “Roméo et Juliette”, ópera que no le va ni en pintura y además debiera haberse negado a dirigirla con Saimir Pirgu, en el lamentable estado en que encontraba y que ya apuntaba en el ensayo, según me han comentado.
M'agradaM'agrada
Por lo visto así se escuchaba a Jonas Kaufmann en el dúo final de la función del día 15. Caladas y trampas por doquier, especialmente en la segunda mitad del dúo, haciendo peligrar la afinación de Sondra Radvanovsky. Lo siento pero así no se puede cantar Chênier y me sabe mal reconocerlo porque yo era casi un “die hard” del tenor alemán. Estoy seguro que con su estado vocal actual aún puede cantar muchos títulos, pero le aconsejaría que fueran del repertorio alemán, en caso contrario en cualquier función podrá tener algún “accidente” o algunos…Vale la pena que descanse y se plantee qué debe y qué no debe cantar porque buen cantante lo es y musical también, pero su voz ha perdido aquella seguridad que subyugaba por lo que ha de decantarse por aquellos roles que no ofrezcan peligro y en los que pueda sentirse cómodo y no tenga que recurrir a tanto artificio para interpretarlos, Repito “tempus fugit” para todos, es inexorable.
M'agradaM'agrada
Tampoco con la orquesta liceísta, se pueden hacer maravillas
E insisto , particularmente creo que Steinberg concertó muy bien y equilibrado tanto el día 12 como ayer, atento a foso y cantantes, dándoles las entradas, respirando con ellos en las arias individuales, es decir ayudando al cantante é insisto, dirigió verismo sabiendo el estilo y con pulso dramático
A Pons que normalmente es un director que no me gusta ( horrendo su Romeo et Juliette ) salvo en alguna concertación concreta ( la citada Elektra y el último Ocaso), tiene la cabeza pegada a la partitura y no mira casi nunca a los cantantes
Fede, el discrepar a veces contigo y contrastando opiniones divergentes, siempre es un placer
M'agradaM'agrada
Alex, gracias por tu comprensión. Estoy leyendo cuatro biografías de Ataúlfo Argenta, para mí uno de los mejores directores del siglo XX y que lamentablemente una “escapada” amorosa ultra marital en su coche le llevó a la muerte a los 44 años, por absorción de los gases producidos por el motor en marcha para superar el tremendo frío del 21 de enero de 1958. Voy por la tercera biografía (la peor, de Fernández Cid, la larga, no la corta) y en ellas Argenta manifiesta que no es mejor director el que se sabe la partitura de memoria que el que la sigue página a página porque cuando se dirige hay que “introducirse” en cada nota de la partitura y esto solo se consigue siguiendo nota a nota la lectura de la misma. Al hacerlo de memoria -él podía hacerlo perfectamente y seguro que alguna vez lo hizo- recuerdas las notas, las entradas de los instrumentistas, los silencios, etc, pero no estás impregnado de lo escrito en el pentagrama con todas las indicaciones del compositor, por más que quieras recordarlas todas.
Para quien no esté familirizado con la importancia de Argenta diré que Ernest Ansermet, otro de los grandes directores del siglo XX, tenía destinada su sucesión como director de la Suisse Romande al maestro de Castro Urdiales y ello iba a tener lugar en el año fatídico de su muerte. Furtwängler y von Karajan estaban asombrados de sus cualidades y le felicitaban y daban por seguro que sería el más grande de los directores que despuntaban por aquél entonces. Cuando falleció los componentes de la Orchestre de la Suisse Romande costearon los estudios de su único hijo varón Fernando Argenta, ya que estaban agradecidos a toda la labor que llevó a cabo con esa prestigiosísima orquesta suiza y la familia del maestro no había quedado en buenas condiciones económicas. Es una auténtica gozada escuchar el legado enregistrado por Argenta, lástima que en el apartado sinfónico su “output” quepa en una docena de CDs, En 1958, año de su muerte, iba a grabar las cuatro sinfonías de Brahms que tanto éxito le proporcionaron en vivo, al mando de la citada Suisse Romande. Sus más de 50 títulos de zarzuela y ópera española no han sido superados por nadie (algunos los grabó dos veces) y él los registró a modo de relajación de las exigentes actuaciones por toda Europa, primero como gran pianista y luego como extraordinario director de orquesta. Los royalties de esas zarzuelas y óperas españolas, tantas veces reeditadas, salvaron a su familia de las deudas y de las penalidades económicas.
M'agradaM'agrada
Muy gran director Ataulfo Argenta.
Gracias por toda esta detallada información
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir a la funcio del dia 25 amb de Leon, Di Giacomo i Chioldi. No fare una analisi tecnica exhaustiva per que no en soc capaç, pero us deixare les meves impressions. De Leon no es Kaufmann, pero te una cosa que Kaufmann no, una implicacio dramatica en el rol que suma positivament a la que pugui ser la seva prestacio vocal. La veu es una mica desigual entre el centre i l’agut i no te aquell fraseig elegant. Quan va començar l’improvviso em va fer patir pensant que allo seria un desastre, pero conforme va avançar uns quants versos la cosa va millorar. Tambe he pensat que aquesta aria, aqui posada es, i em perdonareu l’expressio, “una cabronada”, ja que el tenor practicament no ha actuat ni cantat i ja s’ha de posar en situacio nomes obrir la boca. Crec que cal una concentracio molt gran previa. A De Leon, tambe la claca el va interrompre enmig de l’improvviso.
La sra. Di Giacomo no estigue malament tot i que la seva pujada a l’agut tenia un no se que que no m’acabava de fer el pes. La seva mamma morta no em va trasbalsar, de fet en la seva exclamacio final em va semblar que es va menjar alguna cosa per a poder atacar l’agut.
Ara be, haig de reconeixer que el duet de l’acte segon va estar pletoric. Aqui si que em va colpir, per un moment van quedar els dos atrapats en l’extasi de la trobada. Realment bonic, no em va despertar la mateixa emocio Kaufmann amb Radvanovsky, decididament no.
I el Gerard de Chioldi tal vegada va ser el millor de la nit, igual que el dia que el vaig veure substituint Alvarez, va fer un acte 3 que em va encantar. Novament es va endur una amplia ovacio.
I la direccio em va agradar menys que el dia de Kaufmann. Molt sorollosa, molts decibels, en algunes ocasions tapant els cantants. Crec que com que el Chenier tenia mes potencia de veu, o no tenia por d’utilitzar-la, el director va voler donar major emfasi a la partitura desfermant el volum. Es va perdre matis.
M'agradaM'agrada
Nuevo bis anoche de Radvanosky con la …mamma morta…( para mi gusto, exagerado como casi todos los bises que se producen operisiticamente), pero soprano intensa y emotiva la Sondra
C.Alvarez recuperado y con clase aunque con ciertas precauciones en las subidas al agudo
Un Chenier el de Palombi, impropio para un primer reparto , siempre esforzado y con cambio de color constante, además de una presencia escénica casi ridícula ( sin bigote)
Bien todos los secundarios y reitero, notable muy alto para la orquesta y concertación ( ¿ decibelios en exceso? particularmente, para nada. Verismo puro como es el Chenier de la Revolución Francesa)
Coro, aceptable sin más
M'agradaM'agrada
Molt fan de l’expressió “poeta de la revolució mexicana”!
El passat 24 de març el bigoti ja no va fer acte de presència, però no havia vist mai al Sr. Palombi i he de dir, amb tots els respectes, que quan va aparèixer a l’escenari i va compartir les primeres notes amb la gran Sra. Radvanovsky vaig tenir una mica de decepció.
Vaig veure que hauria d’obviar la seva presència i centrar-me en el que més em va agradar i emocionar: Radvanovsky, de fet hi anava per ella, ja que l’economia no permetia el luxe de viure i veure en Kauffman almenys la soprano la va clavar, i bisar!
Una mica trista per la quantitat de seients buits que hi havia (mai m’havia passat d’estar sola com una reina en una llotja de platea…), però suposo que, entre altres coses, el cap de setmana convuls no va ajudar…
Després del desencís de l’últim Romeo almenys aquest cop vaig sortir amb un somriure als llavis.
Gràcies Sondra!
M'agradaM'agrada