Sempre he dit que m’interessa sortir a fora per veure òperes, no artistes o cantants concrets, perquè una òpera difícilment caurà d’un cartell i els cantants no cal dir que a qui més o qui menys, ens han cancel·lat i per tant fastiguejat una sortida llargament esperada.
Tenir la possibilitat de veure un Meyerbeer en directa, tot i que cada vegada sembla que les obres d’aquest genial compositor tornen a cridar l’atenció de certs directors artístics, és encara una raresa exòtica i és per això que la coincidència de Setmana Santa i el Vasco da Gama o l’Africaine (no s’han decidit per un únic i definitiu títol) a Frankfurt van fer que l’escapada fos casi obligada, i això que l’Africaine és una opera que ja havia vist però en una àmplia selecció, que és com podríem anomenar allò que es va fer al Liceu la temporada 1977/78 amb un equip de somni.
L’ocasió era esplèndida perquè l’Òpera de Frankfurt presentava l’edició crítica presentada a Chemnitz i que se suposa que és allò que es va veure el dia de l’estrena a París, 28 d’abril de 1865 quan Meyerbeer ja havia mort i per tant aquí comença un d’aquells misteris, com ho és el del Hoffmann d’Offenbach, en el que les edicions crítiques mai podran arribar mai a saber les veritables intencions del compositor, senzillament perquè van morir abans de decidir com volien que fos la seva òpera. D’això ja se’n va parlar al blog en ocasió de l’apunt sobre la versió de Chemnitz (2013) i posteriorment en el de la decebedora versió a Berlín amb Roberto Alagna, Koch i Machaidze.
Ara per fi em tocava veure-la en a mi i si bé el cast presentava l’al·licient de veure el Vasco del tenor nord-americà Michael Spyers en la resta no hi havia grans noms, i si una correcció més que notable. Malauradament o no, la Selika no va ser la mezzosoprano Claudia Mahnke. que per una sobtada malaltia va haver de ser substituïda (allà no la van fer mal cantar com al tenor Pirgu al Liceu) i van trobar a la nord-americana Irene Roberts que la va cantar a dalt de l’escenari però al darrere d’un faristol, mentre l’escena ho feia una ballarina, Caterina Panti Liberovici, en una solució de corre-cuita que cal dir que no és gaire satisfactòria però més honesta, justa i respectuosa amb el públic que el que va succeir el diumenge tarda en el desgraciat Roméo et Juliette.
El principal i greu problema d’aquesta proposta van ser les direccions, tant la musical com l’escènica es van endur per endavant el que amb una mica més de sensibilitat creativa hagués pogut ser una digníssima proposta.
Antonello Manacorda es va estimar més fer sonar la poderosa orquestra, que no pas concertar una partitura riquíssima, de moments tan delicats i excelses, com grandiosos i que van acabar passant sense pena ni glòria,quelcom imperdonable. Cap refinament propi de l’òpera francesa, cap tractament del color i la riquesa orquestral, i en canvi més d’una badada entre fossat i escenari, molt soroll per a no res.
Sense la vessant orquestral l’escènica hagués pogut aportar un interès que malauradament Tobias Kratzer va llençar de manera immisericorde per la borda, partint d’una idea que hagués pogut estar bé, la confrontació entre civilitzacions de l’òpera original però entre la terra i un altre món extraterrestre. Però calia? Doncs no, francament. Malauradament en el món actual hi continua havent tantes topades entre el primer i tercer món com per fer absolutament innecessària aquesta penosa escenificació, perquè o bé no hi havien prou mitjans, o bé Kratzer que pretén fer un homenatge operístic a les pel·lícules de ciència ficció, des de 2001 a Gravity, es va fixar més en Ed Wood que no pas en Ridley Scott, perquè la resolució visual del plantejament escènic no pot ser més desafortunada, ja sigui amb una escenografia i vestuari més propi d’un final de curs d’institut que no pas d’un teatre de prestigi. Tampoc hi va haver un disseny de llums que ajudés a empesar-se el despropòsit, ni el vídeo que hagués pogut ajudar a apaivagar el desgavell, semblava el salva pantalles dels vells pc’s, aquells de la pluja d’estels inspirades en Star Wars.
Si a tot això i sumem un treball d’actors quasi nul i escenes que provocaven la rialla entre el públic, quan se suposa que han de motivar tota una altra mena de sentiments i emocions, aleshores és que Tobias Kratzer l’ha esgarrat volgudament o de manera involuntària, no sé que és pitjor.
Com sempre els directors d’escena, que no deuen tenir gaire idea del que és l’òpera, intenten distreure al públic amb moltes coses, perquè deuen creure que els que anem a l’òpera s’avorreixen com ells quan escoltem un cantant, sinó no puc arribar a entendre, l’estupidesa de moltes situacions ridícules, com el tercet entre Selika, Vasco i Inés, amb el tenor amb els pantalons abaixats després d’haver fet l’amor amb l’alienígena Selika intentant que Ines no entengui el que acaba de succeir. Per no parlar de les baralles i situacions que en les èpoques pretèrites on passava l’acció, es resolien a cops d’espasa, ara que amb un raig làser ho acabaries amb un tres i no res, resulta que per exigències de la maleïda partitura, s’han de fer uns equilibris escènics ridículs i sense sentit.
Fer sortir a cantar al pobre Nelusko com si fos un Avatar recautxutat o escenificar l’oficina del que se suposa que deu ser un centre d’alta tecnologia, amb una planta de plàstic i una fotocopiadora que fa 10 anys ja era antiga, és senzillament grotesc.
I tot plegat només sembla que sigui per justificar el gran moment que inicia el tercer acte, el pitjo de l’òpera i el més mal rssolt, sobretot a l’inici mentre l’orquestra toca un delicadíssim preludi que el públic ni tan sols escoltava, entretingut aplaudint la solució escènica de veure un passeig de dos astronautes per l’espai. a través d’una finestra de la nau. Solució que es repeteix en un somni de Selika ja moribunda a causa del verí aspirat d’un arbre de cartró pedra, quan s’imagina dansant amb Vasco en l’espai sideral.
Tot plegat risible, absurd i sobretot i el més imperdonable, molt mal resolt.
Vocalment el màxim interès era el Vasco de Michael Spyres. Però el tenor nord-americà que amb Rossini sobretot i en teatres petits brilla amb escandalosa autosuficiència, en un repertori d’orquestracions més denses i en teatres de proporcions més àmplies, queda desbordat per l’orquestra i la projecció. Com a Hoffmann al Liceu ja va passar i ara a Frankfurt en una sala més petita però amb una orquestra molt poderosa i en mans d’un destraler, en molts moments no se’l sentia (concertant final del primer acte) o en el primer duo amb Selika, on ella el va tapar en més d’una ocasió. Veurem que passarà en la propera Favorite al Liceu, però no voldria pensar que Spyres sigui un cantant només ideal pel disc. Té un estil exquisit, el fraseig és acurat i elegant, mentre que l’emissió qual vol o pot, sembla suficient, però no sempre col·loca la veu en el punt just i el color s’enfosqueix i queda atrapat en una zona poc còmode i audible. Abraçar massa repertori té riscs i no voldria pensar que ell s’equivoca.
Sorpresa davant la Selika de Irene Roberts. Veu poderosa, més de soprano que no pas de mezzo, però de color adequat i projecció espectacular en la zona aguda. Va defallir una mica abans del llarg final, però vistes les circumstàncies de ben segur en sentirem a parlar molt bé. La part escenificada amb gestualitat grandiloqüent pròpia de la dansa, quedava fora de lloc i més pròpia del cinema mut, és clar que si el referent era el cinema de Wood, quedava prou bé.
Radiant la Ines de Kirsten MacKinnon, per veu, projecció, mitjans i sobretot perquè és molt jove i sembla que serà una cantant veritablement important.
Més espectacular que refinat el Nelusko del baríton Brian Mulligan, aplaudidíssim.
I molt rebé Andreas Bauer (Don Pedro), així com Thomas Faulkner (Don Diego) i Magnús Baldvinsson en el doble rol de Grand Inquisiteur i el grand pêtre de Brahma. Tres baixos amb veu de baix que reconforten el panorama.
El tenor MIchael McCown (Don Alvaro) va completar el bon equip, definitivament malaguanyat sense els dos responsables que haurien d’haver fet possible que aquest viatge hagués cobert les expectatives.
Preparem-nos perquè després de la desgraciada Bohème de Guth a l’ONP i aquesta Africaine, les naus especials poden esdevenir una font d’inspiració inesgotable per els directors d’escena genials, opoc capaços d’extreure solucions més escaients.
Giacomo Meyerbeer (1781 -1864)
L’AFRICAINE – VASCO DA GAMA
Grand opéra en cinc actes amb llibret de Eugène Scribe
Vasco da Gama: Michael Spyres
Selika: Irene Roberts (cantant) Caterina Panti Liberovic (escena) substituint a darrera hora a Claudia Mahnke
Nelusko: Brian Mulligan
Ines: Kirsten MacKinnon
Don Pedro: Andreas Bauer
Don Diego: Thomas Faulkner
Le Grand Prêtre de Brahma: Magnus Baldvinsson
Le Grand Inquisiteur: Magnus Baldvinsson
Don Alvaro: Michael McCown
Anna: Bianca Andrews
Mariners: Isaac Lee, Patrick Henckens, Thomas Charrois, Hyeonjoon Kwon, Hyun Ouk Cho, Hyung Kwon Lee
Astronautes voladors: Susanne Beschorner i Simone Kieltyka
Frankfurter Opern und Museumsorchester.
Chor und Extra-Chor der Oper FRankfurt.
Statisterie der Oper Frankfurt
Director del cor: Tilman Michael
Direcció musical: Antonello Manacorda
Direcció d’escena: Tobias Kratzer
Escenografia i vestuari: Rainer Sellmaier
Vídeo: Manuel Braun
Disseny de llums: Jan Hartmann
Dramatúrgia: Konrad Kuhn
Oper de Frankfurt 31 de març de 2018
IN FERNEM LAND 
Mi interés por esta estupenda y corta escapada a Frankfurt, aparte de mi primordial e imprescindible compañía, era ver una ópera “más larga” (que no mejor cantada) que la versión del año 1977 del Liceu, volver a ver a mi admirado Michael Spyres y conocer una ciudad que en su momento atravesé en coche pero no me detuve en ella. Frankfurt no me gusta nada, es caótica, pero debo destacar que para mí su mayor aliciente es el caudaloso rio Main (Meno en castellano) que tanto me recuerda al Rin a su paso por Colonia, y a una pequeña serie de fachadas y calles que son insuficientes para que yo la valore como tantas otras ciudades que conozco de Alemania (y son bastantes).
En cuanto a la ópera. A pesar de ofrecer una versión una hora más larga que la citada del Liceu (85′ de música la primera parte, 40′ la segunda y 80′ la tercera; cronometré el tiempo musical sin aplausos) no es ni mucho menos la “completa” de la versión crítica (lo que dejó escrito Meyerbeer se acerca a las 5 horas y media) que tiene una duración de 4 horas y 15′ más o menos, pues depende de la “velocidad” del director de orquesta, en esta ocasión un desastroso maestro (desgraciadamente lo tendremos aquí e el Liceu” para una próxima -y van…- “Die Zauberflöte) que no le llega ni a la suela de los zapatos del añorado Antonio de Almeida que la dirigió en el Liceu, a pesar de disponer el director portugués de una orquesta infinitamente peor que la de la Opera de Frankfurt. En concreto es una obra con exceso de paja (que conste que adoro Meyerbeer, pero no puedo sustraerme a lo que he escuchado) y que se me hizo pesada y aburrida, a lo cual contribuyó la desfachatez escénica que no hay por donde cogerla, copiando de aquí y allá, inclusó las conexiones con los familiares terrestres de los viajeros espaciales con sus respectivas esposas e hijos (“2001: A space Odissey” de Kubryck). Una auténtica porquería más que cada día que pasa me aleja más de mi idolatrada Opera como género lírico, mejor quedarse en casa a escuchar grandes grabaciones.
En cuanto atañe a los cantantes. Desilusión total la que me ha producido Michael Spyres a años luz de su excepcional recital de “tres tenores” del rossiniano Pesaro. Ni siquiera interpoló el famoso “Mi” que tanta fama dió a Julián Gayarre en su momento. Su famosa aria, discretamente cantada, pasó sin pena ni gloria y el director musical ni se detuvo por si alguien quería aplaudir, lo mismo hizo con el resto de números, debía tener prisa…Por cierto Spyres que es primordialmente un tenor rossiniano, en su curriculum biográfico del programa no figura para nada en esta especialidad que ha prodigado en los festivales rossinianos de Bad Wilbad y Pesaro y en otros coliseos, con títulos como: “La gazetta”, “Ciro in Babilonia”, “Otello”, “Le siège de Corinthe”, “Guillaume Tell”, “Petite Messe Solemnelle”, “Aureliano in Palmira”, “Ermione” (La coruña, París, Bolshoi, Lyon), “La cenerentola”, “La gazza ladra”, “Lìtaliana in Algeri”, “Il viaggio a Reims”, “La donna del lago” (en Pésaro junto a Juan Diego Flórez, cuya grabación en CD y DVD/BLU RAY de hace dos años está pendiente de publicación, a pesar del éxito personal por él conseguido, a saber por qué…? Y por último citaré mi adorado “Il barbiere di Siviglia” que volverá a cantar en Orange este próximo verano, en la tesitura original de baritenor de Manuel García (Almaviva original), pero, como las dichas nunca son completas, al lado de Olga Peretyatko, excelente soprano lírico-coloratura, pero no la contralto coloratrura original o la tradicional mezzo-coloratura. A propósito el recordado gran barítenor Chris Merriit no hace mucho le dijo al propio Spyres que era el único baritenor del momento, digamos el nuevo Merritt, pero que cantaba mejor que él.
La reina de la función del sábado pasado fue la soprano lírica norteamericana Kirsten Mackinnon como Inés que en esta versión que vimos canta más que la Selika protagonista o por lo menos destaca más y estuvo magnífica en todas sus intervenciones vocales, si bien hay que decir que la soprano/mezzo-soprano aguda también norteamericana Irene Roberts cantó muy bien, especialmente en la zona aguda ya que su grave es casi inexistente; no obstante su preciosa aria “Sur mes genoux” (“In grembo a me” en la versión italiana), pasó también sin pena ni gloria. Por cierto Selika fue escrito por Meyerbeer para la soprano Sophie Cruvelli, pero muerto Meyerbeer lo estrenó otra soprano Marie Sasse. Es decir que no es rol para mezzo-soprano.
Del resto del reparto y técnicos estoy totalmente de acuerdo con Joaquim. Añadiré que el bajo islandés Magnús Baldvinsson será Dikoj en la próxima ·”Kaja Kabanowa” del Liceu.
Por cierto el “director escénico” (sic) Tobias Kratzer lo sufrirán en Bayreuth en 2019 con “Tannhäuser”. Que Dios se apiade del público.
En concreto, de momento, mi mejor “L’africaine” es la “selección” magnífica que nos ofreció el Liceu en 1977 con una fabulosa Montserrat Caballé, un consistente Plácido Domingo (que tampoco emitió el sobreagudo interpolado por Gayarre, lógicamente), un extraordinario barítono mejicano como era el prematuramente fallecido Guillermo Sarabian y una magnífica “todo.terreno” Christine Weidinger, cuyo rol fue el más reducido en aquellas memorable funciones de “highlights”. Y a continuación la aún disponible en DVD con la espléndida Shirley Verrett, entregado Plácido Domingo, imponente Justino Díaz y deliciosa Ruth-Ann Svenson, dirigidos por Maurizio Arena, procedente de una prodiucción de la Opera de San Francisco de 1988.
M'agradaM'agrada
“Kaja Kabanowa”= “Katja Kabanowa”. Pido disculpas.
M'agradaM'agrada
És una sort que Meyerbeer torni a interpretar-se i els teatres comencin a veure interès en les seves òperes (la propera temporada la ONP finalment programa Les Huguenots) però en aquestes interpretacions que es fan ara de Meyerbeer mai acaba de anar tot be. Imagino que l’absència d’una escola/ tradició recent de cant meyerberià ajuda a que no trobem gaires cantants adequats per a cantar aquests papers. També crec que la “obsessió” recent en les edicions crítiques i les interpretacions fidels en estil (jo, com molts, també en formo part) no juga a favor d’aquestes òperes tan llargues i extremes en les seves partitures, ja que al no haver cantants acostumats a cantar-les, ni directors musicals acostumats a dirigir aquesta música durant tantes hores (Wagner, Berlioz i demès són més llargues però no tenen el mateix estil de música) les produccions actuals mai acaben de fer el pes. Imagino que si Meyerbeer segueix sent present als escenaris en els propers anys i sobretot si va a més, arribarem a veure grandíssimes produccions de les seves òperes. Però mentrestant, tot i que les meves preferides són sempre les versions mes completes, no podré oblidar els enregistraments de fa uns quants anys, aquelles versions “massacrades” dels Huguenots a Viena o l’Africaine de San Francisco amb la increíble i emocionant direcció de Jean Périsson o aquell “collage” de versions i fragments del Crociato in Egitto dirigit per Massimo de Bernart i amb Rockwell Blake.
M'agradaM'agrada
Amo esta opera, aunque no la conozca bien, porque tengo desde hace muchos años el video de la edición Verrett-Domingo. En cuanto a las producciones operisticas de Frankfurt, aprendí a temerlas cuando iba allí cada año para una feria y entre otros horrores tuve que tragar una Traviata ambientada durante la segunda guerra mundial, con bombardeo durante el brindis y SS en escena en varios momentos. De esta Africaine ya me asusta la foto…
En fin, lo siento por las decepciones, pero espero que el balance final de vuestra excursión sea positivo, por mi parte será una ocasión para recuperar una joya un poco olvidada y quizás conocerla mejor.
M'agradaM'agrada
Bé, primer de tot espero que ningú es molesti que quan es parli de Meyerbeer l’Ordet es transformi en el fill de Meyerbeer (és l’únic nom meyerbeerià que el facebook em va permetre registrar i on qui estigui interessat em pot trobar).
M’alegra que després de la nostres acalorades discussions als entreactes (semblavem els “Cruzados i Liceistes”) no em donis tanta feina com la que esperava. Almenys no he de fer pedagogia sobre el grandíssim compositor que va ser Meyerbeer i com està a l’alçada dels dos altres grans del s.XIX, Verdi i Wagner. Suposo que sostenir això encara és agosarat, però el temps i les ganes de recuperar la seva música de molts m’acabaran donant la raó.
L’africana és una obra extraordinària. Tan extraordinària que és igual on carai passi, ja que com tu dius, el xoc de cultures es troba per tot arreu. Meyerbeer es va morir abans de decidir-se definitivament d’on volia que succeís tot plegat. I el que tenim ara és una barreja de paísos i continents (Portugal, Àfrica, Índia i fins i tot el verinós arbre “manzanillo” que només es troba a Amèrica”). Bé, poca importància té tot plegat i també poca importància té que Kratzer la situï a l’espai.
Per mi la idea era encertada. Em va recordar molt a una pel.lícula que no s’ha esmentat encara i és “La pell freda”. I trobo que un dels grans errors va ser que en cap moment se’ns va mostrar aquesta pell freda i llefiscosa dels alienígenes. Tens raó, varem veure unes malles de festival de final de curs.
Els vols espacials estaven mal resolts (res a veure amb les hipnótiques imatges de “2001” i que feliçment es podien veure en una exposició al museu del cinema del mateix Frankfurt). Les lluites, el moviment del cors… No sé, donava la sensació de falta de medis i que tot plegat es va quedar a mig camí del que podia haver estat amb uns bons “efectes especials”.
Però per a mi el veritabé culpable de la funció va ser Manacorda. Ja ell mateix es va encarregar d’intentar desacreditar la genialitat de Meyerbeer. En el següent link (i amb l’ajuda de traductor) es poden llegir les opinions meyerbeerianes d’aquest “personatge”
http://www.faz.net/aktuell/feuilleton/buehne-und-konzert/antonello-manacorda-im-gespraech-vor-frankfurt-premiere-15457792.html
Tu dius que la “versió crítica” és la que es va estrenar a París al 1865. I no és ben bé així. A París es va estrenar una versió duta a terme per Fétis, que a més a més de la necessària poda (Meyerbeer sempre escribia més música de la que finalment utilitzava), el suposat musicòleg belga es va entretenir a canviar parts del text i de la música. El que avui coneixem per ·e”dició crítica” és de Jürgen Schläder. Aquest senyor es va molestar en consultar les partitures originals de Meyerbeer que es conserven a Cracòvia i Berlín i ho va publicar a Ricordi i és el que també es va representar a Chemnitz. Els canvis són força sustancials i arriben al paradoxisme en la coneguda ària del tenor.
Suposo que al Liceu del 1977 i a San Francisco el 1988 hi havien cantants amb unes veus més privilegiades, però el Meyerbeer que cantaven estava més a prop de Puccini que no pas de l’aroma de la tradició i el gust francés. He intentat escoltar aquets enregistraments, però sempre acabo desistint perquè em va mal el cor de tots els talls que tenen. També hi van haver talls a Frankfurt. Per mi els més sagnants, els del final de l’acte 4 i el principi del 5. I que això passi encara en el 2018 és inacceptable. O és que algú se li ocurreix, tallar alguns moments del “Parsifal” perquè és llarg també?
Finalment, vull dir, que a mi, igual que a Colbran, no em va agradar Frankfurt. Especialment al centre, et trobes un yonqui a cada cantonada i molta brutícia. No sé si l’skyline és suficient teló per tapar tanta misèria com la que jo vaig veure en el seus carrers.
Salutacions!
M'agradaM'agrada
Te olvidas de otro gran operista del siglo XIX, te guste o no te guste, y que no es otro que Rossini con sus 39 óperas y con invenciones orquestales y vocales que luego imitaron sus colegas y sucesores, incluído Meyerbeer. “Il crociato in Egitto” (1824) es puro Rossini y su primer éxito indiscutible y primera Grand Opera es la espléndida “Robert le diable” (1831), dos años posterior a la ultima ópera del cisne de Pésaro: la monumental “Guillaume Tell” (1829), la segunda Grand Opera Francesa; la primera fue la obra maestra de Auber “La muette de Portici” (1828) que inauguró el género.
Totalmente de acuerdo con tu devoción por Meyerbeer, yo la comparto y dispongo de todos los distintos títulos imprescindibles del gran compositor, comenzando por “Semiramide” (1819) y terminando con la póstuma “L’Africaine”.
M'agradaM'agrada
Si. M’havia oblidat de Rossini. Però la música de Rossini mai ha anat en contra de Meyerbeer perquè com bé dius, ell va ser un gran rossinià. No sé, crec que Els hugonots va ser la primera òpera en arribar a les 1000 representacions. No crec que al s.XIX estiguessin tan equivocats i nosaltres tinguem tant en el cert de fer tan poc a Meyerbeer
M'agradaM'agrada
Ya te dije en uno de los entreactos que para mí “Les huguenots” es una obra extraordinaria y ha sido una verdadera injusticia su olvido durante muchos años del siglo XX aunque a principios del mismo aún era muy famosa, incluso en España, hasta tal punto que se cita en un diálogo muy gracioso al arranque del sainete lírico “El pobre Valbuena” (1904-de Arniches, Torregrosa y Valverde): “Mañana que es jueves y es fiesta haré que os traigan a la Delezda (sic) para que os cante “Los Higonotes” (!)”.
M'agradaM'agrada
És que hi ha un sainet que es diu “Los hugonotes”. Ara no recordo l’autor. Però tinc el text íntegre si t’interessa.
M'agradaM'agrada
Díme nada más, por favor, autor o autores y si es en prosa/rima o con música. Yo ya me arreglaré con esos datos. De paso te diré que “El pobre Valbuena” es una obra maestra del género chico y un exitazo en su tiempo. La grabó la firma Alhambra en 1957, bajo la dirección del maestro Tejada..
M'agradaM'agrada
És de Miguel Echegaray, el llibretista d’El dúo de La africana. És una comèdia on surt una soprano anomenada Emma Leopoldini, que canta Gli ugonoti al Real. Aquí va l’enllaç d’una edició digitalitzada: https://archive.org/details/loshugonotescome15417eche
El pobre Valbuena potser ara provocaria un conflicte diplomàtic amb el Japó, que això de “Nagasaki, Yokoama y Nakifú, fú, fú” és poc “correcte” en un entorn tan multicultural com el nostre… :’ ).
M'agradaM'agrada
Gracies, Jesús.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim y Fede.
Muy interesante estas reposiciones de Meyerbeer que se estan haciendo en Alemania ( Berlin, Frankfurt, etc.) y proximamente en Paris con Huguenots
Coincido con Joaquim que a Spyres por su volumen o peso de la voz, los grandes teatros en cuanto a espacio y o determinadas orquestaciones de mucha sonoridad, le pueden perjudicar.
Creo particulrmentente que para este tipo de Meyerbeer, la vocalidad de Hymmel sea quizás màs apropiada que la de Spyres
M'agradaM'agrada
Felicitats per l’experiència. Crec que ens hi haurem d’anar acostumant si volem veure coses diferents. L’estalvi en “covers” veig que també comença a expandir-se (o aquí s’ho han copiat).
M'agradaM'agrada
Meyerbeer no es programa gaire i no és perquè sí.
Hi ha més pa que tall en les seves obres i totes són massa llargues i cansen a públic i artistes, incloent un cost de producció de difícil assimilació per a la majoria de teatres.
Alguns teatres fan bé en introduir títols diferents que no pas nous, en les seves programacions i Meyerbeer és un bon candidat per fer recerca.
Jo crec disposar de totes les obres gravades de Meyerbeer i penso que només Huguenots mereix figurar en repertori, la resta tot comptar amb moments extraordinaris, com el profeta o el Robert le diable, mereixen anar al darrere de les grans obres de Rossini que no es programen sovint o dels post romàntics del tombar de principis del XX, eliminats per un règim degenerat que els acusava precisament de degenerats.
Meyerbeer per a mí no aguanta, com tants d’altres que en el seu temps eren imprescindibles, el pas del temps, a no ser que acceptem fer-hi retocs alleugerint les durades interminables.
La versió retallada de l’Àfricaine ja la trobo llarga, hauria de ser amb cantants molt bons que hi anés i crec que mai fes un viatge per veure les seves obres. Si no les veig aquí moriré sense veure’n cap.
Gràcies per la crònica.
El que s’intueix dels youtubs d’aquesta producció encara motiva més la meva mandra
M'agradaM'agrada
Bé. Jo discrepo totalment de tot el que dius. Però tot són opinions…
Salutacions!
M'agradaM'agrada
M’hagués agradat molt anar-hi pero la meva setmana santa em va portar a un altra racó del món a visitar la família.
Tanmateix segueixo la programació operística europea i americana i he de comunicar-vos que la temporada vinent tenim Meyerbeer a Dresden a part de Paris i també es tracta de “Les Huguenots”.
En el repartiment i trobem John Osborn ,John Relyea,Venera Gimadieva i l’ascendent Hrachuhí Bassénz. Es tracta d’una nova producció de Peter Konwitschny , dirigida per Alexander Vedernikov.
Llaminer oi ?
Per més informació aquí teniu l’enllaç
Feu clic per accedir a Saisonbroschuere_Jahresheft_2018-19_web.pdf
M'agradaM'agrada
Qui tingués una temporada com aquesta. No entenc gaire le tema abonaments, pero per funció, els preus molt més biaxos que aquí, amb figures -i no de xocolata- i tot.
M'agradaM'agrada
Jo, de “petit”, em creia Wagner i companyia i pensava que Meyerbeer deuria ser molt dolent i tot això. Després, un va descobrint que hi ha moltes més coses que no pas les de sempre i, oh sorpresa!, resulta que Meyerbeer, com altres autors mig oblidats, tenen peces no només bones sinó d’un valor musical de primera línia. Ara ens sobta que la majoria d’òperes de Rossini i Donizetti estiguessin, fins fa relativament pocs anys, oblidades, independentment que fossin obres importants. Potser ha començat una “Meyerbeer Renaissance” i acabarem veient-lo de nou al Liceu… encara que sigui amb ambientació galàctica.
L’espai pot donar de si, és clar… Només la temporada vinent, podríem tenir una Madame Butterfly cantant Un vel dì vedremo en un observatori espacial, mirant pel telescopi si arriba el cohet del seu Pinkerton intergalàctic o una Italiana en Venere, on Isabella arriba en càpsula al planeta del bei Mustafà de Venus per rescatar un Lindoro que havia estat abduït per un plat volant…
M'agradaM'agrada
Estigues segur que a Europa almenys sí hi ha una Meyerbeer Renaissance. Aquí encara trigarem… Com sempre en tot
M'agradaM'agrada
Joaquim, ja em sap greu la decepció després de fer el viatge, ara, i sense voler ser poca-solta, haig de reconèixer que t’ha quedat especialment inspirat el passatge de la descripció de l’escenografia. M’ha fet riure de valent … “una escenografia i vestuari més propi d’un final de curs d’institut “. Llàstima de les oportunitats perdudes.
M'agradaM'agrada