Tosca. Anja Harteros, Ludovic Tézier (c) OFS/Forster

Thielemann segueix mimèticament a Karajan, tot i que per ara i haurà d’esperar una “mica” més, ja que la Berliner Philharmoniker se li resisteix, però ha trobat en el Festival de Pasqua de Salzburg aquell aparador que com succeïa amb el director austríac, li permet exhibir en un aparador gegantí la seva ètica i estètica musical, deixem-ho aquí.

Aquest any ha programat en el Festival de Pasqua una nova producció de Tosca, amb Anja Harteros, sense Kaufmann que és el que de ben segur voldria veure el públic que paga fortunes per seure a les millors butaques del Großes Festspielhaus i ostentar de manera escandalosa el luxe i amb Antonenko de substitut i l’aristocràtic Scarpia de Ludovic Tézier.

Thielemann és un grandiós director, però no en tots els repertoris llueix de la mateixa manera o no en tots, sap aportar la seva mestrívola inspiració, com si ho feia el seu idolatrat Karajan, que podia enlluernar amb Mozart, Verdi, Puccini, Wagner, Strauss o Debussy, Bizet per dir-ne uns quants dedicats a l’òpera.

Thielemann aclapara fins la distorsió estètica en un parell o tres moments orquestrals decididament excessius, entrada de Scarpia, Te Deum, l’anunci de la derrota de Melas o el final del segon acte, tot ell crispat.

La direcció és molt tensa, amb illes de delicadíssim i sortós respir, però no té la transparència que l’orquestració pucciniana agraeix tant i acaba esgotant per una densitat més adequada en compositors més centreeuropeus. Una Tosca straussiana?

Sensacional Anja Harteros com a Tosca. La soprano alemanya en un moment esplèndid de veu, sap comunicar i emocionar molt més en el repertori verista que cantant Verdi, per exemple. La seva Maddalena de Coigny ja em va semblar excepcional i en aquesta Tosca m’ha confirmat aquesta excepcionalitat amb una interpretació de fraseig intens i vocalitat generosa, implicadíssima en un treball dramàtic convincent mentre Michael Sturminger, responsable del desvari escènic, no s’inventa situacions impossibles per poc creïbles, aleshores i no és culpa seva, no hi ha qui se la cregui. Vers per on la seva Tosca no tinc cap dubte que és una gran Tosca i amb un director més meridional pot sere fins i tot més emotiva. M’ha agradat molt.

Aleksandr Antonenko és un Cavaradossi tot d’un tros, fa intents per seguir algunes de les indicacions subtils del mestre Thielemann, però no és un cantant refinat i confon el pintor (aquí escultor) puccinià amb el Canio leoncavallià, amb alguna que altra  desafinada en el “Recondita armonia” i alguna canonada poc subtil, per vestir una interpretació molt poc romàntica que no emociona però que no fa patir.

Ludovic Tézier és un Scarpia refinat, més belcantista que verista, quelcom que no hauria de ser un problema, en un aristòcrata sàdic del llibret original, aquí un mafiós connectat amb les altes esferes del poder econòmic, eclesiàstic i militar d’una Roma poc definida en època i espais que acaben grinyolant.

La resta del cast funciona, amb veus sòlides d‘Andrea Mastroni i Matteo Peirone, i entre elles la del tenor basc Mikeldi Atxalandabaso, que si ja compte amb la confiança de Thielemann de ben segur té una carrera garantida.

La producció té una factura luxosa, amb una escenografia a l’alçada del dif´fil i imponent escenari del Festspielhaus. El vestuari no llueix tant perquè la contemporaneïtat no té gaire glamur.

Què fa Michael Sturminger? Doncs algunes transgressions de dificiul pair, com canviar el perfil de Linkedin del baró Scarpia de cap de la policia romana a cap de la Mafia, el que significa que el tercer acte no té cap sentit i quan dic cap és cap, perquè la Mafia no deixa cantar “E lucevan le stelle”no hi ha espai per l’escamot d’execució, aquí els mateixos nens que canten en el Te Deum, en una originalitat d’un mal gust injustificable.

Què funciona en la producció? Doncs tot allò que s’identifica amb l’original, que és molt i només quan vol trencar amb el llibret, que és masses vegades, és quan tot perd sentit i és cau en el pitjor dels ridículs (tercer acte).

Què abans del impactant i breu preludi veiem com s’escapa Angelotti en el pàrquing de Sant Andrea la Valle, és tan gratuït com espectacular, però demostra la capacitat d’un escenari gegantí per encabir-ho tot. Què Cavaradossi sigui un escultor en lloc del pintor conegut és un caprici que fa injustificable l’atac de gelosia de Tosca quan li diu que pinti a l’Attavanti amb el ulls negres, per no parlar de les habituals grinyolades quan es parla de Napoleó, la batalla de Marengo i la fugida de Melas, i tantes altres acotacions en el text que no tenen cap sentit ara. Què aporta a Tosca aquesta nova producció? Dons segurament que deu ser la primera en la que Scarpia no moirt al final del segon acte i que aquest i Tosca en el tercer acaben semblant Jennifer Jones i Gregory Peck a Duel in the Sun i fins aquí puc llegir.

Una absoluta boutade

Giacomo Puccini
TOSCA

Floria Tosca Anja Harteros
Mario Cavaradossi Aleksandr Antonenko
Baron Scarpia Ludovic Tézier
Cesare Angelotti Andrea Mastroni
Saggrestano Matteo Peirone
Spoletta Mikeldi Atxalandabaso
Sciarrone Rupert Grössinger
Un pastor Levente Páll

Salzburger Bachchor, Salzburger Festspiele, Theater Kinerchor
Sächsische Staatskapelle, Dresden
Director musical: Christian Thielemann
Director d’escena: Michael Sturminger
Escenografia: Renate Martin, Andreas Donhauser
Disseny d ellums: Renate Martin, Andreas Donhauser
Disseny de llums: Urs Schönebaum

Großes Festspielhaus Salzburg, 24 de març de 2018

En l’edició del Festival de Pasqua del 2019, Thielemann deixarà les italianitats i ens garanteix una dosi de Wagner on no té rival. Die Meistersinger von Nürnberg.