Curiós i notable Lohengrin el que ens ofereix el teatre de La Monnaie de Brussel·les, en una nova i fosca producció teatral amb esperit transcendent de Olivier Py i una vibrant direcció musical del titular de la casa Alain Altinoglu, que controla i domina totes les escenes i concerta amb autoritat, erigint-se com a gran arquitecte del so, especialment durant en el sempre complicat segon acte, que s’inicia des de la nocturnitat més fosca del temible preludi al meyeerberià concertant que tanca la gran escena davant de la catedral, oferint a tot el relat una tensió dramàtica de primeríssim nivell..

El cast femení és molt important, molt més que el masculí que es mou entre la poc adequada veu d’un lleuger de molta alçada, física i artística, assumint un rol que demana en molts moments un cos vocal que ell no té, malgrat la subtilesa i la màgia amb la que interpreta el seu eteri comiat i un Telramund mancat de foscor dramàtica i vocal,

El conjunt funciona de manera majestuosa perquè tota la proposta és compacte i amb voluntat de ser genial i transcendent gràcies a una imponent i inquietant posada en escena, de grandiloqüent escenografia i punyent reflexió històrica al voltant de l’inevitable III Reich del qual l’obra wagneriana sembla condemnada a no desprendre’ns mai.

Ingela Brimberg, com en el seu moment altres Elsa amb veus molt més denses del que estem acostumats, interpreta tot i importants  i notables esforços per alleugerir el caudal vocal, una Elsa més propera a una heroica Brünnhilde. Pankratova és una abassegadora Ortrud a la que no li aniria gens malament un aprofundiment una mica més pervers del retorçat personatge, però ambdues personalitats vocals són un luxe, un autèntic goig per la personalitat que desprenen i les facultats que demostren en una època tan gasiva de veus autènticament wagnerianes.

És interessant aquest contrast entre Cutler, una veu molt poc wagneriana al servei d’un cant exquisit, un fenomen malauradament anormal entre els tenors wagnerians i la veu poderosa de Brimberg (notable contrast en el duo del tercer acte), tan wagneriana i en principi tan poc idònia com a Elsa com Cutler de Lohengrin, però el resultat és gratament satisfactori, segurament perquè Altinoglu sap oferir en aquest relat musical una tensió dramàtica i una claredat sonora admirable. En cap cas deixa que les veus es perdinen mig del magma orquestral wagnerià i sempre té cura en els moments més colpidors que l’embolcall orquestral sigui una aportació fascinant al conjunt.

Magnífics tant el rei de Gabor Bretz, com l’herald de  Werner van Mechelen.

Jo no diria que estiguem davant d’un Lohengrin vocalment ideal, però és innegable que l’equipo té un atractiu i un carisma, qui sap si gràcies també a les dues direccions i que la suma de tot el talent fa que aquesta nova producció de Py funcioni tant des del vessant estètic, com des del conceptual.

Fa remoure de la cadira que l’heroi Lohengrin sigui com aquells nens inquietants de Das weiße Band (La cinta blanca) la genial pel·lícula de Haneke, que amaguen al darrere de la seva aparent innocència, un germen de conseqüències inabastables . Al darrere d’aquest heroi nacionalista, la quinta essència del paradigma wagnerià i del nefast III Reich s’erigeix un heroi víctima e la devastació del propi règim. Ens trobem en mig d’una Alemanya arrasada a fionals de la Segona Guerra Mundial i en mig de la devastació es mouen les figures desolades d’un món en destrucció, envoltades per una escenografia giratòria que tant ens porta en un teatre en runes , com en un temple o una biblioteca o ens apareixen els noms i els busts dels fonaments de la cultura alemanya, en una escenografia giratòria que en certa manera recorda les de Claus Guth i com aquelles la repetició constant pot arribar a cansar malgrat la imponent resolució escènica.

Estic segur que malgrat que podeu discutir la idoneïtat´d’alguna de les veus i òbviament l’encert de Py en trobar un relat paral·lel suficientment convincent per sortir del convencionalisme, aquesta nova producció de La Monnaie és un encert i un èxit.

Richard Wagner
LOHENGRIN

Heinrich der Vogler, Gabor Bretz
Lohengrin, Eric Cutler
Elsa von Brabant, Ingela Brimberg
Friedrich von Telramund, Andrew Foster-Williams
Ortrud, Elena Pankratova
Heerrufer, Werner van Mechelen
Vier Brabantische Edle, Zeno Popescu, Willem van der Hayden, Kurt Gysen, Bertrand Duby
Edelknaben: Raphaële Green, Isabelle Jacques, Virginie Léonard, Lisa Willens.

Orchestre et chœurs du Théâtre Royal de La Monnaie,
Direcció del cor: Martino Faggiani
Direcció musical: Alain Altinoglu

Direcció d’escena: Olivier Py
Escenografia i disseny de vestuari: Pierre-André Weitz
Disseny de llums Bertrand Killy

La Monnaie, De Munt, Brussels, abril de 2018