Helga Dernesch (Sieglinde) i Jess Thomas (Siegmund) a Die Walküre a Osaka 1967

Avui permeteu-me que faci una regressió que ens permetrà assistir a una representació de Die Walküre a la ciutat japonesa d’Osaka l’any 1967, en la visita que va fer la companyia de Bayreuth a la ciutat japonesa en ocasió de l’Exposició Universal, i que juntament amb el Tristan und Isolde són dels pocs treballs videogràfics que es conserven del mític i revolucionari director d’escena Wieland Wagner, de fet es tracta de la darrera producció, ell havia mort set mesos abans d’aquestes representacions, a Munich quan encara no tenia 50 anys víctima d’un càncer de pulmó.

En el repartiment tot i ser un succedani dels grans repartiments de només una dècada enrere, hi figuren noms que són història wagneriana de la bona i ara veure’ls sobre un escenari ens provocarien una gran gatzara

Richard Wagner
DIE  WALKÜRE
Siegmund     Jess Thomas
Sieglinde       Helga Dernesch
Hunding        Gerd Nienstedt
Wotan            Theo Adam
Fricka            Grace Hoffman
Brünnhilde   Anja Silja
Gerhilde Lotte Rysanek
Helmwige Elsa Cavelti
Ortlinde Gertraud Hopf 
Waltraute Erika Schubert 
Siegrune Alice Oelke 
Rossweisse Anna Ludwig 
Grimgerde Elisabeth Schartel 
Schwertleite Grace Hoffmann

Companyia del Festival de Bayreuth

NHK Symphony Orchestra
Direcció musical: Thomas Schippers
Direcció d’escena Wieland Wagner

Osaka, Abril de 1967

L’ocasió que ens brinda aquesta gravació de l’any 1967 ens permet gaudir de Silja, Adam i sobretot a Thomas i Dernesch a gran nivell.

Silja a banda de ser la sonada amant de Wieland, va causar sensació més per la personalitat artística que per tenir una veu de veritable consistència dramàtica wagneriana. La veu era de lírica, tot i que la incisió punyent de la seva emissió enganyés, aa banda que no era gaire acurada en l’afinació.  però és innegable que veure-la actuar era tota una experiència dramàtic teatral encisadora per la personalitat amb la que dotava les seves interpretacions i per això és tan important aquest document perquè veient-la s’entenen més coses de la seva carismàtica carrera artística, més enllà de la radiant joventut i bellesa que exhibia i de les deficiències vocals i tècniques d’una veu poc apropiada per a ser Brünnhilde (en l’escena amb Siegmund de l’anunci de la mort, les mancances vocals són tan òbvies com ho són les virtuts del seu encís.

Theo Adam és un magnífic Wotan, curt en el registre greu però noble, però és clar, feia massa pocs anys que Hotter l’havia deixat de cantar i l’ombra era i continua sent massa llarga. En qualsevol cas és un convincent i irat déu, que s’humanitza sense tanta transcendència com jo voldria en un brillant tercer acte.

Més que esplèndids els welsungs d’una radiant Helga Dernesch abans de deixar-se temptar per Karajan i assolir rols que van arruïnar una veu gloriosa (Isolde i Brunnhilde) i un heroic i sexy Jess Thomas que a banda de lluir una veu de heldentenor agosarat, exhibeix cuixes en un disseny de vestuari que ara cap tenor gosaria exhibir.

Tant Dernesch com Thomas atorguen a la representació el nivell més excepcional d’aquest document ja de per si excepcional.Són dos veus magnífiques i dos cantants que s’entreguen amb passió, quelcom imprescindible per fer viure els rols dels germans incestuosos amb inflamada exaltació.

Bona sense trasbalsar la Fricka de Grace Hoffmann i anodí el Hunding de Gerd Nienstedt.

Entre les valquíries, totes elles en conjunt magnífiques hi trobem algun nom de relleu i pel que fa a la direcció de Thomas Scippers, que només havia dirigit una vegada a Bayreuth en els Meistersingers de l’edició de 1963 i que va ser convidat a fer aquesta sortida al Japó, com una aposta que després de la mort de Wieland ja no va tenir més continuïtat, dirigeix una versió exaltada, romàntica i torrencial, que malauradament no compta amb l’orquestra del Festival i la NHK Symphony Orchestra no ajudada per un so suficient però de poca qualitat i definició, no l’ajuda gens.

El document ja he dit que és molt valuós per l’oportunitat que ens brinda de veure una de les posades en escena d’aquest gran revolucionari que va ser Wieland Wagner. No cal lloar el que ara en alguns aspectes grinyola, però la importància de la revolució escènica que va imposar, amb la teoria de que menys és més, la concreció i el joc de llums i ombres, en una posada en escena massa fosca per els mitjans audiovisuals de l’època, és encara hores d’ara sorprenent.

Hi ha un treball d’actors i un concepte de l’espai escènic molt estètic, simple i concret, res és perquè si, òbviament no hi ha cap trencadissa ni cap voluntat d’escandalitzar, tot i que en el seu moment va causar un trasbals important. No hi ha cap mena de provocació més enllà de desempallegar-se d’allò superflu que no és necessari, en una solució deguda a la precarietat pressupostària d’una postguerra sagnant i que després va esdevenir un segell identificatiu de la casa, lluny del malbaratament econòmic i artístic de tantes produccions actuals.

Per sort YouTube ens ofereix la possibilitat de gaudir-ho

Suposo que em perdonareu que avui tot i tenint coses de l’actualitat m’hagi estirat en el divan operístic per fer aquesta regressió tan estimulant.

Un veritable document