Cor Vivaldi concert 30 de juny de 2018 Conservatori del Liceu. Petite Messe Solennelle de Rossini Fotografia IFL

El Cor Vivaldi va cloure, com ja sabíeu, la temporada 2017/2018 dissabte passat amb la imterpretació de la Petite Messe Solennelle de Rossini. Obra complexe i tot un repte per un cor que els supera tots, sigui quina sigui la dificultat, tot i no poder ser mai un cor estable, ja que la pròpia evolució vocal dels seus membres fa que estigui sempre en constant canvi, més enllà dels cinc anys d’estabilitat, mai garantida, que he sentit dir més d’una vegada al mestre Boada que és el període de màxima maduresa.

Al final del concert es van anunciar les baixes de cara l’any vinent i la veritat és que si no seguís el cor de fa anys, pensaria que és la debacle, però tots sabem que la temporada vinent tot i les noves incorporacions, el cor continuarà mostrant un envejable i sorprenent nivell que els permetrà oferir altres estimulants reptes, tant per a les seves joves integrants (ara fa temps que els nens brillen per la seva absència), com per el públic no familiar, que els seguim amb fruïció.

Per a la Petite Messe Solennelle, com ja ha succeït en altres ocasions que s’han programat grans obres corals per a cor mix, es va comptar amb el soport de la Camerata vocal Vivaldi, 10 homenots (tenors, barítons i baixos) provinents de formacions corals de prestigi que va fer possible que l’obra es pogués interpretar segons l’estructura vocal original, si bé a la seva estrena l’any 1863, l’obra es va interpretar en una forma molt reduïda als salons de la comtessa Louise Pilkler-Will a qui estaba dedicada l’obra, amb les quatre veus solistes habituals (soprano, contralt, tenor i baix) i vuit alumnes del conservatori de Paris escollits per l’ocasió per Daniel Auber com a membres del cor, més els dos pianos i l’harmonium.

És habitual que el mestre Boada utilitzi membres del cor per fer front a les parts solistes, en un exercici d’exigpencia i responsabilitat molt lloable, i en aquest cas també ho ha fet en la part solista per a soprano, comptant amb la poderosa Lisa Campos i la degana Núria Prats que s’acomiadava del Cor en aquest concert abans de marxar a estudiar a Londres en el prestigiós Trinity Collegue, segint les passes de Mercè Bruguera que fa dos anys va marxar a Londres per estudiar cant , ella a un altre dels centres més prestigiosos, la Royal Academy of Music, després de ser un membre molt destacat del Vivaldi on amb els seus solos de contralt ens va cridar molt l’atenció, tant al Fede com en a mi, esdevenint-ne fans, sempre crítics, però fans i que dissabte va assumir la part de contralt, mostrant l’extraordinària evolució d’una carrera que ja es veu a venir que serà brillant.

Si bé la Petite Messe, que no és petita, té 7 números dels 16, amb intervenció coral, ja sigui acompanyant als solistes o com en el Kyrie i l’imponent Cum Sancto com a únic protagonista, i encara que le sintervencions són de molt compromís, sempre seran els solistes els que s’acabin enduent els rèdits d’un treball coral d’extrema exigència tècnica.

Les noies del Vivaldi han demostrat amb escreix les possibilitats, diria que infinites, per assumir aquests reptes que per a molts cors d’adults esdevenen quimérics. Tècnicament són capaces d’adaptar-se a qualsevol dinàmica o a qualsevol intensitat, incloent les agilitats que Rossini també exigeix al cor. La potència i seguretat en el registre agut, l’expressivitat del fraseig o el control en l’emissió són aspectes que denoten un intens treball de preparació que és una de les senyes d’identitat vivaldiana. Escoltar com tot l’entremat harmònic  del Cum Sancto Spiritu es desenvolupava amb la seguretat, l’equilibri i la brillantor que mostra el Vivaldi, és un goig que cal celebrar, perquè no estem gaire acostumats a aquest nivell d’exigència i de resultats tan excelsos. La Camerata, és a dir el homes, van acompanyar amb encert, si bé cal dir que en algun moment vaig percebre que anaven a remolc i els costava seguir l’escrupolosa tècnica rossiniana, perdent la regularitat i l’homogeneïtat sonora, si bé cal dir que el fet de ser només 10 membres no els posaba les coses gaire fàcils i segurament adaptar-se a les excel·lencies vivaldianes pocs assaigs tampoc deu ser del tot senzill.

El conjunt coral va ser esplèndid i de qualitatr. i una vegada més cal felicitar a l’escola IPSI que permet que un miracle com aquest succeixi gràcies al seu pla d’estudis i a l’importància que atorga a la música i que ha permés que el mestre Boada i tot un equip de grans professionals al seu darrere hagin fet possible des de fa quasi 30 anys  aquesta joia de la corona, que és el resultat visible d’un treball coral que s’inicia en els primers cursos de la primera infància i acaba a punt d’entrar a la universitat. Que el model no l’hagin copiat la resta d’escoles del país és una mancança més de les moltes que tenim, que marcarien la diferència i ens aproparia a l’excel·lència, però de moment sembla que els resultats obtinguts no són prou garantia….

Les parts solistes van mostrar les lògiques diferències entre els quatre/cinc solistes, perquè el jove tenor Beñat Egiarte té una impostació i estil operístic molt notori, i al costat d’una veu sonora d’excel·lent projecció va mostarr poca adequació amb l’estil refinat de Rossini.

Al baríton Oriol Mallart li va mancar un amica de registre greu. La veu és esplèndida però hi havia poc contrast cromàtic amb Egiarte i és que la part necessita d’un baix i ell ara per ara no ho és.

Les dues solistes vivaldianes van mostrar l’estil de la casa: projecció i potència, i una certa fixació en l’emissió. No són veus per assolir el Crucifixus o el O Salutaris hostia amb la flexibilitat que caldria, però no hi ha dubte que tant Lisa Campos como Núria Prats assoleixen les diferents parts assignades amb seguretat, preparació i valentia, perquè també en cal per posar-se al davant d’una partitura d’aquesta exigència.

Mercè Bruguera ha fet un canvi espectacular ( no només vocal) des de que va deixar el cor fins ara, que després de dos anys estudiant a la Royal Academy of Music, ha homogeneitzat tot el seu registre amb una veu preciosa, no tan clarament de contralt com quan cantava al Vivaldi, però guanyant una flexibilitat i una línia molt “oratorial”, no debades l’escola anglesa ha deixat la lògica petjada. Hi ha molt camí a recòrrer abans d’iniciar la que segur serà una carrera esplèndida, perquè el treball rigurós i l’estudi el tenim garantit.

David Malet a l’orgue que substituïa l’harmonium original i Dabiel Garcia, al piano I, conjuntament amb Òscar Boada  al davant del piano II, van fer-se càrrec de l’acompanyament instrumental original, abans que el mateix Rossini orquestrés la missa l’any 1867 per a gran orquestra. Magnífiques prestacions que van arrodonir un concert magnífic, sincer, honest, rigorós i esplèndid, que sense les pretensionsd’altres de molta més anomenada va aconseguir molta més emoció i intensitat que la majopria d’aquests.

Agraint els aplaudiments entusiastes, ens van oferir una Salve Regina del mateix Rossini que va ser us bàlsam  després de tantes emocions produïdes per una missa que no és petita, i diuen que tampoc solemne però que és sense cap mena de dubte una joia.

Us deixo escoltar el Cum Sancto Spiritu gràcies a aquesta fantàstica iniciativa de comprar el mp3 del concert que t’arriba a casa poquíssimes hores després d’haver acabat.

L’any vinent tornaran les quatres estacions viovaldianes, si bé sembla ser que no hi haurà tardor i el primer concert serà el mes de desembre amb la cantata Saint Nicolas de Britten, No hi faltarem!