Michael Spyres (Fernand) i Clémentine Margaine (Léonor) La Favorite Liceu 2018 Fotografia A.Bofill gentilesa del Facebook del GTLiceu
La pèrdua de rigor i exigència del públic operístic en general i arreu, per tant també al Liceu ençà dels darrers anys de canvi estudiat de paradigma, amb finalitats poc o mal explicades, donen com a resultat que després d’un Andrea Chénier amb un Kaufmann decebedor i passavolant, el Liceu s’ensorri i en canvi després d’una lliçó magistral de belcanto francès de part d’un dels tenors més exquisits des de fa anys, Mychael Spyers, la resposta no passi d’un “succès d’estime” sent molt generós.
Aquesta és la realitat i tampoc cal fustigar-se gaire, hem tingut temps per sorprendre’ns, indignar-nos, denunciar-ho, lamentar-ho i assumir-ho, Ahir per la tarda, amb coses molt millorables certament, va tenir lloc una gran representació de La Favorite, sortosament en la versió original en francès, que difereix bastant de la versió italiana.
El belcanto és fonamenta totalment en les veus, però seria absurd no reivindicar un director musical sensible i elegant. Patrick Summers és un habitual al MET i potser perquè allà l’orquestra és una formació brillant que sembla que funcioni sola sigui quin sigui el director que es posa al capdavant, aquí hagi estat un problema a l’hora de treballar aquesta Favorite, perquè segurament Summers hagués hagut d’anar més al fons i insistir en els equilibris i sobretot les intensitats. El so de l’orquestra del Liceu en molts moments em va semblar poc polit i pel que fa a la intensitat, excessiva quasi sempre. El so brillant no hauria d’anar associat a intensitats fortes. Summers va tenir algun que altre problema per quadrar els concertants, però estic convençut que en els propers dies tot això millorarà. Ahir com ja és habitual en les primeres representacions, la sensació em va semblar molt millorable, també per part d’un cor,. que seguint les intensitats orquestrals, va cantar quasi sempre en forte, si bé més conjuntats que altres vegades. La tasca de Conxita Garcia cada vegada em sembla més heroica perquè lluita, funció rere funció, amb una precarietat de recursos inexplicable. No apostar per la renovació del cor i l’orquestra, no em cansaré de dir-ho, és un suïcidi artístic lamentable.
Que Summers ens volgués oferir tota la partitura em sembla lloable, però que la música de ballet sense ballet s’ofereixi com a preludis no escrits entre quadres, és un error descomunal, perquè a banda que la música agradable, convencional i si voleu, bonica, sigui absolutament decorativa i intranscendent, i una obligació de l’òpera parisenca, no és un motiu prou consistent per oferir-la sense el ball, perquè la solució emprada trenca el discurs i la continuïtat dramàtica d’una acció ja de per si lamentable, però que fa decaure després de cada escena l’interès d’un públic que durant tota la representació es va mostrar distant i gèlid.
El debut liceista de la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine no podia ser millor. És una cantant exquisida, amb una veu preciosa i un estil belcantista molt acurat, amb un control del cant legato i les intensitats magnífics, alhora que mostra un registre molt homogeni, amb aguts ferms, un centre generós i una zona greu consistent i sempre audible. El volum sonor és d’aquells que agraden o no sé si dir agradaven, al públic liceista i la projecció és extraordinària, omplint la immensa sala del Liceu sense ferir i aclaparar. Va fixar en tres o quatre ocasions, fet que va enlletgir una mica la boníssima impressió, però en cap cas em va semblar greu perquè la sorpresa va ser tan gran i excitant que tres notes fixades resulten intranscendents. Bravo és poc, bravíssima.
Mychael Spyres ens va cantar molt bé un Hoffmann que no va causar gran impacte i ara ens ha cantat un Fernand jo diria que excepcional, que tampoc ha causat gran impacte. Per què? Doncs segurament perquè la major part del públic s’estima més que un tenor canti el belcanto en estil verista amb aguts trompetejats, que no pas amb sensibilitat acurat en l’estilm francès que difereix del italià, atacant els aguts amb molta més cura i musicalitat. Segurament el fet que la veu sempre homogènia s’esblanqueeixi i perdi projecció en els aguts i sobretot sobreaguts, no l’ajuda gens a fer entendre que l’estil francès belcantista s’ha de cantar de manera diferent i la particularitat vocal ben adapatada a les característiques de l’estil acaba sent un hanndicap enlloc d’un encert. El públic no va semblar que apreciés els reguladors, la línia, el control de la respiració, l’elegància en el fraseig o la interpretació escrupolosa dels paranys tècnics que el rol té i que tenors molt més mediàtics obvien, obtenint èxits més sonors que ell. Certament que l’agut perdi color i projecció és un handicap que hauria de resoldre, però en qualsevol cas se’m fa difícil imaginar un Fernand millor avui en dia.
Un dels moments més gloriosos de la funció van ser els dos grans duos de Fernand i Léonor, sobretot el primer, on ambdós cantants van mostrar un coneixement del belcanto extraordinari i on Margaine sabent que el seu instrument podia ofegar quan volgués a Spyres, ho va evitar fent possible moments bellíssims.
El baríton Markus Werba és un cantant exquisit, però vocalment no és idoni per fer front al rol de Alphonse XI. Cantar bé està molt bé, però si la veu no és la idònia, aleshores es produeix una desconnexió evident. La veu és massa lírica i el rol és molt dramàtic, un precedent quasi verdià. A estones Summers no va tenir massa pietat de les seves mancances i va quedar tapat per l’orquestra en la cabaletta de la seva gran escena. No hauria de cantar aquests rols tan dramàtics perquè desmereix les seves virtuts que són moltes.
Absolutament espectacular el baix croata Ante Jerkunica, espectacular perquè la veu és absolutament de baix, de gran volum i emissió estereofònica, potser l’estil belcantista no és el de Ramey, però amb un instrument tan poderós sap adaptar-se bastant bé a l’estil. Jerkunica està destinat a ser un dels grans.
Bé la Inés de Miren Urbieta-Vega, tot i que jo crec que al rol li va bé una mica més de lleugeresa, i molt suficient el Gaspar de Roger Padullés. José Luis Casanova va fer front a la part anecdòtica d’un senyor.
La producció d’Ariel García Valdés estrenada l’abril de l’any 2002 ha estat reposada per Derek Gimpel i en el programa no es fa menció de l’original, coses rares o és que potser Garcia Valdes ha renegat del seu treball, té motius per fer-ho, i ha decidit que sigui un altre que signi un treball antic per a una òpera d’argument irrecuperable en qualsevol mena de dramatúrgia. Podríem dir que millor deixar-la així, si no fos que l’escenografia pètria de Jean-Pierre Vergier clama venjança.
No hi ha en la proposta escènica ni aquella mena de recurs sempre eficaç de la recreació històrica d’estètica preciosista, no, és una produccions lletja de moviment escènic absurd i convencional, mal embolcallada i que no resisteix, com la pròpia trama d’un llibret execrable, la més mínima pèrdua de temps.
A banda d’aquest repertiment hi ha la possibilitat de veure a Daniella Barcellona i Stephen Costello, així com a Eve-Maud Hubeaux. Jo no crec que hi insisteixi.
Podeu consoltar repertiments i dates a
S’acaba la temporada 2017/2018. Una temporada anodina, amb breus i perquè no dir-ho grans lluminàries i molt desencís generalitzat d’un públic avorrit. Els nous gestors cal que prenguin bona nota del que s’ha fet i com s’ha fer per no caure en aquest desencís. N’esperem molt.
IN FERNEM LAND 
A punt hem estat del naufragi quan el vaixell ha xocat contra el moll al final del primer acte… Sort que ha quedat en un ensurt, però per un moment l’he vist bolcant i el Fernand mort ofegat a mitja representació… Quin despropòsit!
M'agradaM'agrada
I can’t wait to see video or audio material of this production!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de julio 2018 | Beckmesser
Una aclaración. Cuando Joaquim se refiere al extraordinario bajo Ante Jerkunica le asigna -por un “lapsus”- el rol de Alfonso XI, cuando, en realidad, asume el de Balthazar, prior del monasterio.
M'agradaM'agrada
Lapsus corregido.
M'agradaM'agrada
Anna,aqui pots llegir l a crítica de la Favorite.
El dia 9 de juliol de 2018 a les 0:42, IN FERNEM LAND ha escrit:
> Joaquim posted: ” La pèrdua de rigor i exigència del públic operístic en > general i arreu, per tant també al Liceu ençà dels darrers anys de canvi > estudiat de paradigma, amb finalitats poc o mal explicades, donen com a > resultat que després d’un Andrea Chénier amb un Kau” >
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig dimecres, amb moltíssimes ganes de veure Spyres, i després del que comentes encara més. Com que sóc molt poc gregari, el que faci o en demostri la resta del públic tant se me’n dóna. A veure si es poleixen aquests detalls que comentes i la funció millora en general.
M'agradaM'agrada
Yo prefiero “La favorite” original a la adaptación italiana “La favorita” y ayer pudimos asistir a una función más que correcta de la primera. Sorpresa magnífica la producida por la mezzo francesa Clementine Margaine, voz potente y de auténtica mezzo-soprano, con unos graves sonoros y contundentes. Quedé muy gratamente satisfecho de un auténtico bajo, Ante Jerkunica, cuya estatura, volumen vocal generoso y contundencia en los graves me recordó constantemente al legendario Giulio Neri.
En cuanto a Michael Spyres, es un tenor por el que siento una predilección por su suavidad en el canto -tan apropiada para la siempre elegante ópera francesa-, su extraordinario fiato y su facilidad para el agudo, sobreagudo y para el grave baritonal -que en esta ópera no precisa utilizar, pero sí cuando canta Rossini-. Esta suavidad canora pasa algo desapercibida por el gran público, acostumbrado al canto italiano, mucho más visceral. Por este motivo no alcanzó el éxito que merecía.
Sobre la ópera. Es un rollo argumental -aún siendo histórico-, orquestalmente pobre como siempre en la producción lírica de Donizetti, con momentos melódicos realmente conseguidos; arias y dúos muy adecuados para conseguir éxito y dos concertantes -de los que este compositor era pródigo- llenos de intensidad. Lo perpretado en esta ocasión con el ballet de 25′ con el que comienza el segundo acto, distribuyéndolo en dos partes a modo de preludios es de auténtico juzgado de guardia y de “sublime” MAL GUSTO.
Este título -con base histórica en la que se varía la muerte de la protagonista ya que fue asesinada por orden de María de Portugal, la reina consorte de Alfonso XI- tiene una continuación en “Maria Padilla” que Donizetti estrenó un año después de “La favorite” y en la que Pedro “El Cruel”, hijo de Alfonso XI y María de Portugal, tiene como amante a la protagonista. Creo que es un caso único en la Historia de la Opera en el que el mismo compositor da conituidad a una ópera con otro título cuyo argumento es históricamente consecutivo del primero con personajes reales. En el caso de “Manon” y “Le portrait de Manon”, ambas de Massenet, los personajes no son históricos y en la trilogía de Fígaro de Beaumarchais, los personajes son ficticios y su versión operística no es obra del mismo compositor.
Esta ópera fue uno de los caballos de batalla del mítico Julián Gayarre y de la no menos mítica contralto dramática Elena Sanz, cantándola juntos varias veces, dándose la circunstancia de que la Sanz era “la favorita” auténtica de Alfonso XII, con quien tuvo dos hijos varones que Isabel II adoraba, pero que nunca fueron reconocidos por el Borbón y siempre llevaron el apellido de soltera de su madre, nacida en Castellón de la Plana.en 1844 y fallecida en París en 1898.
M'agradaM'agrada
D’Alfons XI al XII i de Guzmán a Sanz. Tan bo que sembla l’Alfons encarnat per Vicente Parra i tan fidel a la Mercedes (“María de las Mercedes / no te vayas de Sevilla”), plorant tota la pel·lícula, i va resultat que es consolava anant a l’òpera…
Miraré de sentir María de Padilla; hi ha un Youtube d’una representació a Parma, però el so es bastant mediocre: té molt de ritme, així sí.
En això de les seqüeles… home, no són tan de repertori, però Balada va continuar el Cristóbal Colón (el de “ahora sabemos que el mundo es redondo como una manzana”) amb una La muerte de Colón, uns anys després (és la seva següent òpera), que ja no hem pogut veure al Liceu.
Mentre que La prosperità d’Elio Seiano la musiquen a mitjan segle XVII diversos compositors, només un, Antonio Sartorio, s’anima a fer-ne la continuació, La caduta d’Elio Seiano, amb llibret del mateix Minato, autor del primer, i que estrena només uns mesos després. Potser els altres no van tenir èxit amb la primera i ja no van continuar…
Józef Elsner té dues òperes històriques que tenen una certa continuïtat (les separen, en els arguments, quaranta anys): Król Łokietek, czyli Wiśliczanki (sobre el rei Ladislau el Breu, 1818) i, gairebé seguit, Jagiełło w Tenczynie (Jaguelló a Tenczynie, 1819) sobre Ladislau II (pel mig va haver-hi dos reis més, però). Pacini té una La gioventù di Enrico V (1820) i, en 1826, una Margherita regina d’Inghilterra, que és l’esposa d’Enric VI. Però pel mig hi ha d’altres títols i són òperes molt diferents en tot. I entre l’Ernani (amb Carles I) de Verdi i el Don Carlos (amb Felip II) passa massa temps, potser, entre les estrenes. També Flotow s’anima amb Pere el Gran i senyora en Pierre et Catherine (1833) i, ja en 1850, amb Caterina la Gran i senyor: Die Großfürstin Sophia Catharina (1850).
Però és veritat que no són molts casos, no, i potser no serveixen.
M'agradaM'agrada
Muy completa la búsqueda de secuelas y te agradezco la información facilitada, pero yo no daba un dato conclusivo ya que comencé diciendo “creo que”. A la vista de lo que tu aportas tiene para mí un gran interés el binomio de Pacini y debiera haber recordado la relación entre “Ernani” y “Don Carlos” -estrenadas con 23 años de diferencia-.que sí considero muy importante . De los otros títulos, es curioso recordarlos pero ni los originales ni sus secuelas suelen representarse y en cuanto a los rollos de Balada mejor olvidarlos, pero es innegable su existencia. En el caso de Donizetti “La favorite” y “Maria Padilla” son casi consecutivas, estrenadas en el período de 1 año y 24 días, habiendo dado a conocer entre una y otra sólo la casi olvidada “Adelia”, ya que aunque “Rita” la compuso en 1841 no fue estrenada -póstumamente- hasta 1860, 12 años después de la muerte de su autor.
Muchas gracias, Jesús.
M'agradaM'agrada
L’entrada aquesta és molt il·lustrativa i aporta dades interessants per a qüestions d’aquest tipus. Val la pena i no té equivalent en les versions en altres llengües): https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_personatges_històrics_d%27òpera
M'agradaLiked by 1 person
Gracias, Jesús, es bestial este link!!!
M'agradaM'agrada
Gràcies Colbran pels teus comentaris. M’agrada tant o més llegir-te que a en Joaquim.
M'agradaM'agrada
+ 1 Ordet i aquests comentaris de bocachete no tenen desperdici. En recordo un de Collbran que em va agradar molt arrel de seqüeles de zarzuelas en general i de Curro Vargas en particular on, lamentava en Joaquim, la llàstima era l.absència de material fonografic. D’aquesta Adelia n.hi ha ? Si em llegeix en Joaquim. Tindrem Favorite (2) o ni Daniela Barcellona ni Stephen Costello ho motiven?
M'agradaM'agrada
Va para Joan y para quien le interese. Dos parodias en castellano de “la Bohême” y “Tosca”. De “Curro Bragas” aún no he encontrado nada. De nada.
M'agradaM'agrada
Aquí va “Adelia”. De nada.
M'agradaM'agrada
Me lo he puesto en el escritorio, para consultar muy a menudo, gracias de nuevo, Jesús.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro, home. Es pot anar completant i corregint, que és el que té la viquipèdia. I s’hi fan descobriments d’allò més curiosos, realment.
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies pels posts de les versions de zarzuela i de la Favorita!! Cap dels dos posts admeten resposta per tant la poso aquí. Aquest estiu sóc a Alemania estudiant, però quan torni em posaré amb les comparaciones
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquesta aportació Joaquim! Jo hi vaig dimecres i, tot i que Donizetti sempre em fa bastanta mandra, m’has creat certes expectatives. Gràcies també Fede per la teva aportació en els comentaris!
M'agradaM'agrada
Segurament que se’n poliran detalls, ni que sigui la distància d’aparcament de la barca…. Llàstima, perquè l’incident (què hagués passat si el cor hagués estat encara al moll?) va distreure d’un dels moments més compromesos de Spyres, amb agut dificilíssim inclòs. Vaig sortir-ne satisfet, la veritat, fins i tot no em va molestar l’escenografia rupestre. Em va sorprendre la poca resposta del públic. Tant en l’assistència (tenint en compte que és La favorita i en diumenge d’estrena, vaig trobar massa buits en platea i, en general, en tots els pisos fins al tercer) com en els aplaudiments. Fins i tot amb la Margaine, que desvetllà més entusiasme però, tot plegat, poquet. Spyres és elegantíssim i canta amb molta gràcia i estil. I actua amb expressivitat. Cert que a l’agut li manca alguna cosa més, com si no lluís, potser perquè s’aprima massa, fregant el falset o perquè li manca una mica de volum que el faci contundent. Però també pot ser que encara estem acostumats a la versió italiana i esperem uns aguts més “a la romana”… ja sabem que els francesos són més de mantega i els aguts es fonen sense arribar a bullir i tenen aquell pujar refinat que es va recollint però no arriba a esclatar. Impressionant el baix, gran en tots els aspectes: en veu, en estatura… I Margaine, fabulosa: quina veu! I encara és joveneta (34 anys, tot i que sembla més gran): que tornin, doncs! I sí, el baríton, llàstima, va ser l’ovella negra… No és que el seu paper sigui més verdià: tota La favorite ho és, de verdiana (o més aviat, Verdi deu ser molt “favoritià”): si, fins i tot, hi ha una prefiguració del Gran Inquisidor. És com el Don Carlo de Donizetti.
M'agradaM'agrada
Wow! Pocas veces te he visto tan entusiasmado! Ahora sì cuento las horas para ir! (Me toca el 11, mismo cast)
M'agradaM'agrada
Magnífic debut de Clémentine Margaine malgrat les 4 fixacions.
Admiració sense mesura pel fraseig i la musicalitat de Michael Spyres que s’equivoca al escollir aquest repertori amb sobreaguts.Té la nota pero és lletja i li resta punts a la seva actuació.Escoltant-lo pensava : series un Nemorino de referència i t’emboliques amb el Fernand que et fa baixar nota…
De ben segur que no pot cantar tot el rol sencer pero està extraordinari en aquest fragment de l’Otello verdià .Al seu costat Elizabeth Connell ,un any abans de morir, està ben digna i allunyada de l’habitual ridícul d’altres ex-dives.
M'agradaM'agrada
Alli estaremos pasado mañana miércoles
Margaine ya me causó una gran impresión hace un par de años, con una Carmen excepcional
M'agradaM'agrada
Magnífica l’aportació de Colbran per a les cada cop menys neòfites com jo, molt interessant!
Va ser la meva primera Favorite i he de dir que si, que l’argument és infumable. Deixant a banda això i des de la meva humil opinió, musicalment em quedo amb el Donizzetti de, per exemple, la Lucia (per cert, que el dissabte van retransmetre la Lucia que vaig tenir la sort de veure en directe el passat 23 de juny al Real de Madrid i això si que és un bon títol per fer a la fresca… pobre Manon…).
Com bé dius els dos protagonistes em van agradar molt tot i que gràcies a les explicacions del Joaquim he entès perquè així d’inici em va costar una mica.
Cert és que el teatre en general estava una mica buit per ser estrena, però com comentaven al meu sector això de ser inici de vacances fa mal… i també es comentava que el públic estava especialment “aplaudidor”, no vaig veure aquesta fredor que comenteu tot i que potser si als aplaudiments finals, que no es corresponien amb els “bravos” que s’havien sentit durant la representació.
En fi, final de temporada i espero llegir-nos més alegrement a la propera.
Bon estiu!
M'agradaM'agrada
Tot aprofitant que debuto com a comentarista, però no pas com a lector, vull primerament agrair-te, Joaquim, la teva tasca amb aquest blog que fa temps que segueixo i que aprecio per vàries raons, però especialment per la rigor i la honestedat emprats.
Dit això, em permetré ser una mica polèmic i establir certa controvèrsia pel que fa a l’actuació de Michael Spyres del passat diumenge. Per suposat, em sumo a l’admiració de totes les virtuts que el tenor nord-americà va mostrar. El timbre va sonar bell i fresc, amb una projecció que va ser fins i tot generosa, com la d’un tenor líric. La línia de cant, preciosa i, com bé dius, perfectament adequada a aquest estil, si es vol, híbrid entre la tradició francesa i el bel canto italià. Així mateix, Spyres va mostrar un domini absolut de la respiració, com també una dicció cristalina. Tot això va ser meravellós. Ara bé, que aquesta meravella, sistemàticament, en cada atac a l’agut s’esvaís tot esdevenint una veu enblanquida i desposseïda de la riquesa tímbrica i absolutament incapaç projectar-se més enllà del prosceni, constitueix, al meu parer, un defecte important a senyalar. I senyalar-lo, em penso, no implica un menyspreu de les virtuts mencionades, però el defecte i és, i atès això, em va semblar lícit i previsible que el públic no reaccionés amb un entusiasme absolut. A més, la reacció del públic en cap cas va ser freda, però es clar, si el Liceu s’ha d’ensorrar per l’actuació d’Spyres, em pregunto quina hauria de ser la reacció envers la Favorita d’Kraus resucitat. Un terratrèmol com el de Lisboa enmig de la Rambla? En fi, deixant de banda la frivolitat, penso que exigir que els aguts siguin projectats no implica necessàriament defensar cap mena d’interpretació verista. El propi Kraus, Gedda o Alain Vanzo, per citar-ne tres, van ser esplèndids referents en el repertori francès i tots ells sembla que projectaven admirablement els seus aguts (només en tinc constància directa de Kraus, però testimonis de confiança m’avalen als altres dos).
El gran handicap d’Spyres va ser, trobo, el contrast. És a dir, quan després de mostrar una veu esplèndida, no voluminosa, però fresca i generosa, el tenor es desinfla a l’agut, lògicament comporta una certa decepció, i no pot ser d’altra forma. En la mesura en que persegueix el lluïment vocal, el discurs belcantista, a diferència del que succeeix en Mozart, tendeix a una culminació, i la culminació és l’agut, com es lògic en tota narrativa musical típica i tòpica. Atès això, si l’agut, si el punt culminant (que no dic que sigui ni l’únic important ni el més important) esdevé flàccid (i perdó per la imatge), el discurs necessàriament decau i, per tat, la seva efectivitat performativa se’n ressent. En la meva opinió, això és el que va passar diumenge, i una vegada reconegut això, podem discutir si el d’Spyres va ser, malgrat aquesta insuficiència, un gran Fernand, cosa que em sembla molt raonable: o si aquest Fernand és avui dia el millor possible. Però, si us plau, tampoc oblidem l’estricta realitat dels fets, perquè al final acabem fent judicis conformistes en funció de la indiscutible precarietat actual de tenors que realment puguin fer front a tot allò que se’ls hi exigeix com a cantants lírics.
I per acabar, m’agradaria aclarir que no sóc sospitós de tenir en gran consideració el criteri del públic actual del Liceu, ni molt menys. Però tampoc ens el carreguem quan té una reacció lògica com la de diumenge, ben al contrari de la que va tenir, com bé senyales, Joaquim, a propòsit de les funcions d’Andrea Chénier amb Kaufmann. Ara bé, vull recordar que al senyor Kaufmann, per aquelles funcions, no se’l van carregar gairebé enlloc, com hauria sigut de justícia. I tampoc en aquest blog, perquè ara has titllat aquella actuació del tenor alemany com la d’un “Kaufmann decebedor i passavolant”, però a la crítica de l’ocasió, sense deixar de fer esment d’una certa decepció, també vas dir això: “Bé a l’improvviso i excel·lent a “Come un bel dì di maggio”, amb un enèrgic “Sì, fui soldato“ i brillant en els dos duos, és clar que és un bon balanç. Tant de bo tinguéssim sempre cantants que cantin tan bé.”; unes valoracions que no comparteixo en absolut, i que en tot cas no concorden gaire amb l’actual i categòrica valoració de “passavolant”. O una cosa o l’altre. De totes formes, el cas Kaufmann és ja un tot fenòmen sociològic que mereix tot un anàlisi acurat i extra-operístic.
En fi, no vull allargar-me més i demano disculpes si el meu to ha pogut semblar excessivament beligerant. En cap cas he volgut ser irrespectuós, sinó tractar de raonar amb consistència, això sí, la meva opinió o judici discordant. A més, sí que trobo necessària una mica de discussió amb cert abraonament o intensitat, especialment al voltant d’un àmbit com l’òpera. Em sembla una forma de rejovenir-la, de fer-la actual i viva, i d’introduir-la en una societat com la nostra, que més aviat, i per varis motius, la rebutja.
Agraeixo infinitament que aquest blog doni peu a aquesta discussió.
Dit això, només una cosa:
Visca Bastianini!!!
M'agradaM'agrada
Alfredo Kraus no cantó nunca “La favorite” sino “La favorita” y el canto francés es totalmente distinto del italiano. En el primero se recurre a menudo al falsete y nunca los agudos son estentóreos estilo el “Do” de “Di quella pira” que introdujo Tamberlick y que no está en la partitura original ni se volvió a emitir hasta que lo hiciera de nuevo Lauri-Volpi en el siglo pasado. Michael Spyres canta al estilo francés la ópera francesa y al estilo italiano la italiana, baste escuchar sus versiones de Rossini donde hace profusión de su tesitura de baritenor, con escalas cromáticas descendentes hasta notas de barítono y ascendentes hasta el “Fa” sobreagudo de pecho. En “La favorite” no tiene necesidad de demostrar estas peculiaridades porque la partitura no se lo exige. Si alguna vez canta “La favorita” estará obligado a cantarla según los cánones tradicionales italianos. En Francia adoran su forma de cantar la ópera francesa.
M'agradaM'agrada
Así es, muy diferente cantar el Fernand y el Fernando.
Ni Kraus, Ni Aragall, ni Grilli, jamás cantaron la versión original francesa
Al único tenor que le he escuchado cantar en teatro el Fernando y el Fernand ( es decir la versión italiana y la original francesa ), fue a Josep Bros ( cantó a finales de los 90s el Fernando italiano en el Palau de la Musica, versión concierto junto a la mezzo Schalchi ) y en el 2002/203 creo el Fernand francés en el Nou Liceu junto a Dolora Zajick )
M'agradaM'agrada
Ciertamente, Kraus no cantó nunca “La favorite”, sino “La favorita”, aunque no sé la distinción entre las dos versiones debe ser, en este caso, tan determinante, aunque se trate en efecto de dos versiones y no de una mera traducción. En todo caso, si somos rigurosos, ni el DO de “Di quella pira”, ni otros muchos agudos verdianos figuran en las respectivas partituras originales, tal y como ya se ha encargado el maestro Muti de reivindicar (con mayor o menor acierto, según se mire). Así que me temo que ese demominado “estilo itliano” se debe en buena media a una invención o tergiversación por parte de una larga lista de intérpretes, en detrimento de las partiruras y las indicaciones originales de los compositores. En consecuencia, y por citar un ejemplo, los sobreagudos de “I Puritani” deberían ser ejecutados en falsete por todos los tenores, puesto que de no ser así, deberemos recriminarles una traición al estilo, si en ese caso apelamos también al estilo original y desechamos tradiciones ulteriores. Así se lo deberíamos reprochar al mismo Kraus.
Asimismo, y al hilo de esto, es decir, si convenimos en atribuir una radical disparidad entre las versiones francesa e italiana de la susodicha ópera de Donizetti, entiendo que, por ejemplo, a Clémentine Margaine en ningún caso la podremos comparar con Giulietta Simionato o Fiorenza Cosotto, en tanto que, igual que Kraus, ninguna de estas cantó “La favorite”, sino “La favorita”.
Por otro lado, Spyres, en su polifacético repertorio, también aborda “Rigoletto”, y en consecuencia, no me cabe sino esperar que cuando cante esta ópera, ciñiéndose al respectivo estilo, proyecte sus agudos, aunque unos cuantos serán inventados, si nos remitimos a la partitura, verbigracia, el de “La donna è mobile”.
Al margen de esto, el canto de Spyres me pareció maravilloso y si en Francia lo adoran, por supuesto que me parece plenamente justificado. Eso no lo discuto y además me parecería completamente fuera de lugar discutirlo.
M'agradaM'agrada
Ciertamente, Kraus no cantó nunca “La favorite”, sino “La favorita”, aunque no sé si la distinción entre las dos versiones debe ser, en este caso, tan determinante, aunque se trate en efecto de dos versiones y no de una mera traducción. En todo caso, si somos rigurosos, ni el DO de “Di quella pira”, ni otros muchos agudos verdianos figuran en las respectivas partituras originales, tal y como ya se ha encargado el maestro Muti de reivindicar (con mayor o menor acierto, según se mire). Así que me temo que ese demominado “estilo itliano” se debe en buena media a una invención o tergiversación por parte de una larga lista de intérpretes, en detrimento de las partiruras y las indicaciones originales de los compositores. En consecuencia, y por citar un ejemplo, los sobreagudos de “I Puritani” deberían ser ejecutados en falsete por todos los tenores, puesto que de no ser así, deberemos recriminarles una traición al estilo, si en ese caso apelamos también al estilo original y desechamos tradiciones ulteriores. Así se lo deberíamos reprochar al mismo Kraus.
Asimismo, y al hilo de esto, es decir, si convenimos en atribuir una radical disparidad entre las versiones francesa e italiana de la susodicha ópera de Donizetti, entiendo que, por ejemplo, a Clémentine Margaine en ningún caso la podremos comparar con Giulietta Simionato o Fiorenza Cosotto, en tanto que, igual que Kraus, ninguna de estas cantó “La favorite”, sino “La favorita”.
Por otro lado, Spyres, en su polifacético repertorio, también aborda “Rigoletto”, y en consecuencia, no me cabe sino esperar que cuando cante esta ópera, ciñiéndose al respectivo estilo, proyecte sus agudos, aunque unos cuantos serán inventados, si nos remitimos a la partitura, verbigracia, el de “La donna è mobile”.
Al margen de esto, el canto de Spyres me pareció maravilloso y si en Francia lo adoran, por supuesto que me parece plenamente justificado. Eso no lo discuto y además me parecería completamente fuera de lugar discutirlo.
M'agradaM'agrada
Michael Spyres canta al estilo francés:
M'agradaM'agrada
Michael Spyres canta al estilo italiano:
M'agradaM'agrada
Moltissimes i siceres gràcies als entesos que feu millorar i aprofundir el debat amb les vostres valioses aportacions, Xavi, Colbran, dandini, bocachete,,,,,,,
M'agradaM'agrada
Michael Spyres cantando en el repertorio en que a mi más me gusta, es decir como baritenor rossiniano:
M'agradaM'agrada
Si ha leído bien mi comentario cito precisamente que Enrico Tamberlick incorporó por primera vez (alrededor de 1864) el do agudo de pecho de “Di quella pira” (por cierto, con el consentimiento de Verdi) y ningún colega que yo sepa repitió la hazaña hasta que Giacomo Lauri-Volpi lo reincorporó en los años 20s del siglo pasado y ahora es nota “obligada” para todo “tenor robusto” que se precie. En las grabaciones que yo tengo de “Di quella pira” entre 1898 y 1920 ningún tenor emite ese “do” agudo. El primero que me consta es Lauri-Volpi.
Sí existe una forma diferente de cantar entre el estilo francés y el italiano, el primero es más elegante, sutil y delicado y el italiano es más visceral, por ADN y porque en la evolución de la ópera italiana hubo siempre una tendencia a la extroversión en el canto hasta culminar en el verismo, mientras que en la ópera francesa el falsete y las notas apianadas se encuentran incluso en óperas de “rompe y rasga” como “Carmen” si se cantan como a los franceses les gusta que se canten sus óperas, si bien es cierto que existen partidarios de la “globalización” del canto y prefieren que las notas se emitan en forte. El primer “do de pecho” oficial lo emitió Gilbert Duprez en el estreno en Lucca de la versión italiana de la última ópera compuesta por Rossini “Guillaume Tell” (“Guglielmo Tell” en italiano) y Rossini se hortrorizó de “ese grito” (como él dijo). Los sobreagudos femeninos en forte los incorporó por primera vez Adelina Patti a mediados de los años 60s del siglo XIX y las sopranos ligeras -que eran muy poco estimadas en esa época- se apuntaron al “invento” y tergiversaron todas las partituras que no les correspondía hasta hace poco, ya que las revisiones críticas de las mismas las arrinconan un poco, pero siempre hay una Lisette Oropesa que nos recuerda lo que no se tiene que hacer.
M'agradaM'agrada
He assistit a la funció d’aquest vespre – dia 11 – i la veritat és que entenc perfectament que no hagi estat un èxit sonat, perquè el que un té ganes de fer quan sona l’últim acord i s’abaixa el teló és fugir corrents i anar-se’n a inmolar al McDonalds. He trobat l’obra inaguantable. Unes quantes melodies boniques no justifiquen una obra d’aquesta durada, amb una acció dramàtica inexistent, un parell de càntics hooligans i una orquestració buida de discurs musical.
No puc parar de riure imaginant a Wagner fent-ne la reducció per a piano…
No recordo l’última vegada que em vaig avorrir tant a l’òpera… ah sí! va ser aquesta temporada amb l’Elisir… Senyor Donizetti, les seves òperes són inaguantables! De veritat que no puc entendre com pot ser un compositor tant programat…
M’ha agradat molt Clémentine Margaine, quins greus! M’ha agradat Spyres, sobretot en el registre central i greu, malgrat la peculiaritat que s’ha comentat dels aguts… M’ha sorprès la veu d’Ante Jerkunica i el baríton Markus Werba no semblava baríton… L’orquestra no m’ha agradat gaire… ha començat molt poc empastada i ha tapat sovint els solistes.
L’escenografia de cartró pedra és ridícula però com a mínim està situada al planeta terra. A mi no m’ha molestat. La direcció d’actors és pràcticament inexistent (tampoc és que s’hi pugui fer gaire res…) i quan el cor fa acte de presència sobre l’escenari del Gran (serà pel tamany) Teatre del Liceu, aquest esdevé un enorme camp de pastura.
En fi… acaba una temporada amb moments molt bonics però també amb moments molt grisos… Aviam què en podem esperar de la següent… A mi m’agradaria que en el transcurs d’aquesta s’anunciés una dimissió de la Scheppelmann per TV3 i que li expliqués a la Pilar Rahola què volia dir amb allò de “si a mi me encanta Wagner, hasta podría escuchar dos Parsifal seguidos” quan li van recriminar que no hagués programat cap Wagner per la 18/19.
M'agradaLiked by 1 person
Molt bons cantants però malaguanyats. M´estava avorrint bastant, així que he marxat abans d´hora, llàstima, segur que m´he perdut algun concertant Donizettià d´aquells que tant m´agraden.
En general estic d´acord amb el comentari d´en Rai tot i que he de defensar Donizetti ja que ens proporciona també moments magnífics tant al desgastat Elisir com a Lucia, Maria Stuarda i altres.
Per combatre el tedi durant algun vals aquesta nit pensava que potser cal una renovació de l´Òpera per tal de presentar gran part de l´avorrit repertori romàntic. El mateix penso de moltes obres clàssiques i barroques.
És una llàstima que es programin tan poques obres del segle XX en endavant, moltes infinitament més estimulants que aquesta Favorite. Per exemple les del nostre Albert Garcia Demestres que em semblen fantàstiques.
M'agradaLiked by 1 person
Que ens proporcioni alguns moments magnífics no ho negaré, però jo els agruparia tots en un concert i cap a casa. Tot i així, el més probable és que acabéssim avorrint-nos igualment perquè el material no destaca per la seva heterogeneïtat.
La Scheppelmann diu que és molt car produïr un Wagner… doncs a mi, tenint en compte els resultats, fer un Donizetti em sembla un dispendi de mitjans intolerable. Perquè pagar a tota una orquestra simfònica quan ho podria tocar tot un monitor de cau amb la guitarra?
Què en podem esperar d’un compositor que va escriure 75 òperes en 12 anys? Això fa una mitja d’una òpera cada dos mesos… “no hace falta decir nada más”.
M'agradaM'agrada
Perdó, m’he deixat endur per el meu enfado d’ahir… no son 12, sino 32 anys…
M'agradaM'agrada
Quines ximpleries dius, nano!
Si creus que per dir això ets un wagnerià de pro, és que no en tens ni idea de música!
Ets un hooligang wagnerià…
Has fet el ridícul fent aquest comentari. Penós.
M'agradaM'agrada
Si vols òpera del segle XX, paga una temporada per a tu solet…. però deixa’ns gaudir a la resta de la música que tu tan desprecies perquè desconeixes.
M'agradaM'agrada
El mateix es podria dir a la inversa: si vols òpera del segle XIX paga una temporada per a tu solet. Un teatre públic no és un “conservatori” on preservar el llegat del passat, com si fos quelcom inigualable i irrepetible. Un teatre públic té l’obligació d’oferir una programació variada i, sobretot, fer accessible als espectadors el repertori del nostre temps. O és que trobaries normal, per exemple, que als cinemes només es projectessin pel·lícules en blanc i negre?
Que ens agradi o no una obra és una percepció subjectiva i tothom és lliure de tenir els seus gustos. Però una direcció artística ha de guiar-se per certs paràmetres objectius, i clarament el repertori del segle XX i XXI (en general), és més significatiu pel públic actual que el belcanto, amb els seus arguments infumables i els valors clarament desfasats (i fins i tot negatius) que transmeten. Això, és clar, entenent l’art (i l’òpera) com un mitjà de reflexió i transformació, i no només d’entreteniment, ja que sinó seria injustificable finançar públicament espectacles tant costosos. El belcanto s’ha de seguir programant, tant pel seu valor musical com pel seu paper clau per entendre l’evolució del gènere, però no pot ser l’eix de la programació d’un teatre públic (o si més no majoritariament públic).
Ah, i m’agrada molt La Favorite, una obra que, a més, coneixo a fons.
M'agradaM'agrada
Estoy más o menos en la línea de anteriores comentarios sobre la función de anoche
Espléndida y poderosa vocal y expresivamente , Margaine
Rotundo el bajo Jerkunika ( suupongo además, más que contento con su Croacia fianlista del Mundial)
Canto exquisito el de Spyres, con el pero de esa pérdida de color en los sobreagudos
Mal el barítono Wierba y muy correctos Urbieta y Padullés
el Maestro Summers, con problemas de cuadrar orquesta y cantantes en los números de conjunto y deficiente en los concertantes con exceso de decibelios
Producción birria y barata, insignificante, con vestuario ridículo a partir del 2º acto
M'agradaM'agrada
Por cierto, ¿ alguien ha acudido a alguna de las funciones del 2º cast? Me ha llegado algún comentario de que el tenor Costello, ni idea de belcantismo
M'agradaM'agrada
Tot el que s’ha comentat dels cantants em sembla correcte i corresponent al que vam veure. Nomes afegir que vaig sortir molt emprenyat amb el Sr. Summers, per què tenint unes veus com les que teníem, em va semblar que no els feia cap favor, amb tants decibels a l’orquestra. No tenia clar que era una òpera o bé es creia que era un concert simfònic? Si volia volum, que ho fes quan tocava l’orquestra sola!, però quan canten, una mica de respecte, que és un contra cinquanta!!
La resposta del public va ser molt freda. De fet, els tècnics de sala es van trobar que en començar a baixar el telo la gent de fugir sense esperar ni que haguessin ences el llum. Potser esperaven haver d’alçar telo un segon cop….
Estic convençut que el responsable d’aquesta fredor va ser el Sr. Summers, que no ens va permetre acabar de connectar i deixar-nos gaudir de les interpretacions dels cantants.
En fi, vaig sortir molt enfadat i fins hi tot em vaig permetre protestar i llançar-li un Buh! quan va sortir a saludar. Què menys!
M'agradaLiked by 1 person
Thank you.
What about IFL MATERIAL ADDITIONAL ?
M'agradaM'agrada
Ahir vaig veure el 2on repartiment.
Daniella Barcelona va sortir freda i amb un vibrato de desgast evident.Al llarg de la representació va millorar i ón va lluïr més va ser en el registre agut.El greu en el moment actual té problemes de projecció.
Stephen Costello cantant habitual dels grans teatres va exhibir diferents problemes.
La veu és bonica i agradable i l’estil elegant Peró la seva veu ja de per si de volum limitat perd projecció en el registre agut que acostuma a agafar amb excessiva precaució i tant sols tocant la nota i baixant a corre cuita.Tanmateix el retret més greu per mí és la manca d’implicació vocal i escènica.No hi ha cap errada grossa però tot rellisca i tot sona igual .Tant és si està enamorat o emprenyat.
La revelació de la funció va ser Mattia Olivieri.Abstenir-se els desijadors de baríton alfa amb veu de tro.No és el cas però coneix a la perfecció l’estil, els ebelliments del bel canto i benvingut sap apianar !!
Encara és molt jove pero hi han les ganes i el gust imprescindibles.
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar-hi el dia 13 amb el repartiment de Eve-Maud Hubeaux i Stephen Costello i ahir nit amb el primer (Margaine i Spyres).
No cal comentar gaire sobre aquest segon, en Dandini ja ho ha fet sobre Costello i sobre la Hubeaux poc volum, pocs greus…i sobretot si la comparo amb l´espectacular Margaine…quina gran troballa aquesta mezzo!
Realment vist els dos repartiments considero que hi ha una enorme diferència de qualitat entre un i l´altre, però que no correspont al preu…i també constato que en cap de les dues representacions el Liceu estava molt ple…moltes butaques buides i bastanta fredor. Vist això em pregunto si potser menys representacions i més equilibri entre repartiments?
Bé, almenys després de La Favorite d´ahir, vaig proder despedir-me de la temporada liceística “comme il faut”, amb dos grans cantants i un excel.lent Belcanto!
M'agradaM'agrada