Tant aquest apunt com el que encara he de publicar dels Meistersinger, han quedat una mica despenjats de l’actualitat, tot i que les representacions del festival de Bayreuth segueixen el seu curs fins a finals de mes i per tant la vigència continua sent total, malgrat que les transmissions que donen peu als apunts siguin de finals de juliol.

Ha tornat la producció dirigida per Katharina Wagner i Christian Thielemann de Tristan und Isolde i la sensació continua sent contradictòria com ja ho va ser en totes les edicions anteriors, no hi ha millora.

Direcció musical estimulant que no es correspon a les veus escollides reiteradament any rere any o amb lleugeres variacions i que no milloren en cap cas el resultat final, una mena de frustració permanent per no comptar amb dues veus que com a mínim dignifiquin l’autor i la partitura, sense necessitat d’haver d’acceptar  excessives concessions degudes a estats vocals precaris o a tècniques clarament deficitàries, agafant-nos amb allò tan fals com suat de que ara no hi ha veus wagnerianes.

No entenc com ningú a Bayreuth és capaç d’imposar amb un cop de puny sobre la taula de la direcció si fos necessari, l’exigència per tal de que els cantants escollits per assumir els rols protagonistes, dignifiquin com a mínim la memòria de tots els grans que han passat sense necessitat de cridar o cantar a cops de voluntat per intentar arribar al final.  Per molt Thielemann al capdavant de l’orquestra intenti glorificar la representació, amb aquesta cantants no es pot anar en lloc.

Podem tenir un Marke de nivell, quelcom que s’agreix perquè les dues intervencions que té al segon i el tercer acte amb un bon cantant, són cabdals i catàrtiques, però no n’hi prou, com tampoc n’hi ha prou amb que el director sigui un extraordinari Thielemann. Si aen aquesta Die Walküre isolada em queixava de la (no) direcció de Domingo, tot i que els cantants tampoc eren per tirar coets, ara em toca dir que són els cantants els que fan que la tasca de Thielemann no brilli perquè els cantants que ha triat son poc adequats.

Bayreuth així, no m’interessa gens. Per sort en aquesta edició podem albirar que més enllà de les operacions mercantilistes amb la contractació de noms que tinguin reclam   a la taquilla, algunes esperances, però insistir en Petra Lang i Stephen Gould com si fossin Nilsson i Windgassen és un insult. Tot i així crec que a la majoria del públic assistent poc l’importa que el maltractin perquè al final de les representacions els èxits preparats o no i de manera per a mi incomprensible, són notoris.

Si Petra Lang ha anat demostrant any rere any que el deteriorament era notable, perquè insistir? La seva Isolde ja és una parodia. mentre que Gould, a cops de coll intenta fer valer la veu de veritable heldentenor, per ser un Tristan, però el rol requereix a banda de veu, saber cantar, dosificar i expressar. Jo crec que a banda d’una veu, en cap cas és el cas.

Només Pape que s’alterna amb Zeppelfeld salva un Tristann? No. la resta són discrets, i Bayreuth no necessita discreció.

Jo ja no m’empasso aquest Tristan und Isolde per molt Thielemann en estat de gràcia que es compti. Qui no l’hagi escoltat potser malgrat les meves advertències per a navegants, té l’oportunitat de constatar-ho, ara bé després no em vingueu amb el llibre de reclamacions, eh? Si per mi fos els hagués canviats a quasi tots

Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE

Tristan, Stephen Gould
Marke, René Pape
Isolde, Petra Lang
Kurwenal, Iain Paterson
Melot, Raimund Nolte
Brangäne, Christa Mayer
Ein hirt, Tansel Akzeybek
Ein steuernmann, Kay Stiefermann
Junger seemann, Tansel Akzeybek

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Director del cor: Eberhard Friedrich

Director musical: Christian Thielemann