IN FERNEM LAND

SALZBURG 2018: SALOME


Asmik Grigorian (Salome) Salzburg 2018

Amb una mica de retard avui us parlaré de la nova producció de Salome que s’ha estrenat al Festival de Salzburg aquest estiu i que té sense cap mena de dubte el gran i quasi exclusiu al·licient de la seva protagonista, la gran, grandiosa Asmik Grigorian que tant ens va bocabadar a el Dimoni vist al Liceu i que aquí confirma que estem davant d’una de les grans del moment, sempre que no l’espatllin, és clar. M’agrada dir això perquè molts i moltes com ella podent esdevenir grans han malmès prematurament la seva carrera acceptant reptes no pertinents i llençant sense remissió qualsevol possibilitat de perdurabilitat a les escombraries per acceptar rols absolutament inadequats.

Grigorian és una soprano lírica, amb una veu molt corpòria i per tant pot assumir com ho fa, amb intensitat, rigor i absoluta solvència un dels rols més exigents per a soprano lírica que hi poden haver. La intensitat del que canta i la quasi absoluta permanència en escena des de que entra fins al final, fan del rol un extenuant tourde force vocal i teatral, i ella se’n surt amb nota molt alta, fent que una producció que podria haver estat un fracàs estrepitós esdevingui un merescut, per quasi tothom, èxit.

Welser-Möst és un director que no cau bé i jo crec que a vegades injustament se’l tracta amb una severitat excessiva, mentre que a altres els és molt més fàcil triomfar amb resultats molt similars. La mateixa direcció però amb un altre nom al capdavant estic  segur que hauria merescut més lloances, però tot i així i malgrat una escadussera protesta, el director austríac rep una, podríem qualificar-la de calorosa acollida en finalitzar la representació.

L’Orquestra Filharmònica de Viena a les seves ordres sona de manera gloriosa i si bé és veritat que a l’inici em sembla una mica tou, després la seva direcció pren volada i si no és mira la producció escènica, fins i tot pot semblar càlida i arrauxada, tot i que tampoc ho és del tot. A Welser-Möst li manca aquella sensualitat morbosa i decadent que desprèn la salvatge partitura de Strauss?, si, però sap treure profit d’un instrument tan valuós com el que té al davant, potser no tot, però no és aquest el principal problema de la producció.

Ja he dit que Grigorian s’emporta, com ha de ser per altra part en qualsevol representació d’aquesta òpera, tot el merescut èxit que obté, perquè està gloriosa, tant en la vessant vocal, tan exigent i a la que ella li atorga una pàtina de joventut i sensualitat, absolutament definitives. Sap com atacar les notes, sap com controlar i dominar els paranys que amaga la partitura i a més a més, modula el seu fraseig amb escrupolosa sapiència, utilitzant tots els poderosos recursos vocals, però també tècnics de que disposa, al servei d’una interpretació majúscula. Està superba.

La resta del cast no està a la seva alçada: Gáb Bretz és un bon baríton però no imposa com a profeta, al menys per la TV. John Daszak cau en l’estereotip més tronat dels tenors que d’Herodes una caricatura i Anna Maria Chiuri m’ha semblat senzillament oblidable com a Herodias. Potser el Narraboth de Julian Prégardien m’ha semblat notable, mentre que el patge d’Avery Amereau que per televisió sembla correcta, dubto que en a la sala arribés a fer-se notar.

La resta de l’extens repartiment bé.

Pel que fa a la producció, ben rebuda pel públic, no he entès tot el que amaga l’univers interior i privat del Sr Castellucci. Òbviament si en el seu món mental, com en el de tots, hi ha les seves pors, les seves fòbies i les seves dèries, o ens dóna les claus per esbrinar que ens vol arribar a dir, o tot queda en un univers pervers i malaltís, d’imatges privades que a Castellucci el deuen neguitejar molt, però que a la resta de mortals en lloc de pertorbar-nos com se suposa que pretén, ens deixa indiferents, freds i perquè no dir-ho, una mica empipats, una vegada més, per la presa de pel que suposen moltes posades en escena que per por a dir que són incomprensibles i per tant inadequades, acaben triomfant per tal de que no ens tractin d’incultes o ineptes.

Escolti! Jo no vull anar al teatre amb un manual de fòbies del director de torn sota el braç per entendre que vol dir en determinades escenes. Que hi pinten dos boxejadors en escena? Perquè Salome ha de portar tacat el vestit d’una menstruació sobtada? Perquè el cos marmori del profeta en aquesta ocasió queda tapat per una mena de túnica de pell d’animalot? Perquè no hi ha dansa i Salomé està a punt de ser esclafada per una pedra? No hi ha cap tallat, i perdoneu tots aquests spoilers, hi ha un cos decapitat que lògicament provoca el fàstic i la repulsió de la protagonista, en un efecte molt teatral que traeix totalment el text perquè no hi ha possibilitat de besar la boca gèlida de ningú. El cap tallat és el d’un cavall que pocs minuts abans havia escalfat i de quina manera la fantasia eròtica de la princesa, que en l’interludi de la baixada del profeta al pou, té un ball de cames mentre està estirada al terra, d’una càrrega eròtica que desapareix absolutament en la dansa inexistent. Coses dels genials directors, que pinten totes les cares, tret de la de Salome, de boca en avall de color vermell (Herodies de verd), entre molts altres secrets inconfessables del Sr Castellucci, que sense la guia del seu psicoanalista es fa difícil encabir en, desxifrar i entendre en el curt període de temps que ens ofereix la partitura de Strauss.

Ell refreda tant la representació, que sense una artista de l’alçada de Asmik Grigorian, la representació hagués estat per a mi, totalment prescindible.

Richard Strauss
SALOME

John Daszak, Herodes
Anna Maria Chiuri, Herodias
Asmik GrigorianSalome
Gábor Bretz, Jochanaan
Julian Prégardien, Narraboth
Avery Amereau, Ein Page der Herodias
Matthäus Schmidlechner, Erster Jude
Mathias Frey, Zweiter Jude
Patrick Vogel, Dritter Jude
Jörg Schneider, Vierter Jude / Sklave
David Steffens, Fünfter Jude
Tilmann Rönnebeck, Erster Nazarener
Paweł Trojak, Zweiter Nazarener
Neven Crnić, Kappadozier
Henning von Schulman, Erster Soldat
Dashon Burton, Zweiter Soldat
Piersandra Di Matteo, Dramaturgie
Alessio Valmori, Mitarbeit Bühne
Marco Giusti, Mitarbeit Licht

Wiener Philharmoniker
Direcció musical: Franz Welser-Möst

Direcció escènica, escenografia, vestuari i disseny de llums: Romeo Castellucci
Coreografia: Cindy Van Acker

Felsenreitschule, Salzburg, 28 de juliol de 2018

I aquí el vídeo de moment disponible

Un comentari

  1. Eduardo

    Gracias Joaqim, la he visto con mucha atencion, Sra. Grigorian es estupenda en este rol, pero la puesta del Sr. Castellucci, no tiene ni pies ni cabeza, mas que un psicologo le hacen falta dos psiquiatras a su lado y que lo mediquen un poco, esta totalmente descompensado.

    M'agrada

  2. JordiP

    Jo no havia vist mai aquesta obra, i aprofitant el viatge en tren des de Paris al maig vaig veure una representació que es va fer a Amsterdam la temporada 16-17, vaig quedar absolutament trasbalsat per l’obra en si i per la representació en particular. Com em va passar amb l’Elektra del Liceu, Strauss és el segon cop que em deixa clavat a la cadira amb la boca oberta. Si en tinc ocasió, donarem un cop d’ull a aquesta Salomé presentada aquí.

    M'agrada

  3. M.A.

    En efecte, fabulosa vocalment i absolutament convincent des del punt de vista interpretatiu i actoral la Salomé d’Asmik Grigorian. Poques cantants avui en dia poden complir no solament les exigències vocals sinó també aparentar amb tanta solvència la princesa adolescent.
    Desconcertant la producció, impossible de seguir sense llibre d’instruccions. Jo he estat incapaç d’entendre res.

    M'agrada

  4. Josep R. Noy

    Gràcies Joaquim! Per a mi excel·lent la Grigorian i excel·lent la orquestra. I estic d’acord: el mestre Welser-Möst la condueix amb molta solvència, que amb una partitura com aquesta no és precisament poc. Aconsegueix no atabalar a l’oyent com sovint passa si no es controla degudament l’immens torrent de música que Strauss exhibeix en aquesta Salomé. Altres dirtectors de renom no ho millorerien, em temo….

    M'agrada

  5. Pepa MG

    se le ha olvidado a joaquim lo de los cadaveres en bolsas de plástico que Herodes le ofrece a ver si deja de pedir la cabeza de una vez; luego se van por su propio pie. Mejor no mirar. La pintura de las caras la asocio a indios (del Amazonas), igual que Juan tambien parece un indio. No te trellat. Saxa? Menos mal que existe google porque de latin poco : Roca.

    M'agrada

  6. Pepa MG

    el castelluci tiene 58 años, seguro que ha visto Dead Man de Jim Jarmusch, ahí están los abrigos de pieles… en su momento me gustó muchísimo…cal fer revisió. Bueno los abrigos de pieles tambien están en la dama de picas de este año, igual simplemente hicieron alguno de mas.

    M'agrada

Deixa un comentari