Foto gentilesa del mur de Facebook de Rolando Villazón del recital a la Casa Mozart de Salzburg (2018)
L’època d’or de Rolando Villazón ja fa temps que ha passat, això ho sap tothom i és una obvietat reconeguda per la mateixa allau de seguidors que encara conserva i que fan que els seus recitals, concerts i escadusseres representacions d’òpera en que participa, esdevinguin un èxit, malgrat que els resultats són molt més que discrets.
Té 46 anys, edat per estar al cim, però aquell tsunami que va irrompre en el món de l’òpera fent.-se fregar les mans d’agents i directors de teatres, davant el negoci que suposava l’abassegador carisma artístic només destinat als grans,. es va fondre amb molta més rapidesa del que fins i tot preveien els més pessimistes davant aquell desbordament energètic que irradiava i aquell neguit per fer-ho tot el més aviat possible.
Va estar molt mal aconsellat i el preu que ha de pagar és molt alt. Ell és molt inquiet i sabent que la seva carrera com a cantant s’ha limitat molt i encara es limitarà més, no para de fer coses i projectes, ja sigui com a escriptor, director d’escena, mestre, …la seva hiperactivitat permetrà tenir-lo sempre ben present, malgrat que com a cantant les seves actuacions, a banda de molt espaiades, són per a mi, poc satisfactòries.
El passat 21 de juliol va fer un recital al Schleswig-Holstein Musik Festival a Lübeck, acompanyat al piano per Carrie-Ann Mathes, recital que repetiria uns dies després al Festival de Salzburg, interpretant obres de compositors espanyols i llatinoamericans. Un recital que la radio va retransmetre aquesta setmana i que he pogut escoltar amb deteniment.
Rolando Villazón continua irradiant una contagiosa vitalitat gràcies a una personalitat única que el distingeix de qualsevol altre artista i com que això ho continua sent, malgrat que la veu és una ombra del que va ser, acaba aixecant passions, si bé és cert és que els incondicionals que l’acaronen amb molta cura ho perdonen tot i encara que durant el concert no varen mostrar molt d’entusiasme perquè les obres i la interpretació diguem que estaven orientades en tonalitat menor, al final amb les propines i l’extraversió marca de la casa, van acabar de fer un exitàs. Exitàs postís sota el meu punt de vista, però com succeeix amb les intervencions dels artistes carismàtiques, fruit de l’agraïment pel que va ser i el que va donar quan era i ho donava tot i més, més que per la realitat d’ara, on la veu queda apagada, ja que a força d’abaixar tons per no tenir problemes en la zona central-aguda, la manca de greus a banda dels problemes d’afinació i d’emissió, es fan palesa en tot moment.
Hi ha sensibilitat, hi ha sentiment, hi ha entrega i hi ha passió, a vegades excessiva, com sempre va ser i com sempre se li demana, però això si les forces fallen i la tècnica no dóna el corresponent i necessari suport és una bastida que no aguanta i dóna seguretat a una veu molt debilitada i insegura. Emociona quan canta en català a Mompou i quan té detalls subtils, no sempre ben resolts per les carències actuals, i sempre hi ha el record d’aquells moments on malgrat ja albirar-se el final ho donava tot pensant que aquella energia, vitalitat i entusiasme podrien amb tot, i no va ser així.
Ell és una persona extraordinàriament intel·ligent, vitalista i optimista, per tant sap com fer front a les adversitats i adaptar-se a la realitat, la llàstima és que malgrat pugui deixar petjada en totes les noves empreses que té per endavant, la que encara hauria d’estimular-nos a hores d’ara, s’ha esvaït massa aviat.
Manuel de Falla:
Siete canciones populares españolas
Frederic Mompou:
‘Neu’ aus “Cuatro melodías”
‘Damunt de tu només les flors’ aus “Combat del somni”
Fernando Obradors:
Canciones clásicas españolas
Carlos Guastavino:
Las nubes
Silvestre Revueltas:
Cinco canciones para niños y dos profanas
Alberto Nepomuceno:
Coração triste
Luis A. Calvo:
Gitana
Carlos Guastavino:
La rosa y el sauce
Maria Grever
Te quiero dijiste (Muñequita linda)
Quirino Mendoza y Cortés
Cielito Lindo
Rolando Villazón, Tenor
Carrie-Ann Matheson, piano
Musik- und Kongresshalle Lübeck, 21 de juliol de 2018
IN FERNEM LAND 
La mania de alguns cantants de fer coses i repertoris que no els hi toca, una autentica pena
M'agradaM'agrada
Sí, realment, una pena… I més pena encara que els nous no escarmentin veient el què els ha passat als seus col·legues més grans.
M'agradaM'agrada
Joaquim, si Villazón fuese inteligente como dices al final, no se hubiera destrozado la voz hace ya años
M'agradaLiked by 1 person
Crónica de un fracaso anunciado… Lo siento por él y no conozco su estado fisico, pero siempre me pareció que se lo estaba buscando…
M'agradaM'agrada
És una verdadera llàstima!
El darrer cop que el vaig veure va ser al palau en un Mozart ja era això que dius. Amb tot trauria entrada tant per aquest recital com per veure_li el papageno. No ho sabria explicar ben bé potser ja ho fas tu quan parles de carisma.
Quina sort haver.lo pogut gaudir en plenitud al liceu!
M'agradaM'agrada
M’agrada la critica tolerant del Joaquim. Amb bons arguments ens descriu l’estat artístic del Villazón. Amb bones paraules i de manera elegant, ens fa una crònica del concert, i valora molts dels aspectes de la vida professional del tenor per justificar-lo. També anomena els aspectes presents encara positius de la personalitat del cantant. Amb els anys, el crític no es tant bel·ligerant i contundent amb uns artistes, que com a pocs, s’han donat a un art tant sacrificat i complex. S’agraeix!!
M'agradaM'agrada
Soc un del “incondicionals” de RV, però fa temps que solament escolto gravacions seves de quan començava.
M’agradaria veure’l un altre cop, la seva implicació i ganes d’agradar a l’audiència fa que encara me l’estimi molt.
M'agradaM'agrada
J’ai vu RV cet hiver, à Paris, au Théâtre des Champs Elysées, en récital, avec Ildar Abdrazakov. Il émane de cet homme un plaisir de chanter, un désir de partage, une chaleur humaine communicative telle que l’on pardonne les éraillements des aigus et quelques accidents de parcours… Sa complicité joyeuse avec ID ajoutait à la qualité de la soirée. Oui, je reste sous le charme de l’homme (et vais écouter, avec d’autres interprètes, les versions scéniques).
M'agradaM'agrada