Es veia a venir i sortosament així ha estat malgrat que ara hi ha qui diu que Petrenko és un producte del màrqueting i no ´se quantes bajanades més. Els qui això diuen hauran de tornar a escoltar aquest concert, perquè malgrat que ja ha deixat constància del seu portents en altres i altres i altres ocasions, la data del 23 d’agost de 2018 quedarà gravada en la història de la sala Philharmonie berlinesa com un dels moments d’esclat joiós, entusiasta i més estimulant que s’haurà viscut allà dins, i no serà perquè la sala no n’hagi viscut d’altres, eh?
Kirill Petrenko va estrenar la seva titularitat davant de l’orquestra berlinesa amb un programa per a triomfar, és cert, dos dels poemes simfònics més portentosos del millor Strauss, Don Joan i Mort i Transfiguració, per deixar al final de la primera part al públic amb optimisme expectant i fer saltar pels aires al públic després d’una impactant versió de la setena de Beethoven, difícil d’oblidar.
D’acord, era una programa per entusiasmar, però en una sala i amb una orquestra que ha escoltat el bo i millor de la direcció beethoveniana, fer que s’ensorri després del tsunami precís i vertiginós del darrer moviment de la setena de Beethoven no era gens fàcil i el director rus no tan sols ho ha aconseguit i sembla que ha deixat estorat no només als berlinesos, ja què a Londres pocs dies després i en el marc dels PROMS va fer perillar l’estructura de l’imponent Royal Albert Hall amb dos programes diferents (el segon dia amb el mateix programa que comento), sinó que esvaït espero que d’una vegada per totes aquells que deien que només havia demostrat la seva vàlua dirigint òpera i que en el repertori simfònic mostrava febleses.
De la sumptuosa i perfecta formació berlinesa no cal dir res, és un gloriós i privilegiat instrument capaç de satisfer les exigències més severes i perquè no dir-ho, més capricioses dels directors més genials, amb dinàmiques i intensitats portades a l’extrem que sempre són ateses amb exactitud i precisió, però de la contagiosa vitalitat, del entusiasme renovador i de l’explosiva personalitat de Petrenko si que cal esperar molt i bo.
Si en el repertori post romàntic del Strauss més inspirat va fer una demostració de sonoritat creació de climes i esplendor orquestral, en la setena beethoveniana va imposar un frenètic estímul aclaparador de jovialitat entusiasta i contagiós que és impossible que deixi indiferent a l’escoltador, fins i tot el més escèptic. Petrenko demostra el control i domini d’una grandiosa orquestra, sí, però també fa gala de personalitat creativa i de l’imponent lideratge que demostra des del primer moment, sense pors, ni embuts, i amb ell s’inicia un esplendorós regnat que està destinat a deixar-nos grans nits i grans versions, però sobretot sacsejats per una força creativa aparentment allunyada del star system i disposada a fer-nos gaudir de la música.
L’explosió gestual del director rus espero que no sigui un absurd argument que utilitzin aquells que es vulguin agafar en alguna cosa per intentar desacreditar allò que es miri per on es miri només es pot admirar de manera inqüestionable.
Un concert per il·lusionar i guardar
IN FERNEM LAND 
Joaquim, no nomes el concert es engrescador, si no que tambe ho es el teu apunt. Evidentment que despres de llegir-lo fare mans i manigues per a poder-lo escoltar. Gracies per a fer-nos saber les noticies de l’actualitat cultural!
M'agradaM'agrada
Quin regal, Joaquim!
Certament, se la jugaven. Però, en la meva opinió, el resultat és un concert d’aquells per recordar i emmarcar. Trobo meravellós que hi hagi músics amb ganes de sortir de les versions canòniques i repetitives i arriscar com, crec, ho fan amb aquesta setena de Beethoven.
És veritat que la gestualitat de K. Petrenko pot semblar histriònica. Ara bé, em sembla que aquesta fantàstica filmació mostra dues coses: que ell gaudeix d’allò més i que aconsegueix entendre’s la mar de bé amb l’orquestra (per alguna cosa el van escollir!).
Impagables les imatges dels aplaudiments finals, amb una colla de persones, algunes de les quals amb pinta de veteranes i serioses seguidores de la BP, contentes i emocionades com canalla el matí de Reis…
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim! vaig tenir el plaer fa pocs dies de sentir el mateix concert amb els mateixos interprets a Londres, als PROMS Són peces que he sentit molts cops, però vaig disfrutar molt. Quina enveja de orquestra i quina enveja de director! Van triomfar abassaguedorament: el RAH ple de gom a gom els va ovacionar fins que el mestre Petrenko va fer sortir literalment als músics, si no encara i seríem. Magnífic!
M'agradaM'agrada
Sensacional
M'agradaM'agrada
Espectacular! M’encanta veure com gaudeix de la direcció i com viu la música el Sr. Petrenko! Mort i Transfiguració m’ha colpit.
M'agradaM'agrada
Quant s’ajunten una grandisima orquestra i un grandisim director tots en estat de gràcia el resultat no pot ser un altre que MUSICA. Amb tots el primers atrils al capdavant la OFB es un instrument extraordinari i el Kirill Petrenko firma una versio de la sinfonia de Beethoven sensacional. La cara dels musics ja paga, em quedo amb la mirada al infinit del violoncel amb la barbeta recolzada en la voluta.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim , un autèntic plaer , música en estat pur, com no podia ser d’altra manera. Magnífic apunt.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim.
más de 6 minutos de aplauso, y una última salida del director, con los músicos ya retirados de la escena… ¡que bienvenida! del público abonado a Kirll Petrenko. Espero que sea una fructífera relación!!
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim. Espeeeectacular!!!
M'agradaM'agrada
molt bé, molt bé! eso sí no me lo imaginaba tan expresivo, hasta ahora solo lo había oído, y visto al entrar y salir del foso, saludar en el escenario, en las filmaciones de ópera, y eso es lo que cuenta lo que se oye. Bernstein no solo le daba la mano al primer violín, sino que de paso les plantaba besos; y yo juraría que Gergiev en ocasiones dirige con un mondadientes en la mano (como por ejemplo en Verbier enguany).
M'agradaM'agrada
GRACIES!!!
M'agradaM'agrada
Que gran K Petrenko! No es que jo sigui un assidu dels concerts simfònics, però no recordo haver vist tantes cares de satisfacció i somriures entre els musics “veterans” de les grans orquestres com en aquest concert,
M'agradaM'agrada