Les Huguenots producció de Andreas Kriegenburg ONP Fotografia © Agathe Poupeney

Ahir vaig assistir a la inauguració oficial de la temporada operística 2018/2019 de L’Opéra National de Paris, amb l’estrena d’una nova producció de Les Huguenots de Giacomo Meyerbeer, obra que s’ha representat a l’ópera parisenca 1118 vegades abans d’aquesta i que sense cap mena de dubte representava un esdeveniment musical notori ja que feia 82 anys que no pujav a l’escenari del primer taetre operístic francès, sent potser l’obra cabdal del representant més illustre del que s’ha anomenat  La Grand Opéra.

Les Huguenots és una òpera molt complexa no només per la seva extensió i l’exigència vocal, també hi ha un tractament estilístic que abraça el belcanto rossinià fins a un pre Verdi de maduresa abans que Verdi estrenés el seu Oberto primigeni, però integrada en el més pur estil de cant francès, tan diferent i distingit,  alhora que maltractat per la majoria de cantants i directors que no saben dotar-lo de manera justa i elegant amb les claus precises, imposant de manera errònea un estil italianista que el desvirtua i adultera. Per tant aquesta era l’oportunitat esperada d’oferir sobre l’escenari que més s’ha representat des de la seva estrena el 29 de febrer de 1836, d’una veritable i meritòria recuperació, ja que segurament pocs teatres com l’ONP disposen dels mitjans documentals, econòmics i tècnics per oferir la desitjada i merecuda recuperació.

El repte era gran però possible i els maluaradament els resultas només han estat parcialment assolits i la que hagués pogut ser una nit memorable va ser per a mi una tarda/nit llarga, només salpebrada amb moments de lluminosa esperança.

Meyerbeer a Paris disposava de les millors veus i d’una gran orquestra i cor. A l’estrena hi trobem noms mítics com Adolphe Nourrit, Nicolas-Prosper Dérivis, Cornélie Falcon o Julie Dorus-Gras i ara només calia intentar trobar un equip possible que fes honor a la gradesa d’aquell repartiment, sota les direccions prestigioses, tant en la vessant musical com escènica. Era possible això? Doncs si, malgrat que molts diguin que no hi ha veus, penso amb Osborn, Spyres, en part Flórez, Camarena o l’inicialment previst Hymel per fer front a Raoul de Nangis; amb Elina Garanca, Kate Aldrich o Clémentine Margaine entre d’altres per cantar el rol “Falcon” de Valentine i amb Ildar Abdrazakov, Ante Jerkunica o qui sap si Georg Zeppenfeld per cantar un rotund Marcel. També us podria citar a uns quants cantants que fecin possible un Saint-Bris digne.

Us he citat aquests rols perquè a banda de petites parts més o menys fluctuants, aquests són cabdals i l’ONP va errar absolutament en la tria. En el cas de Raoul d’acord que va ser un canvi d’última hora perque Hymel va fer tots els assaigs i sense donar gaires explicacions va abandonar l’empresa, però els altres no són admisibles i per molt que inicialment la Reine Margaritte estava prevista per a Damrau, aixó no justificaba que a la ONP fos Testé, la seva parella, qui hagués de cantar el rol de Marcel, això a tetares de segona pot passar però a París i amb un rol d’aquesta importància no. De fet ella va marxar i va deixa la torna, quelcom veritablement injust.

Comencem per la direcció orquestral. Dues files més endavavnt tenia assegut a l’il·lustre Marc Minkovski, ell segurament hagués dotat a la direcció de la veritable dimensió i grandesa que l’obra necessita, traient de l’orquestra que la nit anterior havia mostrat una calidesa en les cordes excepcional, totes les possibilitats i que Mariotti, injustament protestat al final ja que hi havia coses molt més protestables que van ser bravejades, no va saber extraure. El director italià no va ser prou curós, d’acord, es va deixar endur per moments de grandesa amb un volum i una grandiloqüència exagerada i en canvi no va ser prou hàbil per alleugerir tots aquells moments de farciment (n’hi ha molts al llarg de les 3 hores 50 minuts) que van esdevenir molt feixucs. La direcció va ser rutinària, però no protestable, en tot cas calia protestar a qui no va contractar a Minkovski o qualsevol altre especialista en l’òpera francesa. Primer pecat imperdonable.

L’orquestra tan bona el dia del Tristan, no va passar de la correcció amb qualitat, aixó si, però sense trasbalsar, malaguanyada.

En canvi el Cor de l’Opéra de Paris, veritable protagonista de la vetllada, va estar immens, pletóric de forma, implicat escènicament, subtil i minuciós i sobretot ajustadíssim en les endimoniades dinàmiques i intensitats que ha de fer front, ja sigui en el delicat cor dels banys de la Reina o en la inconmensurable escena de la benedicció dels punyals, d’una aclaparadora grandesa. No hi ha cap cor operístic d’aquesta categoria en els teatres capdavanters i cal reconèixer la gran tasca feta per José Luis Basso que va deixar el Liceu per assumir el repte de treure la formació de la vulgaritat que es trobava i situar-lo al nivell extraordinari actual. Absolutament memorable i merescut el triomf, ells si que van estar a l’alçada de l’esdeveniment. Bravo!, el millor de la nit.

Ermonela Jaho (Valentine) i Yosep0 Kang (Raoul) Fotografia © Agathe Poupeney

Sense un Raoul, una Valentine i un Marcel Les Huguenots són difícils de digerir. El substitut de Bryan Hymel hagués hagut de ser per l’ocasió un veritable crack i en canvi la ONP només va poder aconseguir un cover de segona, d’estil erràtic,l capacitats tècniques limitades, amb calades i desafinades i una nul·la distinció. Va fer patir tota la nit i en més d’una ocasió va esgarrar notes i vorejar el desastre. La insignificància del cantant es va posar en la més cruel de les evidències en el gran duo de l’acte 4at, que va esdevenir feixuc quan és la perla de la partitura. Lamentable el senyor Yosep Kang

Marcel ha de ser un baix rotund, com ho és el Philippe II del Don Carlo, el Mephistofélès de Gounod o el Cardenla de La Juive i Nicolas Testé mai tindrà la grandesa per fer-hi justicia, ni a la ONP ni a Nancy, però que el primer teatre operístic de França el contracti per aquest rol és un crim de lesa humanitat. No hi ha cap nota greu digne i audible, tot és fum, tampoc el cant té grandesa i autoritat, és d’una incosistència exasperant, un error imperdonable i anem sumant. Que sigui la parella de Damrau no és prou aval.

Paul Gay (Saint-Bris) i Ermonela Jaho (Valentine) Fotografia © Agathe Poupeney

El cas d’Ermonela Jaho és tot un altre. Ella és una coprano lírica considerable per assumir un rols com Suor Angelica. Cio-Cio-San o Antonia, però mai de la vida pot ser una soprano Falcon, una vocalitat molt particular i característica que s’ha de situar entre la mezzo i la soprano dramàtica, quelcom que la soprano albanesa mai serà. El seu registre agut és brillant i molt considerable, però això no és en cap cas suficient per acceptar un encàrrec com aquest. Ella hagués hagut de declinar un oferiment que mai s’hagués hagut de produir. La direcció de l’Opéra va mostrar un erràtic, penós i incomprensible coneixement de la partitura quan va optar per Jaho quan hauria d’haver buscat a una veu intermitja entre la mezzo i la soprano, com la intensa Aldrich, notabilíssima Zelmira a Pesaro o una Fidés sorprenent tot i no ser una contralt a Le Prophete del mateix Meyerbeer a Toulouse. Jaho queda pàl·lida, petita i descaradament insuficient de mitja partitura en avall, on la veu desapereix i perd tota consistència dramàtica. Ella podia ser un Urbain o la Reine Marguerite, mai Valentine o algú pensa que Mirella Freni hagués pogut cantar alguna vegada Eboli? I que consti que la soprano de Modena tenia més cos vocal que ella.

Les grans trionfadores de la nit van ser Lisette Oropesa, extraordinària Marguerite de Valois i l’Urbain de Karine Deshayes.

Lisette Oropesa (Marguerite de Valois) Fotografia © Agathe Poupeney

El rol de la reina és per a una dramàtica d’agilitat si bé de manera errònia l’han anat assumint líriques lleugeres o lleureges coloratures. Oropesa no és una dramàtica coloratura i més aviat s’alinia en els líriques coloratura, però la seva extraordinària qualitat vocal i tècnica va fer que el temps s’aturés i en la immensa sala de La Bastille es produís el silenci de les grans ocasions i ella dominés a plaer de manera encisadora totes les virtuoses coloratures de “Ô beau pays de la Touraine” i la corresponent cabaletta. El domini de la veu, el registre ampli, l’emissió nítida, les notes flotants, les agilitats, trinats i salts van ser prodigiosos i per primera i única vegada durant la representació i de manera espontània el públic va irrompre en acabar l’escena en una calurosa, llarguíssima i alliberadora ovació. Només es pot dir una cosa BRAVISSIMA! Que substituis a Damrau, potser més idònia per l’amplitud que ha anat agafant la veu darrerament, no va ser a la fi cap decebedora decisió. 

Karine Deshayes Fotografia © Agathe Poupeney

Pel que fa al rol del patge de la reina, Urbain,la mezzosoprano Karine Deshayes va fer un èxit personal important. Ella hagués estat una Valentine més valuosa que Jaho i haguessin pogut intercanviar-s eels rols perquè Deshayes té una vocalitat més apropiada i plena. En qualsevol cas ella va aprofitar totes les ocasions que la partitura ofereix per brillar i fer-se amb el protagonisme. Originalment el rol és per a soprano a la manera del Oscar verdià, clarament influenciat per aquest Urbain, tot i que Meyerbeer va adaptar-lo posteriorment per  a contralt (a la manera d’un Orsini o Smenton) per a satisfer a la contralt Marietta Alboni. Deshayes a mig camí entre una soparno i una mezzo, va brillar en tot el seu registre i va demostrar una contagiosa desimboltura escènica que va motivar que al final rebés una ocació merecusíssima. Brava és poc.

I les alegries s’han acabat perquè la resta va oscil·lar entre la correcció d’un Nevers  interpretat per Florian Sempey i molt més celebrat del que realment mereixia, a un calamitós Saint-Bris d’un incomprensiblement vitorejat Paul Gay, absolutament insuficient en la part greu de la tessitura i de poca consistència tècnica.

Les parts més petites i feixugues d’una partitura allargassada fins a l’extenuació, van passar sense pena ni glòria, és clar que el problema es trobava a un altre nivell i aquestes no van empitjorar una impressió general de poca distinció.

La producció de Andreas Kriegenburg és una altra relliscada conceptual de dimensions descomunals. A l’inici ens avisa que està situada en el futur 2063, tot i que això no té cap importància en la posada en escena, ni es reflecteix més enllà d’uns criats que durant el primer acte serveixen begudes com si fosin autòmates i que ja no tornarem a veure mai més, la resta de la producció podria passar perfectament en l’època original, fins i tot tenin en compte el mobiliari made in IKEA del quart acte.

No hi ha un veritable treball històric en les situacions i en la recreació de l’escenografia i vestuari, que segurament hagués donat la dimensió adequada a aquest fresc històric. Hagués pogut esser una solució brillant a una proposta de recuperació de l’obra després de tants anys d’absència, en canvi el director alemany ha optat per deixar el rigor històric que segurament l’obligava a un treball de documentació rigorós, i va optar per una vulgarització de les situacions i uns moviments d’escena que vorejan el rídicul en la confrontació entre catòlics i protestants en el tercer acte. El moviment obsessiu de l’escenografia en el darrer acte és un recurs molt pobre davant la incapacitat de saber moure els personatges de manera dramàticament colpidora.

Un vestuari eclèctic i un disseny de llums pla que no ajuden a dotar a l’escenografia de veritable grandesa, van arrodonir una pobríssima impressió d’un treball poc elaborat i destinat a l’oblit tan aviat surts per la porta de la place de la Bastille.

Si una òpera com aquesta no es representa amb la dignitat que mereix, dotant-la de tots els recursos necessaris per fer brillar els mèrits que té i alhora tapar les febleses que també conté, és millor deixar-la reposar al costat de títols mítics d’un temps que no tornarà.