Per no caure en tòpics o repetir el que veus més valuoses, informades i preparades han dit i diran de la gran Montserrat Caballé, permeteu-me que l’obligat apunt que mereix a can IFL el tristíssim anunci de la mort de la soprano, sigui quelcom molt més personal i per tant de poc interès documental però probablement més sincer. i segur que més sentit que el que podria ser una biografia exhaustiva o un repàs detalladíssim de la seva llarga i excelsa trajectòria liceista.
Jo no seria qui sóc sense Montserrat Caballé. Els meus inicis apassionats amb l’òpera porten el seu segell: Don Carlo, Parisina, Gemma di Vergy, Tosca, Maria Stuarda, L’Africaine, Salome…Com no podia ser d’altra manera aquelles primeres representacions que vaig assistir amb ella de protagonista i en un estat pletòric d’una Caballé encara ferma i en plenitud vocal, tècnica i artística em van marcar tota una manera d’entendre i gaudir de l’òpera. M’ho va ensenyar una de les més grans cantants de les que tenim coneixement fonogràfic i quan aprens amb fruïció a estimar amb coneixement l’òpera de la mà de Caballé el llistó es posa a un nivell veritablement complicat, primer perquè les experiències primerenques marquen molt i després perquè aquestes experiències al llarg dels anys transcorreguts no han estat en molts dels casos encara superades. Possiblement per estar forjat en aquesta experiència vital d’entendre l’art del cant i la interpretació, de la ma d’una de les cantants del segle XX (n’hi ha poques), fa que massa sovint i molt més del que jo voldria continuï donant clatellots a tants i tantes mediocritats que sovintegen els escenaris operístics d’arreu obtenint èxits clamorosos fent molt menys del que feia Caballé i per tant immerescuts.
Amb ella i la generació de cantants que la segona meitat del segle XX, segurament s’acaba una manera d’interpretar i viure l’òpera hereva de la gran tradició del segle XIX i que ha deixat pas a un perfecte, distant engranatge de màrqueting musical i d’entreteniment luxós que poc té a veure amb la creació artística. Estaria d’acord amb la pròpia Caballé quan va negar que ella fos, com avui mateix s’ha repetit, la darrera diva. No, no és així, cada moment té les seves i la llista de les actuals la podríem fer tots sense equivocar-nos gaire, però les d’ara ja no són com les d’abans perquè senzillament l’òpera ha perdut en gran mesura la naturalitat i espontaneïtat de les representacions fonamentades bàsicament en els cantants i també en la direcció musical. Tinc masses proves per no errar si dic que quan mana sobre un escenari el director d’escena imposant uns criteris fins i tot musicals, retallant i alterant partitures i també vetant als cantants per les seves condicions físiques sense que ni els directors musicals puguin dir ja n’hi ha prou!, el món de l’òpera ha perdut l’essència, s’ha desvirtuat deixant enrere als cantants i deixant-lo en el millor dels casos com a víctimes necessàries per portar endavant una representació operística. No hi ha lloc a una interrupció enfervorida i espontània després d’un “Mira o Norma” o “L’amo come il fulgor del creato, per no dir un “Visi d’arte” o una “casta diva”
I deuen haver altres factors a considerar no menys importants, ja siguin les carreres artístiques fetes malbé per les preses injustificables dels pròpies cantants, agents i directors teatrals; ja sigui per la banalització del fet artístic convertit en un entreteniment de consum; ja sigui per el sentit més comercial i mercantilista que ha arrossegat el món operístic ençà del primer i multimilionari concert dels 3 tenors i per tants i tants factors que han fet que l’òpera, una manifestació artística cada vegada més cara per culpa de muntatges escènics sovint efímers i que motiven escàndols sense precedents, amb costos que sobrepassen en molts casos la nòmina i el catxet dels artistes, robant el seu protagonisme i desvirtuant l’original fins a límits insostenibles.
Caballé no encaixa en tot això. Ella aturava a plaer l’alè i la respiració de tot el públic que hi havia a la sala. El seu domini tècnic, al costat d’una veu ample, generosa, molt extensa i bonica, feia possible que abracés amb el seu incansable afany per recuperar repertoris i títols oblidats, des del barroc fins a la música del segle XX, un amplíssim catàleg de compositors i estils amb mestrívols resultats. Ella tenia una gran personalitat i dotava a totes les interpretacions d’un segell “Caballé”, quelcom que en alguns repertoris podia ser més discutible que en altres, però que sempre dotava en les seves interpretacions un afany per deixar empremta. empremta que en alguns casos continua sent de referència.
És obvi que qui no ha viscut els anys gloriosos de Caballé, tot i tenir tan material a l’abast com per constatar que el seu llegat i l’aportació feta per a la història de l’òpera és tan inqüestionable com extraordinari, li costi a hores d’ara valorar la seva immensa figura i el que ha representat. temps hi haurà per adonar-se’n del que va ser.
Aquell eslògan que va causar furor de Callas + Tebaldi = Caballé que va llençar el crític del New York Times després del seu gloriós debut al Carnegie Hall substituint a Marilyn Horne en una Lucrezia Borgia en format de concert, no crec que sigui més enllà d’un brillant titular, del tot encertat.
Certament i va haver un abans i un després de Maria Callas en la interpretació operístic. Entre els cantants que van recollir el testimoni deixat per la grandiosa diva grega, va sorgir Montserrat Caballé, que a diferència de moltes que la van voler imitar i van durar menys encara que el model a seguir, va saber recollir el seu testimoni i adaptar-lo a les seves pròpies característiques vocals i tècniques, superiors amb escreix a les de Callas, combinat el talent, la forta personalitat, el temperament, la dolçor, el gust exquisit i la musicalitat més refinada, creant un nou model a seguir que feria el sumatori de Callas (per la interpretació dramàtica de la partitura) +Tebaldi (per la dolçor) i jo afegiria + Sutherland (el virtuosisme belcantista) = LA CABALLË. La suma de totes tres i les lliçons rebudes, entre altres de la gran Conxita Badia, diria que van conformar un fenomen vocal i artístic sense precedents.
Caballé no ho va tenir fàcil, no va sorgir d’un concurs que la llancés en dos dies del anonimat als millors teatres, va haver, com la majoria de cantants del seu temps, de picar molta pedra, fer un llarg aprenentatge en teatres de tercera i de segona categoria abans d’aprofitar la gran oportunitat que sempre et dóna la vida, de manera absolutament exemplar i triomfar. Al darrere d’aquella mítica interpretació de la Lucrezia hi ha moltes hores d’estudi, d’aprenentatge, de patiment i penúries, de portes que es tancaven, de judicis sumaríssims que la relegaven al no res. Tot això per força va servir per fonamentar una carrera intensa, extensa i gloriosa, acompanyada pels més grans cantants i directors, sobre els escenaris més prestigiosos i davant dels públics més exigents. Aquest llarg aprenentatge en condicions de precarietat, en teatres provincians de Suïssa i Alemanya, amb tota la família al darrere i a l’espera de l’oportunitat que mai semblava arribar, la va dotar d’uns valors, d’una sapiència i un coneixement que van ser essencials per esdevenir posteriorment la més gran durant molts anys. La seva carrera massa llarga i en això no hi ha ningú que no hi estigui d’acord, va comptar amb 20 o 25 anys si som generosos, de glòria màxima, de 1965 a 1990, dels quals jo només en vaig gaudir dels 15 darrers. Tot el que va fer després fins fa pràcticament quatre dies, no m’interessa ni tan sols esmentar-ho, perquè és fruit de quelcom que sobrepassa l’àmbit artístic, i de la mateixa manera que no m’interessa gens el seu entorn o els tractes que va haver de tenir amb el fisc de l’Estat o el seu pensament polític de coses que m’importen molt, el que la va portar en els darrers anys a pujar sobre l’escenari, és quelcom que no té la més mínima influència en l’admiració que sento per a ella com a cantant i artista. Quan algú et dóna tant només ens queda la gratitud infinita per tot allò que hem rebut.
El privilegi d’haver viscut aquelles representacions glorioses on el temps i l’espai desapareixien en mig de les llargues frases sostingudes per un fiato llegendari, aquella messa di voce que flotava per la sala paralitzada o per aquells cops de glotis que et deixaven garratibat a la butaca quan s’enfrontava a Berini o Cossotto, rivals sobre l’escena que es creixien amb ella oferint i transmetent al públic a parts iguals l’electritzant passió i el plaer desfermat, són fruit d’aquesta generació ja perduda de cantants que des de la humilitat van arribar al més alt dels cims, sense ajudes mediàtiques i campanyes postisses, per quedar-se temps i temps.
Caballé no marxarà mai, com mai marxen el més grans, d’ella tenim tot el bo i millor. Va tenir la fortuna de viure en una època on els enregistraments poden deixar constància amb fidelitat de tots els seus valors. Hi ha una quantitat ingent de gravacions comercials d’estudi i gravacions del teatre que certifiquen la llegenda, tenim també algunes gravacions videogràfiques que han quedat com a testimonis gloriosos de nits irrepetibles, Norma d’Orange, Semiramide a Aix-en-Provence, La Fprza de la Scala, Il trovatore a Orange, el Turandot de Paris, la Maria Stuarda del Liceu, el concerts a Paris, Nova York o el Liceu.
Avui és un dia trist, és clar, malgrat que feia molts anys que ja no l’anava a veure quan actuava, no he deixat mai d’escoltar les seves gravacions. La continuo gaudint i tenint ben present, per això em neguitegen tant moltes representacions actuals, perquè trobo a faltar artistes com ella, que em facin retornar una i una altra vegada a les seves interpretacions, la majoria de les actuals les oblido abans de que elles abandonin la carrera de manera precipitada.
Gràcies Montse per a tots aquests anys al Liceu, deia una pancarta que vàrem fer fa molts anys uns quants “caballistes” per penjar-la de la balconada del quart pis del Liceu en una nit d’homenatge popular després de l’Armide de Gluck. Li dèiem aleshores que estava encara en carrera i li diem ara que ens deixa una mica orfes i se’n va a fer companyia a altres grans companys que l’han precedit. Allà dalt avui hi ha festa grossa els arriba un altre àngel. Que els doni allà tantes nits de gloria i plaer com ene sha donat aquí.
Si premeu aquest enllaç triobareu tots els apunts, molts, dedicats a IFL a la gran Caballé.
IN FERNEM LAND 
Thank you!! I am grateful for her recorded legacy!! Her voice was beautiful and magical!
M'agradaM'agrada
Meravellos i sentit apunt Quim. Tens tanta raó en el que dius, que jo diria que tens raó al 100%. No es solsament la tristor per la seva mort, sinó també per tot una època que s’en va amb ella.
M'agradaLiked by 1 person
Molt bonic tot el que li has escrit. Has tingut molta sort de gaudir tantes vegades de les seves interpretacions. Com bé dius, allà dalt avui hi ha festa grossa.
M'agradaM'agrada
Preciós, Joaquim!
Gràcies.
Sira
El El sáb, 6 oct 2018 a las 18:32, IN FERNEM LAND escribió:
> Joaquim posted: ” Per no caure en tòpics o repetir el que veus més > valuoses, informades i preparades han dit i diran de la gran Montserrat > Caballé, permeteu-me que l’obligat apunt que mereix a can IFL el tristíssim > anunci de la mort de la soprano, sigui quelc” >
M'agradaM'agrada
Moltissimes gràcies per aquest apunt, Joaquim, m`has ensenyat un munt de coses que no sabia . Gran respecte per aquesta senyora,descansi en pau,ho desitjo de tot cor
M'agradaM'agrada
Ai, aquella Armida… i aquella ovació: va ser un dia memorable en tot. Sí que, per molt que ja no hi fos en actiu i esperéssim que qualsevol dia passés, fa pena i és trist: què he de fer… Gràcies, també per dir coses que pensem molts. I no podem queixar-nos: dius que només vas poder gaudir-ne quinze anys; segurament, comparat amb gent que l’ha seguit des del 62, és poc, però a mi em falten els cinc entre el 75 i el 80, que van ser grandiosos. I seran més que d’altres, però en fi… El cas és que, poc o molt, hem pogut gaudir uns tasts de sublimitat irrepetibles. No li podrem agrair prou.
M'agradaM'agrada
Immens!! Completament d’acord. Amb la Caballé se’n va un moment de la meva vida al Liceu. Els meus primers anys. Quantes lliçons de cant, quantes emocions. Ens queda el record d’aquelles tardes de diumenge i nits de dissabte, ens queden les gravacions. Ara la Montse, pot ser, es retrobarà amb tants mestres, cantants il·lustres, quina joia. Moltes gràcies Joaquim, llegir aquesta crònica m’ha fet mes jove, recordant aquells dies.
M'agradaM'agrada
Perfecto apunte Joaquim, sobre todo porque todo ella fue la Lui de mi bautizmo operestico en año 1965, en el Teatro Colon de Buenos Aires, junto con mis padres. No puedo decir nada mas hoy estoy de luto.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim por este magnífico recordatorio, emotivo y muy preciso
Yo he podido gozar de su arte desde abril de 1.975 ( me estrené con Montserrat con aquel gran y memorable concierto Puccini, dirigido por G. F. Masini) y con noches inolvidables liceisticas posteriores .
Afortunadamente, su arte es y será eterno
D.E.P.
M'agradaM'agrada
Gracias por esta crónica tan sentida que expresa tan bien la conmoción y, al mismo tiempo, el agradecimiento a la eximia Montserrat por parte de los que habéis tenido el privilegio de formaros musicalmente escuchándola en vivo tantas veces. Su grandeza se deja ver en el dolor unánime que he podido encontrar en todos mis muchos contactos y amigos de todo el mundo
M'agradaM'agrada
Grasies Joaquim, per aquest apunt, tot el que digui de mes es inutil, puig tu has escrit, lo que per el amans de l’opera, era la gran diva M. Caballé. sempre la tindrem al nostre record. D.E.P.
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquest apunt Joaquim, em sembla extraordinari i no es un dels “típics” que s’estan fent i es faran aquests dies sobre ella. Per edat no la vaig poder gaudit en directe mai, però com ve dius sempre quedaran tots els seus enregistraments. Sento molta enveja d’aquesta forma que tan be descrius de viure i sentir l’òpera de fa uns anys. Malgrat la tristor i el sentiment per la seva pèrdua, les grans veus sempre peduraran i les podrem continuar gaudint. DEP.
M'agradaM'agrada
Magnífic i sentit apunt, Joaquim…no cal afegir res mes.
Jo, per edat no vaig poder disfrutar-la tant però he recordat quina va ser la primera vegada que la vaig veure al Liceu…va ser amb Herodiade de Massenet, la temprada 83-84 juntamment amb Carreras i Pons. Gran record per una adolescent que començava a treure el nas al món de l´òpera. Gràcies Montserrat!
M'agradaM'agrada
GRÀCIES Joaquim, no cal dir res més.
Per sempre Caballé, única i inimitable,. Quines nits tant fantàstiques al Liceu, malgrat no poder-la gaudir en els anys de plenitud.
M'agradaM'agrada
Bello e commosso ricordo. Grazie, Joaquim
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Montserrat. Moltes gràcies Joaquim. No cal res més.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim per aquest sentit record per la Montse, avui tots els Ifl ens. acompanyem en el dol per una de les darreres veus d’una gran época operística per a mi la millor ja gairebé no ens queden referències però viuran sempre amb nosaltres perque la seva veu va deixar una emprenta inesborrable.
Jo la vaig gaudir i molt des de aquella Herodiade al Liceu, no podria esser el mateix sense la seva Salomé, l’Ermione o la Norma, i com em va emocionar cantant duets amb la Lucia Valentini-Terrani o en Josep Carreras o l’orgull de que ens posés per sempre mes Barcelona a l’univers amb en Freddie Mercury, la resta com molts l’he escoltat i l’he vist en gravacions anteriors als meus inicis , avui l’he recordat en aquell Recital Puccini de l’any 1975, m’ha fet gaudir, recordar, plorar i enyorar com ho feia sempre…descansi en el repós merescut i l’estima de la terra que la va veure neixer i a la que tant estimava, com nosaltres a ella…fins aviat Montse.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim.Su comentario es para releerlo despacio. Mi primera admiración por Montserrat Caballe fué a la interminable nota en “pianissimo” del “Signore ascolta” de Liu. Descanse en paz.
M'agradaM'agrada
Preciós Joaquim
Un apunt d’aquells fets amb un sentiment especial que saps transmetre amb emoció i rigor crític.
Gràcies i per la Montse un etern reclinatori si em permets usar el teu copyright
M'agradaM'agrada
Oggi l’emozione non si può nascondere. Grazie Joaquim che, nel tuo ricordo di Monse, hai interpretato anche il nostro sentire.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim
M'agradaM'agrada
Era próxima la Navidad de 1964 y mi padre me llamó desde el comedor: “ven Federico que están retransmitiendo desde el Liceo el segundo acto de “Manon Lescaut” de Puccini con una cantante que dicen que es extraordinaria”. Fui corriendo y pude ver ese segundo acto pot TV con Caballé y su marido Bernabé Martí (en realidad Martínez) quedé impresionado y comencé a buscar grabaciones. Vino el sensacional éxito de 1965 del Carnegie Hall con “Lucrezia Borgia” y, a partir de la primera quincena de enero en que toda la familia nos desplazamos al Liceu para ver aquél maravilloso “Il trovatore” con Caballé, Barbieri, Kostas Paskalis y Umberto Borsó, la inmensa soprano Montserrat Caballé también fue “mi Caballé”, ocupando el trono de mi admiración junto a Maria Callas (que ya lo ocupaba desde 1954 con las grabaciones que había conseguido). He seguido desde aquél 1966 toda su carrera, dispongo de una ingente cantidad de grabaciones, tanto comerciales como piratas, así como también múltiples grabaciones de vídeo (algunas circulan por “Youtube”, como “Maria stuarda”, “La forza del destino”, ambas del Liceu, “Salome” de Madrid y muchos audios de retransmisiones radiofónicas). Las que proceden de 1978 me las proporcionó un gran amigo francés que ya no está entre nosotros.
Adoraba y adoro a Montserrat Caballé. Su voz era de una tersura y una belleza increíbles. Su afinación perfecta. En varias ocasiones las orquestas afinaron con su “La” emitido en vivo. Sólo puedo decir alabanzas de su perfección desde 1966 hasta 1983 con su inolvidable “Herodiade”, pero el momento culminante de su carrera en nuestro Liceu fue para mí con “Roberto Devereux”, nunca la escuché mejor en vivo. Otros momentos culminantes los consiguió con sus diversas “Norma” y su increíble “Turandot”, lleno de potencia, bravura y afinación. Pero durante los 17 años citados asistí también a múltiples recitales y conciertos, en el Liceo, en el Palau; en uno de ellos dió como “bis” la dificílisima aria final completa (!) de “Il pirata” de Bellini. Era increíble y quien no la viera en esos años no puede hacerse la menor idea. Cuando cantaba el silencio de la sala era absoluto, yo nunca lo he vuelto a percibir igual.
Se nos ha ido, pero su inmenso legado discográfico la seguirá haciendo justicia. Quién puede olvidar sus Rossini, su ligado en el “Vissi d’arte”, su infinito “fiato”, su extraordinario “legato”, su maravillosa musicalidad? Ayer para hacerle un particular homenaje escuché sus grabaciones calificadas de “rarities” en su momento que grabó para la RCA, de Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi… Quien quiera convencerse de quién era Montserrat Caballé le aconsejo que escuche “D’amor al dolce impero” de la “Armida” de Rossini y “Arrigo, ah parli a un cuore” de “I vespri siciliani” de Verdi.
Que descanse en paz y su voz siga resonando tanto en la tierra como en el cielo.
Joaquim como siempre ha expresado con amor y exactitud su adoració por Montserrat Caballé y yo me he permitido añadir un comentario sobre esos años que él no pudo disfrutar de esta inmensa artista.
Por cierto, en la retransmisión de la “Aïda” desde el Met, nadie mencionó para nada el fallecimiento de nuestra entrañlable cantante que tantas veladas de gloria dió al coliseo neoyorkino hasta que Roberto Alagna, en una caballerosidad que le dignifica, hizo mención de su reciente fallecimiento, dando una lección de modos al director del teatro a la ignorante presentadora y a cantantes y componentes del “staff” del Met que tenían la obligación de recordar a una de las mejores cantantes líricas de las que tenemos noticia en vivo o en grabación. “Chapeau” a Alagna!
M'agradaLiked by 1 person
La quincena de enero que cito es de 1966. La emoción del recuerdo me ha hecho olvidar señalarla.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias,Colbran. Ovación y ¡bravos! a su mensaje.
M'agradaM'agrada
Sigo y seguiré triste durante mucho tiempo. No quiero repetirme, no lo prometo.
Ayer, presente en la Zarzuela, antes de Katiuska, su director leyó esto (se le van a hacer varios homenajes):
“Hoy es un día triste porque nos ha dejado una de las voces más importantes de la historia de la música. Montserrat Caballé es y será un referente único, incomparable e insustituible.
Su arte seguirá resonando siempre en estos, los muros del Teatro de la Zarzuela, donde regaló a su público -a lo largo de más de 30 años- veladas que quedarán en nuestra memoria y en la historia de este coliseo.
Montserrat Caballé fue también una de las embajadoras más emblemáticas del género lírico español, llevando la zarzuela a cada rincón del mundo en sus conciertos y recitales.
Por todo ello, el Teatro de la Zarzuela quiere dedicarle la función de hoy a quien con su canto alimentó nuestras almas y nos hizo tan felices.
Muchas gracias Montserrat.”
Formo parte de las desafortunadas que no pudo verla en vivo en aquellos años gloriosos, demos gracias a las grabaciones que circulan y que nos la han permitido contemplar.
La belleza musical ecarnada en la voz: esa fue Caballé. Dotada de una personalidad propia, clara, llevó al Liceo todos los años gloria musical en nombres de cantates, óperas y con su propia persona. Se llama generosidad.
Su repertorio ya habla de por si; es inmenso, es hermoso y con una fuerza vital que arrastraba a cualquiera. Siempre recordaré esa “Maria Stuarda”, me maravilla.
Se nos va una manera de cantar y actuar, se nos fue la irepetible (en todo) Montserrat Caballé.
Mi más sincero pésame a su familia y a la familia de la lírica, que somos muchos.
M'agradaM'agrada
Gràcies també a Colbran!! Envejo tots aquests recodrs que esmentes perque jo encara no havia entrat al món de la lìrica,peró llegint Colbran m’adono de la excepcionalitat d’aquesta senyora que malgrat tot no deixa indiferent ningú.He arribat tard peró amb vosaltres em poso al dia ràpidament.
M'agradaM'agrada
Fabulós apunt i comentari del Colbran. Jo solament la vaig sentir al teatre al final, llastima. Benaurats vosaltres que la vareu gaudir en el seu esplendor. Per sort ens queden moltes gravacions.
Pel que diu Colbran ara li tindré encara mes apreci a Alagna.
M'agradaLiked by 1 person
I gracies per l’ enllaç. Es extraordinari tot el material que hi ha reunit.
M'agradaM'agrada
Immensa artista! No la oblidarem mai. En multitud d’ocasions ens varem “destrossar” les mans aplaudint-la i ens varem quedar afònics bravejant-la. Era l’òpera en estat pur. Recordo que els dies en que ella cantava jo, adolescent-jove, deia als meus pares: “avui tinc Liceu i canta la Caballé” i això volia dir que era un dia molt especial que no em podia perdre. Esperava amb bogeria les seves funcions. Una de les que em va marcar per la vida fou aquella Tosca del 1976 amb el Josep Carreras, l’Ingvar Wixell dirigida per l’Armando Gatto que en aquelles èpoques era un dels directors que més ens agradava. Apoteòsica representació. I recordo també la primera vegada que vaig veure-la de prop, als “camerinos”, perqué ens signés el programa de mà. Fou la nit de les Vespri Siciliani en la que com ha dit anteriorment en Collbran va estar meravellosa. Lluïa un vestit preciós i impressionava la seva presència. Era l’emoció a flor de pell. Era única.
Gràcies Joaquim per aquest post tan sentit.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim, has expresado lo que todos sentimos y quisieramos expresar. Edad y ubicación geografica nos han variamente condicionado, pero su ineguable legado de grabaciones seguirá siendo una parte importante del patrimonio de la Humanidad,
M'agradaM'agrada
Una cosa ben trista, Per tots en general, i encara més pels que la vàreu poder gaudir en plenitud. Al cel sia.
M'agradaM'agrada
No quiero repetir lo que tantísimas veces se ha dicho de las cualidades vocales y estilísticas del arte de Montserrat Caballé; ahondaría en lo dicho y no deseo cansar a nadie.
Todo mi reconocimiento para ella. Era uno de los que contenía el aliento con el cuerpo rígido e inmóvil mientras entonaba recreándose una frase difícil o un agudo interminable en diminuendo y que tan bien se oía desde el 4º piso. No obstante, nos quedan tantos testimonios sonoros de sus grabaciones que para mí no se ha ido del todo; ahora mismo la estoy escuchando y así será siempre…
Me ha gustado mucho el texto que has redactado, Joaquim. Has sido muy objetivo y muy sincero.
Que descanse en paz.
M'agradaM'agrada
Molt encertat i sentit post. Subscric els teus comentaris, perquè els que som d’aquesta fornada li debem molt a la Montserrat, res més perquè està molt ben dit
M'agradaM'agrada
Completament d´acord amb el teu comentari Joaquín
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquest text tan personal i alhora tan sincer, Joaquim.
Gràcies també al teu text, Colbran.
M'agradaM'agrada
La Scala de Milà va fer un minut de silenci en homenatge a Montserrat Caballé.
M'agradaM'agrada
Una pena. És possible que molts no sàpiguen tres coses:
1- Sos pares eren valencians de Xàtiva. En família va aprendre a cantar. El seu debut va ser al Teatre Principal de València, habitual abans de Francesc Viñas. Va cantar en “La serva padrona”. Ella va nàixer a Catalunya.
2- Durant molts anys en la seua joventut va cantar en els països germànics en alemany abans de fer-se famosa en el bel canto italià.
3-A diferència d’altres cantant que obeïen les ordres dels directors d’escena més llunàtics, Montserrat li va dir que no a un paio que pretenia que cantara “Casta diva” amb una metralladora americana de la guerra de Vietnam.
Descanse en pau.
Regí.
PD. El tipus de veu que tenia era prodigiós. Algunes òperes que cap soprano no poden cantar les va cantar ella i enregistrar en disc.
M'agradaM'agrada
Al Principal canta ”La serva padrona”, amb Ópera de Cámara de Barcelona i Napoleone Annovazzi, el 27 de juny de 1955, però l’havien fet abans, el 17 de juny, al Teatre Fortuny de Reus. També la van fer a Figueres, però no sé si abans o després de València. En tot cas, el debut escènic i amb una òpera completa de Caballé fou a Reus. En la monografia sobre el Fortuny se’n troben detalls La mare era valenciana, però el pare, diria que era de Tarragona.
M'agradaLiked by 1 person
Em semblen massa debuts. Ara en posaré un altre. El que he escrit és fruit de la meua memòria (la metralladora) i d’Internet, on acabe de trobar un lloc encara més gran per al debut:
“Debutó en 1956, en la ópera de Basilea (Suiza), tuvo que sustituir a la cantante principal de La Bohème, de Giacomo Puccini, consiguió un gran éxito obteniendo desde entonces papeles de protagonista.”
Aquest “mola” més que Reus, oi? Resulta vergonyosa l’actitud de certs catalans de fer de menys a València; és munició per als blavers anticatalanistes fatxes que tenim per ací. Per exemple, quan mencioneu a Vinyes no dieu mai que era un ídol a València, i que el públic aplaudia a rabiar quan feia el bis del racconto de Lohengrin en la versió valenciana de Teodor Llorente, dit “el patriarca de les lletres valencianes”. Llevar-li “valencianitat” a la Montse va en contra de la noció de Països Catalans. La informació que tinc del seu debut és a València – miraré de contrastar-la – i al qui li pique, ja sap què ha de fer. Això sí, Internet no és infal·lible.
M'agradaM'agrada
He localitzat la teua font: Viquipèdia catalana més la castellana (allò de “tarraconense”). Jo he partit d’una enciclopèdia que ara no trobe. Segueixo buscant.
M'agradaM'agrada
Efectivament, solament la mare era valenciana, de Xàtiva, on va cantar la diva. Perdó per l’errada.
M'agradaM'agrada
Segons EL PAÍS- Cultura la Montse va debutar al Principal de València amb “La serva padrona” conforme vaig dir.
” Caballé se graduó en 1954 en una accidentada prueba final en la que llegó a perder el conocimiento, y tras titularse hizo su primer estreno operístico con el papel de Serpina de La serva padrona, de Giovanni Battista, en el Teatro Principal de Valencia el 27 de junio de 1955 con la Compañía de Opera de Cámara de Barcelona, dirigida por Napoleone Annovazzi. En el Liceo debutó el 7 de enero de 1962 con Arabella, de Richard Strauss.”
M'agradaM'agrada
https://elpais.com/cultura/2018/10/06/actualidad/1538807004_654748.html
M'agradaM'agrada
Nen: la meva font és ”Teatre Fortuny: més d’un segle”, una documentada monografia en dos volums que, durant uns quants anys de recerca, van estar compilant Albert Arnavat, Lluís Besora i Neus Miró. En cada etapa, diferenciant entre teatre, òpera, música, etc., va fent els annals del teatre,a partir dels programes conservats en l’arxiu, de notícies i anuncis en premsa, etc., etc. En el volum II, en parlar de l’òpera entre 1946 i 1984 diu “El 17 de juny de 1955. l’Òpera de Cambra de Barcelona interpretà La serva padrona de G. B. Pergolesi, amb la llavors jove cantant de 23 anys Montserrat Caballé…”. També ella havia manifestat més d’un cop que la seva primera aparició en escena havia estat a Reus.
Ara, sí per a tu té més credibilitat la Blanca Cia d’El país, que ves a saber si ha mirat alguna altra dada que les altres viquipèdies que dius… Si hi ha diaris on ha sortit que havia actuat a Reus en 1950 (als 17 anys i abans d’acabar els estudis) tot citant les mateixes fonts que El país: cap. També te’ls creuries si diguessin que va cantar a València? Tu mateix tires la pedra i ataques dient que ho fas abans de contrastar la teva informació, donant per descomptat que la resta és falsa i no mirant ni tan sols, la referència de Viquipèdia on està l’enllaç a una versió digitalitzada de l’obra sobre el Fortuny on trobes la dada i la bibliografia emprada pels autors.
I la meva font no era Viquipèdia: justament, la referència de Viquipèdia, en trobar la font dels annals del Fortuny, la vaig introduir jo anit. La meva font és, doncs, la monografia citada, que sembla que és sospitosa de valencianofòbia. No entenc un atac tan furibund, noi, ni que acusis injustament qui només ha volgut fer un aclariment. Només deia el que deia perquè, justament, arran de la mort de Caballé, he pogut veure que hi havia un embolic considerable al voltant dels debuts (tant en òpera com en concert) i, simplement, he documentat amb una font fiable i fonamentada aquest aspecte poc documentat. També deia abans que el primer concert a Barcelona era el de Can Bartomeu, quan n’havia fet tres abans i ja està corregit i documentat.
M'agradaLiked by 1 person
Mira, milciències, elo diari LEVANTE es va fer ressò d’EFE Barcelona sobre Caballé i diu el que ja he dit:
“Caballé es va graduar en 1954 en una accidentada prova final en la qual va arribar a perdre el coneixement, i després de titular-se va fer el seu primer debut operístic amb el paper de Serpina de ‘La serva padrona’ en el Teatre Principal de València el 27 de juny de 1955 amb la Companyia d’Òpera de Càmera de Barcelona, dirigida per Napoleone Annovazzi.”
Jo crec que és clar, oi… o és que tots van errats per insistir en la valencianitat del debut de Caballé.
Afegisc l’enllaç, procedent de Catalunya. Jo diria que potser allò de Reus devia ser algun assaig perquè el Principal de València era un teatre molt important on, com he dit, Viñas era molt apreciat i cantava la versió valenciana del racconto de Lohengrin adaptada per Teodor Llorente a partir de la catalana. Jo crec que no saps ni qui era Llorente.
M'agradaM'agrada
Et va EFE-Barcelona o tampoc?
https://val.levante-emv.com/cultura/2018/10/06/caballe-grandes-voces-liricas-siglo/1777454.html
Per altra banda Caballé, com és sabut, no era catalanista sinó espanyolista . “Yo soy española bilingüe”. “Mi madre era valenciana, mi marido, aragonés y mis hijos estudiaron en España”, “Mis padres me enseñaron que había muchas lenguas en España pero que la lengua de España es el español.” I va rematar la cosa firmant un d’eixos “Manifiestos” anticatalanistes que demanaven que l’única llengua a tos els efectes fora el “español, la lengua común”.
Adéu-siau, noi.
M'agradaM'agrada
Però continuem igual: si una font que et cita fonts i que sabem que és un treball seriós i fonamentat, darrere del qual hi ha recerca en arxius i documentació de diferent tipus, ens diu que va haver-hi una representació el 17 de juny i una font que no sabem d’on treu les dades i que s’ha fet copiant una altra font similar que ve d’una agència de notícies que tampoc no sabem ni qui l’ha redactat ens diu que hi va haver una altra el dia 27, ¿on hi ha el problema? La primera funció continua essent la del 17. Que la segona font, la que no sabem d’on ho treu, diu que la funció del 27 era la primera? Que aporti les proves, com sí que fan els annals del Fortuny. Si per a conèixer una dada històrica hem de creure més una notícia anònima d’agència de premsa que una monografia especialitzada, malament anem.
I justament, perquè el Principal era un teatre bastant més important que el Fortuny, en tot, és lògic que si la companyia, formada per estudiants de cant recentment graduats que no havien actuat mai junts, ha d’anar a València, miri de fer abans uns “bolos” (a Reus i potser a Figueres), per tenir un rodatge i arribar-hi en millors condicions. Però tampoc no eren assajos: eren representacions públiques. Segurament, les de València sortirien més rodades per això.
I si tot plegat és així, què vols que faci? Demanar perdó perquè el debut hagi estat a Reus i no a València? Ni podem canviar-ho ni és rellevant. I, en el fons, m’és igual. El que sí que m’importa és que una dada que està de diferents maneres en mitjans diversos, s’aclareixi d’un cop i sigui la correcta. I ningú no ha menystingut en cap moment el Principal ni ha dit res en contra seu: ningú.
La resta, no ve al cas. Només que fa uns anys, això sí, vaig comprar un bonic exemplar del Llibret de versos, en l’edició de 1885, amb una petita dedicatòria de Llorente, encara que només signa com ” el autor”, així, tal qual. També tinc sengles edicions de les traduccions que va fer al castellà de la primera part de Faust i de Heine, que l’acredita com a coneixedor de l’alemany i fa totalment factible que traduís In fernem Land.
M'agradaM'agrada
No li lleves a València l’honor d’haver debutat la Montse al Principal. Ella va acabar els estudis al 54 i va cantar en diversos llocs fins que debutà com a cantant d’òpera representada el 27 de juny del 55. Totes les font que t’he donat no poden estar enganyades. Aquesta és de RTVE.
“Caballé se graduó en 1954 en una accidentada prueba final en la que llegó a perder el conocimiento, y tras titularse hizo su primer debut operístico con el papel de Serpina de La serva padrona en el Teatro Principal de Valencia el 27 de junio de 1955 con la Compañía de Ópera de Cámara de Barcelona, dirigida por Napoleone Annovazzi.”
Jo crec que és clar. A Reus, dic jo, cantaria alguna cosa que no seria una òpera representada completa, com va fer en altres llocs. El que passa és que hi ha qui vols demostrar a tota costa que debutà a Catalunya, de la mateixa manera de que catalanitzen nom de Victoria de los Ángeles i publiques després de sa mort CD amb la falsificació de “Victòria dels Àngels” quan esta senyora se sentia més bé andalusa i el seu nom està en castellà. És el mateix que quan al meu cunyat Josep Miquel, els espanyolistes s’entesten en dir-li “José Miguel” .
Esta és la font:
M'agradaM'agrada
Perdó:
https://elpais.com/cultura/2018/10/06/actualidad/1538807004_654748.html
Debut operístic: 27 juny 1955 al Teatre Principal de València.
Acaba els estudis en 1954 i canta en diversos llocs abans del debut a la capital del Túria.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per aquest emotiu apunt. Montserrat Caballé s’ho mereixia. La meva tardia incorporació al Liceu ha fet que no pugui gaudir mai en directe en escena a la gran soprano, però com molt bé dius ens queden els seus enregistraments. Descansi en pau.
M'agradaM'agrada
En mi comentario anterior he mencionado dos arias maravillosamente interpretadas por Montserrat Caballé. Aq: :uí va la primera: “D’amor al dolce impero” de “Armida”, de Rossini.
M'agradaLiked by 1 person
Y aquí la segunda, procedente del Met que tan injustamente la ha olvidado. En la escala cromática descendente (que Martina Arroyo sólo emite la mitad, en la grabación para RCA que tenía que haber registrado Caballé, pero sus desavenencias con Plácido Domingo lo impidieron) de “Arrigo, ah parli a un cuore”, de “I vespri siciliani” de Verdi, supera incluso a Callas:
M'agradaM'agrada
Extraordinaries!
Gracies.
M'agradaM'agrada
Fantásticas las dos arias.
M'agradaM'agrada
A vegades em fa ràbia no haver nascut abans per a haver pogut gaudir en directe aquestes representacions que comenteu els sèniors de la casa. Dels anys que parleu jo encara no era a aquest món, i em vaig incorporar tard al món operístic. Cert és però que va ser una de les grans. Jo la vaig poder gaudir en directe fa alguns anys en un últim concert d’homenatge que va fer al Liceu, però és clar, no era el mateix. El cap de setmana, a casa, va tenir el seu petit homenatge amb algunes d’aquestes àries fabulendes (fabuloses i estupendes) que va deixar enregistrades. Fa poquets mesos, navegant per Internet sense rumb vaig topar-me amb una gravació d’un programa de ràdio que s’havia fet feia una anys i que repassava la seva carrera artística. Una delícia. Ves per on, de sobte ha cobrat un cert sentit.
M'agradaM'agrada
BRAVO!
M'agradaM'agrada
És l’obituari més maco que he llegit des de dissabte
M'agradaM'agrada
Que puc dir despreś de llegir aquest article tant ben escrit i tant sentit…, no res. Está tot dit. Gracies Joaquim, Gracies Colbran i gracies a tots per escriure cosas tan ben dítes. Tant sols aixo, gracies, bellesa i silenci.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquìn por este homenaje a la gran Caballé. Ya lo había leído pues una amiga lo compartió en Facebbok. Muy emocionante.
M'agradaM'agrada
Hermoso post amigo. Montserrat siempre ocupará un lugar especial en mi corazón. Al igual que contigo, mi amor por la ópera no sería lo mismo si no fuera por ella. He tenido la inmensa fortuna de verla en sus grandes roles en su época de máximo esplendor: Norma, Semiramide, Tosca, Adriana, Roberto, Ballo, Manon… y varios recitales. Es impagable lo que ella me aportó.
M'agradaM'agrada
Potser vaig una mica tard, però crec que mai ho és massa per retre homenatge a una figura com la de Montserrat Caballé. Jo vaig néixer l’any 1988 i, per tant, alguns dels meus primers records són de les olimpiades de Barcelona ’92. També d’aquells anys el meu primer record de la Caballé cantant el Barcelona amb el Freddie Mercury. Aquella imatge que donava em recordava enormement a la Castafiore del Tintín, imatge grotesca que li vaig atribuir gran part de la meva infància.
No va ser fins a la meva preadolescència que això va canviar dràsticament. Un dia d’aquells que anava a dinar a casa els meus avis, em van posar el DVD de la Norma de Bellini que va cantar a Orange l’any 1974. Allà vaig entendre que la Caballé no era un personatge de broma. Tot i que la meva passió per l’òpera no em va venir fins al cap de molts anys aquell dia em va marcar molt i el recordaré tota la vida. Gràcies avis.
Tots aquells que no hem pogut escoltar la seva veu al teatre ja feia anys que fèiem tard. Tot i així hi ha moltíssimes grabacions amb les quals ens podem fer una idea del que va ser.
Crec que TOTS els músics, toquem el gènere, estil o instrument que sigui hem d’aprendre i deixar-nos influenciar per aquest gegant de la música. Una cantant amb un domini tècnic inabastable que va posar sempre aquesta tècnica al servei de la MÚSICA.
Descansi en pau.
M'agradaM'agrada
Precioso Joaquim
M'agradaM'agrada
No tothom pot fer les feines al seu gust. Caballé, sí. I el seu gust era exquisit. Gràcies pel teu comentari, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Gracias Joquim y Fede por vuestras palabras. Como dice Nuria, todo está dicho. Personalmente sólo pude escucharla una sola vez en vivo… mejor eso que nada 🙂
Ahora estará en el cielo de las artistas, con todas las y los grandes y pequeños artistas.
M'agradaM'agrada
Trista notícia la de la mort de la Caballé, una d’aquelles artistes que ja porten l’article LA indissolublement lligat al nom i per tant, una de les grans.
Sóc d’aquestes que per edat no la vaig poder gaudir en els seus anys brillants, però si que vaig tenir ocasió de veure-la i sentir-la fa pocs anys a Manresa en un d’aquests recitals que probablement ja no havia d’haver fet (em va fer patir més que no pas gaudir), però en tinc un bon record, acompanyada de la meva àvia almenys les dues la vem poder veure ni que sigui una vegada a la vida.
El que no se m’escapa és que es tracta d’una veu com poques n’han existit, fina i exquisida i no seré jo la que en parli, doncs ja s’ha dit tot.
Més enllà de les consideracions personals que es puguin fer de la persona, aquests dies en que algunes televisions n’han emès entrevistes d’arxiu, em quedo amb moltes de les seves reflexions sobre la música i l’art, que comparteixo totalment.
“La música és una forma d’expressió que no neix de pensar, neix de sentir” Doncs així sigui.
Gràcies Montserrat!
M'agradaM'agrada
Joaquim:¿Tú tienes alguna duda de la catalanidad de Caballé? No ¿Verdad?
Nació en Catalunya, por lo tanto era catalana.
¿Firmó documentos en contra del catalán? Lo desconozco. Sé que figuró en las listas de CIU, en aquell lugar testimonial de los favores prestados, pero figuró y no voy a meterme en berenjenales que nada aportan a su grandeza.
Yo no sé cómo tienes tanta paciencia con este troll que parecía desaparecido y que vuelve a taladrar
M'agradaM'agrada
Montserrat no es solo catalana o española o europea
Doña. Montse cuya ideología es màs que respetable como cualquier ideología que respete las opiniones de todo el mundo aunque sean contrarias, es universal
M'agradaM'agrada