Roberto Alagna i Elina Garanca a Samson et Dalila al Met 2018 Fotografia de Ken Howard MetOpera

Samson et Dalila és un cromo, una Gran Opéra vinguda a menys que és resolt en tres actes i en prou feines dues hores de música, de les quals una hora i tres quarts és d’una inspiració, bellesa i seducció melòdica irresistible, però Saint-Saëns no va estar gaire inspirat en el final i després de la sumptuosa bacanal tot és precipitat, vulgar i excessivament vulnerable sobretot després d’un intensíssim segon acte.

Aquesta òpera que com tantes altres voreja el terrorisme religiós, esdevenint un pamflet que incita a l’odi, la venjança i la lluita armada en nom de Jehovà, ha tornat al MET, on es recorden representacions memorables amb cantants mítics, ara en una nova producció del director serbi resident a Estats Units, Darko Tresnjak  i sota la direcció musical del britànic Mark Elder, comptant per a la parella protagonista amb dos cantants de gran relleu si bé inadequats per aquests rols, el tenor francès Roberto Alagna i la mezzosoprano letona Elina Garanca.

Després del primer acte creia que m’ho acabaria passant bé, però us he de confessar que durant el tercer acte, que no és gaire llarg, desitjava d’una vegada que les columnes del temple els sepultessin a tots, se m’ha fet etern. Decepció per tant, malgrat que com ja ens té acostumat el públic del MET que s’ho empassa tot amb una naturalitat sorprenent, la standing ovation ha està per a tots garantida i si no has estat gaire atent al que passava a dalt de l’escenari, al final diries que ha estat una cosa extraordinària.

El millor sense discussió ha estat la direcció musical de Mark Elder. El director anglès ha extret de la fabulosa orquestra del MET i del poderós cor, el bo i millor, amb una direcció arrauxada i intensa, sense obviar el matís, la delicadesa atmosfèrica oratorial del primer acte o la seducció sonora del segon acte, carregat d’alt voltatge sensual i amb una orquestració riquíssima que ell ha sabut transmetre amb un resultat molt reeixit.

A Roberto Alagna mai ningú li podrà retreure que sigui un cantant que passa de llarg, ja que puja a dalt de l’escenari sempre s’implica i s’entrega totalment, donant-t’ho tot i això és quelcom extraordinari perquè molts dels cantants que són alguna cosa avui en dia, tenen un grau d’implicació en el que fan, d’un distanciament brechtià exasperant. El cant d’Alagna és sincer, honest i generós, la seva dicció sempre dita amb molta cura i si canta en francès és un luxe escoltar-lo perquè se li entén tot, un altre aspecte molt poc valorat darrerament, però la veu d’Alagna el “limita” o l’hauria de limitar a un amplíssim i inabastable quantitat de rols escrits per a tenor líric. Ell no obstant no s’ha arronsat mai i en una cursa final d’una carrera llarga, ha començat a fer provatures, quasi mai amb resultants esclatants o definitius, amb rols com Otello, Calaf o aquest Samson que ara canta en aquesta nova producció novaiorquesa. després d’haver-ho fet a Viena, també amb Garanca i de la que ja en vaig parlar a IFL. Ara potser m’ha agradat més que, però continua sent un Samson insuficient. Manca rotunditat en el registre central per imposar-se com a aquest líder religiós que a cop d’espasa actua en nom de Déu, però també li manca la rotunditat sonora en el registre més agut per traspassar cor i orquestra, és clar que quan ha d’atacar l’agut del gran duo del segon acte, molt més despullat i desproveït de l’excusa orquestral, el resultat ha vorejat el precipici perquè la veu denota l’esforç que ha de fer constantment per fer-se valer en un rol poc apropiat,. és clar que la seva personalitat escènica juga al seu favor, però la partitura és la que és i posats a comparar la seva veu amb Domingo o Vickers (vull obviar a Cura que va ser un gran Samson però que després la seva carrera ha demostrat que allò va ser un miratge), els dos darrers grans Samson, ell en surt perdent i per molts punts. L’honestedat i aquestes ganes d’agradar i l’empatia que sempre desborda, el fan  guanyar molta condescendència i no hi ha dubte que es fa estimar, però el Samson no és per a ell, al menys a partir del segon acte on mostra les seves màximes carències vocals.

La mezzosoprano Elina Garanca té un físic elegant i seductor, és una dona d’una gran presència i bellesa, això la fa especialment idònia per cantar Dalila, però per una banda hi ha en el seu cant exquisit i musicalíssim, una permanent fredor, potser per por a estripar una veu bellíssima i per l’altra hi ha una manca de registre greu, imprescindible en aquest rol, que fa que la seva actuació desaparegui del pla sonor com a mínim en un 35% de la seva part. La gran Garanca també té uns límits i amb aquesta Dalila, com també ho va evidenciar a Viena, els sobrepassa i no convenç malgrat la presència i aquella veu gloriosa que posseeix i que quan traspassa la zona central per enlairar-se esdevé d’una brillantor extraordinària. D’acord que actualment no tenim contralts que es puguin comparar amb ella amb seducció estètica, però vocalment si, i és una llàstima que el MET es deixi endur per aquesta imatge hollywoodiana obviant allò que és realment important en una òpera, que no és altre cosa que l’adequació vocal al rol i Garanca no té ni el registre complert, ni la entitat dramàtica per fer convincent la seva Dalila. Només amb el físic no n’hi ha prou. Si el MET de fa anys va comptar amb Horne, potser ara haurien d’haver demanat a Lamieux cantar aquesta part, total amb la cortina que li posarien a sobre, similar a la que lluïa Meade a Semiramide i una mica d’imaginació, tots ens deixaríem endur per aquella veu de vellut que si fa justícia al rol, i de ben segur tots recordaríem a Hedy Lamarr.

Com a Gran Sacerdot la veu de timbre desagradable de Laurent Naouri no acaba de donar el to sinistre i greu, malgrat que baríton francès és un cantant excel·lent que en altres rols assoleix molta més presència que aquest malvat de cartró pedra.

Correcte sense més l’Abimélech de Elchin Azizov i insuficient el vell hebreu de Dmitry Belosselskiy sense cap dels greus que demana la partitura per imposar autoritat i profunditat als seus advertiments davant d’un Samson sord. Un baix sense greus és tan frustrant com un tenor sense aguts.

Els rols més petits han estat servits amb solvència per Tony Stevenson i Bradley Garvis com a filisteus i Mark Schowalter com a missatger.

La nova producció de Darko Tresnjak s’inicia de manera interessant, clàssica però  amb una escenografia que permet jugar amb els volums que el bon disseny de llums atorga a unes gelosies metàl·liques que encotillen una escala a la manera de murs de fortalesa. Amb un decorat a mig camí entre la modernador i el clàssic, sobta que el disseny de vestuari sigui una recreació exacta de les pintures romàntiques, amb unes passamanaries i bijuteries ostentoses, més properes a la revista musical que no pas a un drama d’aquestes característiques. Fins i tot hi ha un moment que surten uns plomalls roses portats per uns guerrers de la guia spartacus, que farien les delícies a Carmen del Lirio.

Jo ja accepto que aquesta òpera sigui la sublimació del kitsch, però aquesta barreja entre el Cecil B. De Mille i la Fura dels Baus ensucrada, l’he trobat indigesta i poc atractiva. Si juguem a clàssics apostem pel món de Paul-Albert Rouffio, per exemple, però aquesta simbiosi indigesta l’he trobat d’un mal gust extraordinari, sobretot en un tercer acte mal resolt i amb un vestuari de coronats, que a un carnaval de Sitges ho trobaríem més lluït i provocatiu.

En el mes de març es repeteix aquesta producció amb canvi de repartiment, Samson serà el destraler Antonenko, però Dalila serà Anita Rachvelishvili, de ben segur més adequada.

La gran sala del MET continua presentant tants buits com el Liceu de Scheppelmann, però d’això ja en parlaré aviat.

Finalment ahir van voler fer justícia a la injustícia de la setmana passada I Susan Graham va anomenar a Caballé i van passar el fragment final del duo d’Andrea Chénier que ella i en Carreras van cantar en la gala del centenari. Va ser emotiu, si, però massa curt i poc documentat. Amb la quantitat de fotografies que hi deu haver a l’arxiu del teatre de les nombrosíssimes intervencions que hi va fer, no hagués estat malament dedicar-li una mica més d’espai, en lloc de la poca soltada d’entrevista a la divina Leonard parlant del vestuari de Marnie, per promocionar la venda d’entrades. El MET no ha estat a l’alçada de tot el que Caballé va oferir al teatre.

Camille Saint-Saëns
SAMSON ET DALILA
Ópera en 3 actes llibret de Ferdinand Lemaire

Samson…………………Roberto Alagna
Dalila…………………Elina Garanča
High Priest…………….Laurent Naouri
Abimélech………………Elchin Azizov
Old Hebrew……………..Dmitry Belosselskiy
Philistine……………..Tony Stevenson
Philistine……………..Bradley Garvin
Messenger………………Mark Schowalter

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Direcció musical………………Mark Elder

Direcció escènica……………..Darko Tresnjak
Escenografia……………Alexander Dodge
Disseny de vestuari………..Linda Cho
Disseny de llums……….Donald Holder
Coreografia…………..Austin McCormick

Metropolitan Opera House, 20 d’octubre de 2018