Piotr Beczala i Marc Piollet, amb l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, 24 de novembre de 2018. Foto IFL

Vaig badar i quan vaig voler comprar entrades pel concert de Beczala al Liceu em vaig trobar amb localitats disponibles, dolentes i caríssimes, és a dir sempre estaran buides perquè pagar 84 o 104 euros per entrades laterals, per molt que estiguin situades als pisos nobles (aquest ridícul classicisme continua vigent després de tants anys de la democratització del teatre. El cas és que després de marcar dues entrades i no acabar de decidir-me del tot vaig tenir la immensa fortuna de tenir a prop un àngel que em va proporcionar dues entrades perquè ella no hi podia assistir.

En menys de dues hores de l’inesperat regal estava assegut a unes magnífiques butaques de platea disposat a gaudir de la que sens dubte serà una de les nits memorables de la temporada. Gràcies estimada i desitjo que et millores ben aviat.

La fórmula de concert operístic em neguiteja, aquest continuo entrar i sortir del cantant ja sigui per beure un glopet d’aigua, ja sigui per donar pas a una peça orquestral que normalment no interessa a ningú, és una manera d’interrompre una relació amb l’artista, a la manera de coitus interruptus, perquè quan s’aconsegueix connectar, i no sempre és fàcil, l’idil·li es trenca per donar pas a un fragment massa sovint rutinari que permeti als cantants reposar. Res a veure amb un recital a piano oi un cicle de liderabend com pot ser un viatge d’hivern, on el cantant està permanent immens en l’obra i si aconsegueix atrapar a l’oient, aleshores es produeix un veritable acte sensorial en total plenitud.

El tenor polonès es va presentar en un estat vocal pletòric, amb una veu que ha evolucionat de manera natural en la plenitud del tenor líric, amb una zona central còmode i un registre greu notable i natural que li permet assumir frases senceres, perfectament audibles, cantades i entenedores, com en el cas sempre conflictiu de “Il tuo bel cielo vorrei ridarti, le dolzi brezze del patrio suol” del famós “Celeste Aida“. Beczala ha assolit aquesta plenitud vocal en un moment de maduresa esplèndida, passada la cinquantena, tot i que n’aparenta 10 menys, i després de fer una progressió intel·ligent del Mozart impecable de la seva joventut fins a aquesta aproximació al verisme líric i al Verdi de plenitud, sense deixar el repertori francès que domina tant i que s’adequa tant a l’elegància natural d’un fraseig distingit i una musicalitat exquisida.

Beczala no força, canta amb naturalitat i té actualment una homogeneïtat de registre envejable. Cap dels tenors actuals que canta el seu repertori disposa d’un instrument tan net, homogeni i clar, sense artificis, engolaments i altres trucs per fer veure el que no és o per amagar allò que no acaba de ser com cal. Beczala és, agradi o no, el millor tenor líric del moment.

L’únic retret que puc fer al tenor és el repertori escollit, perquè hagués pogut deixar algunes de les àries magníficament interpretades durant el concert, per les propines i en el programa oficial ens hagués pogut regalar Berlioz, Txaikovski, més Moniuszko, Rimski, Dvorak o tot allò que atresora el repertori eslau tan oblidat en les nostres temporades i en aquesta mena de concerts de festa major que els cantants acostumen a fer, pensant més en l’èxit fàcil i no tant en la funció cultural i didàctica que també ha de tenir un concert operístic i ja que els director artístics no ho programen, al menys que els cantants s’allunyin dels Verdi, Puccini o Bizet de sempre per oferir joies oblidades.

El concert es va iniciar amb la magnífica obertura de Luisa Miller interpretat per una orquestra encara una mica freda, dirigida amb ofici per Marc Piollet, no un prodigi però al costat del desastrós director de I Puritani semblava extraordinari. També es nota el bon treball fet pel mestre Pons en la magnífica Kàtia Kabànova.

Tot seguit el tenor va cantar l’ària “Quando le sere al placido” que tenint en compte que serà l’òpera que tancarà la present temporada i amb ell de protagonista, potser  millor haver escollit un altre Verdi, però tot va ser obrir la boca i quedar absolutament fascinat i ja fins al final, perquè tot i que el nivell va ser òptim durant tota la nit, jo diria que a la primera part va estar més inspirat que en la segona, tota dedicada al verisme elegant (Puccini, Cilea i Giordano).

Després de Luisa Miller va venir una de les perles, sense cap mena de dubte. Beczala va cantar “Celeste Aida” la complicada ària de Radames amb una demostració mestrívola del control vocal, del fraseig incisiu i de la plenitud vocal i de registre, en una ària incòmode tant pels dramàtics com pels spinto o els lírics. Ell sense cap problema en tot el registre va dir amb autoritat i bellesa, acabant amb un vicino al sol en piano/falset “perdendosi” com marca la partitura encara que sense acabar a baix, tot i que la tradició ha consolidat un vicino al sol trompetejant que poc té a veure amb l’esperit íntim i introspectiu de l’ària. Va atacar el “vicino al sol” per sorpresa del públic que veient la plenitud vocal esperava una sageta en forma d’agut, amb un atac en falset aguantat amb una demostració de fiato esplèndida, fins a un final per  a mi catàrtic.  La immensa majoria del públic segur que va quedar decebut, jo no. Caram quina diferència amb el diví bavarès a favor del polonès, és clar.

Després del deliciós preludi del tercer acte de Carmen, va cantar “La fleur que tu m’avais jetée” amb un francès una mica particular, però amb una classe extraordinària i si bé li va mancar un altre prova de refinament afrancesat en l’agut, com feia Carreras, malgrat les crítiques que rebia per fer-ho, la interpretació de l’ària de Don José va ser tot un manual de com fer front al rol sense semblar Canio.

La primera part va acabar amb l’ària “Szumia jodly” de la preciosa òpera de Stanislaw Moniuszko, Halka. Potser no va ser la peça idònia per acabar la primera part, però va ser el més interessant musicalment parlant, primer perquè és mot rar escoltar per aquí música d’aquest compositor polonès, i després perquè és en aquest repertori eslau on Beczala ha de fer d’ambaixador.

Després de 30 excessius minuts de descans, la segona part va començar amb la brillant obertura “Le Carnaval romain” d’Hèctor Berlioz, interpretada de manera brillant i engrescadora per una orquestra ja entonada del tot. Una joia que a banda de recordar-nos aquell Benvenuto Cellini tan bonic de fa tres temporades, ens recorda que encara tenim assignatures pendents al Liceu, difícilment explicables del genial compositor francès.

Per què després de Berlioz va venir la “Recondita armonia” de Tosca és un misteri. Era el moment ideal per tal d’escoltar uns “Inutiles regrets” o “Merci doux crépuscule”, però la segona part estava dedicada exclusivament al verisme i tot i ser la vessant més lírica i elegant del verisme, Beczala va deixar de banda els refinaments afrancesats per deixar-se anar amb interpretacions de “L’anima ho stanca” de l’Adriana Lecouvreur de Cilea o el “Come un bel dì di maggio” quan segurament un “Improviso” hagués estat més celebrat, per acabar amb un impecable “Nessu dorma” al que li van mancar uns quatre o cinc segons més de “vinceró” però que va fer embogir igualment al públic, perquè és difícil escoltar aquesta ària sense estretors, atacs porucs o vulgars, quan en realitat és un cant esperançat de triomf.

L’orquestra abans de les dues obres finals ens va oferir una delicada versió del Crisantemi de Puccini, l’obra simfònica de joventut que serviria de inspiració pel tercer acte i quart de Manon Lescaut.

Com era d’esperar i sense fer-se pregar gaire, Beczala ens va regalar tres propines veristes. “E lucevan le stelle“, “Amor ti vieta” de la Fedora de Giordano i el comiat a la mare de Turiddu a Cavalleria rusticana de Mascagni. Cartarsi total, malgrat que en dues ocassions Beczala va mostrar dues petites mostres d’inici de fatiga. No va anar més enllà ni va fer patir, però entre grans aclamacions i bravos, va acabar un extraordinari concert que m’atreviria a dir que no va deixar insatisfet a ningú.

Bravo!