Segurament en les estadístiques de Opera Base figurarà que el MET és el teatre on s’ha interpretat i es continua interpretant més Il Trittico de Puccini en el se conjunt, 75 vegades des de l’estrena mundial que va tenir lloc en el vell MET el 14 de desembre de 1918, a punt per tant del centenari. I per aquesta ocasió el teatre novaiorquès ha tornat  a programar la trilogia pucciniana alhora que per commemorar el cinquantè aniversari del debut de Plácido Domingo (el tenor) en el teatre substituint a Corelli en una Adriana Lecouvreur al costat de Renata Tebaldi.

Ara, fent de baríton sense ser-ho i sense ser tenor, trenca totes les estadístiques possibles i després de més de 150 rols a les seves espatlles encara l’admeten en els primers escenaris de les cases d’òpera més prestigioses, encara que els resultats la majoria de vegades, com en el cas que ens ocupa, siguin lamentables.

Parlo del que he escoltat de la transmissió radiofònica, per tant no em deixo endur per l’encert o no de la producció escènica de Jack O’Brien, només del que he escoltat, i una vegada més aquesta llegenda de l’òpera em fa sentir la vergonya que creia que ell mai em feria sentir.

Tot i així el públic que l’adora li perdona tot i vol sigui com sigui que continuï destrossant partitures amb la finalitat de veure’l sobre l’escenari. Sota el meu punt de vista una actitud irresponsable i tan criticable com quan ho feia la enyorada Montserrat o l’adorat Josep. En Plácido que semblava que mai cauria en aquesta trampa i per això també es posava al capdavant de les orquestres o les intendències dels teatres per no abandonar mai els escenaris tot i que ja no cantant, ha perdut aquesta batalla de la dignitat i s’arrossega a la recerca de tots els rècords possibles. I en aquest sentit ho guanya tot, trenca esquemes i ho posa impossible a qui ho vulgui superar. Passaran anys i més anys i Domingo continuarà tenint el rècord de rols, de funcions, de longevitat, de tot. Un final ben poc brillant perquè el preu és caríssim.

I un Schicchi sense Schicchi és fa difícil de mantenir ja que la resta del cast és discreta i mira en la correcció no fe ombra al mite, però amb Atalla Ayan, Kristina Mkhitaryan i la Blythe digne però poc brillant, les ombres no es produeixen.

Tampoc el record que hagin pogut deixar els cantants que intervenen en els dos títols que precedeixen la genial comèdia pucciniana, poden fer témer al cantant madrileny l’obtenció del standing ovation més aclaparador de la nit.

A Il Tabarro només la soprano Amber Wagner s’aproxima a la notorietat, però hi ha masses asprors, dureses i imperfeccions en una veu molt interessant però una cantant poc polida. Marcelo Álvarez no sembla ni ell. Ara és l’ombra d’aquell gran tenor belcantista que semblava que esdevindria un fenomen i que de mica en mica va anar caient en la trampa de domingejar i carregar-se un timbre, un color i un estil deliciosos. Gagnidze tampoc ajuda gaire a dignificar a aquest rol, ideal per a grans veus en mans de grans intèrprets.

A Suor Angelica, Kristine Opolais hi posa distinció, gust i ganes, però les facultats no semblen en el millor moment i les comparacions amb les grans Angeliques no triguen a arribar. Ella que sempre juga a semblar la Tebaldi, perd, malgrat la dolçor aproximada d’alguns aguts en front de la soprano pesaresa, tota seducció. El rol li pesa molt perquè és un rol típicament puccinià, dolç però necessitat d’una veu densa i molt dúctil, capaç de traspassar orquestra en el miracle i lluir també la dolçor en els pianissims angelicals. Complicat

Stephanie Blythe aquí si llueix veu com a Principessa però li manca mala llet, no s’acaba d’imposar o d’atemorir, qui sap si perquè en lloc de De Billy hi hagués Pappano tot hagués estat més dramàticament imponent.

El director francès fa sonar magníficament una orquestra que sempre sona bé, però a les tres obres els manca la personalitat per distingir la brutalitat portuària, de la conventual i de la familiar, totes tres demolidores, amb els importants matisos que les diferencia. La genialitat de Puccini necessita en aquest cas quelcom més.

Un centenari que mereixia tres casts més complerts, sense màcules i amb els millors cantants possibles. No ha estat el cas.

El gran triomfador, paradoxes i gratituds del públic novaiorquès a banda, Domingo, que com el Cid seguirà guanyant des del més enllà i Wotan i els calaixos de les taquilles dels teatres on canta vulgui que sigui el més tard possible, tots els reptes possibles.    

Giacomo Puccini
IL TRITTICO
IL TABARRO
òpera en un acte llibret de Giuseppe Adami

Giorgetta……………Amber Wagner
Luigi……………….Marcelo Álvarez
Michele……………..George Gagnidze
Frugola……………..MaryAnn McCormick
Talpa……………….Maurizio Muraro
Tinca……………….Tony Stevenson
Song Seller………….Brian Michael Moore
Lover……………….Yi Li
Lover……………….Ashley Emerson

SUOR ANGELICA
òpera en un acte llibret de Giovacchino Forzano

Angelica…………….Kristine Opolais
Princess…………….Stephanie Blythe
Genovieffa…………..Maureen McKay
Osmina………………Rosalie Sullivan
Dolcina……………..Sharon Azrieli 
Monitor……………..MaryAnn McCormick
Abbess………………Lindsay Ammann
Head Mistress………..Jane Shaulis
Nurse……………….Megan Marino
Lay Sister…………..Stacey Tappan
Lay Sister…………..Edyta Kulczak
Novice………………Jessica Faselt
Novice………………Sandra Piques Eddy
Alms Collector……….Leah Hawkins
Alms Collector……….Cassandra Zoé Velasco

GIANNI SCHICCHI
òpera en un acte, llibret de Giovacchino Forzano

Gianni Schicchi………Plácido Domingo
Lauretta…………….Kristina Mkhitaryan
Rinuccio…………….Atalla Ayan
Nella……………….Gabriella Reyes
Ciesca………………Lindsay Ammann
Zita………………..Stephanie Blythe
Gherardo…………….Tony Stevenson
Betto……………….Patrick Carfizzi
Marco……………….Jeff Mattsey
Simone………………Maurizio Muraro
Gherardino…………..A. Jesse Schopflocher
Spinelloccio…………Kevin Burdette
Amantio……………..Philip Cokorinos
Pinellino……………Scott Conner
Guccio………………Christian Zaremba

Cor i orquestra del Metropolitan Opera
Direcció musical……………Bertrand de Billy

Metropolitan Opera House, Lincoln Center 23 de novembre de 2108E