De la mateixa manera que l’òpera ha trobat un filó important amb les retransmissions al cinema, el teatre de text o el musical també han començat a obrir una possibilitat de negoci, amb les retransmissions en diferit dels espectacles del West End londinenc i des de fa ja uns anys es poden veure algunes de les grans produccions del Nathional Theatre, de la Royal Shakespeare Company o alguns dels títols del teatre musical. I és en aquesta vessant del teatre musical que ahir vaig anar a veure el The King and I que es va representar aquest estiu passat i per una curta estada al Palladium de Londres i que només ahir es va retransmetre als cinemes
Es tracta de la premiada producció de Bartlett Sher estrebada a New York l’any 2015, amb la gran Kelli O’hara com a Anna Leonowens i Ken Watanabe com el Rei de Siam.
Parlar de The King and I és venir-te al cap Yul Brynner, el rol que va estrenar el carismàtic actor d’origen rus l’any 1951 a Broadway i que a banda de immortalitzar-lo també al cinema cinc anys més tard sota la direcció de Walter Lang i la glamurosa i encisadora Deborah Kerr amb la veu de Marnie Nixon, va representar 4525 vegades al teatre, per tant és més evident que tots els altres actors que interpreten el rei tenen una mica o molt a aprendre i copiar de la grandesa del petit Brynner.
L’actor japonès Ken Watanabe fa un esplèndid rei, però tot i intentar d’allunyar-se del referent no pot evitar en els moments culminants de copiar més que d’imitar els gests si bé no tan exagerats coms els que feia Brynner que semblava que degut a la seva petita estatura exagerava per poder tenir més notorietat. Watanabe canta més que Brynner que recitava sobre música.
Kelli O’hara és una delícia, una joia encisadora que t’atrapa des de la primera escena i té la privilegiada facultat de guanyar-te per la personalitat artística i les grans dots d’actriu, a banda de la veu privilegiada que arrodoneix una de les actrius amb més talent dels darrers anys en els escenaris del teatre musical. Comparable a les grans i motiu sense cap mena de dubte per reposar els grans i mítics títols dels musicals clàssics, perquè amb ella tenen garantit una gran part del triomf.
És evident que tots esperàvem el gran moment del “Shal We Dance?” el punt d’inflexió d’aquesta joia de Rodgers & Hammerstein II en el que la tensió, l’atracció, el sexe i el joc de poders es tensionen al màxim al ritme contagiós d’una polca memorable que fa voleiar al costat de les emblemàtiques faldilles de Miss Leonowens les fantasies de totes les platees. I és en aquest precís i gloriós moment del millor i més genuí teatre musical on O’Hara es creix com a gran protagonista d’aquest constant duel de submissió fingida, que esclata amb aquest triomf absolut que et ha oblidar la veu de Gertrude Lawrence i l’encís de la Kerr. Què gran és O’Hara.
La resta són nimietats al costat dels dos protagonistes.
Vaig trobar a faltar una presencia vocal més rotunda per a la Lady Thiang, ja que Ruthie Ann Miles sembla més una minyona que no pas la primera dama.
Tampoc la parella d’enamorats, Tuptim (anodina veu i presència de Na-Young Jeon) mentre que Dean-John Wilson que interpreta a Lun-Tha, mostra moltes hores de gimnàs i poques de tècnica de cant de, ja que canta a batzegades els dos moments més tendres i ensucrats.
La producció de Bartlett Sher de qui ja havíem vist la reeixida South Pacific, també amb una aclaparadora O’Hara i darrerament moltes produccions pel MET no totes amb el mateix encert, és tot un encert.
No hi ha aquell luxe que hem vist de les fotografies de l’estrena ni de les reposicions posteriors, però sap crear els ambients monumentals amb només suggeriments, cortines i elements escenogràfics determinats.
La coreografia de Christopher Gattelli basada en l’original de Jerome Robbins és elegant, tot i que el llarg ballet de la cabana de l’oncle Tom orientalitzada, es fa massa llarg, tot i que no es pot prescindir d’aquesta escena perquè motiva el desenllaç.
El que em va semblar més lamentablement fluix va ser la part orquestral, tant la direcció tova i poc dramàtica de Stephen Ridley, com l’adaptació de l’orquestració original de Robert Russell Bennet, amb una orquestra que deu ser la meitat de la prevista originalment, treuen notorietat a una proposta digne que en el cas de la protagonista situa aquesta interpretació en un lloc gloriós.
Tots els detalls a:
IN FERNEM LAND 
Me lo pasé en grande, gracias a las ricas melodías de Rodgers, abaratadas por una orquestación infame y una dirección musical fofa y carente de brillo, pero Kelli O’Hara puede con todo. Es la más grade estrella del Broadway de la actualidad sin duda alguna y en ella se piensa a la hora de reponer un título glorioso del gran momento musical de Broadway que concluyó con el estreno de “Hair” en 1967. Con ella se contó en la reposición (2006) de “The pajama game” (deslucida por una orquestación diferente de la del estreno) y posteriormente por un maravilloso “South Pacific”, un extraordinario “Carousel” y ahora este “The king and I”. Entre estas reñposiciones ha tenido el honor de estrenar “The bridges of Madison County”, magnífico musical que no tuvo el éxito que se merecía.
Los estudios líricos de soprano de Kelli O`hara le han permitido actuar en el Met como Valencienne en “The merry widow” (la mejor intérprete de un cast encabezado por Renèe Fleming en horas bajas) y una estupenda Zerlina (también la mejor del reparto” del reciente y último “Cosí fan tutte del Met). Los compañeros de reparto de “The king and I” han de ser: una soprano lírica (Tuptim), un tenor robusto o barítono lírico (Lun-ta) y una mezzo o contralto (Lady Thiang), ninguna de estas tonalidades las hemos podido escuchar en esta versión. El rol del rey fue compuesto expresamente para la voz “baritonal” de Yul Bryynner pero no se precisa hacer uso específico de la misma.
Efectivamente, como señala Joaquim, Marni Nixon dobló a Deborah Kerr en la versión cinematográfica de este bellísimo y melódico musical, pero no completamte. Ambas grababan los playbacks en cabinas separadas pero contiguas y luego los técnicos utilizaban lo aprovechable de Kerr y le añadían aquellas frases y notas que Nixon cantaba muchísimo mejor. Se daba la circunstancia que Kerr y Nixon tenían el mismo timbre de voz, pero la tesitura de Kerr sólo era utilizable en parte de la zona central y grave, el resto fue encomendado a la famosa soprano “dobladora” Marni Nixon, destacada en estrenos de obras líricas contemporáneas y alguna incursión en Broadway (“The girl in pink tights”,…) y Hollywood (una de las monjas del convento de “The sound of music”, por ejemplo).
M'agradaM'agrada
Pues una lástima, yo no me enteré que lo hacían. Es más, Gracies Joaquim pues es la primera noticia que tengo que estén empezando a retransmitir en cine espectáculos del West End, por supuesto intentaré a partir de ahora que no se me pasen pues la verdad que para mi el musical es una debilidad. Un saludo.
M'agradaM'agrada
Vaig saber-ho la vigília per FB. Em va agradar molt. Anna i el rei molt bé. El vestuari d’Anna molt encertat a l’època. Em va agradar trobar-vos, Joaquim i Fede.
M'agradaM'agrada
Que interessant Colbran, com se les enginyaven per donar el millor producte.
Recordo amb molt plaer el primer cop que vaig veure la pel·lícula. Ara, no se si m’agradaria veure aquesta reposició teatral,
M'agradaM'agrada