Uns bons cantants ja està prou clar que no fan una bona funció, perquè una representació com La Bohème, tota ella sentiment i passió, et provoquin el calfred per l’espinada hi ha d’haver quelcom més que una bona tècnica i línia de cant i si passen els actes i arriba “una terribil tosse” i no estàs fet un flam és que res acaba de funcionar, i efectivament és així.

Viena continua amb velocitat de creuer, títol rere títol amb aquesta poderosa màquina de fer òpera que és la Staatsoper, sense que en la immensa majoria de representacions que ofereixen per streaming intern acabi de passar res realment memorable. és una casa d’òpera que ofereix producte de qualitat però “prêt a porter”, poques vegades d’alta costura.

Començant per la més que clàssica producció de Franco Zeffirelli en la vessant vienesa, que difereix una mica de la del MET i la Scala tot i que aparentment siguin idèntiques. Ja està tot vist i revist, no hi ha cap mena d’emoció, els cantants ni la deuen assajar, els vesteixen, surten a escena i tothom va fent. Com és possible que en el gèlid tercer acte “la buona donna chi sa dove il pittore lavora” surti a feinejar amb una brusa? Tant hiperrealisme escènic per caure en aquests detalls de provincianisme de luxe. Els moviments són mecànics, Mimí mai surt amb el “viso di malata”  i al quart acte per acabar-ho d’adobar se la veu amb més salut que tots els que estan a sobre de l’escenari, pe no parlar del vestuari tècnicament impecable però ben planxat i acabat de sortir de la bugaderia. El teatre actual necessita d’un altre rigor i d’una altra credibilitat. Admetent que la producció pugui ser eterna, el treball que cal fer perquè una representació operística del segle XXI sigui creïble, va molt més enllà del que ofereix Viena en les òperes de repertori, amb una manca d’assaigs evident i inadmissible.

Manca d’assaigs que també s’aprecia entre el fossat i l’escenari, és clar que aquesta manca de compenetració i entesa és quelcom habitual en les direccions de la directora Speranza Scappucci molt més aplaudida en sortir a dirigir abans del primer acte que en rebre els aplaudiments al final del quart. Com ja va succeir al Liceu amb el tan aplaudit Attila que en a mi no em va agradar tant, ell va amb una marxa prefixada i els demés han d’anar a buscar-la, per no parlar d’aquells moments d’esclat que tant li agraden i que l’orquestra ho tapa tota  la recerca de l’efecte fàcil. Això potser a Attila funciona, però en un joiell de filigranes emotives com La Bohème, no és garantia de res. El gran concertant, que és el segon acte semblava que la nau anava directe al naugrafi o contra les roques. Em continua semblant una directora més valorada i apadrinada del que realment correspon.

L’equip de cantants és magnífic. Ningú canta malament, ningú té veu inapropiada, lletja o fins i tot diria que fora d’estil, però ningú expressa, ningú comunica, ni transmet.

Quan a una Bohème el calfred l’has d’anar a buscar tu, malament rai i això és el que m’ha passat, i tot anant als llocs on sé que la genial partitura em fa mal, no he trobat, més enllà de la correcció, res que em colpís.

Marina Rebeka té la veu perfecte per a Mimi. Ella segurament és la més apropiada, però no hi ha emotivitat en les seves petites grans frases, no hi ha res que em faci entendre que estem davant d’una noia poca cosa, senzilla, que broda flors i no té cap aspiració a la vida que la situí en l’excepcionalitat. No n’hi ha prou amb omplir totes les notes.

La gran promesa dels tenors lírics, el francès Benjamin Bernheim, canta un Rodolfo sense fissures, arriba a tot arreu i no fa patir, ni la veu s’escanya, ni entuba, ni per suposat destrossa res, senzillament ho canta, però la grandesa de Rodolfo rau en la senzillesa. Com Mimi es jove, però ell té més somnis, és un poeta i en el seu fraseig hi hauria d’haver aquesta poesia, aquest romanticisme i aquesta rauxa artística que corre per les seves venes. Ell ha d’enamorar a la modista Mimi que l’ha de veure com l’home que l’ha de treure de la seva rutina, però Bernheim no traspassa la barrera de la veritat artística i es queda en la lectura correctíssima d’un rol que no s’ha fet seu encara.

Clemens Unterreiner és un bon baríton de la companyia vienesa. L’acabem de veure com a magnífic herald a Lohengrin i ara és un bon Marcello que s’integra al conjunt. Si hi hagués hagut més assaigs, o senzillament assaigs, segurament ell i Bernheim s’haguessin acoblat més en els duos, però ell és un bon professional que difícilment serà un Rigoletto, però com a Marcello amb unes condicions més propicies no ha de tenir mai cap problema.

Interessant la Musetta de la soprano etíop Mariam Battistelli. No sé on he llegit mezzosoprano, cosa que em preocuparia de ser certa. És una veu plena, amb cos, res a veure amb aquelles Musettes que crispen el cervell, però necessita que un director amb ganes l’ajudi a treure alguna cosa més del rol, del que ella treu que no va més enllà de la rutina i d’un “Quando me n’vo” d’excessius clixés.

Magnífic Jongmin Park (un altre habitual de la companyia vienesa), que en els darrers Troyens assumia un rol que semblava sobrepassar-lo, però que com a Colline omple sense problemes la “vecchia zimarra” del registre que li correspon, si bé el calfred patètic és més de manual que no pas de sentiment.

Correcte el Schaunard de Samuel Hasselhorn, cantant que el proper 20 de desembre cantarà a l’Auditori de Barcelona en el cicle de lied que organitza la Schubertíada.

En els rols més petits destaca en el doble rol de Benoit i Alcindoro Hams-Peter Kammerer, amb més veu del que acostumen ha tenir els cantants que interpreten aquests rols, o en tot cas sense exagerar gens una interpretació sovint massa caricaturitzada.

Giacomo Puccini
LA BOHÈME
òpera en 4 actes llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica

Rodolfo: Benjamin Bernheim
Mimì: Marina Rebeka
Marcello: Clemens Unterreiner
Musetta: Mariam Battistelli
Schaunard: Samuel Hasselhorn
Colline: Jongmin Park
Benoit: Hans Peter Kammerer
Alcindoro: Hans Peter Kammerer
Parpignol: Dritan Luca
un sargente: Oleg Savran
Doganiere: Johannes Gisser
un venditore ambulante: Thomas Köber

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director del cor: Martin Schebesta
Direcció musical: Speranza Scappucci

Direcció escènica: Franco Zeffirelli
Escenografia: Franco Zeffirelli
Disseny de vestuari: Marcel Escoffier

Staatsoper de Viena 29 de novembre de 2018