Vaig escoltar la retransmissió radiofònica de la premier de la nova producció d’Otello de la Bayerischen Staatsoper, del passat 23 de novembre i no em va agradar. Ahir vaig veure el streaming del canal de l’òpera bavaresa i com era d’esperar m’ha agradat més. Segurament perquè els cantants han estat millor i perquè l’escena, que no m’ha acabat de fer el pes, distreu i posa el punt d’atenció en altres aspectes, que si més no s’han de repartir el protagonisme amb la part musical i vocal.

Kirill Petrenko és el gran artífex galvanitzador d’un triomf que per altra banda estava cantat amb dos cantants tan estimats pel públic com són Kaufmann i Harteros.

L’orquestra verdiana que amb aquest Otello ja fa un gir espectacular cap a un protagonisme molt més decisiu i compartit amb les veus, està portada de manera prodigiosa per un Petrenko molt atent a les característiques del tercet vocal,. intentant no tapar a Kaufmann com va succeir amb l’Otello londinenc dirigit per Pappano. Per TV és cert que tot queda molt més equilibrat i no s’aprecia la limitada projecció de Kaufmann com si succeeix en els teatres, totalment letal en una òpera com Otello, però en l’streaming també s’apreciava aquest intent per evitar que la densitat de l’orquestra verdiana no perjudiqués a les veus i alhora no deixar de ser ni Verdi, ni Otello. El director rus ho aconsegueix sense desvirtuar res, gràcies a una orquestra que el coneix bé i d’una qualitat extraordinària.

El Cor de la Bayrerischen Staatsoper no va estar tan lluït i en el tercer acte van estar a punt del naufragi en no ser capaços, sobretot la corda de les sopranos, de fer front a la intensitat sense perdre color i qualitat.

Vocalment Kaufmann fa el seu Otello i no és el meu Otello, però és millor que el de Londres. S’adequa bé a les exigències del rol potenciant el fraseig i mesurant molt millor les forces per no passar per estretors. Ahir, molt millor que el dia 23, la veu sonava més lliure i sense els engolaments que el caracteritzen. No té cap moment espectacular, cap moment que impressioni, ni cap moment que trasbalsi. Com que ho  supera tot ningú podrà dir que no és Otello, però ni em trasbalsa ni em colpeix, ni ara per ara em fa oblidar a cap dels Otello que tinc com a referents.

La Harteros verdiana ja he dit moltes vegades que m’interessa poc. Aquest rol s’adequa bé a les seves característiques de lírica plena, però és un rol complicat perquè no té cap de els característiques de les grans heroïnes verdianes i la seva passivitat exaspera, només amb una seducció ben genuïna, sincera i senzilla es pot fer una creació d’aquest rol, sempre al darrere de Otello i del gran Jago. La soprano muniquesa està sempre on ha d’estar, compleix bé amb la seva passivitat i només quan té un cert moment d’enfrontament directa amb Otello en el gran duo del tercer acte intenta, crec que amb poc encert, a dotar a la seva emissió d’una intensitat dramàtica que fa que l’homogeneïtat del registre es perdi i surtin duies veus diferenciades, la seva i una altra que quasi parla amb l’intent de dotar al fraseig del dramatisme necessari. Aquest canvi de color desvirtua poc, és cert, però també l’allunya de les millors Desdemona que tinc en el pensament.

Gerald Finley és un gran cantant que de mica en mica s’ha anat imposant i ara sembla que per fi ha aconseguit el reconeixement que mereixia. Si com Hans Sachs em sembla excepcional, no poc dir el mateix coma Jago. La interpretació és molt intel·lectual, segurament per suplir la manca d’una columna sonora molt més dramàtica. Ell juga a la lliga de cantants intel·lectuals que com Fischer-Dieskau, del que em sembla que es vol emmirallar en aquesta interpretació. Fa més incisió en el fraseig que no pas amb la rotunditat d’una veu que no posseix. És una mesura intel·ligent i de la que obté bons rèdits. És un bon actor, però que en aquí el fan exagerar molt el gest, o en tot cas li permeten, i aquella austeritat que caldria per a una interpretació tan intel·lectual m’ha semblat poc adient a una interpretació escènica a vegades fins i tot estrafolària. Tampoc m’ha fet oblidar caps dels Jago que m’han trasbalsat, però dels tres protagonistes principals és el que m’ha interessat més.

Correcte Cassio del tenor nord-americà Evan Leroy Johson i magnífica Emilia de la també nord-americana Rachael Wilson, mezzosoprano amb una magnífica veu que sembla destinada a altres rols amb més notorietat que Emilia, to i així en les seves intervencions es fa notar.

El breu rol de Lodovico, sovint l’han gravat baixos de relleu malgrat que la seva aparició en el concertant del tercer acte sigui l’únic moment on pot dir alguna cosa. El baix hongarès Bálint Szabó compleix sense més, com el Montano de Milan Siljanov, el Roderigo de Galeano Salas o l’herald de Markus Suihkonen, rols que en la producció de la senyora Amélie Niermeyer queden pràcticament en un no res.

I és que la producció escènica concentra tota l’acció, encara que a vegades costi fer-ho entendre a l’espectador, entre les quatre parets de l’habitació de Desdemona. Habitació que els espectadors veuran doblada, com si fos l’habitació real i l’altra la mental. És una producció en aquest sentit volgudament claustrofòbica, tot i que en el primer acte costa quadrar tota l’acció de les primeres escenes a dins de la cambra, com també succeeix en la segona escena del tercer. Són coses a les que ja ens hem acostumat malgrat que costi entendre com una confrontació pública es pugui encabir en aquella cambra. La solució no és bona i tota la intervenció coral i el gran concertant s’han d’amagar en una penombra absurda per intentar donar una explicació inexplicable a aquesta genialitat.

És cert que concentrant tota l’acció entre aquestes tres parets, la quarta és la del públic, el drama es redueix a allò que és essencial, però això es contraposa amb la partitura, perquè l’Esultate no té cap sentit, com tampoc el té el “Fuoco di gioia” o tants altres moments que grinyolen quan es vol tergiversar l’obra respectant-ne només una part. No s’atreveixen a retallar la partitura malgrat que de ben segur la senyora Niermeyer deixaria aquesta obra mestra en una hora i mitja.

El cost de modernitzar l’acció potser és massa car, no?

Giuseppe Verdi
OTELLO
òpera en 4 actes llibret d’Arrigo Boito

Otello: Jonas Kaufmann
Jago: Gerald Finley
Cassio: Evan Leroy Johson
Roderigo: Galeano Salas
Lodovico: Bálint Szabó
Montano: Milan Siljanov
Un herald: Markus Suihkonen
Desdemona: Anja Harteros
Emilia: Rachael Wilson

Chor Bayerischen Staatsoper
Director del cor: Jöm Hinnerk Andressen
Bayerisches Staatsorchester
Director musical: Kirill Petrenko

Direcció d’escena: Amélie Niermeyer
Escenografia: Christian Schnidt
Disseny de vestuari: Annelies Vanlaere
Disseny de llums: Olaf Winter
Disseny de vídeo: Philipp Batereau
Coerografia: Thomas Wilhelm

Staatsoper de Munich, 2 de desembre de 2018