Diana Damrau (Violetta) Credit: Marty Sohl / Metropolitan Opera)

El passat 6 de desembre us vaig parlar de la transmissió radiofònica (americana) de la primera representació de la nova producció del MET de La Traviata de Verdi, producció que vaig poder veure ahir gràcies a la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès i que bé mereix un apunt complementari perquè a banda que a trets generals no canvia res del que ja us vaig dir, si què la visió i no pas per la producció, aporta valor afegit ja que la interpretació de Diana Damrau bé mereix un apunt i un reclinatori.

Traviata, com Butterfly o Salome, per exemple, són òperes on tot recau en un únic protagonista, quelcom que no vol dir que no calgui un equip vocal de qualitat al seu voltant, però si que sense una soprano que ho galvanitzi tot, és impossible que l’òpera aixequi el vol. A més a més, Traviata sense una soprano que ho trasbalsi tot no té massa interès per a mi, com tampoc ho tenen la immensa majoria de títols del gran repertori (Carmen, Tosca, Bohème, Rigoletto, Tosca, Elixir, Lucia, Norma….) si tots o almenys un dels intèrprets no justifiquen la seva programació. Per dir-ho ras i curt, l’Alfredo de Juan Diego Flórez mai justificarà el meu interès per una Traviata, perquè malgrat ser un cantant excepcional la seva interpretació no aporta res a la història d’aquesta òpera, però en canvi si que la Violetta de la soprano alemanya Diana Damrau ho justifica, perquè la seva interpretació, tot i les evidents limitacions al final del primer acte (Sempre libera), no tinc cap inconvenient en dir que en el segon i tercer acte és memorable.

L’única avantatge que té l’òpera al cinema davant del teatre, és gaudir d’una interpretació del primer pla com mai cap localitat a la sala et pot oferir. Cert que la falsificació de l’emissió, els plans sonors i l’equilibri estan absolutament falsificats, però en canvi el cant i la corresponent dramatització interpretativa són potenciats de manera admirable i si un cantant, com és el cas de Damrau, és capaç de viure i transmetre un rol com ho fa ella, aleshores el mitjà esdevé no tan sols idoni, si no imprescindible per tornar a veure l’enèsima Traviata i gaudir-la.

La veu de Damrau ha anat evolucionant i si bé aquesta evolució l’ha fet perdre els sobreaguts de lleugera que lluïa en els seus inicis (memorable Reina de la Nit a la ROH), ara la veu s’ha centrat i sense ser encara una lírica ample, por fer front  als rols més lírics del repertori amb plena solvència vocal. La Traviata sempre s’ha dit (crec que erròniament) que requereix dues o tres tipologies vocals  lleugera al primer acte, lírica al segon i dramàtica al tercer. Doncs no, amb una lírica n’hi ha prou sempre i quan tingui un agut sa i un centre prou ample. Les incursions a la zona greu són poques i ben emeses i projectades, les notes greus no necessiten de cap Abigaille per fer-ne front.

Damrau sap dir, sap transmetre, sap captivar l’atenció i sap guanyar-se al públic perquè el seu cant és sincer, viscut i senzill. No hi ha cap mena d’artifici vocal, ni manierismes, ni sofisticacions, ni notes tretes de la màniga, ni recursos tramposos per evitar paranys perillosos. Ella té sota control tècnic el rol i es dedica a expressar en plenitud cada paraula i amb elles cada gest i cada mirada, ella és Violetta i sent així és ben fàcil atrapar al públic i fer creïble la seva interpretació.

És preciosa la transformació que fa en cadascun dels encontres cabdals que té durant els tres actes: el trasbals en veure néixer un amor impensable i imprevist en el duo amb Alfredo del primer acte, la sotragada davant l’autoritària sentència de Germont en el segon, la humiliació a la festa a la casa de Flora, o tot el tercer acte, amb la lectura de la carta, l’encontre amb el doctor Grenvil i el retrobament d’Alfredo amb el dolorós final, tot aquest immens ventall de sentiments i estats d’ànim Damrau els viu amb una intensitat admirable i és amb interpretacions d’aquesta dimensió i calat quan s’aprecia la diferència entre una bona interpretació i una interpretació excel·lent.

Bona, sense més és la interpretació de Juan Diego Flórez, un tenor que ho canta tot bé perquè té la immensa fortuna de saber cantar de manera excepcional. Altra cosa i malgrat el que digui ell en ser entrevistat a la mitja part referent a que aquesta és una òpera belcantista, que el rol superi les seves limitacions de volum i emissió, que no s’aprecien en una toma sonora equilibrada i equalitzada per mitjans tècnics, però que és fàcil d’imaginar en mig de les intensitats amb les que el genial Yannick Nézet-Séguin entén aquesta òpera, sobretot en la segona escena del segon acte. A Flórez la zona greu del rol no li sona i ell que és molt intel·ligent i ho sap, passa lliscant per allà on no pot donar lluentor al seu cant, fet que no evita que la línia i el fraseig continuïn sent com sempre, una classe de bon gust i de ben cantar, ara bé, el seu Alfredo no passarà a la meva història i malgrat que ell digui que el canta com ho feia Kraus o DiStefano (aquí em va descol·locar totalment) està clar que la seva veu, aquesta si que evoluciona poc, no sigui la més apropiada, ni per aquest Verdi “més lleuger”.

No entenc l’entusiasme que provoca Quinn Kelsey. El seu Germont té la gran virtut de dir el text amb precisió, de manera entenedora tot i que el seu italià tingui un cert accent hawaià. Tret d’aquesta important virtut, ni la veu, massa sovint amb algun problema de netedat i fins i tot de justa afinació diria jo, ni sobretot la seva expressivitat plana (no hi va haver una rèplica convincent en el gran duo del segon acte amb una Damrau inspiradíssima) van justificar ni de lluny la resposta aclaparadora del públic novaiorquès. És clar que baríton ho és i això ja és una gran cosa al seu favor, però no em sembla suficient per fer d’això un èxit. Ell tampoc em justificaria una enèsima Traviata a la meva vida.

La resta del cast correctes, amb una menció especial al Baron Douphol de Dwayne Croft, que havia estat un baríton considerable al MET i marit de Ainhoa Arteta, i ara assumeix aquest rol vocalment tan poc rellevant.

El que si que mereix l’absoluta atenció és la direcció musical del director canadenc  Yannick Nézet-Séguin que sembla haver entrat per la porta gran a la seva titularitat al MET, amb unes rebudes avants de cada acte estrepitoses i amb una ovació grandiosa i merescuda al final.

L’orquestra poderosa del MET sona amb una qualitat estratosfèrica i això que el cinema mai dóna la sonoritat com cal. Imagino que a la sala l’impacte havia de ser extraordinari, ja que l’energia, la intensitat, el color i el calor que atorga la seva direcció colpeixen fins el clímax d’un concertant del segon acte d’una intensitat aclaparadora.

Direcció memorable amb una orquestra i un cor a l’alçada de l’esdeveniment. Ell ha entrat amb bon peu i s’ha guanyat al públic que vol oblidar el desgraciat final del gran Levine.

La producció de Michael Mayer té un únic decorat per a tots tres actes, i només varia les tonalitats d’un disseny de llums que intenta dotar a l’escena d’una varietat inexistent. També la inspirada i radicalment diferent producció de Willy Decker (la del rellotge provinent de Salzburg) tenia un únic escenari, però quina gran diferència entre aquella i aquesta, i quin pas enrere el del MET que només busca agradar per por a perdre públic, sacrificant la creació teatral. A Damrau, que no es voler posicionar davant la pregunta de les diferències entre ambdues produccions ja que ella també havia protagonitzat aquella en el mateix MET, se li va entendre tot. No podia dir que en aquella hi havia un gran treball dramàtic i que en aquesta tot era decoració, tenint a Mayer ben a prop, però està clar que a Nova York s’estimen més veure el famós Mascarade de The Phantom of the Opera (moviment incomprensible del cor al primer acte o coreografia al segon) que una Traviata que faci creïble la colpidora història a un públic del segle XXI.  El disseny de vestuari més a prop de The Beauty and the beast no fa més que deslluir una producció que tindrà éxit i que compta com a única aportació, no original, amb l’aparició de la pura i angelical germana d’Alfredo acompanyant al pare a casa d’una meuca, quelcom que sota el prisma dels Germont hagués estat impensable. Vet-ho-aquí quina gran aportació, oi?

Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA
Òpera en 3 actes llibret de Francesco Maria Piave

Violetta…………………Diana Damrau
Alfredo………………….Juan Diego Flórez
Germont………………….Quinn Kelsey
Flora……………………Kristin Chávez
Gastone………………….Scott Scully
Baron Douphol…………….Dwayne Croft
Marquis D’Obigny………….Jeongcheol Cha
Dr. Grenvil………………Kevin Short
Annina…………………..Maria Zifchak
Giuseppe…………………Marco Antonio Jordão
Messenger………………..Ross Benoliel
Germont’s Daughter………..Selin Sahbazoglu
Dancer…………………..Garen Scribner
Dancer…………………..Martha Nichols

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Direcció musical………………..Yannick Nézet-Séguin

Direcció d’escena……………….Michael Mayer
Escenografia……………….Christine Jones
Disseny de vestuari………….Susan Hilferty
Disseny de llums…………Kevin Adams
Coreografia…………….Lorin Latarro

Metropolitan Opera House 15 de desembre de 2018