Abans d’ahir va tenir lloc la cita anual amb l’oratori El Messies de Handel en el format de concert participatiu que feia 23 anys que no faltava a la cita nadalenca organitzat per la Fundació de “de l’Obra Social de La Caixa”, amb la particularitat que aquest any la esponsorització de l’entitat financera ha desaparegut per motius polítics, en aquest càstig indigne disfressat, però càstig i indigne prou evident, per haver-se mostrat en les darreres edicions com una plataforma ciutadana més, dels neguits i anhels de part de la ciutadania catalana. Ells no van creure oportú que el tarannà que havia pres el concert els beneficies i com una entitat privada que són, van decidir donar l’esquena a la iniciativa i traslladar-la a altres ciutats de l’Estat deixant Barcelona, que havia estat la pionera de la iniciativa, i també a Catalunya, al marge. Ara només depèn que la ciutadania respongui a aquest i altres càstigs soferts, de manera responsable i coherent.

La Caixa, desconeixedora com ningú de la identitat i idiosincràsia de la societat civil catalana, malgrat estar fortament arrelada al territori, potser no va preveure que els seu càstig faria agafar el relleu als cantants que any rere any s’apuntaven a la iniciativa, formats com associació cultural sense ànim de lucre i amb poc temps, molta voluntat i esforç, sumats a la complicitat de institucions i empreses que han posat els diners que l’Obra Social de la Caixa els va negar, ho han tornat a fer possible, posant diners de les butxaques particulars i exhaurint les entrades de L’Auditori de Barcelona a les poques hores de posar-se a la venda.

La lliçó i el clatellot és total.

Contra situacions adverses la societat catalana sempre creix i posats a ser solidaris pocs poden fer ombra a Catalunya. El resultat del concert va ser espectacular abans de començar i també al finalitzar perquè més enllà de les qüestions artístiques i purament musicals que cal tenir en compte amb un concert amb 450 membres d’un cort no professional, al front d’una partitura tan ample, extensa i complicada com l’oratori de Handel, hi ha el triomf absolut de la voluntat d’un poble que per sobre de ideologies és capaç d’organitzar-se per fer el millor.

Jo quan veia a l’Auditori a tantes persones cantant a l’hora, vaig pensar que entre totes elles n’hi hauria de pensaments ben distants i potser contraposats però que en canvi la música una vegada més els i ens unia a tots. L’actitud de l’Obra, mal anomenada en aquest cas, Social, de La Caixa està clar que ha estat una altra i han quedat ben retratats.

L’emoció en escoltar “And the glory of the Lord” la primera frase que canta el cor va ser enorme. No és pot demanar que el Messies participatiu sigui un cúmul de perfecció tècnica perquè és impossible, per tant davant del cor i malgrat tots els malgrats que es podien posar, només cal que treure’s el barret i felicitar a tots els participants per la tasca enorme feta i si sempre era complicat en aquesta edició encara més, però de nou han fet possible el miracle.

En aquesta ocasió es va cridar al mestre Edmon Colomer per dirigir-la, ell preciosament que va ser el primer en fer-ho en l’edició inaugural de fa vint-i-tres anys.

Cal ser molt curós en dirigir a una massa coral tan gran repartida entre l’hemicicle i els laterals del primer pis i que mai s’acabi d’escapar el control, i el mestre Colomer ho va aconseguir amb un tempo potser excessivament lent en alguns passatges corals, però  garantint davant el perill que un tempo més lleuger s’emportés per endavant la complicada estructura harmònica dels passatges més ornamentats o les fugues més exigents, un equilibri i una qualitat formal molt més que acceptable..

L’Orquestra de Cambra de Granollers va estar esplèndida en el seu complicat compromís, oferint un so compacte i bonic, proper a les sonoritats amb criteris historicistes, mentre que la Coral Cantiga situada al darrere de l’orquestra ocupant la part central de l’hemicicle garantia en tot moment les intervencions corals amb la professionalitat amateur que la resta de cantaires no tenien. Tot sota control

El quartet solista era un altre luxe, tots de casa i tots excel·lents cantants, llàstima que el contratenor Víctor Jiménez estava visiblement indisposat i per no posar en un compromís als organitzadors va cantar malgrat que el convenient hagués estat no fer-ho o si més no anunciar-ho públicament. La seva professionalitat va ser absoluta i en algun que altre moment sempre s’evidenciava la categoria d’aquest jove i talentós cantant amb una carrera que ja ha agafat una embranzida definitiva.

La soprano Mireia Tarragó, el tenor Roger Padullés i el baix-baríton Josep-Ramón Olivé van estar magnífics i acurats en recitatius i àries, evidenciant el gran avenç que s’ha fet en els darrers anys amb els cantants locals en el terreny de la música barroca, abans només a l’abast de cantants importats.

Àngel Villagrasa al clave i David Malet a l’orgue van completar un equip triomfador que va poder com David, imposar-se al Goliat financer, enlairant el Messies per sobre de la intransigència i la prepotència.