Ahir va tenir lloc en el Foyer del Liceu, el segon concert del cicle Les Cambres del Liceu, el projecte del mestre Pons per estimular als musics de l’orquestra i el cor del teatre i que ahir va estar dedicat precisament a la corda femenina del cor.

El programa girava a l’entorn de Richard Wagner i es va estructurar en tres parts: La primera dedicada als músics que van influenciar a Wagner, la segona als contemporanis de Wagner i la tercera lògicament a Wagner, sempre amb obres corals pertanyent la immensa majoria a òperes i totes elles a la part coral destinada a les veus blanques.

Aquests concerts alhora de ser una bona motivació per els músics i en aquest cas cantants, també mostren sense cap mena d’embolcall benfactor, l’estat real de la situació i si parlem del cor, ja fa temps que vinc dient que s’han de prendre mesures urgents, sobretot en les cordes femenines i especialment les sopranos.

El programa del concert va mostrar sense cap mena d’excusa l’estat real del cor, ja que a banda del nombre reduït de participants (vint-i-quatre) algunes de les integrants mostraven problemes que en el seu conjunt, problemes que es poden traduir en necessitat imminent de incorporar veus joves i fermes que donin seguretat  en la zona aguda i cohesió en l’emissió del conjunt, ara massa sovint al límit fins i tot de la correcte afinació, i amb tendència a l’oscil·lació en el segon.

Bé és cert que el cor té una expressivitat exquisida i s’aprecia el bon treball que s’ha fet i es continua fent, precisament en un aspecte essencial com és el fraseig i la intenció dramàtica del que es canta. En aquest sentit el variat ventall de les peces programades van donar la possibilitat de demostrar-ho des de la sensualitat del cor de cigarreres de la Carmen o de les filistees al Samson et Dalila, a la caricatura verdiana del cor de bruixes de Macbeth o el deliciós fragment de Tristia de Berlioz, quasi diria que el millor de la vetllada.

Conxita Garcia va saber dosificar els recursos i fins i  tot dissimular carències amb una direcció pulcre i precisa, però un cor sempre està subjecta al envelliment del  instrument i si no ha tingut la possibilitat d’anar fent un relleu natural i no traumàtic, ara serà complicat que els canvis imprescindibles no passin factura, perquè aconseguir un so compacte no és una tasca fàcil ni ràpida, això sempre i quan es puguin cobrir les baixes que es van produint (en el concert d’ahir es va jubilar una mezzosoprano després de més de 38 anys de permanència a la casa) i no ho supleixin amb reforços externs que no consoliden mai i enganyen perquè fan creure que el cor està millor que el que està realment.

En el fragment de La Favorite es va comptar amb la soprano solista Raquel Lucena que va cantar deliciosament l’agraïda part d’Inés, mentre que en cor de filadores de Der Fliegende Holländer el rol de Mary va anar a càrrec de l’excel·lent mezzosoprano solista Olga Szabó.

Tot el concert va estar acompanyat al piano pel sempre segur i eficaç Josep Buforn, que a l’inici de la segona part va intervenir en solitari en l’esplèndida i complicada transcripció de Widmung de Schumann feta per Franz Listz, obra  que el pianista va interpretar de manera generosa i extravertida.

Ahir al Foyer hi havia els responsables musicals de la casa així com el Director General, suposo que alhora de donar el merescut suport al cor, espero que prenent nota que el cor necessita intervencions urgents i que si el nou director artístic pensa en un mig termini programar obres i òperes on la intervenció coral sigui important, es pugui fer comptant amb el cor de la casa i que els reforços no acabin sent més que la plantilla.

Va fer de mestre de cerimònies en Pol Avinyò i no va tenir un dia del tot encertat, tot i que l’oblit en el programa de dues peces programades (Saint-Saëns i Bizet) no li van posar la tasca gaire fàcil. L’agraït públic li va riure totes les gràcies.

El preciós programa que ens va fer escoltar ara “rareses”, com un fragment de Robert Le Diable de Meyerbeer o un altre de Die Feen de Wagner, obra que mai s’ha fet al Liceu, va ser molt aplaudit al final, fet que va motivar una propina wagneriana, l’entrada de les dones al final del primer acte de Parsifal. Un fragment delicadíssim que potser no era el més apropiat després d’un llarg concert previ, ja que va mostrar masses signes de fatiga.

Felicitats a tothom per la feina feta i la magnífica implicació, però no podem amagar el cap sota l’ala i s’ha de fer front a la situació de manera precisa i el menys traumàtica possible. Confiem en que es faci i ho sàpiguen fer bé.     

PROGRAMA

PRIMERA PART: INFLUÈNCIES A WAGNER
Johann Sebastian Bach (1685 – 1750) –
Richard Wagner (1813 – 1883)
De la fuga en DoM a Die Meistersinger von Nürnberg
«Da zu dir der Heiland kam»

Ludwig van Beethoven (1770 – 1827)
«Sweet power of song» (de les 25 Irish Songs WoO 152, núm. 2)

Vincenzo Bellini (1801 – 1835)
«Come, ah come» (Beatrice di Tenda)

Hector Berlioz (1803 – 1869)
«La mort d’ Ophélie» (Tristia op. 18 núm. 2)

Giacomo Meyerbeer (1791 – 1864)
«Noble et belle Isabelle» (Robert le diable)

Gaetano Donizetti (1797 – 1848)
«Rayons dorés» / «Doux Zéphir » (La favorite)

SEGONA PART: CONTEMPORANIS DE WAGNER
Robert Schumann (1810 – 1856)
Widmung (Piano). (Arranjaments de Franz Liszt)

Giuseppe Verdi (1813 – 1901)
«Che facesti?» (Macbeth)

Gabriel Fauré (1845 – 1924)
Cantique de Jean Racine, op.11

Jules Massenet (1842 – 1912)
Choeur des prêtresses: «Âme timide » (Le roi de Lahore)

Camille Saint Saëns
«Voici le printemps nous portants des fleurs» (Samson et Dalila)

Georges Bizet
«Dans l’air nous suivons des yeux» (Carmen)

TERCERA PART: WAGNER I LA SEVA MÚSICA
Richard Wagner (1813 – 1883)
«Schwinget euch auf» (Die Feen)
«Jauchzet ihr Täler!» (Rienzi)
«Summ’ und brumm» (Der fliegende Holländer)
«Heil! Der Gnade Wunder Heil!» (Tannhäuser)

Propina
«Blut und Leib des heil’gen Gebe» (Parsifal)