Cor i Orquestra del Liceu (© A. Bofill)

Cor:

1. Òrgan muscular situat en la cavitat toràcica que contraient-se rítmicament, és l’agent principal de la circulació de la sang.
2. El cor considerat com a seu  del sentiment interior, del sofriment, de l’alegria, del desig, 
3. El cor considerat com a seu de l’afecció, especialment de l’amor, de la sensibilitat, de la bondat, del sentiment moral.
4. El cor considerat com a seu de la força d’ànima, coratge,.
5. Pit, com a receptacle del cor
6. Part central d’una cosa, la més amagada, la més essencial.
7. Conjunt de persones que canten plegades

I avui vull parlar del cor en un teatre d’òpera, o per ser més precís, del Cor del Gran Teatre del Liceu i per fer-ho he utilitzat 7 de les excepcions que m’ha proporcionat el diccionari del IEC perquè les necessito totes elles per argumentar la meva defensa aferrissada de la importància del cor en un teatre d’òpera, sobretot ara quan sembla que sigui només una partida enutjosa i evitable en les despeses fixes del compte de resultats.

Un teatre d’òpera no és una sala més o menys luxosa i encara menys  farcida d’escalinates i grans foyers encatifats. Un teatre d’òpera és un centre de producció on es crea i es representa, on es fa música, es canta, es fa teatre i dansa, on es creen produccions per a us propi i col·laboracions amb altres centres de producció nacionals i internacionals. Un teatre d’òpera és un centre de investigació, creació i divulgació, d’art i cultura.

Per fer-ho necessita d’un cor i una orquestra que donin consistència a les produccions i és quan aquesta orquestra i cor són propis del teatre que aquest adquireix una personalitat pròpia que no tan sols pot identificar-lo si no que el pot fins i tot distingir de la resta.

Hi ha teatres de països privilegiats que no tenen orquestra pròpia perquè el país encara que sigui petit és tan immensament ric en cultura i música (Holanda) que pot nodrir la seva activitat amb les diferents formacions orquestrals que té a disposició, depenent de repertoris i estils, però en canvi el cor és propi perquè el cor d’un teatre d’òpera és el cor del teatre i en aquí és quan començo a jugar amb les excepcions que em proporciona el diccionari i que encapçalen l’apunt.

Amb això no vull dir que l’orquestra no sigui important, ans al contrari, però com que de l’orquestra del Liceu fa temps que es parla del projecte que no acaba d’arrancar, però del cor no, avui parlaré només d’aquest perquè jo crec  és obvi que necessita urgentment d’una inversió més que una ajuda, que els responsable del teatre semblen poc interessats en oferir, o si més no ni es manifesten al respecte o en parlen de resquitllada.

El Cor del Gran Teatre del Liceu, conjuntament amb el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana són els únics cors professionals de Catalunya. Trist inventari si tenim en compte que Catalunya sempre s’ha destacat per una gran tradició coral que semblaria un camp abonat per donar fruits excel·lents per tenir unes formacions corals de gran nivell.

Algunes vegades m’han volgut convèncer que un cor de 80 o 90 membres és una despesa innecessària per a un teatre que potser només els necessitarà un parell de cops a l’any perquè moltes òperes o no tenen cor o el que es necessita amb la meitat de membres és més que suficient. No voldria que aquest argument econòmic prevalgués sobre el cultural, musical i artístic, que és el que ha de moure l’interès principal de la primera institució cultural catalana, si més no en pressupost. El cor del Gran Teatre del Liceu, és a dir, el seu Cor, hauria de nodrir la pròpia activitat del teatre, en la immensa majoria de casos sense anar a buscar reforços passavolants i també hauria d’estar a disposició de les temporades musicals dels diferents equipaments musicals, interns o externs, perquè la qualitat i el prestigi que hauria de tenir, així ho fessin possible. El propi cor aïllat hauria de ser una font d’ingressos per la pròpia institució, no un problema econòmic.

Que el Cor, conjuntament amb l’Orquestra fossin la garantia d’un òptim nivell musical i els que dotessin a banda de la seguretat, de la personalitat que acabés sent allò que ara agrada tant utilitzar, de la marca Liceu, hauria de ser un objectiu obsessiu per part de les direccions: tant la general, com l’artística i la musical de la casa.

Que el Cor i l’Orquestra del Liceu fossin contractats en festivals i temporades de prestigi internacional hauria de ser també un objectiu factible, només cal creure que això és bo per la institució i el país. El Liceu no només és un edifici que va renéixer dues vegades de les cendres (la segona amb menys encert, per cert), és sobretot l’activitat que es fa a dins i com es fa.

Poder programar Moses und Aron, Boris Godunov, Semiramide, Simon Boccanegra i  Lohengrin en una mateixa temporada (1985/1986), hauria de tornar a ser possible i a més a més recuperant aquell nivell coral que va enlluernar al món operístic internacional, també. S’hauria de fer fins i tot millor perquè en aquells anys ja es llençaven els diners a cabassos, però possible ho és, per tant només cal la voluntat de fer Liceu, de creure que la casa ha de ser un motor de creació i producció musical, que no ha de ser un contenidor que s’ompli d’orquestres i cantants de luxe en gira que recauen a l’escenari com ho faran al cap d’uns dies a una altra ciutat més o menys propera a la nostra. El Liceu ha de ser gran per tot allò que és produeix en el seu interior.

Veure com han anat deixant degradar el cor em fa més ràbia que pena, perquè els membres actuals i la seva directora si deixen la pell i això sempre és digne d’elogi, però així d’enganyats, ells i el públic, no podem seguir. Hi ha vegades que els reforços que ara mai s’esmenten en els programes i fulls de sala, són quasi els mateix nombre que els components reals del cor. Com és possible que es permeti això? I en el cas que la cosa funcioni això mai acaba donant més prestigi al teatre perquè en la propera producció on no hi hagin reforços es tornarà a evidenciar la manca de voluntat de invertir en la marca de la pròpia casa. Una enganyifa

Ara hi ha l’oportunitat d’estructurar-ho tot de nou, caldria que fos ara. Van tard en moltes coses però ara que tot l’equip serà nou, convindria passar pàgina i oblidar tot el mal que s’ha fet a la casa en nom d’un sanejament que només a portat pèrdues i que una d’elles sigui el Cor que tanta glòria ens havia donat, és llastimós.

Si el Liceu vol ser a banda de teatre, Gran com diu el pompós nom que ostenta, ha de tenir en compte que sense el cor que batega i emociona ja sigui des de l’intern de l’escenari a bocca chiusa a la Butterfly o en l’esclatant “Wach auf, es nahet gen den Tag” de Meistersinger, no ho serà, perquè poden contractar el millor cor del món per fer-ho possible i obtenir un èxit esclatant, però l’èxit no se l’acabarà enduent el teatre que el contracte sinó a la institució a la que pertany. Trist negoci