IN FERNEM LAND

MET 2018/2019: CARMEN (MARGAINE-ALAGNA-KURZAK-VINOGRADOV;EYRE-LANGRÉE)


Clémentine Margaine (Carmen) Photo by Marty Sohl/Metropolitan Opera

Ja havíem vist aquesta producció de Carmen des del MET en dues ocasions anteriors: el 2010, quan es va estrenar, amb Elina Garanča, Roberto Alagna, Barbara Frittoli i Teddy Tahu Rhodes, sota la direcció de Yannick Nézet-Séguin i el 2014 amb Anita Rachvelishvili, Aleksandrs Antonenko, Anita Harting i Ildar Abdrazakov, sota la direcció de Pablo Heras Casado.

La repetició de títols en les temporades cinematogràfiques del MET insistint també en les produccions escèniques no és precisament un reclam per abonar-se i en aquesta ocasió els cantants ja semblaven a priori que no superarien les versions anteriors, per tant insistir en aquest títol no semblava gaire atractiu i potser per això no es va omplir el cinema, com tampoc es va omplir la sala del MET que mostrava moltes butaques buides.

En el seu global m’ha semblat una Carmen per sortir del pas, avorridota i sense gaire sensualitat, ni en la direcció de Louis Langrée, per sota de les dues retransmissions ja esmentades, amb més d’una descoordinació evident, ni tampoc per la interpretació de Clémentine Margaine, que malgrat cantar-la molt bé no la fa arribar al públic, costa prendre partit. No diria que sigui freda com Garanca, més aviat diria que és rutinària. Fa el que ha de fer i com s’espera que ho faci, però no deixa cap empremta, s’oblida fàcilment perquè com ella n’hem vist moltes.

Roberto Alagna sempre ha estat un bon Don José i ara que la veu mostra signes de desgast encara ho és. Ell posa passió i entrega per tots, però no és suficient per encomanar aquesta rauxa a tota la companyia. Vocalment fa coses boniques en el duo del primer acte amb Micaela i en altres moments, el més dramàtics, obre en excés tant les vocals com d’emissió de la veu, que ahir a més a més arrossegava unes quantes flegmes que en el quart acte va salvar amb molta teatralitat però van estar a punt d’accidentar-lo. Continua sent un Don José amb empenta, creïble i tan considerable que pocs tenors de l’actualitat li poden fer ombra en aquest rol tot i que el seu millor moment ja hagi passat. Alagna, el generós, acaba guanyant la partida

No hi ha Micaela dolenta, és un rol molt agraït que fins i tot una cantant tan poc interessant com Aleksandra Kurzak el treu amb solvència. La veu és insignificant i limitada, però el va dir molt bé i va posar tots els matisos que li corresponen, amb una bona diferenciació entre el primer acte i el tercer. És una cantant que té un bon padrí, ja que si no fos per el seu marit, no tindria gaire sentit que cantés el que canta i en els llocs que ho  canta. No em quedarà un gran record.

Al contrari que Micaela, l’Escamillo és un rol complicat que habitualment no troba la veu idònia per fer-se’n càrrec. Hi ha exempcions sonades. Van Dam, Díaz, Ramey, Álvarez, però costa trobar una vocalitat brillant que també pugui fer-se sentir i respectar en la zona greu. El baix rus Alexander Vinogradov no falla en el global però no brilla. És  clar que el color no l’0ajuda gaire ja que no és gaire seductor i alguns atacs li surten de manera brusca. Com la resta compleix i l’endemà costa fins i tot recordar com ho va fer.

Em van agradar més Sydney Mancasola (Frasquita) i Samantha Hankey (Mercédès) que no pas Scott Scully (Remendado) i Javier Arrey (Dancaire), més genèrics i poc rellevants.

No em va agradar gens Richard Bernstein com a Zuñiga. Alexey Lavrov va complir com a Morales.

Interessant les intervencions coreogràfiques del segon acte i completament inútil i fora de context la que aprofita el preciós interludi del tercer acte. Bieito en aquest moment va crear pura màgia teatral amb el torero nu fent un bany de lluna sota el toro d’Osborne i és que la producció de Richard Eyre va perdent interès a cada reposició. Funciona però com tot el que ahir la va envoltar, no deixa espai pel record.

Carmen és una òpera bellíssima, intensa, que ha de remoure consciències perquè sota el meu punt de vista mai pot deixar dubte que estem davant de la violència de gènere ancestral que encara és noticia tots els dies en els telenotícies d’avui i revolta els budells que el feixisme representat ara per VOX ho intenti menystenir. Don José mai pot motivar compassió, és un mal tractador i així cal mostrar-lo. Eyre no és radical en aquest aspecte cabdal com si ho és Bieito.

George Bizet
CARMEN
òpera en 4 actes llibret de Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée

Carmen………………….Clémentine Margaine
Don José………………..Roberto Alagna
Micaela…………………Aleksandra Kurzak
Escamillo……………….Alexander Vinogradov
Frasquita……………….Sydney Mancasola
Mercédès………………..Samantha Hankey
Remendado……………….Scott Scully
Dancaïre………………..Javier Arrey
Zuñiga………………….Richard Bernstein
Moralès…………………Alexey Lavrov
Dancer………………….Maria Kowroski
Dancer………………….Martin Harvey

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House

Director musical……………….Louis Langrée

Director d’escena………………Richard Eyre
Dissenyador………………..Rob Howell
Disseny de llums………..Peter Mumford
Coreografia……………Christopher Wheeldon

Metropolitan Opera House, New York 2 de febrer de 2019

4 comments

  1. ANNA

    Encara que no to creguis ahir no em va agradar gaire el Roberto Alagns. Li vaig trobsr una veu molt cridanera, ell que la tenia tan maca. La vaig escoltar per ràdio. Penso que al cinema encara m’hagués agradat menys. Tinc molt bon record de quan la va cantar al Liceu. Com és obvi no puc parlsr de l’escenografia però a mi no em va agradar la del Bietio per més que,com ja he dit altres vegades, el trobo un molt bon director d’actors.

    M'agrada

  2. Alex

    Pues Alagna, erre que erre …..próximos compromisos : Otello ( rol para tenor spinto dramatico …Alagna no lo es ) en Paris y al mes siguiente, su debut como Andrea Chenier ( rol para tenor lírico spinto ….Alagna tampoco lo es del todo puesto que es un lírico amplio ) en la R.O.H.
    Veremos como acaba con su voz
    P. D. rumoreado pero no confirmado, Cavalleria y Pagliacci ( roles de tenor spinto dramatico ), Liceu próx. diciembre. Yo no me lo creo

    M'agrada

  3. JordiP

    Sense anin de fer-me repetitiu dire, breument, que Carmen sempre se m’havia fet pesada fins que vaig escoltar una versio concert interpretada per Lemieux i Spyres en la ue saltaven guspires. Aixo va suposar quedar maleït per sempre. O la versio presentada es excepcional o no val la pena invertir-hi el temps.

    Gracies per l’apunt!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: