IN FERNEM LAND

ROH 2018/2019: LA TRAVIATA (JAHO-CASTRONOVO-DOMINGO;EYRE-MANACORDA)


Tornem a la temporada operística cinematogràfica de la ROH després de la decebedora Pikovaia Dama, per comentar la representació de La Traviata que va tenir lloc el passat 30 de gener.

La producció continua sent la de Richard Eyre, director també de la recent Carmen novaiorquesa i que fa anys va estrenar Georg Solti amb una sensacional Angela Gheorghiu que va enlluernar el món i que també vàrem veure i gaudir al Liceu, perquè sense ser extraordinària és una producció que funciona i encara funciona, bastant senzilla i molt més íntima del que acostumen a ser les produccions d’aquesta òpera, sobretot quan han de mostrar les dues festes que acostumen a ser excessives. Eyre fa un bon treball que en cap moment trenca res i que sobretot concentra l’atenció en els cantants més que en relectures i dramatúrgies, que són les de sempre i per tant tota la responsabilitat d’èxit o fracàs recau en els cantants i en el seu encert en emocionar i transmetre la partitura sense treure del punt de mira a Verdi.

La representació és molt notable gràcies a Ermonela Jaho que fa tota una intensíssima recreació de Violetta, molt més treballada i madura que fa anys, amb una cura pràcticament verista en el tractament del fraseig i una certa exageració en el gest, que gràcies a una adequació musical esplèndida acaba sent absolutament creïble, tot i que jo diria que el cant verdià és una altra cosa. Està magnífica en els tres actes fent una progressió del personatge molt ben dibuixada, amb grans moments vocals en els grans moments, i en són molts, que Verdi la deixa sola davant de l’amplíssim ventall expressiu. Commou en el fraseig de “Amami Alfredo” i sobretot en la lectura de la carta, el “Addio al passato” i tota l’escena final. En el gran duo amb Germont ha de lluitar contra un Domingo lamentable que posa en perill fins i tot l’afinació. Jaho s’entrega fins deixar-hi l’últim alè, quelcom que s’agraeix però també fa patir. La veu està més còmode com a Violetta que no pas la Valentine dels Huguenots que va cantar a La Bastille en la inauguració de la temporada parisenca i que no li esqueia gens en una vocalitat absolutament allunyada de la seva, mentre que com a Violetta i amb la veu de lírica pura, pot fer front a la partitura de manera molt més homogènia i convincent. En contra diria que l’excés verista en la seva interpretació fa que desatengui aspectes tècnics d’emissió i afinació que si busquem com a referent a Callas per la seva intensitat, mai desatenia, com tampoc la línia verdiana que en mans de Jaho sembla més leoncavalloniana. Un aspecte també a considerar a favor de la interpretació és el físic ideal que té, que sembla talment estret d’un camafeu de l’època.

Si el que acaba important en una òpera és l’emoció que un cantant pot arribar a transmetre, sense cap mena de dubte aquesta Violetta de Jaho és un cum laude.

La resta del repartiment no està a la mateixa alçada, ja que Charles Castronovo no sap correspondre amb la mateixa intensitat expressiva i sembla més amoïnat en imitar al Domingo tenor, que no pas en donar la justa rèplica a Jaho. Mentre que el cant d’ella,  malgrat l’excés sembla real, el de Castronovo és afectat i artificiós. La veu és bona, però li manca personalitat vocal i escènica. Em sap greu perquè podria arribar molt més amunt si fos una mica distintig i exigent amb si mateix.

Pel que fa a Domingo només se m’acut dir-li prou, ja n’hi ha prou, perquè malgrat que el públic l’adori, el que ofereix és indigne. Només cal veure com destrossa el gran duo, tallant les frases, sense cap mena de control sobre el cant legato inexistent, o com fa front a l’ària, sense cap mena de categoria i diria que fins i tot de control sobre l’emissió. Lamentable, trist i indigne de la seva carrera i dels teatres que ho permeten. Els barítons actuals, tot i que no n’hi ha molts, han d’estar molt farts d’aquesta farsa.

La resta del cast correcte i complidor sense gaires excepcionalitats en uns rols que tenen frases per fer-se valer però que no són del tot aprofitades, sobretot per les  diccions descuidades.

La direcció de Antonello Manacorda pateix en algun moment de les incapacitats de Domingo per seguir-lo amb garanties, però em va semblar en molts altres esplèndida, extraient de l’excel·lent orquestra de la ROH moments de molta categoria. El cor bé.

Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA
Òpera en tres actes llibret de Francesco Maria Piave

Violetta Valéry: Ermonela Jaho
Alfredo Germont: Charles Castronovo
Giorgio Germont: Plácido Domingo
Annina: Catherine Carby
Flora Bervoix: Aigul Akhmetshina
Baron Douphol: Germán E Alcántara
Doctor Grenvil: Simon Shibambu
Gastone de Letorières: Thomas Atkins
Marquis D’Obigny: Jeremy White
Giuseppe: Neil Gillespie
Messenger: Dominic Barrand

Royal Opera Chorus
Director del cor: William Spaulding
Orchestra of the Royal Opera House
Director musical: Antonello Manacorda

Director d’escena: Richard Eyre
Escenografia i vestuari: Bob Crowley
Disseny de llums: Jean Kalman
Direcció de moviment escènic: Jane Gibson

Royal Opera House, Covent Garden de Londres 30 de gener de 2019

12 comments

  1. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de febrero 2019 | Beckmesser

  2. JordiP

    Com pot ser que encara canti en Domingo? Em sembla que pretén acabar com en Chaplin a “Candilejas”…. És una llàstima per què l’aria de “Di Provenza il mar..” és una que m’agrada molt, però és clar, ben cantada….

    Gràcies Joaquim per l’apunt

    M'agrada

  3. alex

    yo creo que el deseo de Domingo es como en aquel film de hace ya años y referido al coronel Custer y su derrota en Little Big Horn ante los Sioux de Sitting Bull, ” morir con las botas puestas”, es decir morir sobre el escenario
    Pero para los teatros y sus responsables financieros, Domingo no solo agota las localidades sino y lo más importante…las sponsorizaciones que lleva detrás ( Rolex, Mercedes, Deutsche G., etc..etc…)
    (También Arteta llenó y agotó el Liceo, con su espantosa Madama Butterfly, por ej. ) Es lo que hay, cuadrar o casar números o finanzas con calidad artística, es más que difícil en la actualidad.

    M'agrada

  4. Maria

    Siiii yo también sufri mucho con placido… fatal…y destroza arias…lastima e incomprensibles los aplausos y vitores cuando salió a saludar. Menos mal q al leer vuestros comentarios veo que también de acuerdom Y ella realmente emocionante y muy adecuada para el papel. También la vimos en buterfly y lo mismo.

    M'agrada

  5. Guillermo Soto

    Por lo descrito anteriormente una Traviata bastante irregular,,,magnífica Jaho y lastimoso Domingo… no tiene autocrítica el que fue uno de los más grandes tenores de todos los tiempos?

    M'agrada

  6. SANTI

    Vaig anar al cinema:
    Ja ho em va agradat molt.
    Castronovo em va agradat, però potser Alfredo no hauria de ser el seu rol. És dels tenors millors de l’actualitat de segona fila mediàtica.
    Domingo és un fenomen, ara ja negatiu sense excuses de cap mena. Fa pena i vergonya. La resposta del públic és tan incomprensible com la força del cantant i com diuen més amunt, continua sent la gallina dels ous d’or. Lamentable
    La resta correcte i si no fos per Jaho aquesta Traviata no mereixeria cap esment positiu especial, però la albanesa no pot deixar indiferent a ningún perquè s’implica i transmet emocions, que és una cosa que els cantants d’avui no acostumen a fer.

    M'agrada

  7. Juan

    Totalmente de acuerdo con tu opinión. Ermonela es una artista de los pies a la cabeza, de una entrega total a los personajes. Pocos artistas hay tan comprometidos como ella sobre los escenarios. Castronovo me gustó bastante. Sin ser espectacular, lo encontré muy elegante y profesional. Ya sabemos que Alfredo es un papel ingrato para los tenores, pero en la retina tengo tantos “inadecuados” Alfredos, que Castronovo me ha parecido bueno en comparación con los otros. Lo de Domingo no tiene calificativo. Y hay críticos que lo defienden a capa y espada, a pesar de que le falta fiato, desafina y ni el color es baritonal. En el último acto sonaba más barítono Castronovo que él. La producción de la ROH me gusta bastante y la dirección de Manacorda, sin ser espectacular, fue mis competente.

    M'agrada

  8. maria

    sigo con lo incomprensible de domingo .. pasaron en cinesa un macbeth, que ahroa haran en el cine girona…. con barenboin nebretko y domingo…haciendo de macbeth ¡¡¡¡ que atrevimiento … en la traviata que comentamos, por lo menos hace un papel digamos secundario, pero en macbeth ¡¡¡ es el principal… pues sufrimos tambien mucho .. yo pense que le podia dar un pasmo en plena representacion … pero como era en diferido pues ya sabia que no, claro. pero fue horroroso .. deambulando por la escena torpon, hasta mal color, mortecino .. fatal …. vale que macbeth personaje esta media opera como alucinado y demas .. pero placido parecia al borde del colapso … increible totalmente .quizas es que quiere esto,, morir en escena, con las botas puestas ¿¿????? pero el publico lo aguanta ¡¡¡¡ . .

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: