L’enigma di Lea. Acostuma a passar que quan les expectatives són tan altes, motivades per quasi una unanimitat entusiasta, en acabar m’ha envaït un estat o una sensació de decepció perquè no he trobat allò que hagués volgut trobar.
He de dir que el més m’ha agradat és la part orquestral, quelcom que no esperava perquè l’obra de Benet Casablancas no l’acabo d’entendre mai i en aquesta òpera per primera vegada m’ha motivat, interessat i a estones captivat, no diré emocionat perquè mentiria, però és innegable que el compositor sabadellenc ha fet una obra important i ha anat a beure de fonts infal·libles, amb clares referències a Stravinsky, Wagner o fins i tot Puccini, a banda de l’estil propi, si bé en aquesta ocasió sembla que ha fet moltes més concessions del que era habitual fins ara, per buscar complicitats amb el públic operístic, quelcom que em sembla bo tot i que en aquest sentit penso que s’ha estavellat amb la part vocal, ja que com tants i tants compositors actuals, sembla que lluiten amb les veus i mentre saben expressar molt bé amb el llenguatge orquestral, són o semblen incapaços de tractar les veus amb clemència per tal de que expressin i interpretin allò que diu el llibret i l’acció escènica sense necessitat de transmetre constantment crispació i tibantor per l’ús abusiu dels extrems aguts de totes les tessitures. Sembla com si Casablancas, com tants d’altres no es motivés amb la zona més natural i central de la veu, sobretot comptant pel rol principal amb una mezzosoprano a la qual sovint la fa circular per zones més properes a la tessitura de soprano. Aquesta tensió vocal en a mi, però penso que no només en a mi, fa que es provoqui en l’oïdor una tensió no pas dramàtica, si no nerviosa que acaba per esgotar i en aquesta ocasió vaig agrair molt els passatges només orquestrals perquè sobretot a la tercera part el compositor crea uns espais sonors carregats d’atmosferes seductores, líriques i motivadores.
Tot i així la gran decepció per a mi és el llibret tan poc teatral de Rafael Argullol. Un altre dels grans inconvenients de les òperes contemporànies és la manca de veritables llibrets teatrals. Trobar un cas tan excepcional com el de Benjamin és molt rar. El llibret és el 50% de l’òpera, i si aquest és complicat de fer arribar al públic, i a més a més es mou en el sempre conflictiu món de les idees més que de les accions, aleshores el discurs dramàtic decau i amb ell l’interès. Durant tota la pretesa acció dramàtica vaig estar esperant algun punt de connexió que em fes reaccionar i amb la reacció vingués la complicitat i per què no, l’emoció, però no, no em va interessar el poc que vaig arribar a entendre, només vaig intentar seguir amb extrema dedicació el sobra titulat, quelcom que em va acabar de desencisar i distanciar perquè no m’importa res el que li passa a Lea. Sense un text que m’interessi tota la responsabilitat recau en la música i això sembla una exigència excessiva tractant-se d’una òpera del segle XXI.
Tampoc em sembla gaire encertat que l’òpera es canti en italià (el cor en l’idioma del país on es representi, per tant al Liceu, ara per ara en català). És cert que així s’obren més portes a una futura programació en teatres de l’àmbit internacional, però diu molt poc a favor de tantes coses que semblen sagrades i que després de cara a la pela, es passen pel forro. No crec que si hagués estat cantada en català l’hagués entès més, ja que el meu coneixement i domini de l’italià fins i tot en un text tan rebuscat, sofisticat i críptic és més que suficient, però diu poc de la nostra cultura. En els països nòrdics, on s’estrenen òperes cada any, no hi ha gaires discussions al respecte i tant que ens hi volem emmirallar i tan malament que ho fem.
L’orquestra del Liceu sota la direcció de Pons és una altra orquestra i ahir ho va tornar a demostrar malgrat el handicap d’una acústica tan poc acollidora i beneficiosa pel gaudi de la música en general i de la contemporània en particular, ja que es necessita més amplitud i espai per recórrer que no pas el so abrupte, sec i directa que rebem la immensa majoria dels asseguts a les localitats del teatre.
Amb el cor, que té moments de notori protagonisme passa una mica el mateix i en lloc de buscar una sonoritat més compacte i arrodonida, la partitura els porta als extrems, i tot i que el Cor del Liceu mostrava signes evidents de reforç, no està per a gaires tensions, ja que quan això succeeix ben aviat es noten les carències i deficiències actuals. Venint de Paris i València, les comparacions a nivell coral són inevitables. Conxita Garcia els prepara a consciència però miracles no en pot fer més, prou en fa.
L’equip vocal és bo.
La mezzosoprano Allison Cook es Lea. Crec que la partitura li exigeix massa sovint moure per la zona del passatge, fet que motiva la sensació massa sovint de crispació vocal. Ella és la que canta més i està tota l’estona en escena, potser situar el seu cant en una zona central hagués pogut beneficar a ella i a la representació en general.
Ram el somnàmbul és el baríton José Antonio López, que amb una veu més sonora que bonica va imposar presencia vocal i escènica, característiques i virtuts que també són atribuïbles al contratenor Xavier Sabata que interpreta al malèfic Dr Schicksal, al que a més a més podem agrair-li la personalitat artística inqüestionable i el domini tècnic i interpretatiu que desplega sobre l’escenari
Sara Blanch, Anaís Masllorens i Marta Infante són les tres dames de la frontera (un homenatge a Mozart?), totes tres van estar esplèndides i conjuntades. També com una referència als guardians del temple a Zauberflöte, en aquesta òpera hi ha dos vigilants, magnificament assumits per la soprano Sonia de Munk i el baix Felipe Bou. I continuant amb el número tres completen el cartellone els tres artistes, interpretats pels tenors David Alegret, Antonio Lozano i Juan Noval-Moro, tots esplèndids en projecció i en estat de forma.
Un gran encert de l’estrena és la magnífica proposta escènica dirigida per Carme Portaceli, amb escenografia espectacular de Paco Azorin i disseny de vestuari de Antonio Belart, coreografia de Ferran Carvajal i disseny de llums de Ignasi Camprodon, amb vídeos de Miquel Àngel Raió.
Portacelli davant de tant simbolisme prefereix situar l’acció entre suggeriments visuals i experiments, res a veure amb un entorn perfectament identificable que ajudi. La proposta ofereix moments estèticament molt aconseguits, especialment en la dansa d’amor i en el gegantí descens de l’estructura escènica.
És una producció encertada perquè no cal entendre res per gaudir de la proposta, ara bé, n’hi ha prou amb això per considerar que és una bona producció? Ajuda a entendre l’enrevessada idea?
Quan haurem d’esperar per assistir a una altra estrena mundial d’un compositor català? Podria citar a García Demestres, Albert Guinovart, Miquel Ortega o Joan Magrané? Tots ells, entre d’altres, amb òperes en el seu opus pendents d’estrenar-se al primer teatre del seu país, tots ells ben diferents i tots ells havent demostrat que tenen obres meremereixed de figurar en les temportemp del Liceu.
El Liceu té l’obligació d’estrenar òperes de compositors actuals i ha d’invertir en els talents existents. Esperem que no triguin tant de temps en tornar a oferir la possibilitat d’esdevenir un teatre generador de nova creació.
Encara teniu l’oportunitat d’assistir a l’esdeveniment, avui darrera representació i esperem que no sigui l’última.
IN FERNEM LAND 
He vist dues vegades l’òpera i estic totalment d’acord amb els teus comentaris. Per sobre de tot m’ha agradat molt la música, principalment els interludis, la part dels ballarins i el final; en general tot el tercer acte. Molt bones les veus, encara que a mi no m’han agradat tant els dos vigilants. Molt potent també la producció teatral de Carme Portaceli. Estem d’acord amb la part negativa del “llibret” (crec que el autor no en diu així). Una cosa és un recital poètic, una cosa és un assaig filosòfic… i altra cosa és una òpera (“teatre” líric). Els que hi aneu avui, no us preocupeu excessivament per el text, escolteu la música!
Els teus comentaris sempre m’ajuden una mica, o molt. En aquest cas, segurament havia copsat però no n’era del tot explícitament conscient del problema de la tessitura que molts compositors actuals imposen als cantants; no deixen “cantar” amb naturalitat (si és que cantar és natural), sobretot a la protagonista, que pensava que era soprano.
En definitiva, penso que és un esforç gran, també econòmic, que seria una pena que aquesta òpera no tingués després un cert recorregut, com passa amb molts òperes.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de febrero 2019 | Beckmesser
Comparteixo les opinions d’en Quim i de Trepat: posada en escena potent, cantants més que correctes, música més encertada en la vessant simfònica que en la lírica. Tanmateix, sensació de desencís per la manca de sintonia amb el contingut dramàtic.
A mi em sembla que si avui en dia es compon una nova òpera (amb, entre d’altres, la intenció d’ampliar el públic interessat), cal fer-ho sobre un text potent i que, gairebé, mantingui el mateix interès si se’l representa sense la component musical. En la meva opinió, les digressions filosòfiques d’un reputat catedràtic d’estètica no són una base adequada per bastir un espectacle teatral que emocioni i atrapi l’interès.
Finalment, un apunt sobre l’idioma. Crec que si el Liceu encarrega una nova òpera, el text ha de ser en català. Per la raó que, si no ho fa el Liceu (o les Arts), no ho farà ningú altre i perquè crec que el Liceu ha de tenir un compromís amb la cultura catalana. Dit això, trobo absurd i ridícul que, si el text original està escrit en castellà (l’idioma en què publica la immensa majoria de les seves obres Rafael Argullol), ja en el moment de l’estrena calgui traduir-lo a l’italià i, a estones, al català.
M'agradaM'agrada
Diumenge em vaig avorrir i adormir.
M'agradaM'agrada
Yo el martes también.
M'agradaM'agrada
Be a mi no m’ha agradat gaire la proposta, la música que preten ser d’avantguarda per a mi ja no ho es, la considero una música antiga, mil vegades sentida que veu del atonalisme de Schoenberg i una barreja de Stravinsky i altres compositors però que té una manca de consistència dramàtica per expressar-se en el llenguatge operístic, així tot resulta buit de contingut, l’argument que pretenia inspirar-se amb una esperada enigma que al final resulta ser decebedora, ni l’enigma m’interessa ni res del que succeix a l’escena, el cor cantant en català i els personatges amb italià, això em recorda a èpoques passades del liceu quan els cantants cantaven en alemany i el cor amb italià, el ballet amb passos de Bejart de la consagració de la primavera, la protagonista de l’obra la vaig trobar cantant amb un volum de veu molt reduït res a veure amb Quartet, aquest estrena passarà sense pena ni glòria com altres òperes com la Cabeza del Bautista, Gaudi, Don Quixot etc. mai més representades enlloc
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar el dia de l’estrena i vaig sortir amb una sensació incòmoda, i ara, llegint la teva crítica veig que vam sortir amb la mateixa sensació. Vaig arribar al Liceu a temps d’escoltar la presentació del Foyer. Havia llegit la revista que ens envien a casa i vaig pensar que l’argument era un xic enrevessat o bé jo tenia un mal dia i em fallava la comprensió lectora. Després d’escoltar la presentació, quan vaig veure que a l’argument hi havien dedicat un 85% del temps pel cap baix vaig pensar que alguna cosa no anava a l’hora. I efectivament, no vaig entendre res. Encara no se si això era una al·legoria de la societat actual, o tenia algun altre significat ocult que encara no he descobert. I com ve dius Joaquim, en cap moment em va interessar quin era l’enigma ni el problema de Lea, de fet encar no se quin era l’enigma que tenia.
La música em va semblar una mica dura al començament, tot i que tal i com apunteu, el tercer acte va augmentar l’interès. Tot i així, hagués agraït una mica més de condescendència per a les meves orelles, però això és del tot subjectiu.
De l’equip vocal en destacaria el malvat Dr. que és qui més ovació es va endur suposo que fruit d’una magnífica implicació en el paper. Ara, llegint la teva crítica, veig que Allison Cook va tenir més temps en escena del que tinc mentalment enregistrat, no vaig empatitzar gaire amb la seva interpretació. La resta, si fa no fa la vaig percebre igual.
Al final, com deia vaig sortir amb una sensació incòmoda per poc definida. No vaig sortir satisfet però tampoc decebut, ni en cap cas indiferent, així que la impressió es va tornar en incòmoda. Hi tenia grans expectatives posades, sobretot després de les bones experiències de Written on skin, Quartet i algunes d’altres que ens han arribat a través d’Internet.
No obstant tot això, el que si em satisfà és que s’inverteixi en noves òperes i es doni oportunitat a compositors contemporanis a donar sentit a la seva feina.
Bon dia Infernems!
M'agradaM'agrada
Vaig assistir el dia de la estrena , sent la meva primera òpera contemporània en directe. Després de llegir la teva crònica i als companys de blog, coincideixo molt en la sensació agredolça. No em va desagradar pas el estrenar-me amb aquest tipus d’òpera , al contrari. Hi destacaria la magnífica posada en escena, el bon treball orquestral especialment en la vessant simfònica , el cor , el nivell general dels cantants. Pero no em va acabar d’emocionar ni enganxar del tot , doncs com bé dius, el llibret encara que parteix d’una idea que a mi m’agrada, acaba sent poc interessant, inclús avorrit i això es el que fa en la meva opinió que el conjunt no acabi de ser rodó,. Jo també vaig assistir a la presentació del Foyer i igual que el JordiP, em vaig quedar molt astorat en que se li dediquessin tants minuts al argument , cosa gens habitual en aquest tipus de presentacions.
Celebro l’aposta del Liceu per la estrena d’aquesta òpera i també espero que poguem anar assistint a noves estrenes en el futur.
M'agradaM'agrada
Per començar diria que estic d’acord en que el llibret que no el text hi manca mes sentit teatral, crec que aquí hi rau el principal escull de l’opera. La musica d’en Benet Casablancas que beu de les fons del dodecafonisme, aquí pren un altre caire en quant al tractament de les veus, que en general te una escriptura respectuosa amb la linia melòdica del cant, cal dir, no obstant que la par de Lea m’ha semblat que en dues o tres ocasions s’ha portat al extrem agut de la tessitura de mezzo i que m’ha incomodat. En quant a la part orquestral haig de dir que m’ha semblat una orquestració molt rica, amb molta percussió subtilment utilitzada, rica timbrica i rítmicament, gens facil per l’orquestra, val a dir que el treball d’aquesta i d’en Josep Pons ha estat esplèndid. Com dic la part orquestral m’ha semblat rellevant, pero he trobat a faltar moments de climax, vull dir que la musica m’ha semblat en certs moment una mica plana i que hi faltaven moment de mes exaltació orquestral, potser degut segurament al llibret i la falta d’un orientació mes teatral; per exemple, després de la “alliberació” de Lea i Ram he trobat a faltar un gran duo liric i enlloc d’aixo es passa rapidament a un interludi suau amb participació de un pseudo ballet. En l’apartat vocal l’equip de cantants ha estat a l’altura del esdeveniment,repartiment sense fisures i totes les parts cantades amb solvència i brillantor adients. Tant la direcció escènica com la escenografia m’han semblat molt adients. Val a dir que aquesta opinió es despres de una primera escolta absoluta i per tant subjecte a d’altres consideracions despres de mes escoltes, que seria lo convenient. En tot cas felicitem-nos per una estrena absoluta d’una opera i de un compositor nostrat, tant de bo en poguéssim tenir-ne una cada un o dos anys, voldria dir que la situació cultural i musical del pais s’ha normalitzat.
M'agradaM'agrada
Vaig assistir-hi com a repte personal i evitant prejudicis sobre òpera actual; i tot i que va resultar correcta l’experiència, vaig patir les mateixes coincidències, cant crispat que acaba posant neguitós; text carregat amb moltes “idees o conceptes” (ètics, filosòfics, morals, estètics… ) on manca temps d’interpretar i processar i on s’agreixen els descansos orquestrals.
Per Catalunya música, retransmissió d’ahir, a veure si “reprocesso”.
Tot l’encert amb la passada pel forro i minorització cultural com a país.
M'agradaM'agrada
He tingut la sort d’assistir en directe a una desena de representacions d’òperes del segle XXI i sempre m’han causat una molt bona impressió, fins al punt d’entusiasmar-me. L’Enigma di Lea ha trencat la ratxa. No m’ha desagradat, alguns moments els he gaudit molt, pero en conjunt no respon a allò que jo busco en un espectacle operístic contemporani.
Trobo que és una òpera passada de moda, tant pel pretenciós llibret, que perpetua l’etiqueta d’elitista que sovint es penja a la música contemporània (i no ho dic per que sigui més o menys difícil, sinó per la temàtica escollida), com per la música, que em va donar la sensació que ja havia escoltat moltes vegades. I que consti que amb això no vull dir que no sigui música ben feta, que ho és, ni que no funcioni bé en molts moments. Potser és culpa, com diu el Joaquim, de les expectatives. Fa uns anys m’hagués agradat molt, n’estic segur. Però des d’aleshores he escoltat molta música contemporània i he assistit a moltes estrenes, prou per tenir clar què m’interessa. Tot i que també pot passar que, d’aquí uns anys, quan encara n’hagi escoltat molta més, retorni a Lea i canviï d’opinió, qui sap! De moment, celebrem que les estrenes operístiques hagin tornat al Liceu, i tant de bo en vinguin moltes més!
M'agradaM'agrada
Aquest cop, ha estat una llàstima perquè la part musical és de les millors que hem sentit en les últimes estrenes. Fins i tot, la part vocal no ha estat tan “crispada” com altres cops, fora d’alguns moments. Hi ha música refinada, rica, suggeridora, amb una línia de cant molt discursiva, com sol passar, però que es podia seguir i sempre lligava amb la part orquestral, sense que aquesta la tapés o semblés desequilibrat. Hi ha parts que recorden, com sol passar en Casablancas, per la formació i les influències, la Segona Escola de Viena i els seus epígons, però no es queda aquí i, en altres parts, deixa aquests referents i fa propostes més personals que, en alguns fragments són francament bells.
El problema ha estat el text: no sigueu tous, que és l’antítesi del que ha d’ésser un llibret operístic. Sense cap intenció dramàtica, pedant sense mesura, que de tant voler ser transcendent acaba deixant de tenir el mínim interès… No serviria com a bona proposta de llibret ni per a una cantata.
Argullol és un bon assagista, però si no té cap experiència teatral, perquè s’hi posa? I Casablancas, no veu, quan el rep, que allò no pot funcionar? Tot símbol, tot abstracció… Sí, val, Die Frau ohne Schätten també té símbols, però abans hi ha l’obra de teatre i una història que té força dramàtica. En L’enigma, no. I això arrossega la música, que no pot aixecar-se amb aquest llast ni arribar a connectar amb el públic.
És llàstima, perquè Casablancas, amb un bon llibret, podria haver fet una òpera interessantíssima. Per al meu gust, de les estrenes al Liceu des del Cristóbal Colón de Balada, la més rodona (sempre i quan es modifiqués la tessitura de la soprano protagonista, que no era adequada, i canviés d’ordre alguna escena per a equilibrar el conjunt) ha estat La cabeza de Bautista, d’Enric Palomar. La música tenia sentit i força i s’adequava a un llibret bo, que era una obra de teatre (mèrit de Valle-Inclán, dramaturg bo fora de tota sospita). Altres que hem vist, de Benjamin o Francesconi, tenen bons llibrets o llibrets que, almenys, plantegen una situació que pot tenir un desenvolupament dramàtic. Fins i tot Yo, Dalí, de Benguerel, tenia un llibret amb situacions interessants (de Salom, un altre dramaturg reconegut) i va funcionar. Tant costa entendre que una òpera ha de tenir un llibret teatral (no dic que sigui bo, sinó que tingui un plantejament teatral), ja que l’objectiu és fer-ne una representació i ha de funcionar?
M'agradaM'agrada
Vaig veure-la diumenge. Totalment d’acord amb el llibret. El Sr. Argullol en diu “llibre”, no llibret. Vaig pensar, com vosaltres, que no era un llibret operístic. A la meva manera de veure el llibret és una obra pretenciosa i res més.
M'agradaM'agrada
Pretenciós. La mateixa paraula que vaig fer servir jo per explicar l´argument a algú, el dia següent. I Snobisme, també.
I és una llàstima, ja que resulta prou difícil poder-te apropar a obres contemporànies. Mai no és programen i sovint ens falta entrenament per trobar l´entrada al seu llenguatge particular.
Si a sobre t´ho posen més difícil amb flipades argumentals com aquesta mai no aconseguirem que la música més recent ocupi el lloc que li pertoca.
Tota la resta, bé, però en Casablancas ho tenia difícil per inspirar-se amb aquest llibret. Potser amb un altre ho aconsegueix,…jo hi aniré a veure-ho.
M'agradaM'agrada