Béatrice Uria-Monzon (Gioconda) La Monnaie Brussel·les. Producció Olivier Py

L’estupidesa i el malversació no tenen límits i quan ja ens pensem haver-ho vist tot sempre surt una nova mostra de fins on pot arribar la inutilitat.

Jo ja no culpo al senyor Py per haver acceptat dir la seva en una òpera argumentalment tan absurda i inútil com aquesta per acabar fent un nyap tan monumental, culpo al director artístic de La Monnaie que quan decideix programar La Gioconda de Ponchielli encarrega una nova producció a Olivier Py en lloc de buscar un director que no vulgui dir res i es limiti a decorar l’escena per tal de que l’equip de cantants es llueixi en les àries precioses, duos vibrants, gran escenes concertants i fins i tot un ballet. Què és podia esperar de Py, un director conceptual i discutible, en una òpera on no pot dir res i on efectivament no tan sols no diu res si no que ho diu de la pitjor manera, avorrint i de manera petulant, malversant fondos públics destrossant una òpera on tot és passió i ell és incapaç de transmetre-ho al públic.

Un desastre majúscul, un ridícul que provoca vergonya aliena i que fa pensar seriosament en tot el que s’amaga al darrera de la pretesa creació artística. La Gioconda és una òpera teatralment impossible que no hi ha dramatúrgia ni relectura que  la salvin de la mediocritat més absoluta. Boito sortosament en va aprendre i va ser capaç de col·laborar a fer dues obres mestres per a Verdi, però com a llibretista per a Ponchielli no va ser capaç de fer res digne. Per sort i per això és continua representant, el músic va signar una partitura on si es posen d’acord directors i sobretot es disposa de sis grans veus, es pot produir una catarsi vocal que faci oblidar el “teiatru” que va associat a aquest títol.

Per tant, per què anar a buscar un director com Py? Era previsible que no seria capaç de dir res i de fer-la pitjor del que ja és. Quin pedant! Quin tros de inepte que accepta l’encàrrec i ofereix una burla pretensiosa, pedant i autènticament inútil. La meva més autèntica i sonora protesta contra Py, és clar, però encara més contra els responsables de La Monnaie de Brussel·les que no són capaços de discernir quin director teatral pot garantir una Gioconda acceptable o en quina òpera Py pot, si te un bon dia, oferir alguna cosa interessant.

La resta és pura rutina, amb un equip de cantants on destaca Silvia Tro Santafé en una sorprenent Laura i La Gioconda de Beatrice Uria-Monzón, que jo ja intuïa a punt de la retirada i que ofereix aspectes interessants d’aquest rol tan de cartró pedra, però amb aspectes vocals i dramàtics molt lluïts. Ella no els pot assumir tots amb excel·lència però està molt millor del que podríem esperar. No serà mai una Gioconda per un teatre de primera, però en aquesta producció provinciana llueix amb diferència.

La mezzosoprano valenciana m’ha sorprès en un repertori allunyat del belcanto on ella ja havia deixat mostres de notable autoritat. Si bé és un rol líric té moments de punyent dramatisme en el famós duo amb Gioconda i amb la confrontació amb el baix en l’acte tercer, on va mostrar sentit i força dramàtica amb tots d’un pre-verisme elegant.

Tota la resta, des dels baladrers Vasallo i Teitgen, al desafinat La Colla o la inapropiada Liang, son un tràmit molest per a una òpera que juga a la Grand Opéra i que per tant o es vesteix bé o millor no programar-la perquè esdevé una enganyifa cara.

Carignani té ofici i es deixa endur per aquest to poc distingit però eficaç.

No parlo del ballet perquè cal veure la dansa de les hores per comprendre que estem parlant d’una altra cosa. Cor i orquestra del teatre belga complidors amb bona nota.

No hagués parlat d’aquesta representació si no fos perquè dintre de dos mesos veurem aquesta òpera al Liceu i bo serà fer comparacions, tot desitjant que malgrat totes les carències del nostre Liceu, la proposta barcelonina guanyi per golejada. Si més no en la vessant escènica està garantit,

Amilcare Ponchielli
LA GIOCONDA
Drama líric en 4 actes llibret de Tobia Gorrio (Arrigo Boito)

La Gioconda: Béatrice Uria-Monzon
Laura Adorno: Silvia Tro Santafé
Enzo Grimaldo: Stefano La Colla
Barnaba: Franco Vassallo
La Cieca: Ning Liang
Alvise Badoero: Jean Teitgen
Isèpo: Roberto Covatta
Zuane/un pilot: Bertrand Duby
Un Barnabotto/una voce: Bernard Giovani
Un cantore: René Laryea
Una voce: Alejandro Fonté

Chœurs de la Monnaie, Académie des chœurs de la Monnaie s.l.d. de Benoît Giaux,
Choeurs d’enfants et de jeunes de la Monnaie s.l.d Benoît Giaux
Director del cor: Martino Faggiani
La Monnaie Symphony Orchestra and Chorus
Director musical: Paolo Carignani

Director d’escena: Olivier Py
Escenografia: Pierre-André Weitz
Disseny de vestuari: Pierre-André Weitz
Disseny de llums: Bertrand Killy

La Monnaie, Brussel·les 9 i12 de febrer de 2019