Amb lletra ben petita i sense cap mena de relleu se’ns diu a la fitxa artística del programa que ens podem descarregar de Les Contes d’Hoffmann,  que la versió que veiem al Liceu, reposició de la producció de Laurent Pelly que vàrem veure la temporada 2012/2013 és la de Jules Barbier /Michael Kaye i Jean-Cristophe Kech/Jacques Offenbach, què deu ser com no concretar res, ja que és com una mena de còctel de versions que a més a més i “gràcies” a la pandèmia s’ha retallat una miqueta  més, per poder sortir abans de les 10 de la nit del teatre tot i haver començat les funcions de nit a 2/4 de 7 de la tarda, quelcom que fa que la versió duri al voltant de les dues hores quaranta de música més 40 minuts en dos intervals. Què han tallat? Doncs sembla ser que recitatius i el cuplets de Frantz a l’acte d’Antonia, quelcom que jo he agraït enormement, perquè trobo que són impossibles d’aguantar, en mig de tantes perles com ens reserva aquesta gloriosa partitura.

A la versió que es pot gaudir al Luceu hi ha música que en la versió més tradicional fins no fa gaire no s’escoltava i per contra a l’acte de Giulietta s’ha prescindit de les potineries que es van fer en edicions posteriors a la mort del compositor i no hi ha ni la bellíssima “Scentille diamant” que canta Dapertutto, ni el sextet amb cor, per contra escoltarem l’ària original de Dapertutto “Tourne, tourne, miroir”, però no el duet entre Dapertutto i Pitichinaccio. En fi mai hi haurà versió definitiva d’aquesta òpera i la versió del Liceu no acaba de ser ni de l’un ni de l’altre.

El primer gran encert de la versió que ofereix el Liceu és la direcció musical del mestre Riccardo Frizza, inicialment no previst i que substituïa a Jordan de Souza. Frizza ha estat esplèndid amb una direcció clara, detallista, que deixa cantar i acompanya amb delicadesa, precisió, pulcritud i tensió dramàtica als cantants. Hi ha acompanyaments bellíssims i sense gesticulacions teatrals que desconcertin com va succeir a La Traviata dirigida per la incomprensiblement tan lloada senyora Scappucci, el mestre Frizza treu de l’orquestra del Liceu un so esplèndid, bonic i equilibrat, tant entre el fossat i l’escenari, com entre les diferents famílies orquestrals. Si el primer dia ja s’ha apreciat la qualitat, en les darreres representacions de ben segur serà encara més notori el resultat de l’excel·lent direcció i concertació del mestre Frizza. L’orquestra del Liceu necessita bons directors, és tan senzill de dir que no fa falta donar-li més voltes. S’ha fet un bon treball per posar-la en bones condicions de sortida, ara els bons directors que vinguin a treballar i no només  a portar el compàs han de fer-la lluir i Frizza ho fa.

El cor del teatre amb mascareta, denota a banda d’un so apagat, els problemes que arrosseguem des de fa masses temporades. La feina de Conxita Garcia és molt lloable perquè amb les mancances que té aconsegueix resultats dignes. En la intervenció inicial del pròleg, el cor m’ha fet patir i no em pensava pas que acabés arrodonint una actuació si no brillant, si correcte.

El cast per aquesta òpera necessita de sis veus notables i un equip, per als rols més petits, de categoria, i en aquest sentit els resultats també han estat molt millors que a La Traviata que vaig veure.

Per començar comptar amb John Osborn pel rol titular ja és una garantia. El tenor nord-americà és un expert en el repertori francès i difícilment hi ha cantants a l’actualitat que el facin tan en estil com ell. L’elegant fraseig i el cant senyorívol i sempre delicat, mai caient en efectes grollers i veristes, com tants tenors han fet quan interpreten aquest rol entre romàntic i foll, són dignes d’admirar. La veu ja sabem que no és especialment bonica ni generosa en projecció, però ell sap mesurar i graduar bé les seves forces i capacitats, equilibrant bé l’extenuant rol i arribant a l’acte de Giulietta i a l’epíleg amb molt més que garanties. La seva bona tècnica li permet fer front a aquest final superant amb escreix la tessitura sempre en la línia del passatge que extenua a grans tenors que han interpretat aquest rol. El Hoffmann de Osborn segueix la tradició dels grans especialistes francesos i avui per a mi és un referent. Bravo

Un altre gran encert ha estat comptar amb el baix rus, Alexander Vinogradov per fer els quatre rols diabòlics. Veu jove, rutilant en la projecció i suficient en els extrems, si bé el greu millorarà amb els anys. Magnífiques les caracteritzacions interpretatives dels 4 rols, mostrant suficiència vocal i personalitat escènica, quelcom imprescindible per sortir exitós de la difícil empresa. Magnífic sobretot com a Dr. Miracle i el capità Dapertutto. Bravíssim

Estava anunciada pel meravellós rol de Niklause i la Musa, l’exquisida Stéphanie d’Oustrac, però Marina Viotti que cantava en el segon repartiment ha passat a aquest primer i he de dir que m’ha agradat molt. Potser en algun moment m’agradaria un greu més rotund, però el centre què és generós és tan bonic i ella interpreta tan bé, que aviat m’he oblidat de la inicialment prevista. Canta amb molta expressivitat i la línia de cant és molt elegant. Magnífica en totes les intervencions però especialment delicada en la bellíssima ària de l’acte d’Antonia “Vois sous l’archet frémissant”. Com que també interpreta el rol de La Musa, ella tanca l’òpera de manera gloriosa amb l’inspiradíssim “Des cendres de ton cœur”. Brava

És una llàstima que al Liceu no hàgim vist encara uns Contes d’Hoffmann amb les tres protagonistes interpretades per una mateixa cantant, continuarem esperant. Quan cada protagonista està a càrrec d’una soprano diferent hom espera de la cantant que interpreti Olympia, pirotècnia precisa i espectacular. El rol no dona per gaire més. És difícil, molt compromès però agraït i si a l’ària “Les oiseaux dans la charmille” les notes es fan amb precisió i decisió l’èxit està garantit. Olga Pudova la soprano russa que interpreta el rol en aquest primer cast ho fa bé, no enlluerna ni meravella per la inventiva en les ornamentacions, però se’n surt amb notable suficiència i remata l’ària amb el corresponent sobreagut , tan arriscat com agraït. Li ha quedat una mica apurat, però ha fet un bon i merescut èxit.

L’Antonia de la soprano albanesa Ermonela Jaho ha estat la interpretació més emotiva de la representació. Ella és una cantant que posseeix el do de transmetre el que canta i aquest rol, s’ha d’interpretar amb l’emoció a flor de pell. Jaho trasbalsa per la interpretació i per com utilitza els recursos vocals per arribar-hi. Ella que algunes vegades interpreta rols que la sobrepassen, com a Antonia està perfecta. La seva suficiència en la zona més aguda fa que en el miraculós tercet esdevingui el gran moment, però també de les petites frases i de la seva delicada réverie “Elle a fui, la tourterelle” en treu tot el suc. Gran “C’est une chanson d’amour” al costat d’Osborn. És una cantant que fa creïble el que interpreta i la força i passió de la seva interpretació colpeix de manera definitiva a qui l’escolta. És una cantant de teatre, que sedueix per com interpreta, ja que ni la veu és especialment seductora, ni el timbre especialment grat, precisament per això ella sap que per guanyar-se al públic ha de cantar amb el cor i el resultat és imbatible. Està immensa i ella ha galvanitzat a tots als seu voltant fent que el seu acte fos la gran perla de la tarda/nit.

La mezzosoprano Ginger Costa-Jackson interpreta el rol de Giulietta de manera notable. És el rol menys definit, molt de cartró pedra i té el seu gran moment amb el duo amb Hoffmann. Ha estat bé, amb una veu central preciosa. En el extrem agut va una mica justa, però s’ha imposat en els pocs però grans moments que li reserva la partitura.

Tota la resta de cantants que han intervingut han estat esplèndids, res a veure amb la darrera Traviata. Magnífic com sempre Francisco Vas (Spalanzani), també notabilíssim el Crespel i Luther del baríton-Baix Aleksey Bogdanov. No entenc com a Carlos Daza no se li donen rols més importants, el Schlémil i el Hermann són molt poc i un luxe en la seva veu. Vincent Ordonneau ha interpretat molt bé els còmics, Andrès / Cochenille / Frantz (sense cuplets) i Pitichianaccio. Roger Padullés ha fet front amb molt més que solvència a Nathanaël. Pel que fa a les parts femenines menys rellevants, la soprano Elena Sancho Pereg ha fet una bona interpretació de Stella i Laura Vila ha fet front a la veu de la mare d’Antonia en el catàrtic tercet “Tu ne chanteras plus?” des d’un intern, quelcom que no l’afavoria en quedar excessivament llunyana.

Fa molt goig veure com en una òpera tan complicada i amb tantes intervencions solistes, el nivell hagi estat tan notable.

La primera vegada que vaig veure la producció de Laurent Pelly no em va agradar, avui si bé hi ha coses que em continuen semblant poc reeixides (acte de Giulietta sobretot),  m’ha agradat molt més, potser perquè la direcció musical ha estat molt millor que en la temporada 2012/2013. He gaudit millor d’aquest constant contrast entre la llum i l’ombra o la penombra. Tot és massa esquemàtic, és cert, i per suposat que la proposta de Pelly res te a veure amb la sumptuositat creativa de Carsen, però Pelly crea amb molt pocs recursos tot un món i això avui m’ha semblat molt valuós. Aquest panels mòbils que conformen de manera senzilla els diferents espais escènics,, però sobretot el disseny de llums que conforme l’espai escènic m’ha semblat del tot suggeridor i inquietant, amb ombres i penombres que delimiten a la perfecció tant els ambients com als personatges, en aquesta nebulosa de records mentals del Sr. Hoffmann d’inspiració clarament pictòrica.

Magnífica proposta de resultat totalment satisfactori. Recomanable i molt. No us la perdeu.