Els antecedents.

El 2 de gener vaig sortir a caminar per Collserola i la gratificant excursió em va dur fins a Vila Joana, la casa on el poeta Verdaguer va passar els seus darrers dies i on ara, envoltada d’un magnífic entorn natural i a la primera planta, hi ha un petit museu dedicat a ell, amb documents i vídeos que repassen la vida del sacerdot i poeta, símbol d’una Catalunya popular, mística, nacionalista i efervescent renaixença. Al final del curt recorregut per les estances de la vila d’estiueig de la família Miralles, que va transformar l’antiga masia d’orígens al segle XVI en una casa residencial al tombant del segle XIX per esdevenir més tard en escola per nens amb discapacitats i actualment en un museu que recull les excel·lències de l’escola i l’esperit verdaguerià del lloc, es troben unes vitrines amb les obres musicals inspirades també en l’obra del poeta de Folgueroles. En aquesta vitrina lluïa al costat del estoig de la EMI de la gravació de l’Atlàntida de Falla dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos , un estoig luxós de l’òpera Canigó del jesuïta Antoni Massana, amb una pintura de Mestres Cabanes a la portada on es veu la magnífica sala del Liceu la nit de l’estrena de l’òpera el mes de maig de 1953.

Vaig fer una foto i la vaig penjar al meu compte d’Instagram i al mur de Facebook del blog, fet que va motivar comentaris a l’entorn dels luxoses edicions de les òperes en LP i també de curiositat en vers una òpera oblidada i que durant la seva gestació en la versió original, durant els anys 30 del passat segle i 20 anys més tard en la versió definitiva a l’estrena liceista va motivar molta curiositat i relleu en un moment tan poc procliu a les exaltacions nacionalistes catalanes, i Canigó ho és.

No van passar gaires dies  i una bona i massa poc sovintejada amiga em va escriure per demanar-me l’adreça i ves per on no va trigar-me a arribar a casa un exemplar del Canigó idèntic del que s’exposa a Vila Joana, amb la luxosa caixa de cartró dur, els tres discs d’aquells que pesaven i tenien una consistència que en agafar per posar-los sobre el giradiscs amb quasi veneració, ja predisposaven a destinar el temps necessari i sense interrupcions a seure i escoltar la música mentre seguíem el llibret amb el text i tots els articles addicionals il·lustrats amb fotografies. Un ritual pràcticament perdut, entre mp3, auriculars, telèfons i ordinadors que ens apropen la música mentre anem passant atrafegats, les estones que se’ns permet dedicar a la música gravada.

Després de llegir un escrit sensible i preciós i recuperar-me de la sorpresa, joia i la gratitud d’un regal tan estimat per qui me’l feia i pels records familiars que suposava, vaig decidir que tenia que destinar el temps per tornar a escoltar una òpera que havia escoltat feia molts anys en la mateixa versió però en una edició molt més senzilla (reditada pel segell Classical Records, potser una marca blanca de la EMI) que no em va merèixer gaire atenció i una valoració ara crec que injusta. Ara, després de fer una primera escoltada de tres de les sis cares, em vaig quedar amb ganes de fer els honors a qui me l’ha regalat i com que ahir diumenge el matí no invitava a sortir a caminar, vaig obrir la luxosa caixa, em vaig asseure davant de l’equip música amb el llibret entre les mans i només amb les pauses pertinents per donar la volta als discs la vaig escoltar tota sencera. Tal i com vaig garantir a Toni, després escriuria l’apunt que teniu al davant.

La música uneix les ànimes sensibles

L’òpera Canigó

Antoni Massana i Bertran va néixer a Barcelona el 24 de febrer de 1890 i va morir a Raïmat (Lleida) el 9 de setembre de 1966 . Va ser un jesuïta i compositor, alumne de  Domènec Mas i Serracant, Enric Granados, Frank Marshall i Vicenç Maria Gibert, més tard amplià la seva formació amb Enric Morera, Felip Pedrell i Nemesio Otaño.

Va ser ordenat sacerdot, després d’ingressar als jesuïtes l’any 1911, el 1922 any que va marxar a Roma on va estudiar a la Scuola Superiore de Musica Sacra i on va rebre classes de Casimiri i Danigno. on es va llicencià amb musica gregoriana. Va completà estudis a Munic i a l’abadia benedictina de Solesnes (França). Entre 1949 i 1963 la companyia de Jesús el va destinar a Amèrica (Rio de Janeiro, Buenos Aires i Montevideo). Quan va retornar a Barcelona va ser professor del Conservatori del Liceu i entre els seus alumnes cal destacar a  Lluís Benejam i Agell, i entre els seus deixebles Juli Sandaran i Simó Giribet.

La seva extensíssima producció abraça òbviament al música religiosa, de cambra, simfònica, cançons i música per a l’escena, entre elles l’òpera Canigó escrita durant l’any 1934.

La versió primerenca de Canigó es va estrenar al Casal del Metge de Barcelona, durant el mes de maig de 1936. Va ser en forma concertant i amb una formació orquestral de cambra i també amb el cor molt reduït. Els cantants varen ser Conxa McCrory (Griselda), Concepció Callao (Flordeneu), Joan Raventós (Gentil), Domènec Sánchez Parra (Guifré) i el baix Joan Carbonell entre altres. La Guerra Civil va impedir l’estrena teatral que no va tenir lloc fins 17 anys més tard, el 21 de maig de 1953 al Gran Teatre del Liceu sota la direcció musical del compositor Pablo Sorozábal i l’escènica de Augusto Cardi, amb decorats de Josep Mestres Cabanes, i amb els cantats: Carme Espona (Griselda), Rosario Gómez (Flordeneu), Pau Civil (Gentil), Raimon Torres (Guifré), Manuel Ausensi (Escuder), Lluis Corbella (Tallaferro), Miquel Aguerri (Oliva), Pere Mercader (pastor), Dídac Monjo (Cornamuçaire), Maria Rosa Ester (fada 1) i Aurora Elias (Fada 2).

Com la censura, malgrat tractar-se d’una obra de connotacions èpic religioses tan al gust del règim, musicada per un jesuïta i basada en un text de Verdaguer, poeta que els franquistes sempre van voler fer-se seu, però amb llibret de Josep Carner, declarat fidel a la república espanyola, demòcrata, catalanista i auto-exiliat primer a Mèxic i més tard a Brussel·les, va poder estrenar-se podria semblar un misteri. Llegiu si no els darrers versos de l’apoteòsic final

“Breçem-la encara en est breçol de serres
enrobustim sos braços i son cor,
sos braços fem de ferro per les guerres,
mes per la pau omplim son pit d’amor.
Pàtria et donà ses ales la victòria,
com un sol d’or ton astre es va llevant;
puix Déu t’empeny o Catalunya avant!”

A ulls i orelles del règim devia ser una proclama terrorista de la conxorxa jueu maçònica, com a mínim, però es va estrenar amb gran pompa i circumstàncies fora de  la temporada d’hivern en ocasió del cinquanta aniversari de la mort del poeta en una representació de gala que va concentrar tot el “bo i millor” d’aquella Barcelona franquista i reprimida. El fet s’explica perquè sembla ser que el governador de Barcelona que va substituir al dimisonat Baeza Alegria arran dels fets de la vaga de tramvies, Felipe Acedo Colunga, per guanyar-se a la societat catalana, va pagar de la seva butxaca l’estrena de Canigó al Liceu. L’oposició en la clandestinat va intentar que l’estrena fos un fracàs, però l’exit va ser clamurós i el pare Massana va dedicar l’òpera al nou governador. M’estelvio més comentaris.

Quinze anys més tard es va reposar sota la direcció del mestre Ernest Xancó, que vuit anys abans la va gravar per a “La Voz de su amo” i que comentaré tot seguit, i Dídac Monjo com a director d’escena i encara com a Cornamuçaire), va ser protagiobnitzada per Carme Lluch (Griselda), Montserrat Aparici i Amelia Ruival (Flordeneu), Joan Baptista Daviu (Gentil), Pere Farrés (Guifré), Manuel Ausensi (escuder), Raimon Torres (Tallaferro), Antoni Borràs (Oliva), Iluminado Muñoz (pastor) i les fades de Marcela Latorre i Rosa M Ysàs. Mai més s’ha tornat a fer i com que la recuperació del nostre patrimoni musical mai ha caracteritzat als gestors culturals de casa nostra, no crec que es torni a produir, ni tan sols en versió concertant.

Canigó estrena Liceu 1953

La Música

Segurament l’any 1934 la música del pare Massana mirava més enrere que no pas al futur, només cal repassar les obres que es van estrenar durant aquells anys de grans canvis estètics com per adornar-nos que aquesta mirada al wagneriarisme evolucionat ja no era precisament cap novetat. Massana no amaga les seves predileccions estètiques per Wagner, Debussy o Strauss. Per cert el compositor bavarès sembla ser que va lloar molt la seva obra “Himne de la Ciutat de Déu” (1921).

Massana va declarar ser un admirador de l’obra de Honegger i Stravinsky, però escoltant la seva música sembla que no va gosar experimentar com van fer ells amb les noves tendències i possibilitats orquestrals. La seva música sempre melòdica agafa en el cas que ens ocupa dos temes principals de la música popular com són “Muntanyes del Canigó” i “Muntanyes regalades” per desenvolupar el seu discurs musical a l’entorn del món pagà i cristià, confrontació wagneriana per excel·lència tant a Tannhäuser com a Parsifal, sent a aquesta darrera on Massana “s’inspira” per desenvolupar el poema de Verdaguer-Carner, sent les boniques melodies de “Muntanyes del Canigó” la inspiració mística i utilitza la melodia de “Muntanyes regalades” pel cant seductor, sensual i pagà de Flordeneu (la Kundry catalana) i les seves fades (noies flor). El compositor encara utilitza una melodia tan nostrada, sensible i bella com el noi de la mare, per dotar a la bogeria de Griselda al tercer acte de l’emotivitat que de ben segur commou a l’oïdor, i encara he reconegut una quarta melodia popular com és “Els tres tambors” en l’entramat simfònic, coral d’una partitura que malgrat no tenir números tancats, reserva als seus protagonistes, duos, àries i cors a la manera més primerenca wagneriana, com poden ser les intervencions de Griselda, sobretot al tercer acte a “M’han dit que era endormiscat” o la de Flordeneu  al segon (com Kundry) a “Oh, mon Gentil, quan el teu braç m’enllaça” on Massana com feria abans i de manera més evident, Charpentier per  a la seva Louise “pispant” unes notes del suggeridor “Ihr kindischen Buhlen”. En qualsevol cas em sembla que l’aproximació evident del Canigó de Massana al Parsifal wagnerià és més estètic que no pas musical. La omnipresència de les veus greus i nobles en els rols de Guifré, Tallaferro o Oliva, com a una mena d’Amfortas, Titurel i Gurnemanz, més l’escena de seducció de Gentil per una Florderneu menys combativa que Kundry, acompanyada de les seves noies flor i el robatori de l’espassa (a Parsifal la llança), la curació miraculosa del malalt a l’inici del segon acte, esdevenen escenaris i vivències comuns i ben reconeixibles de l’univers wagnerià i parsifalià en particular, però malgrat els bons moments musicals que proposa l’obra de Massana, titllar-la com s’ha fet més d’una vegada, com el Parsifal català és una gosadia.

Hi ha moments inspirats certament, com el coral d’inici del segon acte o el petit preludi del tercer abans que el pastor canti “Muntanyes del Canigó”, com també ho és el final amb l’efectiu crescendo del “Crux fudelis inter homnes” que es va entrellaçant amb les omnipresents melodies de “Muntanyes regalades” i “Muntanyes del Canigó” amb la confrontació dels mons de Floderneu i Griselda, amb el triomf evident de la segona, amb un efecte melòdicament molt impactant en assolir amb el clímax el buscat calfred, que és el compositor aconsegueix amb grandiloqüència i emotivitat.

El rol de Gentil (un Siegfried una mica somiatruites ) potser és el més compromès vocalment i necessita d’un tenor amb prestància heroica si bé la seva part sempre es mou en la vessant més lírica i amorosa. Té moments destacats en els dos primers actes, en el tercer ja és mort, com Siegmund, però és en el segon amb l’encontre amb Flordeneu on el seu cant agafa volada en “Amor, amor, on em pujares?”

La part de l’escuder (una mena de Kurnewal) necessita d’un brillant baríton i les parts més rotundes són pel rol de Oliva, el mini Gurnemanz, destinat a un baix profund, Guifré un Amfortas colpit per la mort de Gentil, destinat a un baríton heroic i el seu germà Tallaferro, com un sòcies de Titurel, destinat també a un altre baix.

La part del pastor per a un tenor líric, té reservada la melodia de “Muntanyes del Canigó” i també Massana i Carner reserven un moment solista pel Cornamuçaire, un altre tenor, en el solo  “Com és anada la gent a guaitar llur dansa boja!” al final del primer acte.

Vocalment els rols de Griselda i Floderneu són breus però tenen presència. La primera és per  a una soprano lírica a la manera de Elsa o Elisabeth, mentre que la segona està reservada a una mezzosoprano, com Venus o Kundry. Crec que com Elisabeth i Venus, i no deu ser casual, el rol podria ser interpretat per la mateixa cantant, amb l’avantatge que mai coincideixen en escena i l’encanteri de Florderneu és precisament enganyar a Gentill transfigurant-se amb la imatge de Griselda, en un altre recurs molt wagnerià, com és el cas de Gunther i Siegfried per enganyar a Brünnhilde al final del primer acte de Götterdämmerung.

La intervenció notable de les dues fades, en el moment de la seducció acompanyant a Flordeneu, dona protagonisme a una soprano i una mezzo, agraciades per una melodia molt agraïda.

La part coral és important, tant per la intervenció de pastors i monjos al primer acte, com les fades en el segon, i en el gran concertant final, amb monjos, cavallers, pastors, veus de ninfes i cors celestials.

Orquestralment l’òpera és densa en les diferents atmosferes que envolten l’acció, i l’entrellaçat harmònic que acompanyen les situacions contrastades del personatges, en un discurs a vegades de caire popular i altres de tendència impressionista, amb moment brillants en les danses que acompanyen als pastors en el primer acte i les seductores de les fades al segon.

Canigó és una òpera difícil de classificar, potser massa complexa per agradar al públic que busca la melodia cantable i fàcil, i òbviament massa sintètica pels wagnerians i tots els que a través de l’obra del genial compositor van evolucionar cap a mons musicals més arriscats i compromesos, però si es deixen de banda els prejudicis, s’escolta amb plaer, curiositat i fins i tot amb interès.

Resum argumental

L’acció és situada a finals del s X als Pirineus, al costat de l’ermita de Sant Martí quan després del saqueig de Barcelona per Almanzor els comtats catalans aconsegueixen expulsar als musulmans dell nord de Catalunya .

Gentil, fill del comte Tallaferro, després d’ésser armat cavaller a l’ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda. Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs. Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s’hi. El rep, sota l’aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d’una carrossa voladora, els dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el desastre de l’exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de Flordeneu, mogut per la ira, l’estimba muntanya avall. El cadàver de Gentil és dut a l’ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare, Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta l’evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de fer-se monjo. A l’hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben portadors d’un ordre nou

La gravació de 1960.

7 anys després de l’estrena liceista el segell discogràfic La voz de su amo va enregistrà l’òpera Canigó amb l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció d’Ernest Xancó. La direcció del cor va anar a càrrec d’Àngel Colomer.

Dels cantants de l’estrena liceista només repeteixen: Raimón Torres (Guifré), Miquel Aguerri (Oliva) i Dídac Monjo (Cornamuçaire). Griselda és Lina Richarte (Barcelona, 1921 – Sitges, 7 d’agost de 2002), una soprano amb una bona carrera i remarcables interpretacions al Liceu; Florderneu és la mezzosoprano Anna Ricci (Barcelona, 9 d’agost de 1930 – 15 de febrer de 2001) de llarga i reconeguda trajectòria en el camp d ela recuperació de la música antiga així com de la música contemporània. Gentil és el tenor Bartomeu Bardagí (Barcelona 1915-2003), un cantant alhora que reconegut traductor de català, que va fer una carrera notable al Liceu assumint rols menors però demostra que malgrat tenir un timbre ingrat (ideal pel Mime, per entendre’ns) era valent i defensa amb molta empenta i lirisme el rol.

El gran Raimón Torres (Barcelona 1912-1986), el baríton català que va destacar en rols wagnerians i d’òpera eslava i que va tenir una notable carrera internacional, interpreta com a l’any 1953 el conte Guifré. A la gravació potser no estava en la seva plenitud però encara es pot gaudir de la veu dramàtica i d’una notable personalitat interpretativa. En la reposició de 1968 al Liceu es va fer càrrec del rol de Tallaferro, sense tantes exigències a la zona aguda.

Els baixos Miguel Aguerri i Guillermo Arróniz, Oliva i Tallaferro respectivament no són prou contundents per fer front als rols o potser la gravació no els fa justicia. Sembla que els falti més contundència en el registre més greu. Tot i així tenim testimoni sonor de dos veus habituals a les temporades del Liceu d’aquells anys però en rols menys protagonics del que se’ls hi va oferir en aquesta gravació.

Llàstima de no comptar amb Manuel Ausensi per fer l’escuder, segurament problemes contractuals de les discogràfiques ho varen impedir. En el disc el rol va a càrrec de Josep Simorra, baríton català que hagués pogut fer més carrera si no hagués donat més prioritat a la sastreria familiar que no pas al cant. Al Liceu va participar en rols secundaris, però les seves intervencions en el disc denoten categoria i una veu de baríton notable.

Dídac Monjo es reserva les parts de pastor i cornamuçaire, ambdues amb intervencions destacades, tant al primer com al tercer acte. La veu de Monjo era de característic i potser ambdues intervencions serien més valorades per tenors molt més estilístics, una mica com succeix a les parts destinades a Iopas i Hylas a Les Troyens de Berlioz, salvant totes les distàncies que vulgueu. Els moments són especialment notables i el cantant que se’n faci càrrec pot lluir malgrat l’esporàdica intervenció..

Finalment per cantar les fades trobem a Mirna Lacambra, que no necessita presentació per`po va tenir oportunitat de deixar constància sonora del seu art i Francesca Callao, que res té a veure amb Concepció Callao que si recordeu va cantar a l’estrena absoluta del Canigó al Casal del Metge. Ambdues estan esplèndides.

El disc està curosament editat amb una qualitat sonora notable, si bé hi ha alguns moments, sobretot al final, una mica saturats. Els enginyers de so no poden amagar les carències de l’Orquestra i sobretot del Cor del Liceu, amb veus que grinyolaven i impostacions molt característiques en les formacions corals de segona categoria. El resultat desmereix una mica el lloable esforç d’enregistrar una obra que està clar que estava beneïda pel règim però que bé mereix si més no, més oportunitats. Amb una orquestra i cor a l’alçada i amb uns solistes, que segur que tenim a l’abast es podria donar la quarta oportunitat, ja no dic escènica però si al menys en forma de concert, d’una òpera remercable..

Els vells LP no s’han editat mai en CD i aquesta edició que avui ha protagonitzat l’apunt a IFL esdevé una peça de col·leccionista.

Certament estimada, la música uneix les persones sensibles. Gràcies una vegada més.