Després del canvi, molt mal explicat però que tothom ha entès, del mestre Frizza, inicialment previst per dirigir les representacions d’Otello d’aquesta temporada pel mestre Dudamel, el preu de les localitats es va disparar de manera escandalosa i potser per això algú ja qualificava aquestes funcions com el millor de la temporada 2020/2021, com si el preu elevat portés associat la qualitat garantida. Els cantants, que al cap i a la fi són els màxim responsables de l’èxit o fracàs d’una representació operística eren exactament els mateixos, per tant la contractació del ara “assequible” mestre Dudamel és l’únic motiu per el qual es pagui per una butaca a la zona 1, 336,00€ o una entrada sense visió en costi 30,00€ a la zona 8 i 60,00€ a la zona 7. Un escàndol que en cap cas s’ha vist justificat per la qualitat assolida en acabar la darrera nota de l’extraordinària partitura. Un Otello més, amb mancances vocals i una orquestra sumptuosa i decibels exagerats, sota la direcció discutible del mestre veneçolà. Aquí podria acabar el post, però deixeu-me esplaiar una mica més.
Gustavo Dudamel em va agradar molt com va dirigir Il Trovatore en versió de concert a l’inici de temporada, però no esperava molt d’aquest Otello perquè quan el vaig escoltar dirigint la mateixa òpera al MET ja no em va satisfer, si bé una audició radiofònica i un directe tenen poc a veure, allà com ahir al Liceu, l’exageració sonora en certs moments va malmetre els molts encerts d’altres moment on si demostra sensibilitat i domini de l’equilibri i les tensions. D’acord que la insuficiència de projecció d’un cantant no pot condicionar la direcció, però en gran mesura ahir els tres protagonistes principals va sortir malmesos o si més no perjudicats de la contundència sonora dels atacs orquestrals, quedant parcialment o totalment sobrepassats per una orquestra que mai em va semblar sorollosa ni de so descuidat, això no, però excessiva si.
Gustavo Dudamel va utilitzar temps amplis sense deixar caure la tensió dramàtica,, quelcom que és essencial en qualsevol òpera però en aquesta més, ja que tota ella és una progressió que funciona com un rellotge gràcies a un llibret genial de Boito que concentra el millor de la trama shakespeariana i a una partitura que de l’esclat tempestuós inicial fins als darrers acords de desolació absoluta no et deixa cap segons de descans. En això el mestre Dudamel m’ha semblat encertadíssim, com també en els subtils i delicats acompanyaments del “Già nella notte densa”, o el joc sibil·lí a “era la notte, Cassio dormia” o “Vieni; l’aula deserta”, o la tensió estàtica de l’escena de Desdemona al darrer acte. M’han semblats moments especial de gran classe i nivell, més que no pas els esclats sempre ben controlats però massa eixordadors. També m’ha semblat molt encertat en els moments concertants, ja sigui a la festa de Desdemona amb del segon acte, en el complicat quartet “se inconscia, contro te, sposo, ho peccato” i sobretot de manera m’atreviria a dir que mestrívola en el quasi sempre confós gran concertant del tercer acte, i que Dudamel controla, equilibra i clarifica de manera extraordinària. No m’ha agradat tant quan ha sepultat a Álvarez sota un esclat orquestral en el final del “Credo” o a Kunde i Álvarez en el impactant “Si, pel ciel marmoreo giuro”.
L’orquestra del Liceu va estar esplèndida, concentrada i estimulada, amb intervencions solistes de mèrit i en el seu conjunt espectacular pel rendiment i per la qualitat sonora. És obvi que el mestre Dudamel n’és el gran responsable, però vull insistir tantes vegades calgui, en la soterrada, difícil, poc agraïda i complicada tasca efectuada pell mestre Pons per dotar a la formació d’una qualitat que en aquesta temporada ha demostrat en repertoris tan diversos com Mozart, Verdi, Offenbach o Benjamin, sota diverses batutes. Bravo
Bé també el cor del Gran Teatre del Liceu, en aquesta ocasió visiblement reforçat, amb algun moment de tensió en l’entrada dels ambaixadors del tercer acte, però ferm, conjuntat i equilibrat.
Que Gregory Kunde hagi acabat sent l’Otello de referència dels darrers anys denota la crisi profunda de tenors heroics actuals. El tenor nord-americà mai ha estat un tenor dramàtic, si bé el volum, la generosa projecció i la seguretat en el registre agut li ha permès, amb trucs i sapiència fer front a repertoris allunyats de la seva veu. Al 2013 va debutar amb aquest rol a La Fenice sorprenent a tothom, en a mi el primer, i des d’aleshores l’ha fet en els millors teatres i amb els millors directors, superant amb escreix els resultats d’altres tenors més mediàtics o amb la veu més idònia, ja es digui Jonas o Aleksandrs, no hi ha color, però el seu Otello, no ens enganyem, no es podrà comparar amb el que hann fet els grans tenors que han interpretat aquest rol. El seu és digne, si bé en l’estat vocal actual les condicions i els resultats ja no són els mateixos i declama més que canta, i quan canta frases una mica llargues mostra unes oscil·lacions de desgast més que notables. Actualment el seu Otello és massa decadent, física i vocalment, se’n surt amb taules, però no ha estat tan satisfactori com a Les Arts (2013) o Peralada (2016), en ambdós casos amb Carlos Álvarez. El seu agut continua sent ferm i el seu greu inexistent, com a intèrpret no és un prodigi i el seu italià no és del tot entenedor, però això ja es donava per fet. S’agreix que a la seva edat encara ho doni tot, perquè és molt generós, però no n’hi ha prou, i ara per ara no veig cap altra tenor capaç de fer-li ombra. Trist
Carlos Álvarez, per ami, és el millor baríton verdià de l’actualitat. El seu Jago és majúscul en quant a intenció i interpretació, vocalment va passar per una certa tibantor en el registre agut en el brindis del primer acte, però domina el rol amb determinació, si bé el volum vocal quedi a estones escàs i amb directors com Dudamel això pot passar-li massa factura, sobretot en els moments on s’espera que Jago s’ha d’imposar escènica i vocalment, com és en el seu gran monòleg, i als finals del segon i del tercer acte, Malauradament a Álvarez amb Dudamel sobre el podi, li manca un punt més de volum per mostra la seva malignitat com li demana Verdi. Tot i així la seva interpretació és magnífica i ahir va ser el més bravejat. El públic del Liceu l’estimem molt.
La temporada 2005/2006 Krassimira Stoyanova va debutà al Liceu cantant la Desdemona i ens va deixar bocabadats, 15 anys després torna i no puc dir que estigui igual però si que m’ha tornat a deixar bocabadat, per la qualitat vocal i per la seva interpretació su8mptuosa d’un rol sovint a l’ombra dels dos intèrprets masculins. El seus pianos i pianíssims continuen sent extraordinaris i la veu no mostra ni fatigues, ni sons enlletgits, forçats o crispats, fleuix amb naturalitat i elegància, amb aguts ferms i una columna de so homogènia i més que suficient per un rol poc agraït fins i tot en la seva gran escena, bastant menystinguda pel públic en general, però que quan troba una cantant sensible i intensa com ella, sap treure un gran partit, per l’expressivitat del seu fraseig. En els moments més dramàtics com el “Dio ti giocondi, sposo” sap treure intensitat sense forçar o obrir el registre, si bé també ha patit els atacs orquestrals dudamelians, quedant en algun moment ofegada.
Magnífic el Cassio del tenor Airam Hernández, per projecció, interpretació i adequació al rol. Si en altres ocasions havia trobat que tenia problemes d’afinació, ahir va estar molt acurat i musical.
En el rols més petits però també cabdals, Francisco Vas va cantar i interpretar un extraordinari Roderigo. Vas és un cantant imprescindible perquè sap fer creacions esplèndides dels rols que interpreta, tinguin la importància o rellevància que sigui, a les seves mans tot sembla fàcil i de resultats garantits.
Fernado Latorre (Montano) i Felipe Bou (Lodovico) van fer-se notar en les seves breus intervencions i Mireia Pintó va cantar el rol poc desenvolupat d’Emilia, si bé requereix d’una veu prou consistent per fer-se notar en el cabdal quartet del segon acte. L’Araldo va anar a càrrec de Gabriel Diap
La producció inicialment prevista de la Royal Opera House de Londres es va haver de canviar per qüestions pandèmiques per la provinent de l’òpera Estatal Bavaresa de Amélie Niermeyer, aquí reposada per Georgine Balk, amb una imponent i omnipresent escenografia de Christian Schmidt, una notable disseny de llums d’Olaf Winter i un nefast disseny de vestuari, obra d’Annelies Vanlaere.
La producció té coses interessants i altres molt mal resoltes, en línies generals no m’ha desagradat si bé hi ha un tema fonamental en l’obra original, que és el conflicte racial, que Niermeyer obvia i que crec que en en context contemporani, com el que situa l’acció, és tan vigent com la violència de gènere, la gelosia o l’ambició .
La directora alemanya situa simultàniament els fets en dos plans visuals que donen molt joc escènic, Otello i Desdemona, sempre estan tancats en una habitació la diferència rau en la visió que es desprèn en cadascun d’ells, i el joc dramàtic teatral quasi sempre funciona, i algun cop d’efecte resulta especialment brillant, la pega és que en altres moments descuida en excés detalls que esdevenen cabdals per la veracitat dramàtica. Desdemona no pot morir davant de la porta per on entrarà poc després Emilia que per molt malament que tingui la vista no podrà evitar veure a la moribunda abans de que gemegui i pregunti qui ho fa. és senzillament ridícul. Com també és més que ridícul, grotesc, que Jago s’hagi de disfressar amb un vestit de dona que treu d’un músic que toca la mandolina a la festa de Desdemiona. Per contra tot el joc amb el mocador en el quartet em va semblar un encert.
Otello i el que ens explica es tan universal que transportant l’època a una contemporaneïtat no grinyola res, ni tampoc em calen túniques, espases o domassos per seguir amb veracitat la tragèdia, però si em cal una dignitat en el vestuari, sobretot per Jago, el més maltractat en aquest aspecte, que sembla un trinxeraire o a estones em recordava més el Tonio de Pagliacci que no pas l’alferes d’Otello, és clar que aquest sembla més aviat un oficial de segona administratiu. Coses de la modernitat que en cap cas mereixien sota el meu punt de vista la tímida i somorta protesta amb mascareta que han rebut els responsables de la reposició.
No ha estat el millor Otello de la meva vida, no, ni tampoc la millor òpera de la temporada fins ara, i per això no cal tornar de manera el·líptica als preus pagats per assistir a aquestes representacions.
IN FERNEM LAND 
¡Vaya con la escena!
De ella no puedo devir nada pues seguí la transmisión y coincido, con una salvedad: me maravilla y cautiva la generosidad de Kunde (la voz ya es otra cosa, cierto), bellísima (como esperaba) la voz de Stoyanova (a la que oí como Margarita junto a Beczala, Tezier en aquel “Faust”) y genial Carlos como ese villano que es Yago, encarnando la maldad humana.
¡Saludos, infernems! ¡Felices Pascuas!
M'agradaLiked by 1 person
Joaquim: d’acord en termes generals.
M'agradaLiked by 1 person
No sé si dir-te que me n’alegro, perquè a mi m’hagués agradat sortir entusiasmat i no va ser el cas.
M'agradaM'agrada
Ya, ¿Pero quieres decir que Otrello hay quie cantarlo con cautela? Algo se queda en el camino. Kunde lo da todo, pero todo lo que puede y en este caso si que está oblidgado a más.
M'agradaM'agrada
¡Hola! Acabo de leerlo (no me llegó la notificación).
En vivo lo sabes mejor que yo (por radio) pero diría aquello que “entre poc i massa”: ni a todo volumen ni con ninguno por la complejidad vocal y dramática. No digo que sea Kunde el ideal de tenor heroico (no lo es), pero con su voz defiende el rol.
¡Saludos!
M'agradaM'agrada
Lo siento pero no. Es com,o aceptyar el Edgardo, el Fernado o el Hoffmann de Flórez, La Dalila o la Eboli de Garanca, el Tannhauser de Vogt o la valentine de Jaho, entre muchísmos casos que podria citar. ¿Cantan mal? NO, pero no és això companys no és aixó que canta Llach
M'agradaM'agrada
Brillant exposicio un cop mes…. que despres de llegir-te no m’atreveixo a fer cap puntualitzacio, encara que la tinc 😁. A mi a la radio m’han semblat unes veus magnifiques en general i una direccio musical fantastica, tot i que en algun moment puntual si que he trovat l’orquestra una mica massa alta de volum, pero brillant.
M'agradaLiked by 1 person
M’escoltaré la gravació de ràdio i ja et comentaré, perquè la ràdio i el teatre són dos mons ben diferents
M'agradaM'agrada
Lo mismo yom
M'agradaM'agrada
Gracias!
M'agradaLiked by 1 person
De res Marco
M'agradaM'agrada
Gracias por tu fantástica aproximación, Joaquim. Sin duda, Kunde siempre me pareció un tenor demasiado lírico para un papel como Otelo.
M'agradaLiked by 1 person
És asi, canta todo y la robustez del instruimento engaña, volumen y agudos aun sostenidos pueden hacer creer lo que no es, su registro es insuficiente y ahora ya le cuesta sostener el rol durante los cuatrro actos. Es una proeza? Quizás, pero deberíamos analizar la ópera con otros criterios y no dejarnos llevar por longevidades
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies Joaquim de la teva crònica. Estic d’acord amb tu amb tot. Comparteixo.
M'agradaLiked by 1 person
Un honor que t’agraeixo
M'agradaM'agrada
¡Cómo me hubiera gustado haber estado!
Qué pormenorizado y extenso comentario. Estupendo.
M'agradaLiked by 1 person
Hola amic, tenemos muchas ganas de ópera, es normal, aunque dudo que hubieras disfrutado. Reconozco que el simple hecho de estar en la sala y oir orquesta, coro y voces en directo, emociona después de tanto streaming.
M'agradaM'agrada
Com sempre, llegir-te es com haver-hi estat.
Moltes gracies,
Intentaré trobar el registre radiofònic i m’hauré estalviat 30€, mes no ho hagués pagat.
M'agradaM'agrada
si no el trobes m’ho dius
M'agradaM'agrada
a ver si la pillo y puedo verla, porque coincido contigo en que Álvarez es el barítono más en forma en el panorama actual y la Stoyanova es siempre agradable de escuchar. Desgraciadamente de Kunde no se puede esperar mas que, en su trayectoria por edad y desgaste ya le escuchamos en el Real cuando se lo trajo Matamoros dos o tres temporadas seguida y, lo que me cuentas de Dudamel, ya lo vivimos el mes pasado con Heras-Casado en el Siegfried del Real, ahogando a tenores tan notables como Koniezny, en su papel de Wotan, esta vez peor porque aquí no contamos con una orquesta tan maravillosa como la del Liceo, en este sentido, los que tuvimos la oportunidad de ver el resurgimiento de la ONE con Pons, lo comprendemos fácilmente.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
Un lapsus, “tenores como Koniezny, en su papel de Wotan”, va a ser que no 😉
Por otro lado creo que el proyecto Wagner con Heras-Casado ha sido una apuesta prematura y Dudamel en ópera también lo es, estos son sus inicios en este campo, no voy a lamentar que venga, por supuesto, pero aunque no sabemos como hubiera sido este Otello con Frizza después de su gran dirección en Hoffmann, creo que no hubiera desmerecido. El director italiano es sin duda un experto elante de los fosos operísticos y seguramente sin tanto revuelo mediático y precios de escándalo, su dirección hubiera sido más equilibrada y benigna para voces un tanto limitadas ante embates de ese calibre.
M'agradaM'agrada
Amb la Netrebko, els preus disparats per ser qui era; no acut i els preus es mantenen. Canvien Frizza per Dudamel i de 145€ Z3, 110€ Z4 (pàg.211 del programa) passen a 252 i 192€; el doble de preu de mitjana. Intenten salvar el desastre financer causat pel COVID (comprensible per altra part) amb trampes i estratègies poc serioses per un teatre públic que es vol comparar amb els europeus. Els abonats de les zones centrals (més fàcils de vendre) molt majoritàriament desplaçats a butaques laterals (en la mateixa zona) i butaques centrals venudes al públic de carrer a preus doblats; després (com ahir diumenge 28/03), un munt de butaques buides amb els abonats tots fora de lloc; quin espectacle més irrespectuós. Massa trampes i molt poca categoria; però ja se sap com acaben qui fa trampes al solitari….
M'agradaM'agrada
L’éxit sembla que no et doni la raó, però la tens.
M'agradaM'agrada
Per cert, al programa ja li podrien canviar el nom per quelcom com “previsió de programació”; “programa que segurament canviarà molt”; “informació tota provisional”; “no es fiï de la informació”…
M'agradaM'agrada
Jaho diu el programa general que “hi poden haver canvis”
M'agradaM'agrada
Un segon “per cert”. Es vol presumir de país europeu; de polítiques europees, també en les culturals, de país ric i potent; innovador; de primera línia i la realitat és que som un país arruïnat i amb unes polítiques, també les culturals, molt curtes de mires o molt ambicioses sense pressupostos amb què fer-hi front. El Liceu n’és un exemple més. Valdria més que assumís la seva realitat de teatre de províncies; fes una gestió realista, i es deixés de tantes manipulacions i voler gestionar-se en “mode internacional”. Ni els hi toquem la punta de la sabata als teatres de primer nivell internacional.
Salutacions a tots i gràcies Joaquim per tornar!!!
M'agradaM'agrada
Has encetat un meló que dóna per tot un apunt llarguíssim. Tenim un problema de base, de país, molt fotut i el que dius només és la punta de l’ceberg
M'agradaM'agrada
Als responsables d’aquesta producció els enviaria directament a la foguera virtual
Si no et va agradar la vestimenta del Carlos Álvarez era encara molt pitjor la del Gregory Kunde amb els seus pantalons amb elàstics (és la meva opinió).
Completament d’acord amb la resta de la teva crónica.
Vaig pagar una entrada massa cara però tenia moltes ganes de veure al Carlos Álvarez. Llàstima que a vegades l’orquestra al tapes.
M'agradaM'agrada
Entre que la projecció de la seva veu no és la que era, malgrat en haver guanyat molt en altres aspectes i el volum de l’orquestra en molts moments no el van ajudar. el Jago d’Álvarez queda poc rellevant.
M'agradaM'agrada
Jo també hi vaig anar dissabte i subscric del tot la teva crònica. Vaig sortir-ne molt decebuda, indiferent a tot el que havia vist. Salvo Stoyanova, el Cassio d’Aram Hernández i Alvarez malgrat que alguns moment l’orquestra el tapés.
M'agradaM'agrada
Coincidim doncs,
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de marzo de 2021 | Beckmesser
Sin haber escuchado aun nada todavía porque iré en Abril, pienso que más que Dudamel pueda tapar las voces, diría que hoy en día no existen voces de tenor dramático para Otello ( salvo que empieces a vociferarlo y chillarlo como puedan hacer los Cura, Antonenko y probablemente De León), ni barítonos de amplio volumen para el Jago ( y Carlos Alvarez es un gran barítono pero muy justo para el rol ).
Aún recuero en el viejo Liceo ( 1.985), el gran espectáculo que dieron Domingo, Carrolli y la debutante entonces Daniela Dessì , en unas grandes funciones de Otello. Estas sí eran voces y buenas para Otello y Jago. como también lo fue el tenor Atlantov en 1.987.
M'agradaM'agrada
Aquel Otello fue fantástico, parece mentira que la memoria liceista se haya difuminado y acepte como si nada este sucedáneo. En fin Vendrán tiempos mejores y me gustaría verlos
M'agradaM'agrada
Com sempre, fantàstica crònica Joaquim, moltes gràcies per compartir els teus comentaris. Jo hi vaig anar dilluns, la teva descripció en línies generals també serveix per aquesta representació. Segurament algú li va dir a en Dudamel tot el que has comentat de tapar els cantants, doncs ja a la primera intervenció d’en Álvarez va baixar el volum de l’orquestra de manera molt notòria. En Kunde em va semblar molt entregat, però clarament desgastat vocal i físicament. La producció no em va convèncer, el vestuari encara menys. Stoyanova i Álvarez molt bé, el Cor complint amb nota malgrat alguns dubtes a la part femenina, la orquestra molt i molt bé. Com abonat no em va afectar l’increment del preu per l’efecte Dudamel, que trobo totalment injustificat. No vaig sortir entusiasmat, però si satisfet.
M'agradaM'agrada
M’agrada que Dudamel hagi controlat més els seus excesos i d’aquesta manera deixi gaudir més als cantants i dels cantants.
Gràcies JordiM
M'agradaM'agrada
teremontero@ub.edu El dia 28/03/2021 8.01, “IN FERNEM LAND” va escriure:
> Joaquim posted: ” Després del canvi, molt mal explicat però que tothom ha > entès, del mestre Frizza, inicialment previst per dirigir les > representacions d’Otello d’aquesta temporada pel mestre Dudamel, el preu de > les localitats es va disparar de manera escandalosa i po” >
M'agradaM'agrada
Hola! Jo tenia unes certes ganes d’anar a veure-la, tot i que no esperava “la funció de la temporada”. Vaig veure’n els preus i vaig decidir que aquest cop m’ho haurien d’explicar. Després de llegir l’apunt, no em penedeixo de no haver-hi anat. Estic disposat a pagar aquests preus amb la condició de sortir extasiat, si m’haig de quedar a mitges, francament no.
Com deia algú més amunt, miraré si en trobo la retransmissió radiofònica i, ni que sigui descafeïnadament, gaudirem de l’Otello sense que me’n recordi més pel que he pagat que pel que he vist i escoltat.
Salut!
M'agradaM'agrada
Si no l’has trobat m’ho dius
M'agradaM'agrada
Yo estuve anoche día 9 y a mí vocalmente, este OTELLO me decepcionó, no en cuanto a la concertación de Dudamel que en mi opinión, no abusó para nada de los decibelios.Concertó un magnifico OTELLO, vibrante en las partes más intensas y recreándose y matizando las partes más líricas.( Dudamel no tiene la culpa que no existan voces como Del Mónaco y GGGuelfi, por ejemplo, ni siquiera Domingo y Carrolli )
De la producción no pierdo ni un segundo más, más o menos estoy de acuerdo en lo dicho por Joaquim
En cuanto a Kunde y Álvarez, no son voces ni para Otello ( a Kunde hay que agradecerle su profesionalidad, pero su Otello sin centro ni graves, NO es Otello verdiano ), ni siquiera para Jago ( a Carlos, le falta peso vocal y proyección hacia arriba, entubando bastante la emisión y con cierto abuso del canto declamado; eso sí, muy expresivo y matizado actoralmente )
Stoyanova, muy buena soprano lírica, pero escasa de acentos verdianos; muy pulcra cantante, pero sosita como es el personaje de Desdémona.
Coro más que correcto y bonito timbre de voz el Casio de Airam H.
A ver que tal hoy el 2o cast
M'agradaM'agrada
Cualquier comparación con Domingo Carrolli, o Domingo Sarabia, del Liceu, o Domingo con quien quieras, es sangrante.
Me fastidia mucho que se haya perdido el sentido crítico y que el conformismo de la frase deleznable ES LO QUE HAY valga para justificar lo injustificabler.
M'agradaM'agrada
Pues el 2 o Cast o Cast alternativo de esta tarde, en su conjunto y en las partes masculinas de Otello y Jago, más homogéneo vocalmente y con más acentos verdianos.
Bien Lucic, barítono ya con muchos años de carrera en roles verdianos principalmente, con volumen y más proyección vocal que Álvarez, incluso con buena línea de canto. Excelente su..Credo…
De Leon hoy y a pesar de algunas irregularidades, ha estado bastante comedido y atento al maestro y por supuesto, voz más homogenea y hasta brillante que Kunde ( al menos De Leon, tiene voz para Otello ), con un notable ..Dio mi potevi.
Buratto es una notable soprano lírica con mayor expresividad escénica que Stoyanova, no con tanto legato aunque empezó el dúo del primer acto con alguna desafinacion , luego subsanada
M'agradaM'agrada
Hubiese repetido exclusivament por Buratto, pero los precios no son aceptables y Desdemona tanmpoco es que sea un rol para hacer repetir un Otello. Yo a DE Leon ya lo doy por visto, lo siento y Lucic, apesar que reconozco que es o era una buena voz, nunca me ha transmitifo nada especial. Quizás con un ageneral a 15€ hubiera ido, pero entenderás que con lo que nos piden por una entrada sin visión mejor me pongo a Del Monaco, Tebaldi y Protti, con Karajan o con Erede, fíjate.
M'agradaM'agrada
Ciertamente ni comparación con el pasado, pero más Otello y Jago vocalmente que Kunde y C. Álvarez, si me lo transmitieron al menos este fin de semana, De Leon y sobre todo Lucic.
M'agradaM'agrada