IN FERNEM LAND

TNC: L’EMPERADRIU DEL PARAL·LEL


Foto de May Zircus gentilesa del departament de premsa del TNC

Xavier Albertí s’acomiada de la direcció del TNC després de vuit anys d’una valuosa tasca de programació que ha abraçat tant la recuperació del patrimoni teatral català, com les estrenes de noves obres, i és amb precisament una estrena, la primera d’una escriptora catalana a la sala gran del TNC, un altre mèrit que caldrà reconèixer a Albertí, el seu comiat.

L’obra de Lluïsa Cunillé vol reflectir l’esperit popular d’aquell Paral·lel que l’esclat de la Guerra Civil es va endur per endavant, un Paral·lel popular, canalla, polític, intel·lectual, divertit i encisador que ho abraçava i que era un cor bategant de Barcelona.

Amb l’excusa de la mort de Palmira Picard la suposada figura de l’emperadriu del Paral·lel, pugen sobre l’escenari un reguitzell de personatges reals (Lerroux, Alady, Josep Sempere, Ferrer i Guàrdia, Valle Inclán o Manuel Utor, conegut com el musclaire) i ficticis (floristes, cupletistes, tatuadors, empresaris, pianistes, putes, serenos, boxejadors o periodistes) que ens situen en aquells anys, aquells ambients i aquelles situacions que van fer mítica l’avinguda i el barri que la vorejava i que ja fa masses anys que tant l’una com l’altre van deixar de ser-ho.

El tema del mític Paral·lel barceloní tan estimat per Albertí i que ja va ser present en aquell espectacle inaugural del seu regnat, impossible d’oblidar, semblava doncs el colofó magnífic i més adient i per tant les expectatives eren màximes i els resultats us he de dir que un tant decebedors malgrat l’encert de moltes de les coses que l’espectacle ens vol oferir.

Certament el Paral·lel de finals dels anys 30 seria també això que Lluïsa Cunillé ens vol narrar amb un text erudit, a vegades reiteratiu i quasi sempre dramàticament inconsistent, però de ben segur el Paral·lel també era bogeria, joia, gresca, disbauxa, vici i sobretot espectacle i lluentors, i tot això tan fonamental com el submón sòrdid que ho envoltava, en prou feines s’intueixen en aquesta Emperadriu. Cunilé manté els personatges en un distanciament brechtià que en cap moment són capaços de commoure ni de fer que el públic si impliqui amb el que veu i intueix. Les pinzellades de vida que ens deixen anar entre frases erudites i enginyoses de Valle-Inclán o Ferrer i Guardià queden sempre posades en calçador, no flueixen ni espontànies, ni integrades en el que diuen els personatges i les vivències i els moments històrics que es volen narrar. Tot grinyola i enterboleix un cert fluid dramàtic que mai acaba d’interessar, ni mai s’acaba de resoldre i els silencis incòmodes que trenquen la trama poc consistent acaben per glaçar una història que per context i vivències havia de ser tot menys gèlida. A mitja obra ja em va deixar d’interessar de que va morir Palmira Picard, i no us vull desvetllar res.

Albertí sap introduir el pas del text als números musicals, quasi sempre encertats i és sota el meu punt de vista, on l’espectacle alça el vol, però decau immediatament quan els personatges tornen a donar voltes sense massa interès,. sobre aquest Paral·lel que es pretén homenatjar.

Els plantejament i objectius segurament eren uns altres, però tant la “Flor de Nit” amb un text de Vázquez Montalban, com la Vampira del Raval de Josep Arias Velasco, crec que reflectien molt millor aquell Paral·lel perdut, amb escenes que alternaven el submón i l’espectacle del Paral·lel de manera més engrescadora.

L’equip d’actrius i actors escollits és esplèndid, començant per Pere Arquillué, de veu i presencia imponent, interpretant el rol de Roc Alsina, el periodista encarregat de fer un epitafi a la gran Palmira Picard, Ell s’esforça en fer que el personatge sigui el catalitzador de la narració però per a mi el que Cunillé li fa dir i filosofar, el distancia. També està esplèndida la recuperada Silvia Marsó (Clara Cisteró) després de tota una vida fent teatre a Madrid i ara sembla que interessada en tornar a casa. Ella té un moment brillant cantant (molt bé, com sempre) la famosa “La Paula té unes mitges” de la sarsuela del mateix nom d’Enric Morera. Hi ha intervencions luxoses com les de Carme Sansa interpretant a Ferrer i Guardia, Ferran Pi i Teresa Claramunt, o la de Mont Plans interpretant a Virtudes Padrón, la mare de l’emperadriu i la Paca, un personatge que més desenvolupat hagués pogut donar més joc i alegria a tanta fredor.

Més que notable és la intervenció del pianista Jordi Domènech que a banda d’acompanyar tots els números cantats també amenitza l’espera del inici de la representació, talment com si fóssim a un cafè cantant d’aquells ja desapareguts.

La soprano Marta Hinojosa interpreta a Pâlmira mostrant com sempre facultats, musicalitat i gust exquisit. La resta de la companyia amb diversos rols repartits entre els actors manté un bon nivell, amb la notable caracterització que fa Roberto G.Alonso de Valle-Inclán) o el Josep Sempere de Albert Mora que també es transforma en un tatuador, un tramviaire, el rei del cacahuet i Bernat Vila, en un notable treball de caracteritzacions diverses, el que més en fa de tota la companyia..

El personatge mític d’Alady està poc desenvolupat i poca cosa pot oferir Alejandro Bordanove que també té al seu càrrec els rols de d’Alejandro, boxejador, home del llaç i Miquel Cansino, aquest més desenvolupat). Mentre que Oriol Genís es llueix en tres interpretacions més agraïdes: Lo Chil,, l’Alejandro Lerroux, en una intervenció posada en calçador i que no aporta gaires coses a la trama i la del musclaire, és a dir el tenor Manuel Utor que va arribar a cantar al Liceu malgrat que sembla ser que no tenia cap categoria, a banda de veu per fer-ho. Chantal AImée interpreta a una florista, a Doña Pepita i Remei Cardona,, tres interpretacions ben contrastades, mentre que Montse Esteve fa el mateix amb Ramper i Aurora Escuder, i Aina Sánchez interpreta a Mercè Serós, una maña i Catalina.

El treball visual és magnífic, amb la utilització del vestuari creat per altres espectacles de la malauradament traspassada, degut a la maleïda pandèmia, María Araujo, a qui es ret merescudíssim homenatge, o el magnífic disseny de llums de Ignasi Camprodon. El disseny escenogràfic és de Lluc Castells, amb una immensa bastida que degudament retocada serveix per ambientar tant el cafè/teatre de la primera escena com el pati de la particular comunitat de veïns de la casa de Palmira. Aquí vull fer una particular aportació a la relliscada que crec que s’ha comés en el text i la direcció ja que és poc creïble que una diva com Palmira i la seva senyora mare, continués vivint entre aquell veïnat tan peculiar, i menys encara al quart pis, ja que en aquella època els que tenien possibles i havien assolit un reconeixement ocupaven els principals, que per això es deien així, mentre que en els àtics i vivien les porteres.

Encertada l’escassa coreografia de Roberto G. Alonso i discret el treball del so fet per Jordi Bonet que el dia que la vaig veure, va tenir alguns moments de desconnexió, fent ben palès tant els coneguts problemes acústics de la divina sala del diví Bofill, com el desastre que suposa pel teatre de text l’arribada de l’amplificació, que ha motivat que la majoria d’actrius i actors joves no sàpiguen fer entendres quan interpreten, acostumats als serials televisius i a ara a l’ajuda dels micròfons en cada vegada més teatres, tinguin o no, problemes acústics.

El programa no fa cap esment a l’encarregat de la direcció musical, quelcom que em va sorprendre negativament i em va estranyar sent una muntatge dirigit per Albertí.

Els 10 números musicals que s’interpreten durant la representació ens descobreixen obres i autors oblidats, quelcom que encara que només sigui per això, obliga a anar a tots els interessats en aquest tema, al TNC.

El papissot
Música: Arcadi R. Berdiel i Josep Maria Pla
Lletra: Juan Misterio [pseudònim de Joan Casas Vila]
«Soy Miguelito… (Tango)», de la revista Oui-Oui
Música: Enric Clarà
Lletra: Manuel Sugrañes
«Jota», de la sarsuela El dúo de La africana
Música: Manuel Fernández Caballero
Lletra: Miguel Echegaray
L’exregidor
Música: I. Casamoz [pseudònim de Joaquín Zamacois]
Lletra: Juan Misterio [pseudònim de Joan Casas Vila]
«Java de las Rosas», de la revista Pocker
Música: Enric Clarà
Lletra: Manuel Sugrañes
(Traducció al català: Albert Arribas)
«Melodioso Fox-trot de los Xilofones», de la revista Eureka
Música: Enric Clarà
Lletra: Manuel Sugrañes
(Traducció al català: Albert Arribas)
Fox-trot de las Campanas
Música: Joan Viladomat i Vicenç Pastallé

«La Paula en té unes mitges», de la sarsuela
La Paula té unes mitges, o, El maco dels Encants
Música: Enric Morera
Lletra: Lluís Planas de Taverne

«La Soberana (Marcha de los Xilofones)»,
de la revista Eureka
Música: Enric Clarà
(Lletra adaptada: Albert Arribas)
«Fresquíbilis-Sur-Mer», de la revista Not Yet
Música: Enric Clarà
Lletra: Manuel Sugrañes

Potser eufòrics no sortireu però hi ha suficients coses per aferrar-nos d’aquesta Emperadriu malgrat que esperava molt més del comiat de Xavier Albertí i sobretot del text de Lluïsa Cunillé.

5 comments

  1. Jesús G.

    De l’obra encara no en puc parlar, perque no la veuré fins el mes vinent, però si voldria deixar constància del meu reconeixement a la tasca d’en Xavier Albertí durant aquests anys al front del TNC. Un home que viu amb passió el teatre i ho sap transmetre, d’una gran cultura literària i un amor inmens per al nostre teatre. Sort i encerts a la nova directora, tot i que ja sé d’antuvi que trovaré a faltar l’Albertí.

    M'agrada

    • Si Jesús, ha fet una tasca estupenda i s’ha implicat fins al moll de l’os en una feina que estima, tant a la sala gran, com a la petita i als tallers on ha programat coses importants.
      Ara bé, després d’aquell Taxi al TNC! que ens va deixar amb la boca oberta, hom pensava que aquest comiat dedicat al Paral·lel aniria més per allà que no pas per on a anat,. Ja ens donaràs la teva opinió. Gràcies per ser-hi

      M'agrada

  2. colbran

    Me aburrí soberanamente. El espectáculo es gélido y distante, no reflejando el Para.lel de los 20’s y 30’s con su bullicio, la alegría de vivir, las procacidades y desnudeces de las revistas (“La camisa de la Pompadour”), las grandes cupletistas como Raquel Meller… Una de las más grandes la admirada Mercè Serós interviene como personaje en el espectáculo y no canta ningúno de sus cuplés famosos. El personaje de la Emperadriu no interesa para nada, al menos a mí y de eso no tiene la culpa María Hinojosa, cantante que admiro, El Paral.el no dejó de ser divertido ni durante el franquismo, a pesar de la cruel censura y yo aún lo pude disfrutar de niño y adolescente con las fastuosas revistas de los vieneses, con las últimas grandes vedettes (Carmen de Lirio, Mary Santpere, la entrañable vedette de Sabadell Maty Mont, las tres fabulosas cubanas Blanquita Amaro, María de los Angeles Santana y Rosita Fornés, el simpático Carlitos Pous, el inteligente y divertido Alady…) cuya decadencia coincidió con la incorporación de micrófonos en los escenarios en los años 60s del siglo pasado, paralelamente a la “muerte” como género de la zarzuela que también disfruté a pesar de estar dando los últimos estertores.

    Por qué se ha enfocado esta obra por el camino del distanciamiento y de la frigidez es algo que no entiendo, tratándose de un Paral.el de El Molino, de Bella Dorita, de Josep Sampere y sus clásicos vodeviles, llenos de canciones que aquí se han ignorado (“La reineta ha relliscat”…), de alegría, de diversión, de farándula, de terrazas abarrotadas de público alegre hasta altas horas… La gente se acercaba al Paral.el a disfrutar con espectáculos alegres, divertidos, llenos de canciones pegadizas y algunas muy picantes. El único número auténticamente alegre en esta obra se interpreta al final del espectáculo, el divertido cuplé “Fresquíbilis-Sur-Mer” (que Laura Valenzuela cantaba en la película “Pierna creciente, falda menguante”, dirigida en 1970 por Javier Aguirre), pero ya era demasiado tarde.

    En cuanto a la interpretación coincido con Joaquim que Arquillué está espléndido, pero mi máxima valoración recae en Silvia Marsó, convincente en todo momento y maravillosa cantando con una preciosa voz, llena de expresión y registros, la romanza “La Paula té unes mitges”, en la mejor versión que yo he escuchado hasta el presente. Deseo de todo corazón que cante más y nos deleite con su gran profesionalidad en otras obras. Mis respetos y aplauso a la magnífica labor del efectivo y estupendo pianista Jordi Domènech que dió vida a los números interpretados.

    Cada uno tiene su opinión y aconsejo asistir a este espectáculo porque hay que apoyar al teatro y a los actores y en estos momentos más que nunca. Estoy seguro que con “La Paula te unes mitges” y “Fresquíbilis-Sur-Mer” tendrán dos momentos de auténtico disfrute.

    Deseo a Xavier Albertí grandes éxitos en su nueva faceta como el que consiguió con su maravilloso espectáculo de inauguración como director del Teatre Nacional y que lamento que no fuera registrado en DVD o Cd. Lo recordaré siempre.

    M'agrada

    • Certament aquest Paral·lel més de Bodega Bohemia que dels grans espectacles dels teatres d’anomenada, també existia, però es fan un tip de parlar de la gran vedette Palmira Picard que suposadament tenia que reunir al seu voltant també tot allò que aquest Paral·lel de Cunillé i Albertí no mostren.

      M'agrada

  3. bocachete

    Hola!

    Jo no dic que l’obra (vaig anar-hi ahir) no pugui centrar-se en la vida gris, sòrdida, etc. dels veïns, protagonistes o no, de la vida del Paral·lel: en podria ésser una visió totalment vàlida. El problema és que l’obra, el text en si, no té solidesa, són un seguit d’escenes desmanegades, massa anecdòtiques i sense gaire coherència ni suc. El fil conductor és massa feble i el conjunt no té cap força dramàtica ni credibilitat (al final, a aquella escala viu tothom). Tot plegat, no és que perdis l’interès a mitja funció: és que en acabar la primera escena ja veus mala peça al teler. I sí que és un bon muntatge, amb unes actuacions esplèndides (realment, la Marsó canta meravellosament bé) i les parts amb música estan ben portades, però falla el més important i, la veritat, acaba essent una gran decepció. I més perquè l’autora ha demostrat, en altres obres, que pot fer-ho molt millor. L’última obra que li vaig veure, Islàndia, no em va entusiasmar, però tenia nervi i sentit i era realment teatral; aquesta, en canvi, no.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: