I començaré pel final: l’esbroncada a l’equip escènic, sense el seu responsable donant la cara i això que és artista resident de la casa, és sota el meu punt de vista el resultat frustrant d’unes expectatives vocals malmeses. El públic no s’atreveix a protestar a cantants clarament insuficients o gèlids. que de tot hi ha hagut, i ho paga amb una rotunditat immerescuda, sempre sota el meu punt de vista, contra la direcció escènica. Injust, molt injust.
L’aposta del director musical Giampaolo Bisanti és arriscada, juga fort, amb temps lents per emfatitzar els moments de solitud i infinita tristesa, però per a mi encerta en línies generals perquè sap extreure amb detall minuciós tota la potencialitat melòdica i la riquesa de l’orquestració amb gran coneixement i moments esplèndids de veritable teatre. La culpa que els cantants o el cantant quedés tapat pot ser una altra, però l’orquestra pucciniana i les seves grans frases que travessen fins l’espinada sabem que necessiten de grans veus que omplin i corrin per la sala. Bisanti ha concertat bé amb sentit dramàtic, equilibrant el so de l’orquestra i malgrat algunes aïllades sortides de to d’algun instrument solista, el so de l’orquestra ha estat esplèndid i bell. M’agraden els directors que aposten i no només llegeixen, llàstima que la majoria de cantants del primer cast no siguin idonis o no sàpiguen fer volar la veu.
El cor del Liceu amb l’ajuda del Cor de Cambra del Palau de la Música ha complert bé el compromís del segon acte on el Cor Infantil Amics de la Unió ha tingut una rellevant participació.
La soprano romanesa Anita Hartig va fer una bona Violetta i una bona Liu al Liceu, les expectatives eren molt altes amb aquesta Mimi que en principi per condicions vocals li va com anell al dit, però els resultats són decebedors perquè no ha connectat gens amb la part més emotiva del personatge. La seva Mimi és correcta però no arriba a emocionar mai, es queda a les portes, però no té allò que tenia la Tebaldi, ni aquella sensibilitat de De los Ángeles, o l’emotivitat sincera i senzilla de la gran Mirella Freni o la carnalitat de la Gheorghiu, potser la darrera gran Mimi. Hartig és correcta, ho llegeix bé, fins i tot en els tercer i quart acte, amb un cert èmfasi però sense traspassar mai la seva interpretació d’una correcta lectura. Durant la representació ha estat tímidament aplaudida, no donava per a més la cosa.
El tenor brasiler Atalla Ayan venia precedit d’una certa fama de jove promesa, després d’haver interpretat aquest mateix rol a La Bastille en la pitjor producció que es deu haver fet mai d’aquesta òpera. Els Youtubes, els benaurats streamings que tant ens han ajudat a passar els moments més difícils de la pandèmia i l’òpera al cinema han mal acostumat al públic que creu que els cantants actuals són posseïdors de veus voluminoses, o veus que projecten de manera esplèndida. Res més lluny de la veritat i el cas d’aquest tenor n’és l’evidència. D’acord que la producció no l’ajuda gens, ni a ell ni a ningú, però la resta no tenen els problemes que té ell, ja que la veu que té un color bonic, no corre i queda sempre endarrerida. El volumen no és res extraordinari i en els moments de més densitat pucciniana queda literalment tapat i desapareix. Després d’una “Che gelida manina” més gelida que la “manina” ha quedat en el duo que tanca el primer acte, literalment ofegat entre l’orquestra i la bastida gegantina que omple l’escenari. No cal dir que en ells passatges concertants del segon acte ell no hi era i en el tercer no ha sabut frasejar amb intensitat i veritat, en el duo amb Marcello i el posterior duo amb Mimi i el quartet final. Una total i absoluta decepció. En el quart acte no ha estat capaç de millorar i els seus Mimi finals que no han de ser crits com molts tenors fan, però que tampoc han de quedar discretament emesos, si més no, han de commoure. Algú s’ha atrevit a llençar-li un únic i sonor BUH en acabar la funció. No calia, quan un tenor a La Bohème no és capaç de treure un aplaudiment contundent al primer acte, ja sap que ho té molt complicat per fer un èxit al final. Els tímids aplaudiments ja eren suficient càstig.
Roberto de Candia és un Marcello correcte. Jo crec que no calia la seva contractació, a casa tenim barítons per fer aquest rol i segurament mereixen l’oportunitat que el Liceu no els dóna.
Valentina Nafortina ha cantat el rol de Musetta en el primer cast. És una soprano lleugera i ja sabem que passa amb les Musetta lleugeres, que brillen en el vals i el concertant, però després al tercer i quart acte queden molt ofegades per una tessitura molt més central i de caire dramàtic. Alguns casts han incorporat veus més dramàtiques i fins i tot alguna mezzo, el resultat és molt més convincent sota el meu punt de vista. La soprano moldava que ja havia cantat la Norina de Don Pasquale al teatre, ha estat una Musetta de manual, si bé el manual no m’acaba de fer el pes, segurament per la lleugeresa d’una veu que si no és del tot precisa pot quedar estentòria. No cal dir que ha triomfat sense ser extraordinària.
Molt bé el Schaunard de Toni Marsol, que ha anat fent petits rols i ara ja ha cantat un rol amb més presència i importància, obtenint un òptim resultat, de ben segur la seva carrera agafarà més volada, perquè les condicions vocals i la seva actuació escènica ha estat molt ben treballada.
El baix georgià Goderdzi Janelidze ha cantat un discretíssim Colline obtenint un silenci feridor després de la “Vecchia zimarra”.
El baríton italià Roberto Accurso ha vingut per cantar un discret Bemoit i Alcindoro. Calia? Non comment
L’escenografia mastodòntica d’una immensa bastida (també és la solució de l’emperadriu del Paral·lel al TNC) aquesta deguda a Alfons Flores, ofega la trama. Els cantants queden atrapats en aquesta immensa teranyina i moltes vegades costa centrar-los allà on els correspon. Tampoc l’estructura deu ajudar gens a projectar la veu cap a la sala, i en això el tenor és el més perjudicat. Tampoc la situació d’algunes escenes enrere i enfilats els beneficia. Em pregunto perquè serveixen els assaigs?. Si es veu que un cantant queda perjudicat, tan difícil és canviar els moviments i situacions originals, per afavorir-los S’ha arribat tan lluny que el que importa menys és el cantant? Les preguntes tenen una resposta òbvia.
Dit això, que La Bohème que ha “inventat” Àlex Ollé passa en els nostres dies i el vestuari (Lluc Caselles) és el que podem veure passejant per qualsevol barri o en el metro. Que en el segon acte els venedors ambulants siguin un top manta és la gran aportació a la modernitat?. Ollé no canvia absolutament res, la seva” Bohème” és un muntatge que no té res de transgressor, ni de innovador, que no ens explica la història de manera diferent a com ens l’han explicat quasi sempre. Hi trobareu tot el que coneixeu i no es troba a faltar res. és una producció molt tradicional i per tant venint del senyor Ollé molt decebedora. Per fer això no calia cap aportació del furero bo, Una pèrdua de temps i diners. Protestable? home, si no són capaços d’ajudar als cantants si, però no pas per que m’hagi sentit traït, més aviat m’he sentit decebut, si ve és veritat que ja havia vist la transmissió del Regio de Torino i no m’ha vingut de nou. Molt embolcall i poc contingut i com sempre, com que els directors escènics novells en això de l’òpera tenen por que el públic s’avorreixi ho omplen tot, sense adonar-sen que a La Bohème es necessita una concentració exclusivament en allò essencial de la història i que la resta és sobrer.
Una Bohème sense pathos és impossible que triomfi, i així ha estat en aquesta primera representació, un fiasco tan tímidament aplaudit, com discretament protestat, tot i que aquestes protestes persistents al final dirigides a l’equip teatral han intentat fer justícia injustament.
IN FERNEM LAND 
Aquesta vegada estic d’acord amb el Joaquim 💏
Enviado desde mi iPad
El 15 jun 2021, a las 0:30, IN FERNEM LAND escribió:
Joaquim posted: ” Attala Ayan (Rodolfo) i Anita Hartig (Mimi) Acte 2º La Bohème al Gran Teatre del Liceu, producció del Regio de Torino dirigida per Àlex Ollé. I començaré pel final: l’esbroncada a l’equip escènic, sense el seu responsable donant la cara, i això que é”
M'agradaM'agrada
Pues em toca el 25….. quina mandra.
M'agradaM'agrada
No sé si amb més rodatge millorarà, jo crec que no.
Sort!
M'agradaM'agrada
Gracies per la cronica Joaquim!!!
M'agradaM'agrada
Re res, en a tu per comentar, benvolgut Ricard.
M'agradaM'agrada
Vaya lástima. Tan bella y dolorosamente tierna como es esta ópera, ya tiene delito. Y lo digo por si la producción no contribuía a la proyección vocal de los cantantes ( ahí recuerdo a Hartig y a Nafornita en Sevilla).
Un saludo y cuidaos, infernems.
M'agradaM'agrada
A Hartig seguramente la podemos ver y escuchar mejor, al resto ni con una producción que les favorezca les podemos sacar mucho provecho. Es lo que hay, pero no sólo.
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord amb el teu comentari inicial referent a, en tot cas, protestar alguns cantants insuficients (sense tenor no es pot fer una Bohème) i fer-ho amb la direcció escènica que a mi no em va desagradar del tot.
M'agradaM'agrada
No hi ha tenor, però la resta tampoc és que sigui per a llençar coets, molt lamentablement. Sense tenor una Bohème és impossible de salvar, d’acord, però és que vocalment no hi ha cap alegria on agafar-se.
M'agradaM'agrada
Me alegro leer que Bisanti concertó bien.
Es un buen director pucciniano como ya demostró, creo, en las últimas Butterfly liceisticas, director musical de un buen teatro italiano como es el Petruzelli de Bari.
Yo me iniciaré esta noche con el Cast alternativo ( Berrugi, Leva y Tretiatkova ), para escuchar al primer Cast a finales de junio.
M'agradaM'agrada
Hola ALex. Biosanti es lo único remarcable y con otros cantantes hubioera lucido mucho más. No creo que el cas alternativo ni otras combinaciones posibles entre lo contratado, salven estas anodinas representaciones. No es un problema de producció escénica, es que no han buscado bien entre las posibilidades actuales, para programar algo más emocionante.
M'agradaM'agrada
Ufff!! Hi anem demà.Estare prepara da,una llastima.Ens volen fer combregar amb rodes de molí, però els segueixen contractant.De veritat no hi ha ningú que pensi al Liceu??? Gràcies ,Joaquim,com sempre
M'agradaM'agrada
Suposo que no vas sortir gaire entusiasmada, oi?
M'agradaM'agrada
Acerté quedándome en casa. No quiero malgastar mi precioso tiempo ni mi limitado dinero con fiascos que ya preveía. Los directores de escena, las “geniales” producciones actuales, la mayoría de ellas con “prólogos” mudos incorporados y la escasez de repartos con voces adecuadas a los personajes han conseguido que dejara mi abono de hace tantísimos años porque Mimís como Renata Tebaldi ya no volverán y Rodolfos como Jaume Aragall tampoco, pero quedan sus grabaciones, si no comerciales en directo, como pequeño remedio a tanta banalidad y estupidez.
M'agradaM'agrada
lo de estas BOHEME, con el pasado que tu citas e incluso algunas posteriores presenciadas por mi ( Caballé/Pavarotti, Freni/Aragall, Carreras/Cotrubas y no sé si una con el muy joven entonces Alagna ), pura o mala coincidencia.
Ojo con lo que nos espera en las próximas LUCIAs de julio, con una casi esperpéntica producción que nos viene de Múnich!
( y donde no creo que ni Camarena ni la Nadine, son voces para Edgardo y Lucia )
M'agradaM'agrada
Despues de Flórez y su éxito clamorosos en el Liceu y con este rol, Camarena será un Edgardo collonut y después de triunfar la Yender en Violetta la Sierra arrasará. Así lo espero.
M'agradaM'agrada
Supongo Joaquim, ¿ es ironía tal afirmación ?
M'agradaM'agrada
Es ironía, claro, pero el éxito poco merecido de Flórez y Yende son auténticos
M'agradaM'agrada
ESperar les veus del passat no, però quelcom millor del resultat si. A Hartig la coneixia i creia que feria una bona Mimi després de la seva Violetta i Liu, a Ayan escoltat en el vídeos disponibles, em feia il·lusió veure’l en directe i ells dos són la base fonamental per una bona Bohème. Es podia esperar una bona representació i per això no em vaig quedar a casa. Tu tenies raó però no saps si es gat o gata fins que has aixecat la cua. 😉
M'agradaM'agrada
Hola, quan vaig rebre el correu publicitant-la, m’ho vaig rumiar molt. Al final vaig decidir que no, em semblava massa arriscat. Lamento que hagi sortit així. Hagués preferit que m’haguessis dit que va ser una meravella i córrer a engrapar qualsevol entrada que quedés. Malauradament, però, el Liceu d’avui dia té més possibilitats d’encertar-la no comprant que comprant.
M'agradaM'agrada
És així benvolgut Jordi, lamentablement la majoria de vegades l’encertes més quedant-te a casa. Què trist!
M'agradaM'agrada
I vaig aquesta nit, veurem el segon repartiment si millora o bé es pitjior.
Et faré cinc cèntims
M'agradaM'agrada
Ai senyor! No crec gaire en els miracle. Ja ens diràs
M'agradaM'agrada
Sí, Joaquim, molt d’acord amb la teva anàlisi i comentaris. És el sentiment que nosaltres mateixos, el Gabriel i jo, varem experimentar al llarg de tota l’Òpera, encara que és obvi que la teva formidable capacitat d’anàlisi i expressió està a unes quantes milles de la nostra. Durant la conferència prèvia, varen dir que La Bohème es una “òpera del fred”, i realment, així va resultar ser.
M'agradaM'agrada
Hola Montse. No vaig escoltar tota la conferència prèvia, però el que vaig escoltar tampoc em va semblar molt bona. Tot plegat tristot
M'agradaM'agrada
Sigui injust o no, potser perquè el públic del Liceu ja ha perdut la costum de protestar i ja no recorda quan fer-ho, el cas és que potser ja va sent hora de que es surti de l’ensopiment que darrerament s’ha apoderat del públic del teatre. Pel que dius sembla que les protestes van ser merescudes encara que no fos només contra la direcció artística. Potser la gent va esperar a que estiguessin a l’escenari totes les forces vives responsables en menor o major part del nyap que ens expliques. Bé. A totes les forces vives no, jo inclouria a l’esbroncada a tota la direcció del teatre responsables de la contractació d’uns cantants incapaços d’oferir uns mínims de qualitat, que quan fan rodes de premsa ens ho presenten tot de color de rosa, i que a l’hora de la veritat surt tot gris, molt gris. Així que benvingudes les esbroncades que potser ja va sent hora de que deixin de prendre’ns el pèl i que la funció d’ahir va ser la gota que va fer vessar el got que ja estava massa ple de moltes produccions anterior on es va callar. (Potser llavors si que injustament)
M'agradaM'agrada
Exactament, hi ha vegades que no és just que un cantant o el director d’escena de torn s’endugui l’esbroncada del públic empipat davant d’una representació anodina. Per protestar a un cantant és que ha de ser molt dolent i jo crec que pel Liceu no acostumen a passar cantants molts dolents. Mai protestaria un gall si és fruit d’un accident produït per mil i una circumstàncies i si que protestaria o he protestat un o una cantant destraler/a amb facultats i pèssim cant, desafinadors o grollers, sense cap mena d’estil i incapaços de transmetre emocions, que n’hi ha hagut i n’hi ha. En aquesta Bohème no és el cas, tot i que alguna desafinada amagada rere una aparença física espectacular també hi ha hagut . Que el públic del Liceu ha de ser més crític? Absolutament d’acord, i això no cal demostrar-ho protestant amb sonors BUH, deixant d’aplaudir i bravejar o mostrant mostres d’entusiasme n’hi ha prou. Hi ha silencis letals.
Com que la direcció no surt a saludar, el càstig o la protesta és no comprar entrades o deixar l’abonament i ja veuràs si espavilen.
M'agradaM'agrada
Jo hi era, quina llàstima no haver coincidit
Al costat meu una parella de joves entusiastes van estar badant amb el mòbil durant tota la representació, i quan no feien badalls d’evident cansament. Al final van fer bravos per contrarestar les protestes. Aquí ho deixo
Una nit perduda
M'agradaM'agrada
Vaja testimoni Jordi! Bravejadors que es distreuen durant la representació amb el mòbil? Claca al cap i a la fi. Pas de nouveaux!
M'agradaM'agrada
Hem vist tantes Boheme en 30 anys que per superar-les fa falta molt i, avui, poc on escollir. I com sempre hem d’acavat parlant de la producció escènica. En fi, el dia 30 de juny estaran més entrenats…Alguns diuen que “on no n’ni ha no en raja”.
M'agradaM'agrada
Malauradament no és una qüestió d’estar més o menys entrenats….
M'agradaM'agrada
Gran crònica Joaquim, com habitualment són les teves, jo hi era i estic totalment d’acord amb els teus comentaris. De les poques vegades que he estat incapaç d’aplaudir la gelida manina, la vecchia zimarra… a moments semblava que en Ayan/Rodolfo obria la boca amb l’esperança d’un playback… ofegat no, esborrat. El muntatge, sense ser cap meravella, per mi no mereixia una esbroncada específica, que hagués estat més just de repartir amb els solistes. En definitiva, si una Bohème no commou alguna cosa greu falla, i a mi em va deixar tan glaçat com l’hivern parisenc on es desenvolupa.
M'agradaM'agrada
Doncs estem malauradament d’acord. Gràcies per deixar un comentari
M'agradaM'agrada
Pues he ido con pocas expectativas a la función de hoy, primera con el mal llamado Cast alternativo y he salido al menos, relativamente satisfecho.
Sin ser nada excepcional en lo vocal, al menos y sobre todo a partir del 2o acto, la función ha ido a màs, con intensidad y cierta pasión por parte de los solistas de hoy ( Berrugi, Leva, Tetryakova , Del Castillo y De Michelis ).
Al menos, ha existido bastante italianidad y a ratos, se ha escuchado a un Puccini de cierto nivel.
Gracias extensivas al Maestro Bisanti. Buena lectura !
De la producción de Ollé / Flores, me remito a lo dicho por Joaquim. Tampoco me ha parecido ningún desastre, ni mucho menos! Fea si pero bastante neo realista y actual
M'agradaM'agrada
No veré este segundo cast ni cualquier otro posible con los cantantes propuestos. Se me pasaron las ganas de ver todo porqué hay muy pocos cantantes actuales que me ilusionen a salir de casa para escuchar esas óperas de siempre visto y escuchado lo visto y escuchado con anterioridad a ellos. .
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Una Boheme para olvidar – En la galaxia equivocada
Molt agraïda per la teva crítica. Malauradament jo tinc entrada pel dia 30 i tal com ho planteges em sento poc atreta per anar-hi. Aquesta temporada la millor representacio será el Benjamin. A veure si la propera temporada millorem
M'agradaM'agrada
Espero que la meva visió catastrofista i negativa no t’influencií a l’hora de valorar la representació, em sabria greu, ara, si em dius que el millor de la temporada han estat l’òpera de Benjamin, amb el que hi estic d’acord, em temo que tornarem a coincidir amb aquesta Bohème
M'agradaM'agrada
Doncs jo hi he anat avuí i m’ha semblat un avorriment! L’escenografia sembla seguir la filosofia del “cuanto peor, mejor”. No puc entendre que, amb els coneixements que hi ha sobre acústica, (ja no dic “avuí dia”, perquè crec que es podria dir que fa mil·lennis) es faci algo tant mal fet i que vagi tant en contra dels cantants, que fan un pas enrere i la veu en fa cinc… Tampoc entenc què hi fan treballadors de BCNeta a París, però això fins i tot podríem considerar, sent conformistes, que “no molesta”. La direcció dels actors m’ha semblat inexistent en alguns moments, ridícula en altres (aquell ball patètic del 4rt acte), i perjudicial pels cantants com en el vals de Musetta quan li fa cantar la nota més compromesa en la posició més absurda possible.
El tema dels cantants és un altre: no hi ha cap tipus de passió en el cant! Amb la de moments màgics que he viscut i la de vegades que m’he emocionat escoltant aquesta obra, avuí no hi ha hagut cap moment, ni un, on hagi intuït un formigueig a la pell… res!
Pel que fa a la orquestra, entenc el que comentes de les intencions del mestre Bisanti, però crec es queda en això: en intencions. La orquestra del Liceu és una orquestra sense dinàmica (del mezzo-piano al mezzo-forte). Afinen, però només llegeixen.
Un “bodriu” de campionat i una pèrdua de temps (sempre, es clar, segons el meu criteri) que s’ha guanyat el meu “Buuuuuu!”, per cert, més ben projectat (això objectivament) que els “Mimi” d’Atalla Ayan.
M'agradaM'agrada
A qui ha anat dirigit el Buuuuuuuuuuuuuuuuuuuu?
M'agradaM'agrada
Al conjunt. A una representació insatisfactòria. A una bohème sense ànima ni cap moment d’emoció… Diga-ho com vulguis. No em vaig esperar al “courtin call”. Com a músic i conscient de l’esforç que suposa el treball de tota una vida em sento incapaç de bufar i/o humillar de manera individual a qualsevol persona que es pugi sobre un escenari. Però la suma de les parts van fer de la representació un tedi.
M'agradaM'agrada
T’entenc, però aleshores quan dius que vas fer buuuuu el vas llençar al final de l’acte suposo. És una manera si, tot i que tothom li pot donar les culpes a l’altre, 🙂 de fet n’hi havia per a tots….hahahahahahahaha
M'agradaM'agrada
Tot plegat molt desilusionant, l’Hartig sobrada de veu però mancada d’ànima, el brasiler ofegant-se al seu costat. Més escenaris de mecanotub i arribat un punt no sabia molt bé ni que estava escoltant ni on era. Una boheme és per sortir amb l’emoció a la gola i no corrents del teatre del fred que feia. Salutacions Joaquim.
M'agradaM'agrada
Hola Daniel, gràcies per comentar i si, desil·lusionant, una vegada més. quan es tracta d’òperes del gran repertori i amb les que el Liceu, però no només, es topa amb un passat gloriós que fa difícil qualsevol reposició. De fet, sembla que ja en tinguin prou amb omplir
M'agradaM'agrada
Doncs no ha millorat, no, aquests dies que han passat. Des de la meva primera Bohème, ja fa 41 anys (en deuen haver estat onze o dotze de diferents), aquesta ha estat, vocalment, la pitjor de totes. El Rodolfo no té veu per a cantar això, almenys en aquest teatre: l’O soave fanciulla ha passat sense que hom s’adoni si l’ha cantat o no ni ha tingut cap moment de brillantor, és que ni el Mimì, Mimì ha destacat. La resta del repartiment, correcte i prou, i tampoc és que la Harting hagi enlluernat ni tingui una gran veu, però al costat de l’altre, està en una altra dimensió. Una gran decepció. I això que, escènicament, potser ha estat dels cop on els cantants feien més peça: per edat i planta, podrien ésser bastant creïbles en els papers. Recordava que fa ja 25 anys, el 1996 i per a commemorar el centenari de l’òpera, es va fer La bohème a l’Aliança del Poble Nou. Era un repartiment de gent molt jove (Anna Belda, Daniel Alfonso, un gran Àngel Òdena, Mireia Casas…), amb orquestra, etc. Sigui per les ganes que hi van posar, perquè el teatre és més petit o per tot plegat, també aquesta representació, que d’entrada podria semblar “menys professional” i amb tota la modèstia del món, va resultar millor i més satisfactòria que la d’aquests dies al Liceu. Sí que és trist, sí.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim! Quin plaer veure que ha retornat el teu blog! Llàstima que me’n adoni al final de la temporada i no pas al principi. Doncs agraeixo el teu retorn amb retard.
Totalment d’acord amb els detalls dels teus comentaris sobre aquesta Bohème. No tinc els coneixements per fer anàlisis tant detallades (a no ser que els aprengui llegint-te), però havia tingut les mateixes sensacions. Una bona direcció musical, que s’agraeix i encaixa amb un cicle positiu de l’orquestra, que esperem que continuï. Correctes Marcello i Musetta i també Mimì, en aquest darrer cas amb alguna decepció perquè la veu valia més del cant. Al contrari, Rodolfo tristament lluny d’estar a l’alçada vocalment. Rols menors més o menys correctes també: no me’n recordaria prou per fer classifiques com les teves.
Producció inútil, una mica ofensiva pels cantants i també pel públic dels pis de dalt. Em demano si era una producció torinesa que no s’hauria hagut d’exportar. Al Regio el primer pis és el darrer. A més, els problemes d’acústica hi han sí o sí. Ja han portat a una no sempre prou discreta amplificació de la orquestra. Potser que els cantants també, amb més discreció … Això que en diuen acoustic enhancement ho fan molts teatres i prefereixen amagar-ho.
El passat divendres, la recepció del públic també em va semblar apropiada. Cap protestes, però aplaudiments freds i breus, tret que al director i l’orquestra. Diria que mínims pel tenor, però ho puc garantir només dels meus.
Amb tot aquest acord, però, discrepo de la absoluta negativitat de la teva valoració general. No sé si la pandèmia us ha fets encara més crítics i negatius a tu i als altres infernemlandaires; si m’ha fet més tolerant a mi; o les dues coses, que és el més probable. De totes maneres, una Bohème correcta, amb un Rodolfo insuficient parcialment compensat per una orquestra i direcció més que correctes (en a mi, l’orquestra pucciniana m’agrada i em sembla important) no em sembla el fiasco horrorós que descriviu als comentaris a dalt. Més aviat li posaria un “correcte menys.”
Llegint també les teves crítiques als títols precedents de la temporada, em permetràs dir que em sembla que la línia infernemlandaire s’està fent massa blasée. Pels actuals criteris d’aquí, la Bohème entenc que romandria un fiasco fins i tot afegint-hi un Rodolfo correcte. Àdhuc us resulta decebedor i trist un Otello amb el que crec que estem d’acord que és el millor repartiment possible avui. Clar que si el criteri és que res no val res si no és al nivell de la millor representació que el Liceu hagi fet mai, es salvaran les estrenes absolutes i poquíssim més. Però amb aquest criteri s’acaba vivint de records, que és poc saludable pels melòmans i inviable pel teatre.
Del costat oposat als infernemlandaires molt coneixedors i força blasés, a aquesta Bohème hi vaig anar amb uns visitants americans que no havien estat mai a l’òpera. A ells els va agradar i ara voldrien tornar-hi, a l’òpera. Llàstima sense dubte que no hagin tingut una primera experiència millor. Però una Bohème correcta, fins i tot amb un Rodolfo insuficient, encara té algun sentit al segle XXI.
M'agradaM'agrada
Hola Giacomo, feliç de retrobar-te. Ja ho veus, tot i que amb una assiduïtat molt relaxada, torno a obrir el blog malgrat o potser per aquest motiu, que la pandèmia hagi alterat tant la nostra percepció de la vida en general i del fet musical en particular.
No acabo d’entendre que donant-me la raó, en general, després diguis que estàs en desacord amb la negativitat global. No ho entenc, la veritat.
Com tampoc comparteixo que llegint la resta de cròniques de la temporada afirmis que la línia s’està fent massa blasée, potser has passat per alt títols com el Hoffmann o l’estrena de l’òpera de Benjamin (el millor fins ara), per no parlar del concert Beczala i Radvanovsky. Ara bé si ho dius per La Traviata, l’Otello o aquesta Bohème, si. No puc oblidar el que he vist i gaudit en el passat i si no ho puc dir perquè et o us sembla blasée ho lamento. Aquesta Bohème només funciona per aquells o bé que no n’han vist cap i afegeixo que després de veure això penso que encara no l’han vist, o aquells que van a passar l’estona, a distreure’s una mica, potser aquest si.
Gràcies per participar
M'agradaM'agrada
Hola fas servir molt la paraula blasée i perdona peró no se que vols dir.
Respecte a la teva crítica, jo estic d’acord en que l’orquestra va estar bé i a mi la música de la Bohème em va emocionar i em va arribar, però crec que el Liceu hagués pogut contractar un tenor amb una veu més potent i adequada en aquest paper. No tenia veu suficientment potent ni tampoc hi posava expressivitat no ens feia sentir ni emocionar. L’orquestra el tapava encara que sonés a mig volum.
Per altra banda sempre està be que el que expliques sobre obrir aquest mon a gent que no havia anat mai a l’òpera. Espero que a partir d’ara puguin gaudir d’aquest espectacle al seu país (a EUA hi ha molts teatres d’opera) i formin part d’aquest gran mon d’amants de la musica , i
M'agradaM'agrada
Disculpeu: el meu català és el que és. La paraula blasé, tot i ser originàriament francesa, es fa servir tal qual en anglès i en italià, que són les dues llengües que conec millor. Per això imaginava que tingués més difusió a la península ibèrica també.
El diccionari multilingüe m’ofereix el català displicent, però no crec que aquest terme tingui el detall que té blasé. Una persona blasée és de fet displicent, perquè no troba gust ni posa interès en res. Però la especificitat de ser blasé és el fet de tenir aquesta indiferència i fastig per la raó particular que ja s’ho ha provat tot massa vegades, ja s’han vist massa coses anàlogues però millors. Així que a la persona blasée tot li és indiferent perquè tot li sembla comú, rutinari i desproveït d’interès al costat de la seva llarga i superior experiència.
M'agradaM'agrada