IN FERNEM LAND

ESTIU 2021: TRISTAN UND ISOLDE A AIX I A MUNICH


Dos Tristan und Isolde coincidint en el mateix mes de juliol, tots dos de nivell i tots dos amb força repercussió mediàtica és un esdevinemt per si mateix que ens ha d’animar en aquests moments de precària i limitada activitat operística, altra cosa són els resultats, bàsicament condicionats i com ja és malauradament habitual, per les posades en escena i dramatùrgies de personatges que no entenen i ni els importa l’obra original, o fins i tot diria que com no els agrada intenten forçar-la fins a extrems incomprensibles que per suposat suposen una alteració absoluta del que pretenia el seu autor, tant musical com del text,que com sabeu en aquest cas és el mateix, Richard Wagner.

No començo mai parlant de les propostes escèniques, per tant ho deixo com sempre pel final, de fet no és mereixen altra cosa, per a mi en cap dels casos si parlem d’òpera, la direcció escènica és el més important, mai.

Per evitar escriure molt doncs ja sabeu de les meves limitacions, barrejaré  una i altra funció, no es tracta de comparar tot i que en algun cas serà inevitable.

La percepció d’ambdós representacions és a través dels streaming i per tant és impossible esbrinar aspectes fonamentals dels cant que només es poden apreciar a la sala, com poden ser el volum i la projecció de la veu o l’equilibri entre fossat i escenari, ja que el so que ens arriba a casa de ben segur estar degudament filtrat o “adulterat”  per l’enginyer de so de la retransmissió per tal que ens arribi perfectament audible a casa, quelcom que sabem que a la sala, si no està adulterada amb amplificacions amagades, això no passa.

Dos grans directors al capdavant de dues grans formacions orquestrals eren una de les garanties essencials per garantir el nivell musical d’ambdues propostes. Per a una banda Sir SImon Rattle després de passar per la Berliner Phhilharmoniker i davant de la quasi sempre excel·lent London Symphony Orchestra i per l’altra Kirill Petrenko el nou director de la Berliner Philharmoniker al capdacant de la sumptuosa Bayerisches Staatsorchester en la seva darrera dirección com  a titular de la casa d’òpera que ell a enlairat a nivells estratosfèrics.

Són dues concepcions ben diferents de la partitura i perfectament vàlides ambdues, Rattle amb les seves habituals transparències i colors debussynians en una orquestra a un altíssim nivell d’implicació i resposta, tant en els magnífics solistes com en el conjunt. Rattle no és un director que es caracteriza per els grans atacs de genialitat i sap que amb la recerca del so trobarà l’encert de la interpretació en  les atmosferes, climes i evolució dramàtica d’una partitura ideal en tots aquests sentits. En la seva direcció no hi ha grans sorpreses, té una projecció dramàtica magnífica i commou quan extreu de l’orquestra veritables moments màgics, de so bonic i transparent, arribant a la desitjada transcendència de manera progressiva i natural, sembla fàcil però dominar una partitura d’aquesta complexitat d’una manera aparentment senzilla només està a l’abast dels grans i experts directors amb anys de rodatge, fent una feliç diferenciació a cadascun dels actes, especialment amb un segon exultant de romanticisme, assoleix un nivell final d’absolut triomf..

Kirill Petrenko és tot un altre món, aquest sempre imprevist i quasi sempre genial va obtenir d’una orquestra que el coneix al milímetre i amb la que ha obtingut resultats monumentals a Munich amb tot tipus de repertori, una resposta impactant, per la tensió, per la sonoritat , també per la bellesa i per la sorprenent adaptabilitat amb els cantants, Tot i que des de casa els vàrem sentir quasi sempre perfectes, sabem que les veus de Kaufmann i sobretot Harteros no són les més ideals per els rols que interpretaven i ell sense desvirtuar mai el concepte del discurs orquestral més genuí, va dirigir al seu favor, els va tractar amb especial cura i va obtenir un clamorós èxit, jo crec que a banda dels propis mèrits que en són molts i abastament demostrats en aquella casa, la reacció del públic també estava condicionada per ser la seva darrera vegada que pujava al podi com a director  musical de la casa. La resposta orquestral va ser com sempre a Munich, d’un nivellàs difícilment superat en les altres orquestres de les grans cases operístiques del món, és a dir MET, ROH, ONP, SOB o Scala, 

El rol de Tristan no cal dir què és un os molt dur, per la llargada de les seves intervencions a excepció del primer acte i per diversitat d’accents que aquest personatge ha de demostrar en cada acte, amb una dimensió dramàtica que va del lirisme més delicat a quasi el deliri embogit del tercer. La resistència vocal ha de ser enorme i sobretot  saber dosificar les seves forces sense especular i estalviar res al públic però sabent mesurar bé les capacitats per arribar indemne al terrible final.

L’australià Stuart Skelton va demostrar que era un bon Tristan en la producció del MET, també al costat de Nina Stemme i dirigit per Rattle en la temporada 2016/2017. Jo crec que tothom es va quedar parat i sorprès de la seva interpretació admirable. El director anglès li té gran estima (també ha cantat amb ell Parsifal i Siegmund, que jo recordi). L’estat vocal i també físic del tenor ha variat per no dir ha empitjorat en aquests quasi 5 anys. Jo crec que Skelton hauria de sotmetre’s a un tractament per no engreixar-se més, és impossible que sigui bo per la seva salut. Vocalment el rendiment va ser bo, però no exultant com al MET, se’l notava més fatigat tot i que la veu s’imposava en tot moment. És un Tristan segur, no extraordinàriament expressiu ni de  veu bellíssima i seductora, no és ben bé un tenor heroic però ha demostrat que coneix bé el rol i sap dosificar-se per fer de manera molt més que digne, un segon acte romàntic, líric i sensible i un tercer dramàtic i intens. Com a actor és pèssim i el seu volum corporal l’impedeix ser creïble amb problemes de mobilitat i un disseny de vestuari que ha tingut present a un top model, no a ell.

Jonas Kaufmann s’enfrontava per primera vegada al rol a casa seva. El color, el timbre i l’estil ja sabem que és l’ideal, li agradi o no, és un tenor pel repertori bàsicament germànic amb brillants intervencions al repertori francès, però tot allò que siguin incursions en el repertori italià que tan sovinteja esdevenen fracassos malgrat el que l’entorn mediàtic que l’envolta ho vesteixi amb clamorosos èxits, públic i bisos inexplicables inclosos. Només quan canta Wagner em continua convencent i admirant. Tots sabem que la veu de projecció limitada és un handicap per alguns del rols que interpreta i de ben segur el seu Tristan escoltat a la Bayerischen no és el mateix que escoltat per ràdio o vist a la televisió, on no perdem ni una nota, per tant un aspecte fonamental per a la valoració global de la interpretació real queda limitada, tot i així el seu Tristan em va semblar magnífic en tots els tres actes, molt ben ajudat per l’orquestra, va donar al rol una bella interpretació que en cap cas va semblar forçada ni al límit de les seves possibilitats. Magnífic en un segon acte d’un lirisme encisador gràcies també a Petrenko i absolutament convincent en el llarg i feixuc relat que se’m va fer més curt que mai. Hi ha molt de Vickers en elm seu Tristan i fa bé en tenir-lo com a model, tot i que la seva veu és molt més limitada en tot, i fins diria que la  seva interpretació no té els grandiosos matisos del canadenc, però Kaufmann allunyat de bisos absurds, mitges veus i filats menys embellidors del que ell pretén i sense l’esgotadora mania que té en desobeir els temps marcats a la partitura per fer la seva versió, quan es cenyeix al director musical triomfa, jo d’ell m’ho replantejaria, tot i que no crec que faci gaires Tristans, el repetirà en dos o tres teatres més i òbviament el gravarà i com el seu Otello passarà a l’història, i si no temps al temps. Em va semblar per l’escoltat, magnífic. Com acror és limitat però com que la planta l’ajuda passa com un bon maniquí de passarel·la.

La Isolde de Nina Stemme és tota una garantia, ella i Theorin segurament són les grans Isolde dels nostres dies. La seguretat vocal, el coneixement profund del rol i la intensitat de la seva interpretació són excepcionals i sap malgrat el pas dels anys, mantenir una veu ferma. La seva interpretació és sensible i el seu liebestod porta una emoció que trasbalsa. La caracterització física i ja en parlaré al final, no la beneficia però jo recomano tant en una versió com en l’altra passar de la  visió i només escoltar, ja  que la seva Isolde es continua gaudint molt molt.

Anja Harteros s’enfrontava per primera vegada a Isolde i també a casa seva. Ella canta tots els repertoris i rols molt diversos d’estil i d’exigència vocal, segurament aquest era el seu repte més gran fins ara i sense saber si la seva veu omplia la sala i traspassava l’orquestra, en la retransmissió quasi sempre la vàrem sentir amb absoluta suficiència, altra cosa és si la seva veu és la idònia, i òbviament per a mi no ho és. Potser ella podria haver fet una gravació a la manera de Margareth Price amb Kleiber, però en cap cas em va semblar que ella fos una Isolde lírica pel teatre, com altres sopranos que l’han fet (Ligendza, Altmeyer, Johanna Meier … i tantes que podríem citar). No és només la veu insuficient de gruix i contundència en els tres registres, és que malgrat estar escrupolosament ben tractada per Petrenko, no em va transmetre res, com acostuma a ser habitual en ella. Allà l’adoren però no sé si la seva carrera més enllà de Munich seria la que ha estat. Puc admetre la seva Elsa o la seva Eva o Elisabeth, però una Isolde és tot un altre món que sobrepassa una veu i una intensitat dramàtica limitadíssima en el seu cas d’una fluixesa i poca personalitat molt castrant. El seu liebestod és bonic perquè Petrenko fa meravelles, però no emociona en absolut.

Jamie Barton és una molt bona Brangäne i Okka von der Damerau és sensacional, lluny de la ridícula Azucena que ens van encolomar a Il Trovatore dudamalesc del Liceu. Ambdues beneficiades per les glorioses direccions en el segon acte on han de cantar una de les intervencions més captivadores de la història de la música.

Josef Wagner interpreta un bon Kurnewal, molt juvenil que contrasta amb el Tristan feixuc i decadent de Skelton, mentre que les tornes s’inverteixen a Munich amb un gastadot Wolfgang Kochel molt més implicat dramàticament en el rol. Ambdós compleixen.

Franz-Josef Selig m’interessa més com a intèrpret que com a cantant, sempre amb sons fixats que sota el meu punt de vista enlletgeixen les seves intenses interpretacions. El seu Marke commou en els dos grans monòlegs sense arribar a ser un referent. El finés Mika Kares posseeix una veu millor emesa i fins i tot diria que bonica, però en aquest rol si no es commou és que hi ha alguna cosa que cal aprendre encara. El seu monòleg del segon acte passa sense cap mena de trasbals. Imperdonable

Dominic Sedgwick és Melot a Aix i Sean Michael Plumb a Munich. El rol és breu i han de demostrar molt en poques intervencions, van complir però seria incapaç de dir que em van agradar molt.

Linard Vrielink com a pastor (per dir alguna cosa) i jove mariner (que ben bé tampoc) a Aix i Dean Power (pastor, què tampoc) a Munich i el jove mariner (m’estalvio detalls) de Manuel Günther, així com els timoners de Ivan Thirion a AIx i Christian Rieger.

Fins aquí parlaríem de dues bones escoltades de Tristan und Isolde una òpera dificil que en ambdues propostes han obtingut un bon nivell general, amb meravelloses orquestres i direccions musicals d’altíssim nivell i propostes vocals, que per a mi tret de Harteros han anat de dignes a excel·lents.

Si he de parlar de les produccions aleshores tot s’esberla i esdevenen tant l’una com l’altre dos  grans fracassos o més ben dit dues preses de pel de dimensions inexplicables a Aix. Tinc ganes de ser groller però tampoc cal

Si a  Simon Stone no li agrada el que ens explica Wagner que busqui un músic i llibretista que li composin la història que ens vol explicar ell, que ben bé tampoc ser quina és, ja que és impossible intentar seguir l’original i buscar segones lectures en una altra proposta dramatúrgica absolutament diferent. La factura escenogràfica i el vestuari és excel·lent, d’un hiperrealisme que poc encaixa en una òpera tan simbòlica. Preciosos decorats d’un penthouse luxós que esdevé iot que porta a Isolde i a tota la troupe a la fàbrica de Marke, una oficina que costa assimilar a cap entorn idíl·lic per acabar cantant el duo d’amor més excels escrit mai. La bogeria arriba al tercer acte on tot passa en un vagó del metro parisenc que deixarà als protagonistes que pugen i baixen en les tres parades del llarg trajecte a la parada  de Chatelet sense que ningú mori, malgrat les ganivetades rebudes per Tristan al final del segon acte a l’oficina de can Mrke i en el tercer en el metro. Delirant no, indignant i  denunciable. La parella de joves amants esdevenen un matrimoni que sobrepassa la mitja edat i tot i que no m’agrada fer spoilers veure com Isolde entrega l’anell a Tristan, canta el liesbestod i baixa a la darrera parada acompanyada del jove acompanyant, és tan destrempador com insultant.  

Krzysztof Warlikowski a Munich opta per a una altra tàctica menys arriscada i habitual en ell, explicar una història que no entengui ningú, el més críptica possible i plena d’enigmes que al cap de cinc minuts de veure ninots, vídeos amb accions paral·leles que deuen voler desdoblar els personatges i el cervell dels soferts espectadors, faz que et desconnectis i intentis concentrar-te en allò que veritablement acaba donant valor a l’òpera, la vessant musical i vocal, i  no dic que l’escènica no sigui important, però quan la proposta és una altra cosa, és com si alteressin la partitura i en mig del monòleg de Marke algun il·luminat decidís introduir un fragment de King Arthur de Purcell o un nou monòleg escrit per un compositor contemporani, doncs això.

La  transgressió no pot ser aquesta, i només quan els cantants es plantin i decideixin dir PROU, potser el teatres s’adonaran que fa molt temps que s’ha traspassat la línia vermella de la creació i que les protestes generalitzades del públic no són un caprici ni un reclam per a la taquilla, com si més protestes fossin més èxit. No em considero un ortodox de les posades en escena clàssiques, que més aviat detesto, però això de Stone a Aix hauria de marcar un abans i un després. Pèl que fa a l’onanisme de Warlikowski se l’hauria de tractar amb un especialista en lloc de pagar-li a preu d’or les seves obsessions. 

Per cert a Munich sembla que els motivi situar-ho tot a dins d’una única habitació de mansió i no canviar l’escenografia en cap cas, ja sigui l’Otello, la Lucia o aquest Tristan sembla que passin a la mateixa finca i el que més em preocupa és que aquí al Liceu ja n’hem vist dues d’aquestes tres. En fi, ja s’ho faran. Recomano no veure i només escoltar 

Richard Wagner

TRISTAN UND ISOLDE

Festival d’Aix-en-Provence, 8 July 2021

Tristan: Stuart Skelton

Isolde: Nina Stemme

Brangäne: Jamie Barton

Kurwenal: Josef Wagner

König Marke: Franz-Josef Selig

Melot: Dominic Sedgwick

Ein Hirt / Stimme eines jungen Seemanns: Linard Vrielink

Ein Steuermann: Ivan Thirion

Estonian Philharmonic Chamber Choir

London Symphony Orchestra

Conductor: Sir Simon Rattle

Stage Director: Simon Stone

Chorus Master: Lodewijk van der Ree

Stage Designer: Ralph Myers

Costume Designer & Original Concept: Mel Page

Costumes, additional creations: Ralph Myers, Blanca Añón García

Lighting Designer: James Farncombe

Video: Luke Halls

Choreography: Arco Renz

Extra: Clément Amézieux, Sarah Anthony, Laetitia Beauvais, Elia Ben Nafla, Sidney Cadot-Sambosi, Edgar Chermette (child), Céline Deest, Latifa Elatrassi, Laurent Ernst, Antoine Fichaux, Jean-Marc Fillet, Ali Himene, Samuel Karpienia, Inès Latorre, Laurie Ravaux

Extra Timothé Rieu (child), Leila Saadali, Franck Soussou, Ruddy Sylaire, Emile Yebdri

Bayerischen Staatsoper, Nationaltheater München 31. Juli 2021

Tristan: Jonas Kaufmann

König Marke: Mika Kares

Isolde: Anja Harteros

Kurwenal: Wolfgang Koch

Melot: Sean Michael Plumb

Brangäne: Okka von der Damerau

Ein Hirte: Dean Power

Ein Steuermann: Christian Rieger

Ein junger Seemann: Manuel Günther

Chor der Bayerischen Staatsoper

Bayerisches Staatsorchester

Musikalische Leitung: Kirill Petrenko

Regie: Krzysztof Warlikowski

Bühne und Kostüme: Małgorzata Szczęśniak

Licht: Felice Ross

Video: Kamil Polak

Choreographie: Claude Bardouil

Chor: Stellario Fagone

Dramaturgie: Miron Hakenbeck, Lukas Leipfinger

Un comentari

  1. Leonor

    ¡Gracias por la crónica y reseña! Recuerdo emocionarme con el <> del MET, dirigido por Rattle y protagonizado por Skelton, Stemme y Pape.
    Sobre estas puestas en escena:¡bravo, Joaquim!👏👏👏
    ¡Saludos y salud, infernems!

    M'agrada

  2. Jordi M

    Moltes gràcies per l’apunt!!
    Jo vaig veure el streaming de Munic i sí, acabes mirant altres coses mentre sents la música. El perill és que t’empipi i deixis de gaudir del què és essencial. Ja prou teníem de divisme d’alguns cantants quan des de fa ja uns quants anys hem de suportar segons quines posades en escena. Fins quan?

    M'agrada

    • La solució és tancar els ulls. El primer any a Bayreuth despresd:esperar 10 anys per anar, vaig decidir tancar els ulls enolts moments del Parsifal meravellosament dirigit per Boulez però que un amiguet (acs) de la besnéta va decidir boicotejar de manera indigne. Va ser una gran frustració, però no podia ser que aquella absoluta porqueria no em deixés concentrar amb el de la sala, aquella i orquestra i aquells cors. Després d’allò s Bayreuth i altres llocs he vist coses dolentes, però això d’Aix és una provocació que cal contestar amb fermesa. Fins aquí i a veure si es comença a reaccionar amb contundència i no només el públic que ja fa anys que fem trempar als responsables amb les nostres protestes.

      Liked by 1 person

  3. Estic d’acord gairebé en tot, Joaquim. M’agrada molt la teva valentia en valorar les produccions escèniques. Només no estic d’acord amb la teva valoració de Mika Kares. Em va semblar un Marke d’antologia. Feia temps que no sentia un Marke així. Per a gustos…

    M'agrada

  4. Jordi Vall

    Jo vaig tenir la sort de ser-hi i estic d’acord amb tot, i si serveix d’ajuda he de dir que en directe les veus a Munic es sentien perfectament.

    Moltes Gràcies i Millorat.

    M'agrada

    • Doncs és important que es sentissin bé, tenint en compte en qualsevol cas que la sala de Munic no té 8nes grans dimensions, però traspassar l’orquestra tristanesco no sempre és fàcil ni amb veus voluminoses.

      M'agrada

  5. Jordi T

    Benvolgut Joaquim, moltes gràcies de nou! Jo vaig poder veure en directe el Tristany d’Aix i musicalment va ser una experiència extraordinària, en Rattle i la London Symphony van interpretar un Tristany impressionant que en el directe va sonar fantàstic amb, sobre tot, Nina Stemme antològica. De la posada en escena més val no dir res, quan comencem a elucubrar que tot passa dins la ment de la protagonista…no anem bé i a sobre amb una Isolde (que no ho és) que deixa Tritany (que tampoc ho és) per anar-se’n amb Melot, en fi…En quant a Munic ho vaig veure en streaming i estic totalment d’acord amb el que dius, Kaufmann el millor que canta sempre és Wagner i Harteros, que ha cantat Wagner molt bé al meu gust, no està per fer la Isolde…Petrenko és un luxe, així com l’orquestra. La posada en escena un disbarat…pitjor que el Parsifal que el mateix Warlikowski va perpretar a Paris fa uns anys, que ja és dir…

    M'agrada

  6. Montse Roma

    El Gabriel i jo també hem vist les dues òperes per Streaming, i estem completament d’acord amb els teus comentaris. Excel·lent crònica. Moltes gràcies i que segueixis millorant.

    M'agrada

  7. Jjoaquim Camps Tomas

    Totalment d’acord amb els teus encertats comentaris.
    Es vergonyant tot el que succeix avui amb les posades de escena i incomprensible la manca total de respecte a lo que ens vol transmetre l’autor. D’acord que els cantants s’han de plantar, pero el public també hauria de manifestar el seu total desacord deixant de anar a veure en directe aquests “bodrios”, que fan un mal que no es pot permetre..
    Moltes gràcies, com sempre , per el teu post, del que podem treura experiéncies positives, malgrat l’estat actual del món de l’opera.
    Desitjo et milloris ben aviat!!

    M'agrada

  8. jaumeM

    “les posades en escena i dramatúrgies de personatges que no entenen i ni els importa l’obra original, o fins i tot diria que com no els agrada intenten forçar-la fins a extrems incomprensibles que per suposat suposen una alteració absoluta del que pretenia el seu autor, tant musical com del text”, desgraciadament per això (i altres raons menys acadèmiques i mes vulgars) fa temps que no vaig a les representacions. Però sempre ens quedara el so i la música.
    Gracies per una anàlisi tan detallat i ben fonamentat.

    M'agrada

  9. Josep R. Noy

    Gràcies Joaquim. Els escoltaré amb moltes ganes, en especial el Tristany de Petrenko, encara que amb fa por la posta en escena. Fa temps vaig bajar un Parsifal també amb Petrenko; la orquestra i els cantants principals una maravella. Però la posta en escena era senzillament horrible, amb un mal gust abassagador. Seguiré comentant, encara que trigaré una mica. Entre baixades i escoltades passen força hores…Aquesta òpera és un tresor musical, i quan la començo a escoltar l’haig d’acabar sí o sí.

    M'agrada

    • Gràcies Josep, no hi ha presa per gaudir de la bona música, altres aspectes són prescindibles.
      Sortosament, encara què no hauria de ser així, a l’òpera podem prescindir de l’escena per molt que ara tats teatres vulguin fer-ne el principal “atractiu” de les seves propostes i `projectes.

      M'agrada

  10. Elisenda Olivella

    Vaig veure el Tristan en streaming i coincideixo amb tu respecte a la direcció del Kyril Petrenko. Va ser exquisida i emocionant. No vaig entendre res del que volien dir els ninots però tancant els ull es suficient per gaudir de la música. Veurem si triomfa també a Berlin

    M'agrada

  11. JordiP

    He tingut oportunitat d’escoltar la de Munich. La direcció de Petrenko aconsegueix crear uns moments brillants, i com ve deies, Joaquim, el moment de l’advertència de Brangane és estratosfèric. Ha aconseguit arrencar-me un calfred! Afortunadament, pel que dieu, només n’he trobat la versió radiofònica.

    M'agrada

  12. Josep R. Noy

    Perr fi he pogut escoltar les dues versions. Magnífiques, excel·lents, les dues orquestres i els dos directors, per mi; si hagués de triar em quedaria amb la de Pretenko, si més no perquè és la gran protagonista de la representació. Excepte el tercer acte de Kaufman i les pinzellades de Brangena, tota la passió i la música en gran és al fossar! llàstima que Isolde no fos la Stemme o la Theorin…,hagués sigut una versió memorable, sens dubte. La Harteros no és per a aquest paper, per mi és clar, pesi a la seva dignitat i bon fer . Però la veu no és la adequada i la terrible fredor amb que actua ho aigualeix tot.

    Rattle m’agrada per la seva transperència i netedat, però queda massa en segon terme; en aquest cas perquè la Stemme s’els menja a tots amb patates. Només Bragena li respòn adequadament.

    En el referent a les postes en escena, no sé si deixar-ho correr… M’han semblat fracament dolentes, sobretot la de Aix. Aquest aspecte de l’òpera s’està convertint en un mal son. Molts escenògrafs tenen massa protagonisme; parteixen de la base que sempre ha de passar alguna cosa a escena; alguna cosa que “distregui” als espectadors i eviti l’avorriment. I això és un principi totalment errat. En quant al tercer acte de Aix, prefereixo abstenir-me de parlar-ne perquè no trobo paraules ni qualificatius!
    (Perdó pel rotllo..)

    M'agrada

    • Gràcies per comentar Josep.
      Quan un director escènic té por que ens avorrim i omple constantment l’escena de coses és que a ell aquella obra no l’interessa gens, ho tinc claríssim i es pensa que nosaltres com ell, ens avorrirem. Ja no cal dir res més, queden retratats tant si ens trobem davant de Tristan uns Isolde com de la Lucia, que no va ser escrita per explicar-nos res transcendent, perquè ambdues i des de bandes absolutament antagòniques ens han de transmetre coses sense necessitat que ells ens hagin d’ajudar a distreure perquè potser no volem distracció, precisament.

      M'agrada

Deixa un comentari