Angel Blue, Walter Russell III, Will Liverman a i Latonia Moore a Fire Shut Up in My Bones al MET de New York. Fotografia de Ken Howard/MET

Amb un mes de retard arriba aquest apunt, ja em perdonareu.

El MET ha inaugurat la temporada 2021/2022 amb un títol nou, sorprenent i estimulant després d’una aturada llarguíssima motivada pel Covid. Per primera vegada en la seva llarga història s’estrena una òpera d’un compositor negre i també el llibretista. Alguna està canviant.

Fire Shut Up in My Bones, l’òpera del músic de jazz Terence Blanchard amb llibret de Kasi Lemmons significa potser i això ja ho veurem en les properes temporades un canvi cabdal en la política de la casa operística més important d’Amèrica i potser del món, que malgrat que a les seves temporades no hi faltava mai una estrena o presentació d’una òpera d’algun gloriós compositor local (Corigliano, Muhly, Adams, Adés, Glass…) sempre s’han caracteritzat per un reconegut i valorat per a molts aficionats, conservadorisme tant en la programació com en la producció dels espectacles que dona a conèixer.

Els darrers anys ha mostrat un cert intent de canvi, però els intents de Peter Gelb, el seu intendent semblaven que havien topat amb el gran escull dels sponsors i grans mecenes que han qüestionat programacions i algunes contractacions de directors teatrals que finalment no van passar el tall intolerant dels que paguen el teatre, deixant fora a Calixto Bieto entre d’altres.

Les darreres transmissions al cinema abans de l’aturada de la pandèmia mostraven molts buits a la sala i un públic d’edat molt avançada (quelcom generalitzat en tots els teatres), tot plegat donava a entendre que el teatre no passava per un bon moment i que havia perdut aquella gloriosa vitalitat artística que el caracteritzava i el suport d’un públic acostumat als grans divos ara tan escassos i a unes produccions grandiloqüents, hollywoodianes motiu d’aplaudiments de la vella guàrdia quan s’aixecava el teló i ara impossibles d’assumir i mantenir. A tot això no cal oblidar la  pèssima gestió de la direcció del teatre en l’acomiadament del abans glorificat mestre Levine, després de l’acusació feia molts anys coneguda de tot el món i consentida per la direcció del teatre quan Levine dirigia amb ma ferma i era venerat pel públic, la crítica i les cases discogràfiques, tapant-se el ulls, les orelles i el nas de les acusacions dels  indignants delictes de pederàstia, quan aquest ja estava en un estat de salut decrèpit i no podia dirigir suposant una nosa incomodíssima.

El nou director canadenc Yannick Nézet-Séguin va ser rebut com la gran esperança que donaria un aire nou que potser podria ressituar la institució allà on havia estat. L’aturada motivada per la pandèmia potser no ha estat tan negativa si ha pogut reunir a tots els responsables de la casa per redissenyar un projecte caduc intentant buscar els estímuls necessaris per rellançar la institució cap a l’èxit. De moment la temporada que s’ha iniciat, s’ha inaugurat amb aquest títol estrenat l’any 2019 a l’òpera de St. Louis en una revisió ampliada a tres actes de quasi tres hores de duració. No serà l’única estrena al MET ja que  el director de la casa presentarà a partir de la propera setmana l’òpera Eurydice estrenada l’any 2020 a Los Ángeles del compositor nord-americà Matthew Aucoin i en el mes de maig del 2022 pujarà a l’escenari el Hamlet del compositor anglès Brett Dean estrenat a Glyndebourne l’any 2017 i la reposició de la producció d’Akhnaten de Philips Glass. Apostes arriscades que s’alternen amb títols de sempre i intentant que els “grans noms” de l’actualitat figurin en el cartellone.

L’òpera de Blanchard i Lemmons basada en la biografia homònima del periodista Charles M. Blow és un cant dramàtic i vital contra l’opressió racial, els abusos sexuals, la llibertat, els somnis i la pobresa.

El primer encert de l’òpera és el llibret de Kasi Lemmons adaptant per a l’escena  la novel·la Fire shut up in my bones, en una progressió d’escenes de caire molt teatral i concís, a la manera verista per entendre’ns, quelcom que facilita l’enteniment de la història mitjançant una progressió dramàtica que controla molt bé les emocions amb una estructura de tensió dramàtica admirable, quelcom que quasi sempre he trobat a faltar en la majoria d’estrenes dels nostres compositors i llibretistes allunyats del llenguatge teatral segurament per desconeixement absolut dels codis imprescindibles que ha de tenir una òpera..

Estructurada en tres actes  i una durada que s’apropa a les tres hores, l’òpera ens relata fets transcendentals de la vida de Charles des de la seva infantesa/adolescència en el primer acte a la seva joventut i maduresa en el segon i tercer acte, tot i que les escenes acaben sent un collage aparentment inconnex que barreja períodes diferents al llarg de la vida amb records recurrents dels traumes i la seva superació del Charles adult, mai utilitzant la sensibleria ni buscar l’efecte morbós tan fàcil de produir reaccions al públic. Hi ha emoció i sensibilitat en el llibret i òbviament això facilita i molt, el treball del compositor.

El compositor i trompetista de jazz Terence Blanchard barreja els generes que coneix bé del jazz i les bandes sonores cinematogràfiques com a fonament de la seva ambiciosa òpera. Prescindeix dels cànons de la pròpia òpera i de la música qualificada com a clàssica per narrar uns fets de vida dramàtics molt arrelats a la cultura negra nord-americana, és cert, però no deixen de ser obsessions, passions, crims i anhels universals que traspassen barreres de raça i ubicació geogràfica, ens interpel·len a tots i per això crec que aquesta òpera és universal encara que dubto que acabi traspassant l’oceà per arrelar a altres teatres, sobretot europeus.

El compositor utilitza tots els recursos musicals arrelats a la comunitat negra: sent el jazz tot i que elaborat i sofisticat, la base d’una partitura que també inclou el gòspel i ritmes àgils i contrastats que poden desembocar en escenes espectaculars com el Step Dance que obra el tercer acte, en contrast amb un altre escena de ball, molt més simbòlica durant el segon acte, que ens mostra l’etapa adolescent de Charles, amb detalls molt més de línies melodies post-veristes que remarquen molt millor el món interior del personatge, mentre que aquelles escenes de caire més social i conflictiu d ela comunitat són més propenses a una agitada i molt encertada utilització de  l’orquestra, amb dissonàncies que s’alternen amb encert per no provocar mai el rebuig del públic. La combinació d’aquesta amalgama musical em sembla un encert genial. . No hi ha números musicals pròpiament tancats, tot i que es distingeixen unes quantes intervencions que sense ser pròpiament àries ofereixen molt lluïment als personatges, ja sigui Charles, també com a nen, sobretot la mare (Billie) i els personatges de Greta, el destí i la soledat, encarregats a la mateixa cantant, en aquest cas l’emergent soprano Angel Blue o l’oncle Paul.

L’orquestra del MET ovacionada abans d’iniciar la representació i aclamada al final també com agraïment al llarg silenci de l’aturada amb els músics sense cobrar, està en pleníssima forma sota la diecció del seu titular. La partitura no és fàcil per la varietat ritmica i dinàmica, ajudada per un combo jazzístic Bryan Wagorn (piano); Matt Brewer, (Baix); Adam Rogers (guitarra)  i Jeff Watts (percussió). El resultat és d’una brillantor excepcional. La tasca de Yannick Nézet-Séguin sembla ser definitiva en aquests nous aires de renovació que sortosament s’han establert a la gran sala del Licoln Center i que sense renunciar al gloriós passat, ajudant a passar pàgina d’un moment extra musical terriblement fosc i terbol.

També el cor sota la direcció del veterà Donald Palumbo va estar, més que al Boris, a l’alçada del repte, ja sigui com a cantants, ja sigui com a intèrprets, en les numeroses escenes de conjunt.

L’equip vocal és ampli i de gran relleu, tots negres, cor inclòs amb el que suposo que han buscat reforços externs per completar un excel·lent equip sense la presència de cap element de raça blanca.

El protagonista és el baríton Will Liverman que interpreta el Charles adult. Tot i que en l’òpera al cinema és impossible saber la projecció de les veus a la sala, no sembla que tingui un gran volum, tot i que la veu és bonica i expressiva i la interpretació dramàtica és molt convincent. El Charles infant que rep els abusos de part del seu cosí, és un dels èxits de la vetllada, a càrrec de Walter Russell III que en acabar la representació s’emociona de manera colpidora en rebre una ovació fenomenal de tota la sala, amb llençament dels famosos paperets des del pisos alts, inclòs. Suposo que a la sala el van escoltar bé, tot i que costa creure que una veu d’una criatura es pugui projectar de manera natural i amb tota un aorquestra simfònica al davant sense ajudes externes..

Absolutament sensacional la interpretació de Latonia Moore interpretant a la inquietant i contradictòria mare (Billie), amb un final del segon acte que provoca el calfred i una ovació immensa.

Angel Blue podria ser com una successora de la gran Jessye Norman i no només per la seva imponent i contundent figura, també la seva veu lírica és ample i de color bellíssim, amb baixades a la zona greu naturals i sense forçar que l’apropen al registre de mezzosoprano. Caldrà veure si l’evolució vocal i sobretot la intel·ligència artística seguiran el mateix i espectacular camí de la gran Norman.

En rols més petits destaca el baix baríton Ryan Speedo Green (Varlaam en el Boris comentat darrerament) com a oncle Paul amb una intervenció breu però molt lírica.

El baríton Chris Kenney és el pervers cosí Chester, odiós i dramàticament ben caracteritzat.

Tots els rols petits estan magníficament servits i la sensació que transmet la producció és d’un engranatge perfecte al més pur estil Broadway tot i que l’exigència teatral, musical i vocal traspassi la immensa majoria dels poc atractius  musicals actuals.

La producció escènica de James Robinson i Camille A. Brown és eminentment cinematogràfica, adaptant-se magníficament a les escenes estructurades en el llibret amb una solució de continuïtat a la manera de tràvelings, amb una estructura mòbil en la que es projecten amb encert uns vídeos que permeten traspassar del exterior als interiors amb immediatesa i dotant a l’escena d’una lleugeresa molt eficaç, tant per les escenes més de caire realista costumista, com aquelles més de caire oníric o situades en la ment de Charles amb l’aparició de la seva consciència (el destí i la soledat) o el ballet de l’adolescència ja esmentat.

L’experiència és magnífica i un estímul vigoritzant no tan sols pel MET si no pel camí que hauria d’agafar l’òpera si volem que sigui un gènere que evolucioni  i no una fossilitzada i estèril  mirada permanent al passat

Aquí dubto que l’arribem a veure però si que hauria de servir de model per  a tants i tants compositors i llibretistes perduts en un carreró sense sortida que no acostuma a connectar mai amb el públic al que es pretén arribar

FIRE SHUT UP IN MY BONES
Terence Blanchard-Kasi Lemmons

Charles……………………..Will Liverman
Destiny/Loneliness/Greta………Angel Blue
Billie………………………Latonia Moore
Uncle Paul…………………..Ryan Speedo Green
Spinner……………………..Chauncey Packer
Char’es-Baby…………………Walter Russell III
Chester……………………..Chris Kenney
Evelyn………………………Brittany Renee
Pastor/Kaboom………………..Donovan Singletary
Verna……………………….Denisha Ballew
William……………………..Cheikh M’Baye
Nathan………………………Oleode Oshotse
James……………………….Ejiro Ogodo
Robert………………………Judah Taylor
Foreman……………………..Norman Garrett
Chicken Plucker/Adult William….Terrence Chin-Loy
Ruby/Woman Sinner…………….Briana Hunter
Young Lovely…………………Marguerite Mariah Jones
Bertha………………………Cierra Byrd
Adult Robert…………………Calvin Griffin
Adult Nathan…………………Errin Duane Brooks
Pledge………………………David Morgans Sanchez
Nash………………………..Chase Taylor
Women: Denisha Ballew, Christine Jobson, Jasmine Muhammad, Kimberli Render, Nicole Joy Mitchell, Karmesha Peake

Orchestra Rhythm Section:
Bryan Wagorn, Piano
Matt Brewer, Bass
Adam Rogers, Guitar
Jeff Watts, Drums

Conductor……………………Yannick Nézet-Séguin

Co-Director………………….James Robinson
Co-Director………………….Camille A. Brown
Set Designer…………………Allen Moyer
Costume Designer……………..Paul Tazewell
Lighting Designer…………….Christopher Akerlind
Projection Designer…………..Greg Emetaz
Choreographer………………..Camille A. Brown

Metropolitan Opera House
23 d’octubre de 2021