Bon Any 2022 amics i amigues d’IFL

Com cada any, fidels a la cita ens hem assegut davant la pantalla del TV per assistir al tradicional, popular i fins i tot indigest concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena des del florit Musikverein per escoltar el de quasi bé sempre amb uns matisos importants que em va de gust desgranar després que per enèsima vegada hagi escoltat els arguments habituals dels detractors i els modernets de torn que desmereixen el concert en si mateix, les obres que s’interpreten i la posada en escena per intentar desmarcar-se dels que només en fan lloances i possiblement no tornin a escoltar un altre concert en tot l’any, fins repetir en l’edició de l’any següent amb el mateix i tristament desencoratjat entusiasme.

D’acord, la família Strauss i tots els que seguien la moda del moment no són genials, ni excelsos, no estan dotats de la transcendència espiritual i no són ni molt menys transgressors i trencadors, estem davant de música molt popular i comercial, àmpliament acceptada fins i tot per aquells al·lèrgics a les formacions simfòniques i als habituals programes que interpreten, integrada quasi diria que de manera natural en el ritual de cada primer matí de l’any, com ho podrien ser altres tradicions de les grans cites festives anuals, però amb l’afegitó que ha traspassat cultures i fronteres per esdevenir una cita ecumènica de joia i celebració.

Altres concerts amb la mateixa finalitat i a remolc del vienès en altres indrets no han tingut la mateixa acceptació i tots els que imiten al vienès, amb orquestres i directors no de tant relleu i fins i tot amb ridícules coreografies incorporades per violer imitar fins i tot allò més ridícul i evitable del concert genuí, esdevenen paròdies i ridícules imitacions que evito com els gats l’aigua.

El concert de Viena s’inicia en el moment més fosc de la història austríaca l’any 1939 sota la batuta de l’eminent Clemens Kraus que ja entre 1929 i 1933 va dirigir un concert anual amb obres de la saga Strauss amb la Filharmònica de Viena però a Salzburg.

La tradició vienesa es va iniciar sota el règim nazi, fet que va penalitzar a Clemens Kraus que va haver d’esperar fins al 1948 per tornar a dirigir, després d’haver complert el càstig per col·laboracionista. Els dos concerts que es van fer després de finalitzada la segona guerra mundial els va dirigir Joseph Krips (1946 i 1947). Kraus després de la sanció el va tornar a dirigir del 48 al 54, però la mort prematura del gran director va fer que l’orquestra escollís al seu concertino Billy Boskovsky per organitzar els concerts de Cap d’Any.

El genial i “discret” director es va posar al capdavant de l’orquestra durant 25 anys, de 1955 fins al 1979 i a és a ell a qui es deu la consolidació i popularitat d’aquest esdeveniment tan purament vienès. La manera d’entendre el que encara succeeix cada any malgrat la “comercialització” de les imatges i tot el que comporta, és gràcies a ell i a la brillant i discreta feina, al coneixement del repertori i sobretot de l’essència i raó de ser del concert, quelcom que potser no s’han parat mai a pensar els detractors que només veuen la repetició d’unes obres que sempre semblen la mateixa, si no és que al davant hi ha algú que sàpiga dotar a aquesta música lleugera, trivial i ensucrada del to just.

A partir de l’any 1980 va ser Lorin Maazel un director ja de molt renom i prestigi internacional que canviava radicalment el concepte tradicional d’un kapellmeister ancorat en la genuïna tradició austríaca per donar pas a un estel mediàtic que segurament atorgués al concert un ressò més universal gràcies a la campanya de màrqueting afegida amb grans marques patrocinadores, drets de retransmissió radiofònica i televisiva i per tant molts diners, amb reclams d’entrades a preus exorbitants a molts anys vista.

La llista de noms des de 1986 és més que luxosa en la immensa majoria dels casos: El genial i inoblidable concert de Herbert von Karajan l’any 1987, seguit de Claudio Abbado (1988, 1991), les memorables edicions de 1989 i 1992 amb Carlos Kleiber, les 5 ocasions fins ara de Zubin Mehta (1990, 1995, 1998, 2007, 2015), les sis edicions amb Riccardo Muti (1993, 1997, 2000, 2004, 2018, 2021), el retorn en quatre ocasions més de Lorin Maazel (1994, 1996, 1999, 2005), la memorable, revolucionària i brillantíssima participació de Nikolaus Harnoncourt (2001, 2003), l’única intervenció del japonès Seiji Ozawa (2002), les tres participacions del magnífic director letó Mariss Jansons (206, 2012 i 2016), les recordades direccions del francès George Prêtre (2008, 2010), i les més aviat anodines participacions fins ara de Franz Welser-Möst (2011, 2013) que hi tornarà l’any vinent, el decebedor Gustavo Dudamel (2017), el potser massa rígid Christian Thielemann (2019), el poc rellevant Andris Nelsons (2020).i les dues participacions abans de la d’aquest any del gran Daniel Barenboim (2009, 2014).

Una llista que fa goig i que ha dotat al concert d’aquesta dimensió planetària que congrega a tants milions d’espectadors per gaudir d’aquestes obres que alguns del morro fi menystenen, crec que de manera absolutament injusta.

Crec que els seguidors del concert estaran d’acord amb mi que aquesta música tan característica d’un país i fins i tot diria que d’una ciutat, tan il·lustrativa de la decadència d’un imperi que no volia mirar el preocupant futur i s’estimava més mirar enrere les glòries d’un passat. necessita o bé d’un kapellmeister com Boskovsky  o d’un director veterà que entengui l’essència vienesa finisecular i aquesta barreja de joia de viure, decadència, elegància i nostàlgia, quelcom que segurament no està a l’abast de directors més joves que encara han de viure més experiències vitals per dotar a les seves direccions d’aquest plus intangible. Deia Muti que un director no pot dirigir Falstaff abans dels 45, doncs amb aquestes “musiquetes” agradables els passa el mateix. Potser per això directors tan distants com Karajan, Harnoncourt, Kleiber fill, Prêtre, el mateix Muti en els darrers o el d’avui amb Barenboim, donen sentit a unes obres i uns programes per no semblar sempre el mateix.

Gran concert de Barenboim que amb una economia gestual ha dominat des del primer al darrer compàs, obres que han alternat el més conegut amb altres menys sovintejades tot i que no difereixen en cap cas el que escoltem sempre, gràcies a una  magnífica i contagiosa vitalitat, però també a un control del tempo, del contrast dinàmic i del rubatto absolutament només a l’abast de la veterania dels més grans.

Intranscendència que esdevé transcendent quan es detén el temps per fer-se bellesa, quelcom que en mans maldestres esdevé un 3 per 4 de paxim paxum, sota la direcció experta, atenta i minuciosa i elegant del director argentí es converteix en un moment  deliciós, que potser només ens farà una mica més feliços, que per si algú en tenia algun dubte, potser és la finalitat d’aquest concert i que malgrat la senzillesa de l’objectiu i de les obres que el fonamenten, molts només es queden en la lectura amable sense aportar res de nou i per tant en una luxosa rutina que fàcilment pot deixar d’interessar-nos a la meitat de la primera obra.

La retransmissió radiofònica ens estalvia moltes de les imatges fetes per  ala televisió que em molesten més, com són les postals vieneses o les coreografies que pretenen fer el concert més assequible i que distorsionen a l’espectador, privant-lo de la fascinació del ritual de la gestualitat i expressió del director i la resposta dels musics, convertint l’esdeveniment en una melassa insofrible (per a mi) que voreja el ridícul, tot i la evident i imponent bellesa de paisatges, palaus i poblets de somni més dignes dels dos films de Ernst Marischka sobre Sissi que no pas del de Luchino Visconti, molt més proper a la crua realitat d’aquest final d’un imperi decadent i també corrupte. Si el director només fa la banda sonora de les amables imatges de Marischka, el concert difícilment passarà a ser dels memorables i referencials, i potser en el millor dels casos només mostrarà la perfecció de la tècnica d’un Maazel o la aclaparadora sonoritat d’un Mehta, però difícilment ens deixarà trasbalsats com Karajan o Kleiber. Les obres són les mateixes, l’atmosfera i la fascinació sonora d’una mateixa orquestra, en cap cas.

Les dues propines sense misteri, tothom espera el Danubi Blau, magistralment dirigit pel mestre Barenboim, que abans ha fet dues aturades, la primera previsible tot i deixar passar un parell o tres de compassos abans que ell i l’orquestra ens felicitessin com és habitual el Cap d’Any i el segon després d’uns segons, per llençar un missatge marca de la casa dels que fa pensar en la problemàtica actual i el retrocés cultural en general i musical en particular.

Pel que fa a la marxa Radetzky i l’acompanyament del públic, el mestre també ha volgut dir-hi la seva i no ha deixat que el públic marqués el compàs a plaer, ell ha dit quan i com.

Bravo Barenboim i bravo la sumptuosa orquestra.

Els comentaris del Sr. Llade de la televisió espanyola mereixerien un altre apunt que no faré, no s’ho mereix ni ell ni vosaltres.Què el 2022 que ha començat musicalment òptim, ens porti molta salut i amb ella, aquella “normalitat” que creiem possible pel 2021 després d’assistir a la cita del concert amb un Musikverein buit i uns pretesos aplaudiments enviats des de tot el món mitjançant el mòbils. Enguany el got ja és mig ple amb un Musikverein amb públic, tot i que repartit de manera poc comprensible si el que s’havia de seguir eren unes normes d’ocupació que evitessin contagis i que les imatges de televisió feien posar en dubte amb una platea espessa i una galeria buida. Arreu patinen, oi?  

PROGRAMA
I
Josef Strauß  Phönix-Marsch, op. 105
Johann Strauß II. Phönix-Schwingen. Walzer, op. 125
Josef Strauß Die Sirene. Polka mazur, op. 248
Josef Hellmesberger (Sohn) Kleiner Anzeiger, Galop op. 4
Johann Strauß II. Morgenblätter. Walzer, op. 279
Eduard Strauß Kleine Chronik. Polka schnell, op. 128
II
Johann Strauß II. Ouvertüre zur Operette “Die Fledermaus”
Johann Strauß II. Champagner-Polka. Musikalischer Scherz, op. 211
Carl Michael Ziehrer Nachtschwärmer. Walzer, op. 466
Johann Strauß II. Persischer Marsch, op. 289
Johann Strauß II. Tausend und eine Nacht. Walzer, op. 346
Eduard Strauß Gruß an Prag. Polka française, op. 144
Josef Hellmesberger (Sohn) Heinzelmännchen
Josef Strauß Nymphen-Polka, op. 50
Josef Strauß Sphärenklänge (Music of the Spheres). Walzer, op. 235