IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2022: GÖTTERDÄMMERUNG


La direcció del festival va decidir que aquest any es retransmetria per la televisió alemanya, el Götterdämmerung de la nova producció del Ring des Nibelungen, deguda a Cornelius Meister i Valentin Schwarz.

La decisió es sorprenent perquè sent la Tetralogia una història de més de 16 hores de música i drama, que ens passin només les 4 últimes hores podríem qualificar-ho d’un spóiler sense precedents a la història. Sense haver vist les barrabassades del pròleg i les dues primeres jornades, com entendre que significa aquest desgavell de despropòsits?. Qui és la criatura omnipresent durant tota la jornada? És obvi que el senyor Schwarz i el seu dramaturg, el senyor Konrad Kuhn, han fet una nova història i res del que ens vol dir Wagner es reflecteix en aquest desenllaç, per tant interpretar el que veiem sense haver patit les jornades i el pròleg precedent es fa difícil i intentar lligar-ho amb l’original wagnerià ho fa ridícul més que impossible.

Després d’una bona estona davant la pantalla he optat per escoltar-ho i imaginar que allò que escoltava tenia la corresponent història de tota la vida, amb cascs alats o sense, això no és gaire definitiu, altres propostes que van ser trencadores en el seu moment han esdevingut clàssics i absolutament fidels a Wagner, malgrat el canvi d’època, situació o vestuari, però que el que escoltem té a veure amb la historieta wagneriana i l’engany funciona. Em concentro amb la música i el cant, i deixo per un altre moment o per mai, el despropòsit teatral.

La monumental i llarga protesta que rep tot l’equip escènic en finalitzar la representació, amb el senyor Schwarz al capdavant, esdevindrà a partir de l’endemà en una nota valuosa en el seu currículum per seguir fent bunyols revestits de modernitat i transgressió que serà ràpidament oblidada i que segurament serà millor que  la propera producció del Ring, perquè la progressió cap al no-res sembla imparable.

En la vessant musical Cornelius Meister segueix amb la seva direcció de kapellmeister de segona. Res interessant, res colpidor, res transgressor, res mestrívol i molt menys inoblidable. Una lectura més aviat anodina del Ring, amb els seus moments d’esplendor perquè amb una orquestra com aquella és fa difícil no tenir un moment de relleu, però  com ja he dit aquests dies, a Bayreuth busquem alguna cosa més del que puguem escoltar en un teatre digne i fins ara la vessant de la direcció musical acostumava a estar sota la direcció de batutes expertes: Janovsky (2016/2017), Petrenko (2013, 2014, 2015), Thielemann (de 2006 a 2010), Fischer (del 2001 al 2004), Sinopoli (2000),  Levine (del 1994 al 1998), Barenboim (del 1988 a 1992), Schneider (1984, 1985, 1986), Solti (1983), Boulez (del 1976 al 1980) Stein (del 1971 al 1975), Maazel (1968 i 1969) i si proseguim enrere trobem als mítics Böhm, Suitner, Klobucar, Kempe, Knappertsbusch, Keilberth, Kraus, Karajan… No em vull fer passat, alguns dels esmentats eren joves promeses quan van assolir la direcció del Ring, apostes del festival, i altres ja eren noms de relleu que venien a prestigiar al festival amb les seves aportacions. Meister ara per ara no es troba en els del primer grup i per tant , molt menys en el segon. Deixeu-m’ho en què és un director per a un Ring que necessitem oblidar aviat per intentar que la nova aposta sigui la que es tregui de tanta mediocritat conceptual, creativa i musical. No es mereix protestes com té, però tampoc bravos artificials.

Vocalment, Stephen Gould que havia d’interpretar el Siegfried es va donar de baixa, ja que el repte Tristan, Tannhäuser i aquest Siegfried ha acabat sent inassolible. En el seu lloc ha aparegut el jove tenor nord-americà Clay Hilley, de sobrepès preocupant i veu amb intencions heroiques i resultats a mig camí entre l’esperança i la preocupació davant d’una veu poc apropiada i un cantant que ja es preveu efímer.  La veu és més lírica que de veritable heldentenor, que de moment pot fer la part amb alguns  esgarips al segon i tercer acte que semblen denotar la poca consistència del cos vocal. El seu Siegfried a la Deutsche Oper de Berlín a finals del 2021 va ser molt ben rebut, però no sé si estem davant d’una flor d’un dia o un veritable cantant que esdevindrà heldentenor si utilitza la intel·ligència i el seny. De ser així serà indispensable que abans faci un règim alimentari si no vol acabar com altres il·lustres i malaguanyats col·legues.

Iréne Theorin torna al Ring després del descans de la segona jornada, com a Brünnhilde de veterania i reconeguda intensitat dramàtica. La veu en el pròleg i primer acte sona envellida i més aviat estrident i una mica oscil·lant en les notes agudes, però al segon acte fa una interpretació molt intensa que es prolongarà al tercer i al final que esdevé en la seva veu, absolutament convincent. El seu “Starke Scheite” no és allò aclaparador del Liceu, però encara trasbalsa, emociona i electritza. Ella amb les limitacions vocals d’una llarga i intensa carrera, però amb un temperament artístic i dramàtic de categoria, és una Brünnhilde solidíssima, capaç de fer oblidar les mediocritats que l’envolten mentre ella és en escena. Però,  ai las! hi ha qui la protesta

El Gunther és el baríton Michael Kupfer-Radecky que en Die Walküre va substituir a Konieczny amb limitada fortuna. Com a viciós i repugnant Gunther no millora la prova impressió inicial, si bé la responsabilitat de sengles rols res té a veure. És un cantant mediocre, millor com a Gunther, cert, però molt lluny de noms com Hans-Joachim Ketelsen, Jaro Prohaska, Falk Struckmann, Hermann Uhde, Thomas Stewart o Franz Mazura, el cantant que ha interpretat més aquest rol a Bayreuth, entre altres millors que el d’enguany.

Insisteixo amb la pregunta que us vaig fer ahir. D’on han tret a Olafur Sigurdarson?. Ja no és la veu intranscendent, és la manca de personalitat per a un rol tan cabdal com aquest.

Albert Dohmen és un dels grans dels darrers anys, però que ja no pugui assumir el Wotan no vol dir que esdevingui un convincent Hagen. La personalitat hi és, el carisma dramàtic quasi que també, tot i que el personatge dissenyat per Kuhn i dirigit per Schwarz sigui més aviat poc imponent, ara bé, la veu no és la idònia, ell procura cobrir tota la tessitura amb plenitud, però queda curt per dalt i per baix. Així i tot, tots els meus respectes a una personalitat vocal i escènica ja en hores properes a la retirada.

Elisabeth Teige és una notable Gutrune, un rol més aviat gris on poques sopranos aconsegueixen fer-se notar. Ella si, i no només per l’actuació escènica, que en aquest cas la beneficia. M’ha agradat més aquí que no pas com a Freia.

Waltraute té una escena cabdal al primer acte, és una de les escenes que més m’agraden de tot el Ring, i hi ha grandioses cantants, sobretot mezzos, que han fet d’aquesta escena un moment memorable:  la Klose, la Meier, la Ludwig, la Mödl, la Madeira, la Höngen, la Urmana, què se jo! Christa Mayer que ja ha estat una més aviat anodina Fricka, no grinyola, el canta amb molta professionalitat i convicció, però sense arribar a provocar-me cap calfred.

Correctes les Nornes d’Okka von der Damerau, Stéphanie Müther i Kelly God, sense veus que imposin però conjuntades i sense grinyolar, el mateix que les filles del Rhin: Woglinde (Lea-ann Dunbar), Wellgunde (Stephanie Houtzeel) i Floßhilde (Katie Stevenson).

Després quan tot això es veu i no només s’escolta, és bastant possible que algunes percepcions variïn, segurament distrets amb les ocurrències escèniques, brillantment representades, cal dir-ho, ja que les possibilitats escenogràfiques del festival i el seu pressupost són prou conegudes. I mentre ens distreiem ens passen coses, a vegades massa importants, per alt.

R. Wagner
GÖTTERDÄMMERUNG

Siegfried – Clay Hilley [substituint a Stephen Gould]
Gunther – Michael Kupfer-Radecky
Alberich – Olafur Sigurdarson
Hagen – Albert Dohmen
Brünnhilde – Iréne Theorin
Gutrune – Elisabeth Teige
Waltraute – Christa Mayer
1. Norn – Okka von der Damerau
2. Norn – Stéphanie Müther
3. Norn – Kelly God
Woglinde – Lea-ann Dunbar
Wellgunde – Stephanie Houtzeel
Floßhilde – Katie Stevenson

Cor i Orquestra del Bayreuther Festspiele
Direcció musical Cornelius Meister
Chorleitung: Eberhard Friedrich

Regie: Valentin Schwarz
Bühne: Andrea Cozzi
Kostüm: Andy Besuch
Dramaturgie: Konrad Kuhn
Licht: Reinhard Traub

Festspielhaus Bayreuth
5 d’agost de 2022

Fins aquí la meva crònica del festival de Bayreuth 2022. A mesura que es vagin retransmeten la resta de títols (Loghengrin, Tannhäuser i  Der Fliegende Holländer) en els mesos propers, ja aniré fent els corresponenta apunts.

 

Un comentari

  1. maria

    he leido algunos comentarios y fotos en periodicos y es un montaje realmente horroroso y no se comprende como autorizan y pagan estas adaptaciones sin sentido y encima feas feas a morir .

    M'agrada

  2. Jordi

    Moltes gràcies per la crònica i pel detall! Espero poder veure aquesta darrera part del cicle i fer-me una idea de com ha estat aquesta producció. Musicalment ja ho he pogut apreciar. Per cert, no sé si passarà a la història com una de les més accidentades, a jutjar per la de canvis de cantants (i director) i accidents en escena…Bon estiu de nou!

    M'agrada

    • Ja m’ho explicaràs quan ens veiem. Jo hi volia anar l’any vinent a veure el Ring, però amb aquesta producció ja et dic jo que no. M’esperaré més temps, pensio viure bastant encara, però aquest nyap jo no me’l empaso.

      M'agrada

  3. Bé… ja tornat de vacances, llegeixo aquestes cròniques i, tot plegat, sap greu. Realment, aquell referent que era Bayreuth sembla que ja no ho és, fora de l’orquestra i el cor, i podem veure millors Wagner fora del turó verd. Que hi hagi més o menys bones veus… a banda de la crisi de veus que sempre es diu que hi ha, també deu haver-hi qüestions internes que fan que hi hagi bons cantants que no hi van, per molt Bayreuth que sigui. Una pregunta, però, als que heu estat a Bayreuth. Fins a quin punt, l’estructura del fossat, que deixa l’orquestra gairebé “tapada” per una mena de marquesina, fa que les veus se sentin més o d’una manera diferent? En un teatre com el Liceu, amb el fossat obert, l’orquestra se sent més o tapa més les veus de l’escena? O no hi té a veure? Perquè si no, tampoc no s’entèn que algunes veus no se sentin bé al teatre que el mateix Wagner va concebre.

    M'agrada

    • Els temps canvien, com nosaltres, de fet nosaltres fem que aquests canvis no siguin fruit del no res. Nosaltres hem vist molt més i exigim molt, fins i tot ja no ens empassem qualsevol cosa. Bayreuth era el mite, com també ho era la Scala o el MET en altres aspectes. Ara tot és molt uniforme i les mateixes nicieses les veiem aquí com arreu, també els mateixos cantants. D’acord, l’orquestra i cor no, però per veure i escoltar un gran Wagner, a Berlín, Munich i algun cas a Viena ofereix el mateix o superior nivell que el mític festival, a preus més reduïts, comoditats diverses i això sí, sense la mística del Festspielhaus i la majoria de frikis que l’omplen.

      M'agrada

Deixa un comentari