La temporada del Metropolitan Opera House de New York s’ha estrenat amb la Medea de Cherubini, òpera mai representada al teatre novaiorquès i, per tant, han fet de la inauguració, no com altres, festa grossa ja només programant un títol clàssic per primera vegada i si a més a més han comptat amb un dels veritables estels de l’òpera actual, com és Sondra Radvanovsky, molt ben envoltada per un cast i unes direccions molt més que solvents, aleshores han arrodonit la festa de manera brillantíssima.

No sé com haurà anat la venda d’entrades. El dia de la projecció al cinema i malgrat que les càmeres més aviat oferien panoràmiques que no ho evidenciaven molt, crec que no hauran fet l’esperat sold-out, però, en canvi, Mr. Gelb haurà segellat una inauguració de temporada amb ressò internacional i èxit artística clamorós.

Medea és una òpera llarga i durant moltes estones mancada de genialitat. Certament, és una òpera per a una grandiosa i resistent protagonista, amb un parell o tres d’àries memorables (una de les quals la canta el personatge de Neris), una força dramàtica molt notable si la intèrpret principal li sap treure tot el suc i poca cosa més, més enllà de la música decorativa i del mite de ser una de les òperes de la immortal Maria Callas i d’això encara viu perquè si no hagués estat La Divina, estic segur que com altres òperes, algunes fins i tot més valuoses, dormiria en les biblioteques i prestatgeries de l’oblit històric. En el seu moment va ser famosa i Cherubini era el compositor predilecte de Napoleó, però més enllà de l’interès històric i del morbo de veure si la protagonista se’n sortirà, jo particularment, no li trobo tantes virtuts. Potser defectes més enllà de l’excessiva llargada, tampoc, però virtuts per esdevenir de repertori, doncs no, francament no.

Carlo Rizzi potser signa la millor direcció que li he vist mai, sempre és solvent a vegades o massa sovint, gens genial, però mai naufraga i en aquesta Medea m’ha semblat brillant, amb molta energia i un tractament teatral i dramàtic que ha servit per alleugerir aquests llargs recitatius que esdevindrien una llosa insalvable per a qualsevol espectador modern. Ell, des de la magnífica obertura controla absolutament la narració fent que mai decaigui i es pugui seguir la narració amb tensió. L’orquestra molt més en forma que el cor, que denota signes de desgast, el segueix amb entusiasme, qualitat sonora i excel·lent conjunció i el públic novaiorquès respon i agraeix el seu treball i el resultat musical, amb entusiasme.

Callas va deixar amb Bernstein al podi, un nivell difícil de superar i Radvanovsky, ja ho dic ara, no la supera, però la soprano nord-americana està esplèndida, en un estat vocal i físic espectacular, i fa front al rol amb molta energia i honestedat. Utilitza tots els seus generosos i controlats recursos fins al límit, però mai crida, ni improvisa o especula. Ho dona tot des de la seva sortida i no es reserva pel gran i extens final, quasi exclusiu per a ella. És una interpretació intensíssima, un “tour de force” extenuant que ha preparat amb molta cura i amb un preparador físic que l’ajudi a superar tot el que McVicar exigeix escènicament del personatge, que no és poc ni fàcil i ella a fe de déu que ha volgut deixar satisfets a tots i òbviament el resultat és espectacular. Molt bé l’estat vocal, amb alguns sons no massa bonics, més deguts a la intensa representació d’un personatge tan venjatiu i ferotge, però vocals obertes, al cap i a la fi, i també és cert que alguns dels sons en l’exigent registre greu, són massa de pit, però a Callas també li perdonàvem en nom de la veritat escènica i, per tant, a la Radvanovsky no li farem una descortesia. Els aguts són ferms, punyents, acerats, segurs, incisius, sense màcula d’oscil·lació o defalliment, i el generós i espectacular centre llueix amb gosadia en un fraseig molt treballat, però ai las!, com acostuma, poc entenedor. M’ha fascinat.

L’error majúscul de donar un rol de tenor heroic a un líric, com Matthew Polenzani, s’ha vist compensat pel belcanto exquisit del tenor d’Illinois que lluny de voler emmascarar la veu per semblar el que no és, ha interpretat el rol utilitzant al màxim les seves excel·lents possibilitats. A vegades li manca centre i força, però interpretant com interpreta un rol que res té a fer davant Medea, s’ha oblidat de Penno, Vickers o Prevedi, per no morir abans del que mana el llibret de François Benoit Hoffmann.

Fabulós el Creonte de Michele Pertusi, almenys escoltat a través dels micròfons de la transmissió al cinema. Ja sabem que el magnífic baix baríton italià no té un volum portentós i això ha fet moltes vegades que les seves lliçons de belcantisme no acabessin d’arribar al públic. És un gran cantant, amb un fraseig claríssim del qual no perds paraula i la veu està encara en un bon estat de forma, potser alguna lleu oscil·lació en alguna nota molt allargada, però res molest, ni greu. Està magnífic.

La Glauce de Janai Brugger m’ha semblat poc interessant. Veu bonica i poca cosa més. En la zona més aguda m’ha semblat que la veu perdia homogeneïtat i qualitat. El rol no és musicalment gens atractiu i ella no ha fet gaire per dotar-lo de certa personalitat i interès.

La que ha estat immensa és Ekaterina Gubanova, que com a fidel Neris només té una única oportunitat de lluir en una de les perles que conté l’òpera, l’ària “Solo un pianto”. La mezzosoprano russa fa una autèntica creació del lament, per musicalitat, contenció i sentiment. Bravíssima.

Christopher Job, Brittany Renee i Sarah Larsen completen en rols petits, aquest compacte cast acompanyant a la gran Radvanovsky.

La producció de l’anglès David McVicar, en altre temps enfant terrible i ara agenollat als gustos poc arriscats del MET, és grandiloqüent, vistosa i efectiva. Per agradar a tothom, si bé aquells que tot ho volen on era i com era, hauran de ser conseqüents i dir que és una estafa per transcórrer en una època poc determinada entre l’estrena de l’òpera o potser uns anys més enllà de l’inici del segle XIX. Explica bé la narració i fa treballar de valent a la protagonista que en molts moments repta per l’escenari com un animal perillosament ferit, gràcies a l’excel·lent moviment escènic/coreogràfic de Jo Meredith. La disposició d’un gran mirall al fons de l’escena voltant una sòbria escenografia de grans murs i portes movibles, idea del mateix McVicar, ens permet veure certs moments de l’escena, com tota la cerimònia del casament amb l’espectacularitat del vestuari dissenyat per Doey Lüthi, ajudat per un excel·lent de llums de Paule Constable al costat de les projeccions videogràfiques generalment de flames i cels a punt de tempesta, obra de S. Katy Tucker.

És un treball molt ben fet, sense provocacions ni riscos, per agradar, un producte luxós d’inici de temprada. D’un bon inici de temporada.

Youtube té un vídeo, fins que no el treguin, on es pot veure la producció sencera, aquí ho deixo per qui no anés al cinema i tigui ganes de veure-la.

MEDEA
Luigi Cherubini – François-Benoît Hoffman

Medea……………………….Sondra Radvanovsky
Giasone……………………..Matthew Polenzani
Creonte……………………..Michele Pertusi
Glauce………………………Janai Brugger
Neris……………………….Ekaterina Gubanova
Leader of the King’s Guard…….Christopher Job
Handmaidens: Brittany Renee, Sarah Larsen
Medea’s Children: Axel Newville, Magnus Newville

Conductor……………………Carlo Rizzi

Production…………………..David McVicar
Set Designer…………………David McVicar
Costume Designer……………..Doey Lüthi
Lighting Designer…………….Paule Constable
Projection Designer…………..S. Katy Tucker
Movement Director…………….Jo Meredith